Mariolensis

La denominada sàlvia de Mariola ha esdevingut una de les espècies vegetals més conegudes i representatives de la muntanya que li dona nom. Cosa que, en la meua opinió, no deixa de tindre el seu mèrit atenent a la riquesa vegetal que caracteritza aquesta serra, ben coneguda des d’antic per la varietat i abundància de plantes –moltes d’elles aromàtiques i medicinals-- que alberga: la coneguda referència de Gaspar Escolano, en la què qualifica a Mariola com a “botica universal” a causa de “la innumerable  agregación de yerbas de salud  que  produce”, prové d’una tradició documentada almenys des de finals del segle XVI, quan es va crear a València de la primera “Càtedra de Simples” (o "Cadira d’Herbes). En tot cas, tampoc no resulta massa sorprenent que haja estat precisament aquesta planta la que haja assolit un caràcter emblemàtic. A més de les seues virtuts medicinals (compartides amb moltes altres espècies d’un gènere extraordinàriament divers, el nom del qual es relaciona precisament amb la salut), es tracta d’una planta relativament abundant tant a Mariola com a les serres que l’envolten, fàcil d’identificar fins i tot per a la gent menys avesada, i d’un aspecte innegablement atractiu, especialment --però no només-- quan es troba en plena floració. Però a més a més, crec que hi ha un altre factor que ha resultat determinant per elevar la planta a la condició de símbol, i és el seu epítet específic: a més de tot el que ja s’ha dit, la sàlvia de Mariola és, senzillament, mariolensis. 

Pensava en aquestes coses l’altre dia, quan vaig reparar en un fet al qual no havia prestat fins ara massa atenció: a pesar de la idea, profundament arrelada en aquestes comarques, de que la sàlvia mariolenca és clarament diferent i distingible d’altres formes similars que creixen a altres llocs, no ha estat fins fa pocs anys que els botànics han començat a reconèixer aquest fet, i encara amb dubtes importants que cal atribuir en última instància a l’especial complexitat taxonòmica del grup del qual forma part. La primera volta que la sàlvia de Mariola (entenent aquesta com la que creix no solament a aquesta serra sinó també a les serralades pròximes) va ser considerada com una entitat taxonòmicament diferenciada va ser el 1986, quan el botànic valencià Ramon Figuerola va descriure per a les nostres poblacions una subespècie mariolensis que va subordinar a la denominada Salvia blancoana, una forma pròpia de les muntanyes bètiques i nord-africanes. Segons Figuerola, les plantes pròpies de “Sierra de Mariola, Serrella, Aitana et alibi” es distingirien d’altres formes similars pels seus calzes pilosos amb dents curtes, triangulars i poc o gens mucronades. Fins llavors, cap dels nombrosos botànics que havien estudiat aquestes plantes --entre ells i de forma especialment cridanera el sogorbí Carlos Pau, qui a pesar del seu bon ull per detectar les variacions més subtils es limita a incloure les sàlvies de Mariola com a part de l’espècie que ell anomena S. lavandulaefolia-- n’havien reconegut cap singularitat taxonòmica, i fins i tot el mateix Figuerola, pocs anys després de la seua descripció, va optar per llevar-li rellevància a les mariolensis recombinant-les com a varietat d’una altra forma (vellerea) del grup. La revisió recent del gènere duta a terme per a la Flora Iberica opta per mantenir la singularitat de les nostres sàlvies a nivell subespecífic, per bé que subordinades ara a la Salvia lavandulifolia; francament, no gosaria apostar a què no hi haurà cap canvi en el futur.  

Aparentment alienes a qualsevol vicissitud taxonòmica i nomenclatural, i sense preocupar-se tampoc massa per  si algú les considera o no símbol o emblema de res, les sàlvies que hem convingut en anomenar formalment Salvia lavandulifolia subsp mariolensis són de les poques plantes d'aquestes serres que semblen haver-se sobreposat enguany a una primavera que, pel que fa a la pluja (o més pròpiament, a la falta d'ella), ha superat les pitjors expectatives: la sequera, que segueix cremant etapes del camí per a ser lamentablement qualificada com a històrica, no solament ha limitat la floració de moltes plantes, sinó que comença a ser habitual trobar-se arbres --sobretot pins-- amb signes evidents de marciment. No és estrany, doncs, que enguany haja prestat una atenció especial a les aromàtiques i esponeroses mates de sàlvia i a les seues precioses flors blavoses. I encara que les reflexions que m'han vingut al cap en observar-les podrien haver sigut de més trellat, em tem que amb deixar de nou constància de la importància dels noms fins i tot en àmbits tan aparentment minoritaris com el científic, i de que determinades coses no sempre venen de tan enrere (ni són tan indiscutibles per a tothom) com a voltes ens pensàvem, m'hauré de donar per satisfet. Bé, amb això i amb un bon ramellet de sàlvia, que per als mals de panxa no hi ha cap més bona que la mariolensis. 

Els noms de la rosa

Per a les diferents espècies que viuen espontànies a les nostres terres --no sempre fàcils de distingir entre elles si no es presta atenció a detalls de vegades subtils en flors, tiges i fulles-- solem fer servir noms com roser bord, salvatge, silvestre, boscà o de pastor, tot i que gavarrera (i les seues diverses variants segons els llocs) i fins i tot tapaculs, que com l'anterior fa referència als seus fruits característics, són també bastant habituals. Tots ells s'utilitzen també per a aquesta, tot i que en ser fàcil de diferenciar per les flors blanques, les tiges enfiladisses i les fulles persistents (l'epítet sempervirens, amb el qual és coneguda pels botànics, fa referència a aquesta característica) se la sol distingir amb el nom d'englantina; paraula, aquesta, d'evidents reminiscències jocfloralistes i que sembla que s'empra també per al que per a nosaltres és la flor del gesmiler, encara que la seua etimologia, que a través de l'occità remet al llatí aculeus i per tant al seu caràcter punxós, sembla més adient per a un roser... A punt de batre rècord d'eixutor, no està la primavera posant les coses fàcils ni per a moltes plantes ni per a aquells que ens agradem d'observar-les; per sort, no tot es redueix a les orquídies i altres exquisideses vegetals, i no cal anar molt lluny per trobar a qui prestar-li una atenció per altra banda merescuda. Especialment, si a més de flors hi ha les paraules, ja sabeu: stat rosa pristina nomine, nomina nuda tenemus...

Pel seu nom

Puc arribar a entendre la raó per la qual algú va començar a dir-li a la Serrella "el Pirineo alicantino". Fins i tot estic disposat a acceptar que aquells que utilitzen l'expressió, que sembla haver fet certa fortuna a la vista de seua presència a la xarxa i als mitjans, no ho fan amb cap mala intenció sinó motivats per una vaga voluntat promocional. Però res d’això no lleva que, a més de semblar-me una comparació tan odiosa com qualsevol altra (o potser un poc més: com deia Lisa Simpson, “Anything that's the something of something isn't the anything of anything”), ho trobe poc respectuós amb el nostre maltractat patrimoni toponímic i, en última instància, d'una coentor supèrflua i totalment innecessària: tant el nom dels seus cims més característics (el Recingle Alt, el Pla de la Casa, la Mallada del Llop...) com el de la pròpia i completa serralada tenen, des del meu punt de vista, encís, personalitat i força evocadora suficient com per no haver de menester cap altre "eslògan" o reclam suplementari. Deia el mestre Pellicer que, entre tots els noms de les grans serres diàniques "que sonen meravellosament i ressonen encara millor", el de Serrella és el "més suau, més sibilant, més penetrant i íntim, tot conservant sencera l'aspra càrrega agresta de la muntanya". Així és que puc arribar a entendre-ho, i potser no es fa amb mala intenció; però dir-li a la muntanya (a totes les muntanyes) el seu autèntic nom, hauria de ser un compromís indefugible per a tots aquells que ens estimem el territori, la seua cultura i la gent que viu. Ni “Pirineo”, doncs, ni “alicantino”; ara i ací li diem Serrella, una muntanya bellíssima i per molts motius extraordinària, i que mereix ser coneguda pel seu nom a tot arreu.

Pujar al cim del Pla de la Casa --en aquest cas, pel camí clàssic que hi duu des de Fageca pel Barranc del Moro-- sempre és una caminada estimulant, fins i tot quan has de compartir sender (cosa amb la què no comptàvem) amb uns quants centenars de corredors i corredores d’aquells que ara en diuen “de muntanya” disposats a gaudir, com no, del "Pirineo alicantino". Pel demés, les agressions sobre el nostre patrimoni toponímic provocades pel model turístic depredador són ben conegudes, i tot i ser especialment manifestes en les àrees més intensament urbanitzades, els seus efectes s'escampen molt més enllà: no es tracta només de substituir per un impersonal (i castellanitzador) "Cumbres del Sol" el tradicional Puig de la Llorença; és fins i tot començar a trobar-se senderistes britànics que, en lloc de pel Pas de la Rabosa de Benifato, et pregunten com es puja a "The fat man’s agony". I ja posats, i sense eixir de la Serrella, potser que tornàrem a dir "Recingle de la Finestra" i anàrem deixant també això tan modern i ocurrent de la “Penya d’Àfrica"...

 

Batalles

Entre el Penyal d’Ifac i la Punta de Moraira, i encara més enllà cap al nord i cap al sud fins on la vista abasta, el territori urbanitzat domina aclaparadorament el paisatge. Quasi tot el trajecte del camí, presentat com a passeig ecològic, discorre de fet per l’espai sovint minúscul que separa els murs dels xalets i la vora dels penya-segats, i que només molt puntualment s’eixampla per deixar lloc a algun retall, quasi sempre oportunament integrat com a zona d’esplai o de descans per a residents i passejants, de la singular vegetació d’aquest sector del litoral de la Marina Alta; poc més que migrades restes del naufragi, no puc evitar pensar cada volta que m’aprope a aquesta costa que m’estime especialment i que trobe malgrat tot bellíssima, i és a aquesta bellesa innegable --causa última de tot plegat, pense també aquesta vegada-- que m’aclame. Si més no encara ens queda la mar, la nostra pàtria antiga; i la Punta de Moraira i el Penyal d’Ifac, a un extrem i a l’altre del recorregut, per donar testimoni de que no totes les batalles es van perdre. Almenys, no per complet. 

Context

Hi ha hagut vegades, en alguns viatges, que hem caminat durant hores sota una pluja persistent, ens hem vist al mig d'una tempesta de llamps i trons o hem pujat (i hem baixat) d'alguna muntanya mentre ens queia al damunt un xàfec torrencial. I que jo recorde, tret potser d'alguna volta en algun cim més exigent, rarament ens hem plantejat deixar de fer el que teníem planejat, més encara quan, per a fer-li front a aquestes i a altres inclemències, solem comptar amb l'equipament adequat. Per això segueix sorprenent-me un poc que, quan es tracta d'eixir a caminar a prop de casa, hi haja prou amb una vaga perspectiva de pluja per a que estiguem pendents de models, radars i previsions fins el punt que, en aquestes ocasions, no és excepcional que ho deixem córrer i ens estimem més quedar-nos a casa. Ho he pensat això, altres vegades, i l'única explicació raonable que em ve al cap té a veure amb el context: en un viatge, sobretot quan és llunyà, tendim a imposar-nos l'exigència --de vegades, de forma  inadvertida-- d'aprofitar al màxim tot el temps del quan es puga disposar; un temps que sempre és, en aquests casos, necessàriament limitat, i que a més a més, en estar habitualment organitzat de forma prèvia (si cal arribar a fer nit a un allotjament determinat, posem per cas). limita també les opcions de flexibilitzar-lo. Això no passa, en canvi, quan es tracta d'eixides més properes, a les quals tenim la sensació de què podrem tornar sempre que vulguem. No passa res, per això, si decidim algun cap de setmana deixar-ho córrer, i si al remat eixim i les coses es compliquen --que en aquestes ocasions és com dir "si plou un poc"-- tampoc no importa massa deixar-nos-les a mitges, canviar de plans o directament mamprendre una digna retirada a esmorzar en el bar que ens quede més a mà: ja hi tornarem, si de cas, un altre dia.

Les tempestes que ens estan visitant els últims dies, a més de ser sempre benvingudes perquè feia falta que ploguera i almenys fins ara i per ací segueixen caient amb cert trellat, han tingut precisament --ja ho deixava caure l'altre dia-- aquest efecte. Fins el cap de setmana passat, que vaig pensar que ja n'hi havia prou d'estar pendent de l'oratge i, convenientment fornit amb tot el que vaig creure que calia (bàsicament unes botes i un poc de roba impermeable, la capa d'aigua i un paraigua, no penseu...), vaig decidir eixir a caminar, dissabte a la Font Roja i diumenge a Mariola. Un poc d'aigua si que en vaig empomar en tots dos dies, però tampoc va ser, la veritat, cap cosa exagerada: anat torcant la càmera de tant en tant, anar alerta amb unes sendes un poc més esvaroses, i haver de buscar recer al cada volta més assolat Mas de Nones en un moment en què el xàfec es va fer més intens i que vam aprofitar per esmorzar. Però a canvi les muntanyes, pràcticament desertes d'uns altres caminants, em van semblar especialment esplendoroses aquells dies, perquè la pluja, com la boira, crea el seu propi context: amb ella, els paisatges que hem recorregut mil vegades sota el sol adquireixen un aspecte diferent, amb la llum canviant a cada instant, i fins i tot el simple fet de caminar sembla distint quan es fa en aquestes condicions. Tractaré de recordar-ho quan, qualsevol cap de setmana, em faça peresa eixir només per si em banyara... Bon cap de setmana!

Retalls de primavera

Segurament fa un poc lleig dir-ho, però aquesta setmana que s'acaba he estat bastant més pendent de la pluja que de la campanya electoral. Quant a la segona, puc dir en el meu descàrrec que fa ja algun temps que tinc decidit --bàsicament-- el sentit del meu vot, que també aquesta vegada serà només un poc en consciència i quasi tot en conseqüència, així que tampoc em calia molta més informació. Espere que a qui tinguera encara dubtes de cap a quin costat tirar, allò que haja escoltat (o que no haja escoltat) aquests dies li haja resultat més útil, i que el diumenge hi haja un poc de trellat, que falta ens fa. Pel que fa a la primera, i a desgrat d'algun excés puntual i d'alguna lamentable inconveniència, la done per ben caiguda per quantitat i qualitat; si de cas, li retrauria que m'haja posat un poc més complicat recollir alguns retalls d'aquesta primavera que a força de calor ja donava per perduda, però que sembla que ha decidit quedar-se encara un poc més entre nosaltres. Tan de bo que siga un bon presagi, encara que m'estimaria més poder confiar en el seny de la gent del meu País... Prompte ho sabrem, en tot cas; tingueu coneixement, i bon cap de setmana!  

El fet d'una cirera

Havia pensat en això alguna vegada, però no ha estat fins ara, després de donar ahir per ben complida la ja antiga tradició familiar d'anar a veure els cirerers que floreixen aquests dies per les valls de la comarca, que he dedicat una estona a buscar-ho per la xarxa. I he trobat que, segons sembla, en el Hanami japonès els fruits són un element tan irrellevant que la majoria de les varietats que el protagonitzen --els sakura-- o bé no en produeixen o bé, si ho fan, són més aviat petits i aspres, agres o amargs. No cal dir que no seré jo, amant reconegut de l'encís de les flors (cirerers inclosos) i indubtablement sensible, també, a la fugacitat de la bellesa i de la vida, qui gose qüestionar la profunda significació filosòfica d'aquesta pràctica mil·lenària. Però he de reconèixer que, davant l'espectacle esplendorós de la florida dels nostres cirerers, mai no he pogut evitar pensar que allò que li dona sentit a cada flor, allò que al remat les fa inevitablement belles i efímeres, és la seua decidida voluntat d'arribar algun dia a ser cirera. I no crec que això, sincerament, els lleve gens de poesia; de fet, estic convençut que és al contrari.