Seta

El blanc de la neu ha deixat pas, tot just un mes després, al blanc dels ametlers que acaben de florir. Blanc sobre blanc, llavors i ara, per les blanques llicorelles que el riu de Seta deixa al descobert en el seu curt recorregut, i sobre les que han anat bastint-se pobles, camins i bancals. Podria ser, per això i amb propietat, una (altra) vall blanca; però tampoc no li va malament l'apel·latiu de reclosa ("saepta"), d'on el mestre Coromines fa derivar el nom amb que a hores d'ara la coneixem, i amb el que la van conèixer abans moriscos i mallorquins. Hi tornaré, en unes setmanes, quan el blanc dels ametlers --esguits de blanc, perquè en aquestes terres, l'ametler és quasi sempre un arbre de vora, o bé comparteix l'espai amb les verdes oliveres-- haurà deixat pas al rosa esplendorós de les bresquilleres. Però hi ha dies que el cos demana serra, i d'altres que demana vall; hui, quan he eixit de casa camí de la Serrella, em pensava que seria dels primers, però al remat ha pogut més la Vall de Seta, blanca i tancada, preciosa sempre.

Triar serra o vall per caminar no és, només, qüestió de costeres: en aquestes terres abruptes, trescar per l'"ager" --la "ruralia" de l'enyorat Joan Pellicer, de la desaparició del qual s'acaben de complir deu anys-- pot arribar a ser tan exigent com fer-ho pel "saltus". Sobre tot, quan l'ager en qüestió està solcat per rierols i barrancs profundament encaixats, i els senders que el recorren acusen els més de 1.000 litres per metre quadrat que s'han arreplegat a la zona entre novembre de 2016 i gener de 2017: demà serà dia de cruixidures, i he eixit de fang fins a les celles; però ha pagat la pena...

Setmana avant

Dissabte, van ser les circumstàncies familiars les què em van impedir anar a manifestar-me a València. I ja em sap mal, ara, perquè tot i els milers de veus que van reclamar als cínics que ens governen que convoquen eleccions, es veu que en van faltar unes quantes per arribar a la xifra crítica que els hauria fet marxar. Ahir, en canvi, va ser el cansament qui em va tindre tot el matí debatent-me entre anar a trepitjar la neu que havia tornat a caure a la muntanya, o bé quedar-me tranquil·lament a casa recuperant forces i posant-me al dia amb totes les tasques que, aquestes últimes setmanes, he hagut d'anar deixant pendents. Al remat, i en disputada competició, va acabar guanyant la segona opció, però només en part: si bé vaig renunciar a les botes i em vaig limitar a gaudir en la distància dels paisatges emblanquinats, la majoria de les tasques pendents seguiran sent-ho encara una mica més, perquè la llar encesa, llibres a l'abast i Antònia Font de fons van ser una temptació massa difícil de resistir. No em sap greu, en tot cas, perquè ja hi haurà temps d'acabar tasques i pujar muntanyes, i perquè mai està de més dosificar les forces, sobretot quan tenim tanta feina per davant: refer tot allò que ells han desfet, seguir reclamant que tornen el que han furtat o han deixat que furtaren. I recordar-los que, facen el que facen i s'amaguen on s'amaguen, seran ells els que no tindran descans.




Primer va ser Al Tall, després Obrint Pas, ara Antònia Font... Massa comiats, tot plegat; i en tot els casos, sensacions molt paregudes: l'agraïment per tantes bones estones i, tot i que ens queda la música, la certesa de que els trobarem a faltar.

Al dia

Una vegada més, entre faenes i desfaenes, se m'ha esgotat la setmana sense haver sabut trobar una estona per escriure d'algunes de les coses per les què vaig i anem passant. M'hauria agradat, per exemple, explicar amb certa calma que la setmana passada ens trobàrem a València les xarxes de custòdia del territori dels Països Catalans (xct, ictib i avinença), per tal de concretar un protocol que enfortirà els vincles sòlids que ja existeixen entre les tres organitzacions, i que servirà com a marc estable i preferent de col·laboració i treball en comú. El protocol es va presentar al Centre Octubre, i probablement tornaré a parlar d'ell en ocasió més propícia perquè sóc del parer que iniciatives com aquesta, per bé que modestes i limitades, ho mereixen. I tampoc no he dit res, i bé que podria haver-me recreat, de l'enèsima lliçó de futbol --i de moltes més coses-- que el Barça ha tingut la cortesia d'impartir-li a un Real Madrid que sembla que no s'hi fixa prou i que, a més, comença a recollir tempestes després de sembrar vents --i ditades-- aquests últims anys; però també quant a açò, quasi que m'esperaré a dimecres que ve, i així (si no passa res estrany) farem la festa completa.

Pel moment, i per veure de completar una setmana que al remat ha tingut més claredats que foscors, em limitaré a ressenyar la satisfacció per saber que, finalment, sembla que veurem a l'inefable Carlos Fabra assegut a la banqueta; que el concert d'Antònia Font d'anit, a Alcoi, em va semblar simplement magnífic i m'ho vaig passar en gran. I que, des de fa unes hores, hi ha cinc inquilins més a casa: dos mesos després d'una breu però, pel que es veu, ben aprofitada escapada, Mixi ens ha omplit la casa de gatets. Així que, sabreu disculpar-me, música i imatge són hui simplement inevitables. Bon cap de setmana!

I glaceres i volcans

És un d'aquells llocs que, sense comptar com a prioritat immediata, saps que voldràs acabar coneixent més prompte o més tard. Començant amb l'Snæfellsjökull vernià i seguint amb la fascinació adolescent pels víkings, t'hi vas construïnt una imatge que vas completant a poc a poc amb noves lectures ocasionals, amb altres informacions sobre la singularitat d'aquella terra i la gent que l'habita... Ara, mentre espere saber un poc més d'Islàndia de la mà de qui encara hui recorre aquells paisatges, ja puc dir-ho: no serà enguany, segurament tampoc l'any que ve, però no passarà molt de temps abans que hi haja d'anar.

(Que ho seguiu passant d'allò més bé, i que la tornada al sud i a l'estiu us siga benèvola).

De riscos

Imlil, al Parc Nacional del Tubqal. De la Wikipedia.

Com vaig deixar caure fa uns dies, demà comence una escapada llampec a Marràqueix i l’Atlas, per tal de saldar un vell deute amb el senzill però estimulant cim del Tubqal. És per això que havia pensat, a banda de deixar alguna cançó --cosa que, com haureu vist, acostume a fer molts caps de setmana--, fer algun comentari de passada sobre la il·lusió, massa temps postergada, de veure una posta de sol a Imlil sopant a casa d’una família amaziga. I, ja de passada, dir alguna cosa sobre el 0-2 d'anit que, tot i no garantir-nos encara el bitllet per a la final de Wembley, ha tingut com a conseqüència directa i previsible la consagració definitiva de Mourinho com un dels principals exponents contemporanis de la imparable intereconomització (entesa com a l’estratègia conscient i sistemàtica de fer servir la mentida, el cinisme, la calumnia  i, en suma, la manipulació més barroera dels fets i l’evidència en interés propi i il·legítim) d'una part cada vegada més significativa de la societat espanyola.

Però encara amb l'equipatge a mig fer i amb el cap pensant ja en la previsió del temps per als pròxims dies, em sorprén la notícia terrible de l'atemptat a la Cafeteria Argana a la plaça Djemà-el-Fna, una de les més conegudes i visitades de Marràqueix i on jo mateix estaré d'ací unes hores. Resulta molt estrany pensar-ho. Catorze persones --divuit segons altres fonts--, la majoria turistes estrangers, que s'han deixat la vida de forma absurda simplement perquè algú (es parla d'un suïcida), per alguna raó, s'ha arrogat el dret de decidir que el seus dies havien d'acabar hui... Resulta tan estrany pensar-ho, que he decidit no fer-ho. O fer-ho el menys possible. Al cap i a la fi, pensar-hi massa no serveix de res, ni per a les víctimes, ni per a mi: espere passar la major part del meu viatge caminant per les muntanyes, on els riscos --que també n'hi ha-- són més previsibles; almenys, no depenen de creences irracionals ni del fanatisme humà. Dimarts que ve vos conte. I, en tot cas i com sempre, bon cap de setmana!


Si no recorde malament, mai no els havia portat encara a aquestes planes. Com probablement sabreu, acaben de traure disc nou –"Lamparetes", se'n diu-- i haguera estat oportú posar ací alguna de les seues cançons. Però la veritat és que, quan m’he posat a pensar-hi, no m’he pogut sostreure al pes de la història, i és amb aquesta que em quede. Que surt es sol i encara plou, que t'estim massa i massa poc...