Treure cap

Ja ho he dit, ací mateix, altres vegades: encara que siga tan impròpia com està tornant a ser la d'enguany, la tardor mediterrània és també un temps propici per al rebrot (i, segons per qui, fins i tot per la florida). I a mi, de sobte, m'ha fet l'efecte que porte massa temps embolcallant-me amb corfolls, protegint-me sota terra mentre espere que arriben unes condicions que, a poc que hi pense, potser encara s'han de fer esperar, si és que al final arriben. Així que, tot i que amb la prudència necessària –no estan les coses com per dilapidar sense criteri unes reserves que han costat molt d'acumular-- he pensat que ha arribat l'hora de trencar corfes i embolcalls i de veure d'alçar el cap de terra, ni que siga una miqueta, per mirar un poc més enllà. Pel moment, d'ací una estona marxe cap a Barcelona: he decidit invertir un parell dels dies lliures que encara conservava per tal d'assistir a les cinquenes Jornades Estatals de Custòdia del Territori, amb ganes de retrobar a gent a qui m'estime molt, d'aprendre coses noves i de recordar-ne, també, algunes de ja sabudes. Sé –i per això he hagut de fer-li unes quantes voltes abans de decidir-me a anar-hi-- que potser no és el moment més oportú, que ha calgut encaixar unes quantes peces per tal de poder fer-ho i que, en tornar, aniré encara més de bòlit que fins ara; però mira, m'ha semblat que valia la pena assumir el risc. I al remat, només és el rebrot, allò que arrisque. O això em sembla, si més no.

Inevitable, parlant de corfolls, no recomanar-vos una visita a la nova secció de "Passa la vida", el magnífic blog de l'amiga Maria Josep Escrivà, que ha anomenat “la vida secreta de les paraules” i que ha obert, precisament, amb aquest mot tan arrelat a la terra: la poesia, en mans de Maria Josep, brota dels llocs més insospitats. Quant a les fulles de més amunt, són d'Urginea undulata, una interessant espècie bulbosa que, a hores d'ara i com tantes altres, comença també a treure el cap per les brolles i herbassars de les comarques centrals valencianes. I pel que fa a Barcelona, i a les Jornades, ja vos contaré...

Gestió responsable

Es tracta d'una història (quasi sempre és així) plena de matissos i detalls, alguns d'ells certament singulars, sense els quals no resulta senzill apreciar les dificultats del trajecte recorregut i el valor del seu resultat final. Però trobe més escaient que siguen els protagonistes –l'amic Vicent Ferri, que em consta que de tant en tant es deixa caure per ací, per exemple-- els qui, si fóra el cas, la conten allà on creguen oportú. Jo em limitaré a fer-ne un brevíssim resum, començant pel final: la finca denominada Buixcarró, sis-centes cinquanta-cinc hectàrees de terrenys majoritàriament forestals en el Parc Natural de la Serra Mariola, és a hores d'ara un espai privat dedicat essencialment a la conservació de la natura, amb programes de gestió cinegètica, restauració de la vegetació i educació ambiental, entre d'altres. En el seu moment, i després de no poques vicissituds, la seua propietària –que va faltar fa algun temps--, Doña Victoria Laporta Carbonell, va decidir que el terreny no havia de passar a unes altres –i devotes-- mans ni havia de destinar-se a cap altre ús. I per garantir-ho, va promoure la constitució d'una Fundació, que porta el seu nom, i que actualment és la responsable de gestionar aquest espai i de complir els objectius (còpie de la seua pàgina web: conservació i preservació de la biodiversitat, restauració d'ecosistemes mediterranis, formació, investigació i educació ambiental) que té atribuïts.

Em consta, ja ho he dit, que el camí que ha dut fins ací no ha estat en absolut planer; ha calgut conciliar visions molt diferents, quant no directament antagòniques, i s'hi han hagut de sumar molts esforços i voluntats per aconseguir-ho. Però a hores d'ara, i després d'uns temps incerts, sembla que el futur s'aclareix i la Fundació, a banda de les no poques actuacions que ha vingut executant aquests últims anys, podrà fer un salt endavant i començar a posar en marxa nous projectes i iniciatives, alguns d'ells especialment interessants i ambiciosos. L'altre dia, passejant per la finca –feia molt de temps que no m'hi acostava--, Vicent ens va explicar tot el que ha anat fent-se fins ara, i el que vol posar-se en marxa d'ara endavant, no solament al mateix Buixcarró sinó també –i en col·laboració amb altres entitats; la FVLC és una de les fundadores d'Avinença i promou actuacions conjuntes amb altres membres de la xarxa-- amb altres masos que confronten. Em va agradar, molt, retrobar a Vicent, a qui feia també massa temps que no veia; i em va alegrar constatar --no ho dubtava-- que d'idees n'hi ha a bastament, que l'entusiasme segueix intacte i que, si més no per aquesta banda, el projecte del Buixcarró està més viu que mai. I és que hi ha conceptes (filantropia, acord, custòdia del territori, treball en xarxa...) que potser ens sonen més propis d'altres llocs i contexts, però que encara que de vegades no ho semble, poden servir, també, per aquest País. O, si més no, per una part d'ell: aquella que segueix creient que val la pena intentar-ho.

*En Avinença, anomenem gestió responsable  a les iniciatives privades de gestió de terrenys, promogudes pels seus propietaris (persones, fundacions o entitats), que en el seu disseny, execució i seguiment presten una atenció preferent a la conservació ambiental, la introducció de pràctiques sostenibles, la preservació dels trets culturals i paisatgístics i/o el compromís ètic amb les poblacions locals, sense que s’establisquen acords amb entitats de custòdia del territori. 

Sense pensar-hi molt ni remuntar-me més enllà d'uns dies, em venen al cap: Monago burlant-se obertament de nosaltres, l'enèsim –i cada vegada més indissimulat-- cas d'imposició del castellà en les escoles valencianes, o l'omnipresència de Cotino en quasi tots els assumptes tèrbols (des de la visita del Papa a la compra dels cotxes de Vaersa) que esguiten l'actualitat del País. La qüestió és fins quan caldrà seguir acumulant evidències del preu altíssim que paguem per ofrenar glòries a Espanya i per mantenir a la colla de corruptes, hipòcrites i vividors que ens governen. A mi, tot i que no hi podré estar, ja em va bé això de la 'targeta roja' a Fabra; però potser el que hauriem de veure és com aconseguim que tot allò que per a nosaltres és tan i tan evident, ho siga també per a una majoria suficient de valencians i valencianes, que són els qui d'ací uns mesos decidiran si, després de tants anys, fem un pas decidit cap a la normalitat o seguim una temporada més rebolcant-nos en el tarquim. Bon cap de setmana!

(Hui repetisc cançó. Però mira, m'agrada. I a més, hui faig cinquanta-un anys, així que he decidit regalar-me-la. I si passeu a prop d'Alcoi, teniu una cervesa pagada) 

Darrere els senills

Si mireu només la imatge, potser vos semblarà un més dels fragments d'aiguamoll que, arreu les planes litorals del País Valencià, malden encara per sobreviure a segles de dessecacions, aterraments i agressions de tota mena. Però darrere dels senills, els joncs i el perluc, s'amaga molt més que això: fa pocs anys, la major part d'aquest mateix terreny, enclavat al bell mig dels anomenats Carrissars d'Elx --una antiga zona humida, part de la denominada Albufera d'Elx, que va ser dessecada per al cultiu en el segle XVIII-- estava ocupat per l'alfals i altres conreus. A hores d'ara, gràcies a un acord de custòdia del territori entre els propietaris de la finca, la Comunitat de Regants dels Carrissars i dues entitats conservacionistes (AHSA i ANSE), està duent-se a terme la restauració i regeneració natural de la zona, amb el resultat que podeu veure. En total, i en aquest cas concret, està actuant-se sobre quatre hectàrees d'especial importància per a la conservació de la carregada i altres ocells propis d'aquesta mena d'ambients, alguns d'ells tan amenaçats com la rosseta. Però la intervenció forma part d'un projecte molt més ambiciós, en el qual els regants tenen un paper protagonista, i que preveu demostrar, en última instància, que l'agricultura no solament pot ser compatible amb la conservació del patrimoni natural, cultural i paisatgístic, sinó que pot contribuir activament a aquesta conservació.


Fa uns dies vaig tindre ocasió de comprovar, de la mà d'alguns dels seus responsables, l'esperançadora evolució del projecte --la Bassa dels Prats, li diuen-- d'ençà que es va iniciar fa tres anys. Hi ha també bones perspectives per a que aquesta experiència singular de col·laboració entre llauradors i ecologistes es consolide i s'estenga; d'idees no els en falten, i estic convençut que, malgrat les dificultats, el projecte eixirà avant gràcies a l'entusiasme de tots els que hi participen. Però tota l'ajuda compta, així que, si teniu ocasió, no deixeu de col·laborar-hi. O, millor encara, de conèixer sobre el terreny el que està fent-se i el que queda per fer: els Carrissars, com tot el seu entorn --en ple Camp d'Elx, amb els parcs naturals del Fondo i les Salines de Santa Pola a tocar-- justifiquen sobradament una visita, i l'esforç per trobar vies alternatives per al futur de l'agricultura i la conservació mereix tot el suport. I, a més de gaudir del paisatge, de la flora i de la fauna, no oblideu tampoc provar els melons i les magranes: no vos en penedireu.

Perluc, que segons em van explicar és com es coneix en aquestes terres meridionals la vegetació submergida que creix en basses i assarbs, símptoma de bona qualitat de l'aigua i de que la recuperació de l'aiguamoll va per bon camí.

La connexió pallaresa

Sempre costa tornar de Pirineus. Però després d'aquests dies d'activitat frenètica, recorrent el Pallars i coneixent --o retrobant-- projectes encoratjadors i persones extraordinàries, encara costa un poc més. Han estat cinc dies farcits de vivències i anècdotes que tardarem en oblidar, i que probablement també seran recordats molt de temps tant pels amics de Friends of Avinença que ens han acompanyat, com per molta de la gent que ens ha rebut en aquelles muntanyes: només algú tan especial com Xavi Ródenas s'atreviria a dur un grup de cinquanta jubilats anglesos a parlar amb un pastor a Escàs o a dinar al refugi del Gerdar, o seria capaç de mobilitzar mitja comarca en uns pocs minuts per tal que ens dugueren, en cotxes particulars, a la Caseta de la Coma de Burg --un altre projecte singular al qual paga la pena prestar atenció-- quan l'autobús va partir una inoportuna avaria. Sense ell, i sense Jordi i Ciro, igualment imprescindibles, res no haguera estat igual.

Entre visita i visita, ha estat també interessant parlar, amb qui procedeix d'una realitat tan distinta a la nostra com la britànica, sobre coses com la memòria històrica (interessantíssima la parada, camí del nord, al Centre d'Interpretació de la Batalla de l'Ebre, a Corbera), el conflicte lingüístic, la implicació ciutadana, les majories absolutes o el desig d'independència. Però sobretot, han estat dies d'aprendre de molts projectes i iniciatives --algunes d'elles, sorprenents en una comarca que no arriba als vuit mil habitants-- compromeses amb la terra i les persones, de les quals anirem dient alguna cosa quan es presente l'ocasió i amb les què poden establir-se, també, vies concretes de col·laboració amb entitats valencianes. Pel moment, potser que en uns mesos siguen els amics i amigues pallaresos els qui vinguen a conéixer un poc millor tot el que es fa en aquestes terres. Quant a nosaltres, ja ens ha anat bé carregar piles, que falta faran amb la que està caent; i a més, ara tenim encara més motius per voler tornar, més prompte que tard, a aquelles valls dolces...

Entre xisquetes

Sempre que les circumstàncies ho permeten, m'agrada reservar-me alguns dies de vacances pel que puga passar. I cal dir que, per sort i quasi sempre, el que passa sol ser una muntanya o alguna cosa similar. L'any passat, per aquestes dates, vaig consumir gustosament els dies que havia pogut guardar-me, tot coneixent un poc millor la feina del National Trust i els seus projectes de conservació en el sud-oest d'Anglaterra. Enguany, tornem a viatjar amb els Friends of Avinença, però la destinació ens resulta més pròxima i familiar: a partir de demà, aprofitant els coneixements i les coneixences pirinenques del bon amic Xavi Ródenas, ens deixarem caure uns dies pels Pallars, per tal de conéixer millor alguns projectes de conservació i custòdia del territori --de la qual, per cert, està celebrant-se la Setmana Europea-- que estan desenvolupant-se en aquelles terres. Entre ells, la Casa de l'Ós a Isil, l'Ecomuseu dels Pastors de la Vall d'Àssua (impossible no recordar Les veus del Pamano...) o l'excepcional tasca iniciada fa alguns anys per l'associació Rurbans amb el projecte Grípia, continuada ara amb l'interessantíssima experiència de l'Obrador Xisqueta.

Convindreu que, si anar a Pirineus sempre és desitjable, fer-ho per aprendre i amb bona companyia encara ho és més; així que abandone per uns dies les pantalles --i aquest blog-- i les canvie per prats, pastors, ovelles xisquetes, pluja i ratafia. I en tornar ja vos conte, si voleu. Bona setmana, i fins prompte!

Pel demés, he de dir que aquesta oportuna escapada m'agafa en dies que caldria qualificar, per moltes coses, com a nefasts: per si no hi havia prou amb els incendis que tornen a assolar el País de dalt a baix, aquests últims dies ha començat a consumar-se l'esperada desfeta que seguirà reduint fins el mínim la capacitat de gestió pública del medi ambient al País Valencià i que, entre moltes altres conseqüències --immediates i a llarg termini-- implicarà que, a partir de l'any que ve, l'excepcional equip de persones que he dirigit durant els últims anys siga desmantellat. El tema no és senzill, i potser caldrà parlar-ne algun dia de totes les circumstàncies que han conduit a aquesta situació. Pel moment, però, cal seguir lluitant, també --o especialment-- en aquest front...

En moviment

Ahir, a l'Aplec Ecologista, aprenent un poc més sobre custòdia del territori, gestió forestal i economia del bé comú, mentre milers de persones es manifestaven als carrers per demanar una escola pública, de qualitat i en valencià. Hui, el programa continuava a Carrícola parlant sobre llavors autòctones i productes de la terra, però jo m'he deixat caure per una interessant i concorreguda jornada de portes obertes al jaciment ibèric del Puig, a Alcoi. Només en aquests últims dies, he hagut de triar entre molts altres actes, propostes i convocatòries --des de cursos i trobades fins a recitals de poesia-- als quals no he pogut acudir perquè l'agenda no dóna per a tant. I el calendari, en octubre, es presenta també ben atapeït.

És indiscutible que la situació és complicada, i que tot fa pensar que ho serà encara molt més; però també sembla evident que, al País Valencià, cada volta hi ha més persones, grups i entitats que no es resignen i que segueixen i seguiran sembrant. Caldrà fer encara molta feina, perquè la terra ha estat erma massa temps i són moltes les llavors que es perdran. Però moltes altres arrelen amb força, i tampoc estaria de més que, sense deixar de tindre els peus en terra, començàrem a desterrar alguns complexes i autocompassions i reconeguérem amb orgull que, malgrat tots els seus esforços per lligar-nos curt, encara no ho han aconseguit derrotar-nos. Ells ho saben, i és per això que, cada volta amb més freqüència, acaben perdent ridículament els nervis. I això sempre és, per als que ens estimem aquest País, un bon símptoma...

#senyerainfinita a Almenara. Imatge de Vilaweb

A vista de costa

El marc, el projecte "Custòdia marina i turisme", una iniciativa per millorar ambientalment les destinacions turístiques i facilitar la contribució del turisme en el coneixement i la conservació de la biodiversitat marina valenciana, en la qual han participat empreses turístiques, estacions nàutiques i les entitats conservacionistes Fundación Global Nature i Xaloc, totes dues membres d'Avinença. La idea, navegar per la badia d'Altea per tractar de veure cetacis (la presència de dofins mulars en aquestes aigües que voregen el parc natural de la serra Gelada és bastant habitual) i presentar una aplicació per a mòbil que permet a qualsevol avistador ocasional comunicar fàcilment la presència d'espècies d'interés al banc de dades de biodiversitat. I, ja de pas i aprofitant l'avinentesa, fer una ullada per tal de comprovar si l'escassa corba marina emplomallada, de la qual només es coneixen un pocs punts de cria en la costa valenciana, ha niuat de nou enguany en els penyasegats del Penyal d'Ifac.

Malauradament --ja passen, aquestes coses-- els dofins semblen haver decidit quedar-se hui nord enllà: cap d'ells ha comparegut al nostre pas, però hem sabut que poc abans s'havien albirat un parell de grups en la rodalia del Cap de Sant Antoni. Tampoc s'ha pogut confirmar la nidificació de la corba marina, tot i que la presència de diversos exemplars en la zona mou a l'optimisme. El que no ens ha tret ningú ha estat el plaer de passar unes hores en bona companyia, navegant per una mar esplèndida, i gaudint també de muntanyes i paisatges ben coneguts però que ens han mostrat, hui, una perspectiva diferent; si més no, per a tots aquells que ens solem mirar la mar des de la terra, i no a la inversa.

Al dia

Una vegada més, entre faenes i desfaenes, se m'ha esgotat la setmana sense haver sabut trobar una estona per escriure d'algunes de les coses per les què vaig i anem passant. M'hauria agradat, per exemple, explicar amb certa calma que la setmana passada ens trobàrem a València les xarxes de custòdia del territori dels Països Catalans (xct, ictib i avinença), per tal de concretar un protocol que enfortirà els vincles sòlids que ja existeixen entre les tres organitzacions, i que servirà com a marc estable i preferent de col·laboració i treball en comú. El protocol es va presentar al Centre Octubre, i probablement tornaré a parlar d'ell en ocasió més propícia perquè sóc del parer que iniciatives com aquesta, per bé que modestes i limitades, ho mereixen. I tampoc no he dit res, i bé que podria haver-me recreat, de l'enèsima lliçó de futbol --i de moltes més coses-- que el Barça ha tingut la cortesia d'impartir-li a un Real Madrid que sembla que no s'hi fixa prou i que, a més, comença a recollir tempestes després de sembrar vents --i ditades-- aquests últims anys; però també quant a açò, quasi que m'esperaré a dimecres que ve, i així (si no passa res estrany) farem la festa completa.

Pel moment, i per veure de completar una setmana que al remat ha tingut més claredats que foscors, em limitaré a ressenyar la satisfacció per saber que, finalment, sembla que veurem a l'inefable Carlos Fabra assegut a la banqueta; que el concert d'Antònia Font d'anit, a Alcoi, em va semblar simplement magnífic i m'ho vaig passar en gran. I que, des de fa unes hores, hi ha cinc inquilins més a casa: dos mesos després d'una breu però, pel que es veu, ben aprofitada escapada, Mixi ens ha omplit la casa de gatets. Així que, sabreu disculpar-me, música i imatge són hui simplement inevitables. Bon cap de setmana!

Enxarxant

Dijous passat, a Madrid, va passar una d'aquelles coses què, per pròximes, costa apreciar amb la perspectiva adequada, però què en veure-les amb un poc de distància s'intueixen com a fites destinades a adquirir, en el futur, un matís il·lustre i un caràcter referencial. És per això que va pagar la pena eixir un poc abans de la feina, encarar-se a la pluja i a l'autovia, i retornar a València de matinada només per haver pogut estat presents en l'acte de constitució del Fòrum Estatal de Custòdia del Territori (FECT): després d'un procés llarg i complicat que ha durant quasibé cinc anys, tretze entitats i xarxes de custòdia del territori de tot l'Estat --entre elles, les tres que representen els països de parla catalana: XCT, ICTIB i Avinença-- hi van escenificar la creació d'aquesta entitat, que naix amb la voluntat d'actuar com a xarxa de xarxes i, molt especialment, d'exercir com a interlocutor qualificat, davant l'administració de l'Estat, en tots aquells assumptes que depenen d'ella i que, per tant i ara com ara, ens afecten directament o indirectament.

Excusareu que no m'esplaie ara en detalls respecte als inevitables efectes que l'escapada llampec a la Meseta ha introduït en aquesta setmana, ja de per si un poc estranya, de festa intercalada i feina acumulada. Ni tampoc ho faré, pel moment, sobre el propi Foro, perquè si vos interessa podeu trobar més informació en qualsevol de les entitats fundadores, i perquè m'adone també que aquesta tardor --que per fi sembla que vol començar a ser-ho-- hi estic dedicant molt de temps i espai, en aquest blog, a aquestes qüestions. Que no deixa de ser normal perquè ja veieu que una part substancial de les meues passions i conviccions tenen a veure amb aquests assumptes, i les coses venen com venen i en unes poques setmanes n'han vingut moltes i molt seguides i a mi m'agrada deixar-les dites. Però tampoc és cosa d'abusar, que la processó és llarga i el ciri curt. Així que, pel moment, diguem només que la gent i les organitzacions que ens interessem per la conservació i la custòdia del territori disposem, des de dijous passat, d'un (altre) instrument per poder avançar, nascut des de les pròpies entitats i al què li voldriem vaticinar una llarga i fructífera vida. I també que plou i fa vent; que el codonyat comença a adquirir una textura escaient; i que com açò no canvie molt, de bolets i esclata-sangs, enguany, en collirem ben poquets per aquestes muntanyes. Però l'esperança, també en açò, no s'ha de perdre mai. O quasi mai. Bon cap de setmana!

Acabar entre ànecs

Recorde, de quan era poc més que un xiquet que col·leccionava àlbums Maga i la Fauna de Félix Rodríguez de la Fuente, dues històries sobre animals salvats in extremis de l'extinció que, per alguna raó, em van impressionar profundament. La primera parlava d’un cérvol xinés, el milú o cérvol del Pare David (Elaphurus davidianus), què deu el seu nom a Armand David, missioner francés –nascut en Iparralde--que el va donar a conéixer per a la ciència occidental. L'espècie va salvar-se d’una extinció segura gràcies als pocs exemplars que es van conservar en captivitat, en parcs privats europeus, quan desastres naturals i guerres artificials van acabar amb ella en els seus llocs d’origen. La protagonista de la segona era una oca hawaiana, coneguda també com a nēnē (Branta sandvicensis), que havia perdut en gran mesura la seua capacitat de volar, i a la què la caça i la predació per part d'espècies introduïdes a les illes havia reduït a una exigua població de trenta exemplars a principis dels anys 1950. En aquell moment crític, el pintor i conservacionista anglès Peter Scott (fill del famós explorador Robert Scott, mort a l’Antàrtida el 1912), va encetar una campanya mundial que va aconseguir la reproducció en captivitat dels nēnē i la seua posterior reintroducció en les seues illes d’origen, de les quals és actualment au oficial.

Quan vaig saber que anàvem a visitar, com a última etapa del nostre viatge per Anglaterra, el centre que la Wildfowl & Wetlands Trust  (entitat fundada per Sir Peter Scott el 1946) té a Slimbridge, no el vaig associar amb la meua infantil fascinació per la història de les oques nēnē, tot i que va ser allí on Scott va aconseguir els seus primers èxits amb aquest ocell emblemàtic. Tampoc no hi vaig pensar que es creu que és d’Slimbridge d’on es van escapar els primers exemplars d’ànec de Jamaica (Oxyura jamaicensis), que ara es consideren una amenaça per als nostres ànecs capblancs (Oxyura leucocephala), amb els quals s'hibriden. Va ser en veure les oques hawaianes i els ànecs jamaicans, junt amb desenes d’altres espècies (autòctones i exòtiques) que hi viuen a la zona dedicada a aquesta finalitat en els jardins d’Slimbridge, que vaig acabar per lligar caps: només per això --coses de biòleg un poquet friqui-- ja pagava la pena haver anat.

Però pagava la pena per moltes més coses. És cert que la primera impressió que dóna Slimbridge, quan s’accedeix a les seues instal·lacions, té més a veure amb un zoològic o un parc temàtic, que amb un  projecte de conservació. Realment, però, aquesta impressió és precipitada i no respon a la realitat: WWT gestiona 325 hectàrees de l’Estuari del Severn, la majoria de les quals tenen la consideració de Reserva Natural –són lloc d’especial interés científic, aiguamoll protegit pel Conveni de Ramsar, i zona d’especial protecció per a les aus-- i no estan obertes a l’accés públic. A canvi, el centre de visitants (molt semblant als que podem trobar en els nostres parcs naturals, però construït i gestionat per una entitat privada) i les seues instal·lacions annexes, de prop de cinquanta hectàrees, es dediquen íntegrament a la recepció de públic, a activitats lúdiques i a programes d’educació i sensibilització ambiental al voltant del món de les aus i els aiguamolls, alhora que serveixen com a font de finançament per a les activitats del trust. Recorreguts habilitats per a tots els públics, basses temàtiques amb espècies d’aus de diferents parts del món, passejos amb barca, parcs infantils o la possibilitat de veure en viu espècies tan seductores com les llúdrigues o els talpons, a més d'una notable col·lecció d'ocells d'aiguamoll de tot el món, atrauen milers de visitants al centre. WWT és, en aquest sentit, una entitat que no assoleix ni de bon tros a les dimensions del National Trust o de la RSPB; però els seus 212.000 socis i la resta d'ajudes i donacions que reben, li permeten gestionar nou espais d'elevat interés ornitològic a tota Gran Bretanya, establir acords de custòdia amb propietaris i gestors de la rodalia d'aquests espais, i participar en projectes de conservació i cria en captivitat d'espècies amenaçades arreu del món.

Oca de coll roig (Branta ruficollis)

Morell d'ulls grocs (Bucephala clangula)

Flamenc del Carib (Phoenicopterus ruber)

Èider (Somateria mollissima)


Poques hores després d'abandonar Slimbridge, meditant encara sobre el vertader significat de l'expressió "tindre pardalets al cap", ens enlairàvem des de Bristol en direcció a la dieta mediterrània, els cotxes amb volant a l'esquerra i les timetables de tipus meridional (que són si fa no fa com les britàniques, però un poquet més laxes). Una tornada amb suficients idees i sensacions com per consumir-ne en fresc fins atipar-nos, i fer després conserva per a quan curtegen. El repte, ara que la digestió es troba ja avançada, és traslladar-les a les persones i entitats que formen Avinença o s'interessen per la custòdia del territori a les nostres comarques, i tractar de dur-les a la pràctica en tot allò que, per al nostre context social, econòmic i territorial, tinguen d'aprofitable. No serà fàcil, però paga la pena intentar-ho. Diuen que potser Gramsci mai va dir la famosa frase que se li atribueix, sobre el pesimisme de la raó i l'optimisme de la voluntat. Però tan se val quí la diguera: jo encara me la crec.

Calia anar a aquest viatge per adonar-se de tota la feina --incloent una visita prèvia, uns mesos abans-- que Paul i Pat Pruden han hagut de fer per aconseguir que foren unes jornades realment impressionants. Des de l'elecció dels llocs a visitar i tota la logística associada al viatge, fins els contactes amb totes les persones que ens han acompanyat (i que no llistaré ací per no fer-ho llarg però que ens han tractat sempre amb una amabilitat i una deferència extraordinàries), i malgrat les inevitables diferències d'idioma, cultura i apreciacions, qualsevol agraïment a Paul, Pat i Friends of Avinença es queda molt curt. Quant a Antonio, Paco, Imma, Carla, Carol, Ciro --que ha demostrat, entre altres habilitats, la de ser un consumat conductor per l'esquerra-- i Jordi "Iuri" Domingo, que ha actuat, a més, com el nostre enllaç amb FoA durant tota la preparació del viatge, han estat una companyia esplèndida durant aquests dies de vacances atípiques. Moltes de les idees i reflexions que he abocat en aquestes entrades cal atribuir-les realment a ells i elles. I per això, i per molt més, els he de donar també les gràcies: ha estat un autèntic plaer ;)

Up and Down

Tal i com s'explica a la seua web, The National Trust va ser fundat el 1895 per tres filàntrops Victorians preocupats pels efectes del creixement urbà i la industrialització sobre el paisatge, el litoral i els edificis històrics. Miss Octavia Hill, reformista social, filla d'un banquer i comerciant en fallida; l'advocat londinenc Sir Robert Hunter, i el clergue, poeta i conservacionista Hardwicke Drummond Rawnsley, des de punts de vista diferents però units per una mateixa preocupació, van posar les bases d'aquesta entitat que, a hores d'ara i com ja ha estat dit, compta amb quatre milions de socis i gestiona 250.000 hectàrees de terreny, 1.200 quilòmetres de costa i més de dos-cents edificis i jardins d'elevat interés històric i paisatgístic. El seu conegudíssim principi "For ever for everyone", per sempre per a tothom, implica que la majoria de les propietats del trust són adquirides a perpetuïtat i no poden ser venudes o desprotegides, i també que es troben obertes a l'accés i l'ús públic.

La conservació  d'edificis i jardins històrics constitueix, per tant, un dels objectius bàsics de The National Trust des de la seua fundació, per la qual cosa una visita com la nostra no podia deixar de prestar atenció a aquest rellevant aspecte de l'activitat de l'entitat. De les diverses opcions disponibles (a hores d'ara, 215 edificis històrics; 47 monuments industrials i molins, a més de nombroses fàbriques i mines; 12 fars; 35 pubs i hotels; 19 castells; 49 esglésies i capelles; 57 llogarets, i 25 caserius medievals) Paul i Pat Pruden van escollir, per a aquesta ocasió, dues finques reconegudes, també, per l'interés dels seus jardins: Stourhead i Tyntesfield. La primera, una mansió del segle XVIII, antiga propietat de la família de banquers dels Hoare, d'estil neoclàssic i famosa sobretot pels seus espectaculars jardins: més de mil hectàrees del més pur estil paisatgista anglès, que inclouen un gran llac, nombrosos arbres monumentals i diverses edificacions d'interés. La segona, un casalot d'estil Gòtic Victorià, va ser bastida el segle XIX per la família Gibbs --propietària d'un imperi comercial amb forts vincles amb Madrid i Iberoamèrica-- i ha estat recentment adquirida pel trust en subhasta, després d'una campanya de captació de fons que en uns mesos els va permetre aconseguir, segons ens contaven, els vint-i-un milions de lliures necessaris. Si Stourhead (adquirida el 1947) és una de les propietats més conegudes i visitades del National Trust, Tyntesfield es troba en ple procés de reconstrucció i rehabilitació, la qual cosa ens va permetre també conéixer detalls interessants al respecte.

Però més enllà de l'innegable interés històric i arquitectònic d'aquestes propietats (i del seu contingut: habitualment, el National Trust hi adquireix, també, tot allò que alberguen, amb la qual cosa les seues col·leccions de llibres, mobles, obres d'art o estris de tota mena han assolit una rellevància excepcional), i del privilegi de poder-les visitar de la mà dels responsables del seu manteniment i gestió, hi va haver de nou alguns aspectes que no puc deixar de remarcar en aquesta personal evocació. El primer, especialment cridaner per a una mentalitat com la nostra, és el potent entramat comercial bastit al voltant d'aquestes propietats: aparcament i entrades --tots dos gratuïts per als socis-- però també botigues, restaurants (espectacular el de Tyntesfield, ubicat en els antics estables de la propietat), allotjaments en els cottages situats en les pròpies finques... En conjunt, i tenint en compte els més de cinquanta milions anuals de visitants que reben les propietats del National Trust, una font ben remarcable d'ingressos, complementada a més amb moltes altres aportacions, com les que la fundació de la National Lottery dedica a la restauració de diverses dependències de Tyntesfield. Tot i això, remarcaven els nostres guies, cal tindre present que quatre de cada cinc propietats de l'entitat són deficitàries, i que els fons que es recapten han de ser distribuïts per al conjunt. En segon lloc, i com ja s'ha dit en diverses ocasions, sorprén la implicació dels voluntaris, també en aquestes finques: des d'aquells que es dediquen al manteniment del jardins o els horts (kitchen gardens), fins als jubilats --un en cada estança-- que expliquen als visitants els principals trets dels edificis i la seua història, o aquells que treballen inventariant col·leccions o restaurant mobles, centenars de persones s'hi impliquen activament en la tasca de l'entitat; i la sensació d'orgull i satisfacció que transmeten per fer aquesta tasca no deixa de provocar un punt inevitable d'enveja i admiració.

 

 

Després, passejant ja pels carrers de Cheltenham, no podiem deixar de comparar la diferent percepció que tenim, els anglesos i nosaltres, sobre el paper de l'administració quan es tracta de conservació. Per a la majoria del britànics, que desconfien del govern tant com confien en la Corona i estan acostumats a una llarga història de desamortitzacions i venda de propietats públiques, el National Trust ofereix una seguretat molt major que el propi Estat quant a la pervivència del patrimoni i l'eficàcia en la seua gestió, la qual cosa explica --si més no en part-- l'èxit del seu model. Un altre assumpte, un poc més subtil, ens voltava també pel cap: rere cadascuna de les finques que haviem visitat s'endevinava una història d'amos i criats, de rics i pobres, de poderosos i treballadors --em va impressionar especialment el panell de campanetes per avisar el servei a Tyntesfield-- que, a la vista de l'actitud dels visitants, no semblava tindre massa importància. Segons ens reconeixien, podia haver algun punt fosc --mai, però, "explotació" o "esclavitud"-- en la forma en què les grans fortunes angleses adquiriren moltes d'aquestes propietats; però, al cap i a la fi, això era història passada. Allò important és que, a hores d'ara, aquestes cases, els seus jardins i les seues ostentoses col·leccions, són propietat del National Trust i, per tant, i d'alguna forma, han estat redimides: ja són de tots, i ho són per sempre.

I, entre tantes xifres i dades, impressionats per l'allau d'informació rebuda, una pregunta va quedar pendent: quants fantasmes recorren, en les fosques i boiroses nits angleses, els solitaris corredors de les finques? i, sobretot: estan en plantilla, o els han convençut perquè siguen voluntaris?

Com en les anteriors entrades --que espere que no se vos estiguen fent massa pessades, però que a mi ja em venen bé per ordenar un poc el cap i les idees--, deixe dites les fotos per si de cas, a saber: els impressionants jardins d'Stourhead, amb el seu llac; avisos del National Trust a l'entrada de la finca; els edificis principals d'Stourhead i Tyntesfield (totes dues, escenari de nombroses pel·lícules, segons ens explicàren); un castanyer de sis-cents anys de la primera, i la sala de trofeus, el 'kitchen garden' i un dels hivernacles de la segona;  i, finalment, les campanetes que feien servir els senyorets (up) per avisar el servei (down) i que sapigueren exactament on acudir.

I una última qüestió, que m'acaba de sorgir mentre escoltava les notícies: acceptarien com a fantasma, els nostres amics anglesos, a González Pons? a veure si encara fem tracte...

Treure arbres per fer bosc

L’entorn muntanyós de la comarca andalusa d’Algesires alberga algunes de les singularitats botàniques més rellevants de tota Europa. Una d'elles, considerada pels especialistes com una relíquia de les laurisilves que cobririen la conca mediterrània fa milions d’anys, creix en els famosos canutos --barrancs llargs i estrets que arrepleguen les abundants precipitacions d'aquesta àrea, la més plujosa de la Península-- i rep el nom local d'ojaranzo, Rhododendron ponticum per als botànics. El ojaranzo, parent dels nerets pirinencs, és un arbrissó de fulles coriàcies i floració espectacular, que té la seua àrea principal de distribució en les muntanyes turques, a milers de quilòmetres per tant de les poblacions andaluses de l’espècie, les quals han estat diferenciades com a una subespècie distinta (R. ponticum ssp baeticum).

A Anglaterra, Rhododendron ponticum és, simplement, una plaga. Introduïda en el segle XVIII pel seu innegable valor ornamental (i, segons ens explicaven, també per tal d'afavorir la cria de faisans i d'altres espècies de caça en les alterades arbredes angleses, pràcticament desprovistes de sotabosc) l'espècie ocupa, a hores d’ara, milers d’hectàrees arreu el país. A més de ser una planta tòxica, la presència de Rhododendron impedeix que hi prospere qualsevol altra espècie, la qual cosa dificulta la reconstrucció dels boscos originals de roure i grèvol que ocuparien, abans de la seua destrucció a mans humanes, gran part de les Illes Britàniques. També les brugueres àcides o heathlands, hàbitat de gran interés científic protegit per la normativa europea, s’han vist profundament alterades per la proliferació d’aquesta bellíssima espècie invasora.

Half Moon Common és una de les propietats de The National Trust en l'entorn del New Forest, la major zona forestal del sud d'Anglaterra, part de la qual està protegida com a Parc Nacional. Realment, només algunes zones del New Forest alberguen encara retalls millor o pitjor conservats de les antigues rouredes autòctones. La major part de l'àrea (també la finca que visitàrem) està ocupada per monòtones plantacions de pi escocés i bedollars, sota les quals prospera amb força el rododendre pòntic; però també hi abunden els prats –en els què pasturen els famosos ponies del New Forest— i els matollars, a més d'algunes granges. La gestió que el National Trust aplica a aquesta àrea se centra, per això, en eliminar l’omnipresent Rhododendron, controlar l'expansió de la falguera, i afavorir la substitució progressiva de les pinedes per vegetació forestal madura.

Però aquest tipus de gestió, totalment coherent des del punt de vista ambiental, pot representar un conflicte potencial amb la població local, els visitants i d'altres agents socials: tot i que el caràcter invasor del rododendre –i, per tant, la necessitat de controlar-lo i d’eradicar-lo—comença a ser acceptada per tothom, es tracta en última instància d’eliminar un paisatge característic que els habitants i els usuaris de la zona identifiquen com a propi des de fa molt de temps. I quan es tracta dels pins i altres arbres, la situació és encara pitjor. Treure uns arbres que hi han estat “des de sempre” per a plantar-ne uns altres (roures, grèvols...) que, en el millor dels casos, tardaran decennis en créixer, requereix una bona justificació i moltes explicacions. I és aquest el camp que més ens va interessar –el dels mecanismes d’informació i participació que utilitzen--, més familiaritzats com estem amb les qüestions estrictament tècniques. Al capdavall, i de tots els sistemes que fan servir (entre els quals, i com sempre, un voluntariat extens i compromés), el més eficaç resulta ser també el més complicat i el que requereix un major esforç: el contacte directe, cas per cas i cara a cara, amb totes les persones implicades.

A banda dels boscos, el National Trust també es dedica, en aquesta zona, a gestionar altres hàbitats naturals com les torberes (moorlands) o, sobre tot, les brugueres àcides (heathlands), de les què vam poder conéixer alguns exemples en la zona de Purbeck, una gran finca donada a l’entitat i que inclou a més pastures, platges, granges i fins i tot un castell (el de Corfe). En aquest cas, i tot i que els hàbitats i les espècies als què s'apliquen són diferents als nostres, es tracta de projectes que, si més no als qui ens dediquem a aquestes qüestions, ens resulten molt familiars. La qual cosa, per altra banda, va donar peu a que poguérem presumir --un poc-- de la rica biodiversitat valenciana i de moltes de les iniciatives que s'hi duen a terme per a la seua conservació. Com també ens va permetre constatar que l’entusiasme dels botànics, quan trobem una espècie interessant, ultrapassa barreres de cultura i idioma i és capaç de posar a prova la paciència i la resistència al fred de la resta dels presents no-botànics. Sort que, en aquesta ocasió, els productes locals (una esplèndida sidra produïda artesanalment per farmers del New Forest als què també haviem visitat, i un típic cream tea en el preciós poblet de Corfe Castle) van evitar mals majors. Però a mi, potser per tant de Rhododrendron ponticum o ves a saber perquè, no m'haguera importat substituir els scones --amb nata i melmelada de maduixa; ja quasi els he acabat de digerir-- per un platet de pescaíto frito al solet d'Algesires...

Per si interessa: en les fotos hi ha, de dalt a baix, una flor de Rhododendron ponticum (feta allí mateix); una vista i l'indicador d'entrada a Half Moon Common; una bruguera, amb el seu aspecte característic; un dels brucs més interessants d'aquest tipus d'ecosistemes (Erica ciliaris); molses típiques de les torberes àcides; pomes esperant que s'acomplisca el seu noble destí (esdevindre sidra), i un carrer del pintoresc poblet de Corfe Castle, que forma part d'una donació al National Trust i en el què aquesta entitat gestiona les pastures comunals i té acords amb els habitants per compatibilitzar la ramaderia i les activitats de lleure.