Desdefinicions

Aniwertsari. Dia en què celebrarem que cert ministre va deixar la seva cartera.
habiostatge. Qui ha estat segretat per la casa que ha intentat comprar.

No som res

No som res

tal vegada la fressa de la batalla

aquella espurna clara

el llençol d'atzur

sota les ales dels àngels caiguts

en els coixins de la tristesa

.
Francesc Valls Calçada, Nissaga de ningú (Arola Editors, 2004)

SHIRLEY & COMPANY - SHAME, SHAME, SHAME

Emocions a Vinebre

26 d'agost.  Avui és el dia, o caixa o faixa. Fa un parell de dies sona el mòbil al vespre, un número que desconec. “Truquem de l’Ajuntament de Vinebre”, diu una veu femenina. Se m’accelera el cor, perquè participo al XXXIII Premi de Narrativa que organitzen.  Em comuniquen que sóc un dels tres finalistes, i intento subtilment esbrinar quelcom més, però la veu es fa la despistada, i m’assegura que no ho sap.

El dia d’avui avança lent, camina sobre fang, li costa avançar, però el rellotge a poc a poc s’aproxima a l’hora de marxar. Dubtes: “Què em poso?” La meva dona ja ho té clar des del matí, i em dóna la seva conformitat. Deixem el nostre fill a casa de sa iaia, una mica dolgut, perquè potser voldria vindre amb nosaltres, però intuïm que un xiquet de sis anys no s’ho passaria gaire bé a una gala d’entrega de premis.

El vespre és net, la carretera, amiga, la conec amb escreix perquè hi passem desenes de vegades a l’any camí del meu poble. Parlem, sense música de fons; la música va per dintre. A Móra no ens desviem a la dreta, com sempre, sinó que seguim recte, riu amunt.

Malalt de paraules, jugo mentalment amb el nom del poble. Nascut en terra de VI, i vivint vora l’EBRE, Vinebre esdevé el millor dels llocs per fondre-s’hi. 
Aparquem tot just entrar al poble; sempre m’agrada arribar caminant, trepitjant els carrers dels pobles i ensumant els seus balcons. Avui comencen les festes, i Vinebre ens rep engalanat. A l’Ajuntament, recepció amb cava i desfilada de personalitats polítiques, culturals, amics i coneguts. Em presenten algun membre del jurat, i ni jo goso preguntar-los el que em moro de ganes per saber, ni elles, molt professionals, deixen anar cap pista. Tothom intenta animar-me, em convida a gaudir la festa oblidant-me del veredicte final, però és impossible.

Comença el sopar de gala de taules rodones assignades; ens toca la número 5, davant mateix de l’escenari, al centre, i intento buscar-li un significat a tot, alguna pista que m’orienti sobre el meu destí immediat. La tertúlia amb els companys/es de taula fa que oblidi què he vingut a fer (uns tres segons, aproximadament).

Toni Arencón presenta el llibre amb què guanyà l’any passat, L’ànima de l’assassí, i agraeix l’hospitalitat i emoció amb què va viure la gala, i convida els finalistes d’enguany a fer el mateix. Somric, i em repeteixo com un mantra la satisfacció que tinc per ser un dels escollits, perquè després de rellegir i retocar més de quinze vegades la  novel·la havia perdut qualsevol capacitat de judici i era un mar de dubtes.

La regidora de Cultura anuncia que la secretaria del jurat llegirà l’acta. Falten pocs segons perquè diguin el nom del guanyador, però no, diuen el de l’obra, que de sobte em sembla preciós i màgic: El nostre pitjor enemic.

I després, ebrietat d’emocions, incapacitat de descosir-me el somriure de la boca, petons, encaixades, flashos.

Parlaments de Carles Duarte, com a escriptor convidat, i del conseller d’Agricultura i de l’alcadessa, que es reservà la tasca de trucar-me dos dies abans fent-se una mica la despistada.

Acaba l’acte el tendre espectacle de Pepa Plana, la pallassa, que em regala un pom de flors de papers.

I tornem a casa, molt tard. Carrego el nostre fill per portar-lo al seu llit. Per a ell també ha estat un dia important, ha fet el seu primer intercanvi de cromos repetits i ha aconseguit a Messi. Ell ha intercanviat cromos, jo emocions.

Tornaré l'any vinent, ja amb el llibre sota el braç, que publicarà Cossetània, com una carícia del destí, perquè ells publicaren el meu primer conte l'any 1999, perquè ells han apostat cegament a publicar els meus reculls de contes, i és de justícia que publiquin també la primera novel·la.

Gràcies, Vinebre, una nova creueta al meu mapa emocional.

.

Més informació sobre el premi en aquest enllaç.

Guanyador del XXXIII Premi de Narrativa Ribera d'Ebre

Encara emboirat per l'emoció, em plau compartir que ahir a la nit em van atorgar el XXXIII Premi de Narrativa Ribera d'Ebre, a Vinebre, per la meva primera novel·la que es titula El nostre pitjor enemic.

Després de passar molts mesos baralant-me amb aquesta primera novel·la, de mantenir-hi una relació d'amor/odi, de rellegir-me-la, insegur, quinze o vint vegades, i perdre qualsevol perspectiva sobre la seva qualitat, per a mi és una doble satisfacció que un jurat hagi volgut premiar-la.

Ara a esperar la seva presentació, durant l'entrega del premi de l'any vinent, content que sigui Cossetània la que el publicarà, l'editorial que ha confiat a cegues en publicar els meus contes els últims deu anys, la que va publicar el meu primer conte l'any 1999, i que ara publicarà la meva primera novel·la.
La meva crònica del dia
Nota de premsa de Cossetània
Ràdio Flix
Vilaweb
Diari de Tarragona
La Marfanta
Ràdio Móra d'Ebre
Cop d'ull
Al meu facebook
A Instagram
La Vanguardia
Cornudellablog
Aguaita.cat
Diari de Tarragona 28-8-15
3/24
Notícia a L'informatiu de Canal 21
L'amic Emigdi
Priorat Diari
Notícia a Canal TE
Entrevista Antena Caro
Entrevista a Cadena Ser Ebre
Entrevista a Primera Columna de Canal 21

Hivern a la terra, de Lluís Bosch

Hivern a la terra, de Lluís Bosch

Sinopsi

Hivern a la terra és una selecció de contes que es poden definir com a ficcions de l'estrany, per emprar l'expressió de Thomas Ligotti. De vegades hi preval el to oníric i el poètic, però també hi ha lloc per a l'humor i la sàtira social. Al final d'alguns dels relats, l'autor inclou unes notes sobre la idea i la confecció del text que proposen un joc al lector: potser cal reiniciar la lectura després de saber de quin laberint sorgeix, potser descobrim el plagi o una intenció massa oculta.

Dr. Hook - When You're In Love with a Beautiful Woman

Seduïda pel teu anar

Seduïda pel teu anar 
la llum el camí esquitxa; 
flor caduca entre les ombres.
.
Inspirat per una fotografia de Xulio Ricardo Trigo, amb la seva musas Coia Valls

Dolça, la fusta

Dolça, la fusta, es deixa acaronar per les mans hàbils. Aparença de pedra amb sentiment.
.
Inspirat en una obra de les Talles Ginovart, de Tortosa

matèria perillosa

Porto un paquet a Correus amb el manuscrit per participar a un premi literari. La treballadora, amb un somriure, em pregunta si conté matèria perillosa. "Bé, per a segons qui, sí: llibres". Li responc.

Tots els daus estan marcats; per molt que tiris mai no surt el set.

El noi del costat del padrí, recomanat

Aquesta setmana agraeixo dues recomanacions que han fet al seu mur del facebook dues escriptores: Pilar Garriga, i Marta Pérez Sierra, que se l'ha emportat de viatge.
Gràcies!

Quan el temps té gana, i tu ets el plat.

EL noi del costat del padrí, recomanat a TAC 12 TV

Francesc Valls Calçada recomana El noi del costat del padrí a TAC 12 TV. Parla del llibre, dels meus relats, del desig de viure del cuento, i també de les diverses activitats on estic ficat. També llegeix un dels relats del llibre.
Gràcies, Francesc
Ho podeu veure a partir del minut 01.02.00 en aquest enllaç.

Maleïts entrepans, d’Antoni Gómez

Onada Edicions, 2015

Sinopsi

El protagonista de Maleïts entrepans rememora la infantesa entre els vius i els morts. Els vius són els personatges que vivien al barri: jornalers de la terra, treballadors siderúrgics, peons de camins, buscadors de pedres, estibadors, agranadors, forners, bevedors de cassalla, venedors de cupons, represaliats de la guerra civil… Els morts són els veïns que vivien en la memòria històrica: ibers, romans, jueus, moriscos. Entre les empremtes que deixen els uns i els altres, l’infant va forjant la seua experiència de la vida. Al bar familiar on treballa com a cambrer, prop d’un castell de ressonàncies mítiques, s’acosten també estrambòtics personatges que el xiquet relaciona amb els herois populars del tebeo de l’època de la fam. Però un bon dia els vius es converteixen en morts i el bar és buit…

sota l'aspre tacte de la roca

La vida s'amaga, tossuda, sota l'aspre tacte de la roca. 
Somni de tendresa que es desperta sota una carícia.
.
Inspirat en l'espectacle de les gàrgoles, la passada Festa del Renaixement a Tortosa

Vora el riu, vora la vida

Surto de casa de la mà del nostre fill i, a pocs metres, ens acull el brogit amable del riu que baixa. A l’horitzó, el Port sembla llunyà i tèrbol, i la possibilitat de veure el món a tanta distància encara és nova per a mi, acostumat a l’immediata omnipresència dels turons del Priorat. Al cel hi deixa el seu rastre un avió amb destí desconegut, i el Roser s’alça com sempre, fidel i distingit sobre el barri de Ferreries: riu-te’n de l’skyline novayorquès. Els arcs del pont vell són com tres somriures, però a l’inrevés.

Ens aturem, no gaire, a contemplar l’espectacle, i ens avança a bon pas un jove sudsaharià de color (negre, evidentment). Es queda mirant el xiquet un instant. Li somriu, se somriuen, s’envien petons amb la mà, i metres després es gira per mirar-nos de nou, i de lluny es distingeix la blancor de les dents dins un gran somriure. S’han fet gràcia, mútuament; s’han comunicat en una llengua antiga i senzilla. Una mica més tard, una dona amb tota la cara i l’accent de britànica, amb barret i tot, ens somriurà. Què bonic és ser alumne del teu fill!

Avancem en direcció al sud, i un vol de coloms baixa en picat del sostre del Mercat per a beure al riu, i passa per damunt nostre. Batec d’ales; xipoll d’aigua. Passem per davall l’antic pont del tren (a Tortosa, tot és “antic alguna altra cosa”), i el passeig es cobreix de plataners, amb rames despullades que trenen aquest capvespre d’hivern madur. Tornaran les fulles, i tornaran a caure, i tornarem a trepitjar-les amb aquell soroll que a ell li agrada tant. Les llums del pont del Mil·lenari ja estan enceses i intenten, inútilment, rivalitzar amb l’or en què es torna l’Ebre, indiferent a lluites i glòries humanes.

S’atansa l’hora de sopar i, segons un pacte no escrit, abans passem per la Llotja situada al parc Teodor Gonzàlez, ara convertida en Casa dels Gegants. Els arcs gòtics ens reben generosos, i el nostre fill de seguida se’n va a saludar tots els gegants i gegantes, i prova d’obrir la porta amb una clau de joguina. No se’n surt, però no defalleix i demà ho provarà de nou: té el cor tendre i la voluntat de ferro. Coneix els noms de tots els gegants, i els ensenya la jaqueta nova que li hem comprat, i s’inventa històries que jo tot just endevino. No cal conèixer tots els trucs que amaga la màgia; millor deixar-s’hi seduir.

.

(article que fa uns anys vaig publicar a Terresmagazine, mab una foto de Guille Barberà)

Vida recent pintada

Un tast del meu nou llibre, el poemari La pluja ha vessat milions de núvols abans, que ja podeu aconseguir a la llibreria La 2 de Viladrich de Tortosa, en persona o per internet, amb el llibre de regal Postres de músic, o bné  a través meu.
Es tracta de 105 poemes de tres versos lliures, sovint amb el pas del temps com a reflexió.

castells de joguina

La platja és una frontera on s'aixequen castells de joguina. 
El mar no els desfà; s'hi fon.

Sensacions de la trobada d'escriptors i amics al Masroig.

Dissabte a la tarda d’agost, em dirigeixo a participar a la trobada organitzada per JosepBarjuan batejada 8 escriptors regalen paraules al celler del Masroig, juntament amb Aleix Cort, Francesc Valls Calçada, Pilar Garriga, Pere Audí, Agustí Masip, Pere Pèries i Cristina Company. Climatologia amiga, fresca, gotes que cauen sense pressa a ritme de la música que m’acompanya, la vellutada veu de Louis Armstrong de mil textures. Placidesa que anuncia la vetllada que viuré.

Ja al Masroig, com no, em perdo endinsant-me pels carrers estrets del poble; pregunto a una noia si vaig bé, però amb un castellà de tonalitats sudamericanes s’excusa de no saber respondre. Més endavant, una tertúlia improvisada d’homes em recomana que giri, que torni a la carretera principal o encara m’embolicaré més. De vegades, les passes enrere s’han d’assumir sense recança per a arribar a la meta.

Arribo al celler. La setmana passada llegia contes al de Falset; sembla que de vegades les portes del destí juguin a empaitar-te. La Pilar, la dona del Josep, coamfitriona perfecta, m’indica on puc trobar la resta. No sóc l’últim, però quasi. M’endinso pels baixos del celler, que només semblen laberíntics, i la cadena d’arcs que separen els trulls em convida a seguir. Al fons escolto veus que ressonen. En nom del Celler, Rafel Pino ens explica una mica la seva història i ens conduirà pel tast de dos vins: l’Ètnic i Les sorts. En un principi afirma que vol treure una mica del misticisme que envolta el vi, però en realitat el dota de significat i emoció, d’herència antiga i respecte.

S’afegeixen a la trobada dos amics més, incombustibles i adorablement omnipresents: la Coia Valls i el Xulio Ricardo Trigo.

Amb l’escalfor del vi a la boca, comencem la lectura de fragments que cada escriptor/a ha escollit i que, de fet, encara estem escollint sobre la marxa. Cada lectura és seguida, de forma improvisada, per Gerard Marsal i el seu saxo; tothom escolta seduït com les notes suren per la boca dels trulls i esdevenen màgia.

Jo escullo un nanonconte d’El noi del costat del padrí (no me’n sé estar), i el conte La muntanya més gran del món, convertit quasi en l’emblema del meu estil, el relat que segurament més cops he llegit en públic, i una garantia d’èxit si l’escolten a la vora del Montsant.

Per a acabar, descobrim les paraules que cadascú de nosaltres regala al Celler i que penjaran de les parets dels trulls, amarant-se mútuament. Les meves són el fragment d’un poema:

La pluja signa versos vinya endins, pel Priorat de la nostàlgia. I la verema avança, i s’escampa verge l’esperança, pels dits fràgils del record.

Després, seguim en corrua de cotxes cap al sopar deliciós que ens espera. La nit és neta, amenaça, sense gaire intenció, amb una pluja que no gosa destorbar-nos, i deu somriure de lluny les nostres complicitats. Ens alimentem en tots els sentits, amb música de swing de fons, i penso que quan tot encaixa sembla rodó, i que les portes del destí no tanquen mai en clau.

Aquesta trobada és fruit de la passada Jornada Literària de Cornudella de Montsant, i ja fem plans per a la propera.

.

Les meves fotos del dia.
I les fotos del Xulio.

L’amant xinès, de Margarida Aritzeta

Llibres del Delicte, 2015

Sinopsi

Dos captaires apareixen morts en un molí abandonat. Dies després troben el cadàver d’una xinesa disfressada. Crims racials? La investigació de la inspectora Mina Fuster i el seu equip de la comissaria del Camp de Tarragona apunta a un misteriós amant xinès amb qui la morta s’havia promès. Però ningú no sap res d’aquest home, que ha esborrat totes les traces de la seva presència al lloc dels fets. Un viatge de negocis a la Xina que la dona va fer, tot just abans de morir, acompanyant un grup d’empresaris i polítics relacionats amb la construcció del complex Barcelona World pot aportar llum en un cas on tothom amaga la seva veritable cara.