El noi recorre amb
neguit les andanes d’una estació gèlida, en blanc i negre. Puja i baixa de trens
buits amb destinacions incertes i busca pels compartiments amb seients vells i entapissats
arnats. Els ulls d’un blau cobalt intens escorcollen els racons amb desfici. Duu
una estrella vermella sargida a la gorra caqui que li tapa la closca xolla,
suada, que fa una olor salobrosa. Els braços balders s’intueixen ossuts sota
una camisa negra que li ve ampla. Les mans de dits llargs on hi mostra la
paraula LOVE tatuada, una lletra a cada falange, entren i surten nervioses de
les butxaques dels texans ratats.
Busca la noia.
Busca desesperadament la noia del somni. La pressent, sap que hi ha de ser, n’està segur perquè l’ha somiada
d’aquella manera que se somien. Perquè ells se somien a voluntat. I com que és així,
es troben.
Troba la noia al
darrer compartiment d’un vagó desballestat, amb els ulls d’un verd salze
esvaït, mig tapats pels flocs escapats d’una cabellera recollida, negra, arrissada,
mirant més enllà dels vidres trencats. Sense arracades, sense anells als dits,
sense collarets ni braçalets. Asseguda a la punta del seient, rígida, la càmera
de fotos penjada en bandolera amb la cinta tensada que li fa ressaltar els pits
petits, punxeguts, sota una samarreta blanca amb olor de sabó de Marsella. Les
mans tamborinegen damunt els genolls prims, els texans estripats i apedaçats
per sota amb roba de quadres de colors vermell i negre. Els llavis prims,
incolors, en prou feines dibuixats, esbossen un somriure en girar-se.
El noi s’hi
asseu al davant, respira fons i es refà. Havia pensat que ja no es trobarien, però
ara mira dins el verd profund dels ulls d’ella amb el blau encès dels seus ulls.
I només amb els ulls es parlen. Sense dir res s’ho diuen tot. Que des del
darrer somni s’han trobat a faltar, que es desitgen, que s’anhelen les
carícies, que cobegen les sentors de cada plec de pell. Que es necessiten i ja
no poden somiar l’un sense l’altra. I s’aixequen i se’n van de pressa per l’andana
glaçada amb el desfici dels amants que s’estimen d’amagat i es fan l’amor pels
racons amb bogeria.
1 comentari:
Com sempre, excel·lent!
Publica un comentari a l'entrada