Treballs Eduard Mallén

Exercici 7:

Escriure un relat, poesia, conte o assaig utilitzant com a disparador bona nit.

Per a un detectiu, treballar en un nit plujosa és com intentar cordar-se les sabates amb les mans untades amb mantega, és a dir, fotudament difícil. I no ho dic pel fred o la humitat; que es van infiltrant inexorablement fins els ossos per moltes capes impermeables que portis; sinó per l’acció de la pluja mateixa. Les proves fresques desapareixen més ràpidament, la sang es dilueix i canvia d’àrea, les petjades s’esborronen i en general els teixits adquireixen noves propietats que no haurien de tenir.

I aquí estic, prenent-me un horrible cafè per emportar, sota aquesta dutxa inacabable de plugim desganat, esperant que els forenses acabin.

-          Senyor Ferrell?

La meva nova companya, acabada d’arribar de l’acadèmia, s’escarrassa en intentar impressionar-me amb dades útils. Tant de bo fos capaç de dir correctament el seu nom.

-          Què tens, Grunebald?

-          És Gruenewald, senyor Ferrell. Em sembla que hem trobat al senyor Estevez, o al menys el que ens en faltava.

L’Anselmo Estevez va desaparèixer de casa seva fa una setmana. Els va dir a la seva dona i a les seves filles que anava a comprar tabac i que tornaria de seguida, abans de l’hora de sopar. El senyor Estevez tenia per costum prendre un quinto al bar mentre es fumava la primera cigarreta, i de vegades també llençava unes quantes monedes a la màquina recreativa. Però de seguida, tal com prometia, tornava a casa per sopar.

Aquell dia no ho va fer, i vam trobar el seu cos decapitat ahir a la tarda, prop del moll.

Passem dins del magatzem atrotinat on alguns diuen que m’hi posaré les botes. Tinc fama d’encarregar-me dels casos més escabrosos i relacionats amb coses sobrenaturals. Aquest cop tenen raó. El que ens trobem és potser la major col·lecció de cranis humans mai reunida.

Estan distribuïts en enormes prestatgeries, tots molt ben col·locats en tosques vitrines, submergits en una mena de solució amb formaldehid. Cada vitrina té una targeta amb lletres escrites.

-          Ara ve la gran pregunta. Perquè? – Fa la meva companya, que obre la marxa il·luminant-nos el camí amb la llanterna.

-          Dona, quants cranis hi deu haver, aquí? És un magatzem gran i les prestatgeries arriben fins el sostre. Mil, potser? Segur que qui ho ha fet té els seus motius, però també és ben segur que nosaltres no els arribem a entendre mai, encara que enxampem als culpables i aconseguim que ens ho expliquin.

-          Deus tenir alguna hipòtesi. Hi ha tota una subcultura relacionada amb el robatori de cranis. Els 71 de Zarautz, els fets de Talca...

-          Sí. I Mozart, Haydn, Descartes, Goya i el Papa Luna van ser enterrats sense el seu cap. I algú va robar el cervell de Einstein i el de Kennedy. Però això és diferent, algú està col·leccionant caps de fumadors...

La Gruenewald il·lumina una vitrina amb la seva llanterna, com per atzar. El cap fresc del senyor Estevez em mira amb els seus ulls reblanits, com de peix. A la vitrina hi posa Eb-Et:101.

-          Pobre home. Fumava com un carreter, era jugador i tenia principis d’alcoholisme, però carai, malgrat tot era un bon cap de família. Quina ironia.  

-          Les proves forenses no són concloents, encara. Potser no sigui un patró vàlid.

-          Això ho decidirem demà. Me’n vaig a dormir, Grundal.

-          És Gruenewald. Bona nit, senyor Ferrell.

La meva companya va a reunir-se amb la resta de l’equip, deixant-me sol amb el meu cafè fred. Tinc la impressió que aquest assumpte em portarà de cap a partir d’avui.  

Exercici 13:

Escriure en relació a l'estiu un relat, assaig, conte o poema.

El sol torna a calentar, i can Rata comença a omplir-se novament de famílies que acudeixen com eixams per a donar-se un altre tiberi. Aquest calorós dia d’estiu s’hi ha congregat una gentada d’impressió. N’hi ha de grans, de petits, de joves que acaben de sortir al món i d’ancians que no duraran un altre dia.

Quan ets un dels nostres, menjar és més que un acte social. Primerament perquè d’àpats n’hi ha molt pocs, al llarg de la nostra vida; gairebé tant pocs com veure sortir o amagar-se el sol.

En segon lloc perquè ho fem tots junts, sense molestar-nos ni rondinar perquè un s’afarti més que un altre. I sempre hi ha menjar per a tots, i mai en faltarà, així s’acabi el món! Me n’oblido ja de la meravellosa sensació que et proporciona saber que el propi menjar i el lloc on te’l menges són la mateixa cosa indivisible.

Can Rata és això i molt més, al menys per al dia en curs. Diuen els més vells que existeix des de fa ben bé una setmana, però això és difícil de comprovar. Ni tan sols el vell Biel s’ho creu, i això que és el moscot més ancià que hi ha per aquí.

En Biel Segur va néixer a l’inici del mes d’Agost, ja té més de vint dies de vida. Diuen que va sobreviure a un esdeveniment anomenat “Concert d’Estiu”, una força de la naturalesa plena d’aliment abundant en forma de suor infinita, però caracteritzada per altes dosis de violència aleatòria sense fi. El vell Biel va perdre a molts amics i familiars durant aquell llarg dia, i encara es mou neguitós i remena les ales quan sent un soroll remotament semblant a una manotada.

Quan li preguntes perquè detesta l’estiu, quan és la nostra millor estació, et respon amb escarafalls:

-          És la única cosa que conec ni coneixeré, aquesta calor insuportable! A l’estiu tota cuca viu, diuen. Ha! El que passa és que proliferem estrepitosament, però t’asseguro que dels que neixen, en cauen també un fotimer. Així que què hi guanyem?