la part plana a la molla

 

Quan el nostre fill era petit, sovint calia posar piles a la multitud i diversitat d’enginys i joguines que tenia. Al començament, tot i que el percentatge d’encert era alt, en moltes ocasions posàvem la pila amb els pols al costat equivocat, fins que ens vam fixar que la part plana sempre va a la molla, i repetíem cada cop aquesta expressió, la part plana a la molla, la part plana a la molla, que es va quedar com un recurs mnemotècnic, amb musiqueta inclosa, com quan vam aprendre les taules de multiplicar.

D’això ja en fa uns quants anys –què ràpid passa tot!-, però avui, quan he hagut de canviar la pila a un aparell, m’ha vingut la cançoneta, la part plana a la molla, i el temps es fa circular, i les joguines del record es mantenen enceses.

Missatge en clau?

 

En múltiples converses amb altres pares i mares s'esmenta la manca d'ordre a les habitacions adolescents.

He arribat a creure que hi ha un compromís amb aquest desordre aparent, una mena de pacte generacional, de llengua que a certa edat s'oblida.

Observo al matí la ubicació dispar i asimètrica de crocs, sabatilles, xancletes i botes, al terra de l'habitació de mon fill, i en prenc nota mental per si es tracta d'un missatge en clau.

Si és així, aniré informant.

Las ratas, una altra vegada

 

Avui, en arribar a casa a migdia, m'emporto una petita alegria. Mon fill em demana que li recomani una de les quatre lectures que els han proposat a l'institut per a pujar nota. "Un es diu Las ratas", em diu. L'aturo, no cal que continuï. Las ratas de Delibes és un dels meus llibres preferits, l'he llegit moltes vegades. Tot i la mudança i el cert caos que tinc encara amb els llibres, aquest sé exactament on es troba, en una lleixa preferent del menjador, acompanyat del Quixot, de Lorca, de Gerard Vergés... El vaig comprar el 1980, quan tenia els mateixos anys que mon fill, i em fa gràcia que tots dos el llegim a la mateixa edat. Suposo que no li causarà el mateix impacte, no té per què, però no em perdré el plaer d'acompanyar-lo en aquesta lectura, tot i que alguna vegada ja li he llegit algun fragment. El llibre és vell -era una edició de butxaca que molts tindreu a casa també-, les pàgines estan grogues, gastades de tant fer-se servir, una vegada més.

Avançament

 

Visita al supermercat per a la compra grossa de la setmana. Li demano a mon fill que m'acompanyi, sobretot per a ajudar-me a descarregar el cotxe i pujar el fato a casa.

Jo surto de la feina i ell, des de fa pocs mesos, va directe amb la seva esperada i estimada moto. Ens trobem al pàrquing. Posem al carro tot el de la llista, i alguna cosa afegida que ell inclou, normalment formatge.

Després anem cap a casa. Ell em segueix amb la moto. El miro sovint pel retrovisor, escolto el motor, i ell sap que l'escolto.

Quan falten un parell de carrers per arribar a casa, aprofita l'ocasió per a avançar-me. Imagino que somriu. Intueixo que l'avançament té més de simbòlic que altra cosa.

La poteta del drac

 

Ens canviem de casa, i anem a un pis més lluminós i de millors vistes al riu i el Port, però més menut, tot i que prou gran per a les nostres necessitats. Gran part dels objectes que s’acumulaven a les nombroses habitacions i armaris no poden vindre amb nosaltres.

Damunt d’una de les prestatgeries fa anys que hi reposa una manualitat que vam fer a mitges amb mon fill, als inicis de Primària, en motiu de Sant Jordi. Es tracta d’un drac muntat, en gran part, amb tetrabreaks de llet embolicats amb paper d’embalar, i cartrons retallats. Cada cop que l’hem baixat per a treure-li la pols hem comprovat que envellia malament i que l’hauríem de llençar, però sempre ajornàvem la decisió, en record d’aquells anys que no tornaran.

Ara li ha arribat l’hora. El desmunto amb pressa, abans que me’n penedeixi, i deixo a l’escala tots els cartrons. Quan torno del contenidor blau, m’adono que en un esglaó hi ha quedat retallada una de les potetes del drac, persistent.

En un dels primers viatges de fato que faig al nou pis, la deso en un calaix. La poteta servirà per a recordar el drac sencer, els moments en què el muntàvem.

Qui sap, potser per art de la màgia, o de la biologia, es reconstrueix el rèptil mitològic sencer.

Cicatrius de tauleta

 

Cada cicatriu que mostra la tauleta de la nostra sala d’estar, entre els sofàs i la tele, té una història al darrere, o, potser més ben dit, al davant. Històries que inventava el nostre fill, fent-la servir de decorat dels seus jocs, base de construccions, paisatge d’aventures, ball de gegants, circuit de curses, taller de reparacions, i mil ocurrències més que patia pacient la pobra tauleta, amb silenci i resignació de fusta  massissa. Ara que ell té altres distraccions i que comença a volar, podríem jubilar-la, canviar-la per una altra de nova, però no som tan desagraïts. Es queda de moment amb nantros, compartint l’enyorança i el futur.

La sanefa de la vida

 

A la vorera de l’avinguda Generalitat de Tortosa hi ha unes rajoles de color més fosc que formen una sanefa. Davant meu, al costat del seu pare, un xiquet petit camina seguint la línea d’aquesta sanefa, com han fet milers de crios durant dècades, el nostre entre ells, com un homenatge a aquelles coses immutables de la vida, que fan de fil conductor entre generacions. Quan tot just els avanço, el xiquet fa un gir de noranta graus en la meva direcció, amb ímpetu i decisió, i escolto com son pare diu “coooompte”. Ha estat un “compte” sense massa energia, amb certa càrrega de fatalitat i cansament, com si hagués repetit aquesta advertència més vegades de les que hauria volgut. I a mi em vénen al cap records que ja enyoro, de dir “compte” amb meu fill, a escassos centímetres de distància, sempre amb ell a l’abast de la mirada i, si cal, dels braços que l’agafin abans de caure. Ara li dic “compte” quan surt de casa, tot sol, amb informació no precisa d’on estarà a cada moment, ni dels perills que l’assetjaran, sense saber què fer dels braços, que ben just el podrien sostenir. Caldrà confiar –vés, quin remei- que l’educació que li hem donat, que els consells, que les advertències, i, el més important, el seu criteri propi, el portin per la sanefa correcta de la vida, girs inclosos.

seixanta cinc, i mig!

 

Mon fill està en aquella edat en què sembla que cada dia creixi una mica. Li agrada, i sovint quan passa pel meu costat diu que li queda poc per a atrapar-me, i ens piquem en broma, i li replico que no, que encara falta molt, i faig una mica de puntetes perquè sembli que soc més alt, i llavors ell també en fa.

En una visita mèdia de revisió, com sempre, li mesuren el pes i l’alçada: metre seixanta-cinc i mig. Aprofita aquesta nova dada per a remarcar que el meu avantatge es redueix –menys de deu centímetres ja-, i que se m’acaba el període d’un hipotètic regnat. Jo, per a treure-li importància, li dic que el mig quasi no compta, que, arrodonint, metre seixanta-cinc, però ell ataca de nou: doncs així, seixanta-sis!

de la curiositat i de les paraules

 

Mon fill, que és curiós, que es fixa en les coses, i que li agrada tant la història com les notícies de l’actualitat, em pregunta per què molts casos de què parlen al TN acaben en “gate”, com el catalangate o el pegasusgate. I jo li parlo de Nixon, i del watergate, i del procés de com algunes paraules adquireixen nous significats. I tot això després de sopar.

Simbiosi

 

Breu sortida amb mon fill. Aturada per a menjar alguna cosa en una terrassa. De seguida comprovem que és vigilada de prop pels moixons de la zona, a la captura desvergonyida de restes de menjar. Mon fill deixa caure una molleta al terra. Nerviosament l’agafa un pardalet, es retira un parell de metres, en fa una ràpida inspecció, i se l’emporta lluny, en direcció als arbres del passeig. Torna aviat, ens vigila de prop o, més concretament, vigila mon fill; no ha tardat a descobrir qui pot ser un bon subministrador. I no s’equivoca, perquè li deixa caure una segona molleta. I es repeteix la mateixa operació d’abans. No tardarà en tornar, pensem. Però sí que tarda. I mon fill, que sempre devora amb rapidesa el menjar, ara s’ho pren en calma. Què –li pregunto- fas temps a veure si torna? Somriu i confirma les seves intencions amb el cap. Però no, no torna. I acabem de menjar. No sabrem mai què se n’ha fet del pardalet, tots tres seguim el nostre camí. Ha estat una relació breu i simbiòtica, perquè tots tres n’hem tret un profit, d’una manera o altra. 

"Se'ns fan grans", la millor pel·lícula del món

 

La vida té guionistes força bons. De vegades escriuen girs a la trama que ens perjudiquen, i ens queixem, i ens preguntem amargament: “Per què a mi?”

Però si sabem mirar, de tant en tant ens regalen moments emotius que, potser per la seva senzillesa, no apareixen al resum de l’argument, ni se'ls fa referència a cap biografia.

Quan mon fill anava a l’escola primària va fer diversos amics, però entre tots destaca el “mano”, nom amb què es referien un a l’altre, com a mostra de prioritat sobre els altres. L’escola era petita i sovint coincidíem amb son pare i sa mare, i de tant en tant anàvem repetint entre sospirs: “se’ns fan grans”. Tenim fotos d’ells a l’aula, fent panellets, disfressats a carnaval, a les festes de fi de curs i, com no, jugant a futbol al pati. Recordo els seus moviments maldestres, les seves cametes corrent per aquella pista darrere la pilota, l’alegria de marcar un gol en aquelles porteries sovint sense xarxes, o simplement dos munts de roba com a pals, que celebraven com la diana definitiva d’una final de Champions.

Ara van a instituts diferents, juguen a futbol a altres equips, ja no es veuen tant com abans, però seran els “manos” per a sempre.

Dissabte passat van jugar l’un contra l’altre, i el moment inicial donant-se la mà, tots dos com a capitans dels seus equips, té per a mi una força i emoció que agraeixo profundament al guionista que hagi tingut la idea.

“Se’ns fan grans”, vam comentar amb sons pares. I el que ens espera. La millor pel·lícula del món.

Un any havia de passar

 CONVERSES AGAFADES AL VOL

Un any havia de passar. Escoltat vora una parada de Sant Jordi: "Mira, este és lo llibre del pare de Marc".

De vegades els núvols

 

Amb la temor dins del cos

 

El nostre fill de dotze anys, per a un treball sobre la Guerra Civil, fa una entrevista a sa iaia. Entre altres coses, li explica que escoltaven la Pirenaica. Després li ensenya el resultat a l’ordinador, en un powerpoint amb fotografies que ha tret d’internet, algunes de Tortosa bombardejada. Sa iaia, una mica alarmada en veure les seves paraules escrites, em pregunta si podem tenir algun problema per parlar de la Pirenaica. Aprofito l’anècdota per a fer-li entendre a mon fill les dimensions de la terrible temor que devien passar aquells anys, si vuit dècades després encara la porta dins del cos.

(interessant llegir els comentaris posats al mateix apunt a facebook)

PAPA 1 - FILL 0

Que el teu fill de dotze anys, com és normal, defensi la música de la “seva” època, és a dir, la que ell escolta ara, i que no li acabi d’agradar la de la “teva”, o sigui, quan tu eres Jove. Que a la ràdio del cotxe, ell posi una emissora de música actual, que soni una cançó determinada, i que apugi el volum, perquè aquesta li agrada molt. Que la cançó sigui d’uns tals Boney M. Fer per dintre el senyal de la victòria.

Emprenent el vol

 

21 de juny de 2021. Festa fi de curs i fi de Primària de la primera promoció de l’Escola Sant Llàtzer del nostre fill; una tarda plena d’emocions que es vessen pels ulls, perquè és una classe molt especial. En aquest mateix dietari, nou anys enrere, explicava l’entrada a l’escola del nostre fill, aquell primer dia que era seu, que era nostre i que era també d’una Escola que naixia, amb tot el que això comporta d’incertesa i d’il·lusió. Encara no existia l’edifici definitiu, i només disposàvem un mòdul prefabricat. L’Escola naixia aquell 2012 amb només una classe, la nostra, que ha esdevingut fundacional, i ja des de l’inici, amb tres anyets,  han estat els “grans”. Aquell any eren els únics, una escola gairebé familiar, que va facilitar que els vincles fossin més estrets. Després s’han anat incorporant classes, fins a completar aquest 2020-2021 tot el cicle de Primària. L’inici fou especial, amb càmeres de televisió i autoritats incloses, per a deixar constància del moment històric. I el final no ha estat menys especial, amb tota la problemàtica de la covid que han hagut de superar.

I ara, aquells primers xiquets i xiquetes emprenen el vol. Aquest cúmul especial de sensacions plana durant tot l’acte, i circula entre les famílies –a qui fins pocs dies abans no ens havien autoritzat a assistir a l’acte, amb la tristor que això comportava-, assegudes rere els protagonistes de l’acte, a distància reglamentària.

Les xiquetes i xiquets ho viuen com una festa; comencen les vacances, i no tenen perspectiva encara del canvi que avui s’inicia. Però les mestres, treballadors del centre i famílies, no podem evitar l’embat de les emocions. Records i agraïments centren gairebé totes les intervencions. El nostre fill explica micròfon en mà –sé com li agrada fer-lo anar- el projecte de la seva tribu, i després participa en una molt emotiva cadena d’agraïments. I el futur també, en forma d’arbre que es plantarà al centre en record d’aquesta promoció, i una enorme “damajuana” que avui s’estrena, que s’anirà omplint de pedres que representen a cadascun dels xiquets i xiquetes que aniran passant per l’Escola.

A mi em toca parlar en representació de les famílies. És difícil retenir el plor. Entre altrs coses parlo de la velocitat amb què passa el temps, de la relació especial i única que s’estableix amb les companyes i companys de Primària, que es manté per molts anys que passin, i del paper de baula vital que assumim els pares i mares, a mig camí entre ser “el fill de” quan érem petits, fins a “el pare de” que som ara.

L’endemà encara queda un últim dia de classe. El vaig a buscar amb la meva dona. Mentre surten, els faig una foto als dos, que després poso al costat d’aquella primera foto de fa nou anys, per fer evidents les similituds i diferències. Aquell dia, el nostre fill es va deixar anar de la mà per a pujar la rampa provisional, il·lusionat d’entrar a l’escola dels “grans”. Avui, més gran i carregat amb un sac ple de memòries, surt decidit a l’espera de l’Institut, cap al futur que ens espera.

el ritual de fer-se grans.

 

A l’skate park. Mon fill parla amb un xiquet que no conec; un amic nou, em dirà després. Des de la distància interpreto que comenten alguna jugada..

Mon fill prova una pirueta o, més ben dit, un truc, segons l’argot que estic començant a conèixer. Li surt mig bé, i aquest nou amic el felicita; encaixen primer les mans i, després d’uns segons d’incertesa i descoordinació, xoquen els punys. Es veu que els quedava aquest segon gest per completar el ritual de fer-se grans.

Vells i estimats jocs de colors vius

 

L’Ajuntament aviat iniciarà les obres de renovació de l’àrea de jocs infantils del parc municipal Teodor Gonzàlez. Substituirà els vells, malmesos i amortitzats, per altres de nous, i afegirà una nova àrea.

S’emportaran aquests gronxadors i tobogans que tant estimo.

Ja fa uns pocs anys que no els usem diàriament. Els tinc fotografiats des de tots els angles, amb el nostre fill pujant, el nostre fill baixant, el nostre fill rient...

Prenc nota mental de vindre una d’aquestes tardes amb ell i fer-nos un selfie de comiat.

Alguns han perdut color, d’altres, alguna de les barres. En un s’hi deixà un tros de dent de llet una tarda. No va plorar aquell dia.

Vells i estimats jocs de colors vius.

Miro com mires la mar

Miro com mires la mar.
T'admiro.

Des d'una distància molt humana

Les setmanes de confinament poden deixar cert pòsit de nostàlgia a la retina, o als músculs més sensibles de les cames o del cor. Els danys col·laterals del virus són encara difícils d’avaluar. Però els seus, a partir d’avui, onze anys atresoren la il·lusió necessària per ser immunes a la tristesa, fins i tot aquest matí que ha començat amb una pluja tova, de principis d’abril.

El sol s’obre pas, i els moixons s’escolten amb més força, sobrevolant els carrers solitaris, incrèduls encara davant tanta llibertat.

Ja ha vist un capítol de les seves sèries preferides, ara una de bombers, ara una altra de policies (és un quasi homenet d’acció, ell), i comenta la jugada amb algun dels seus amics per Fortnite -la tecnologia té el poder de llimar distàncies.

I de sobte, el silenci es trenca. Sirenes de fons que s’atansen. No és estrany, viuen prop d’una de les artèries principals de la ciutat, i sovint se n’escolten passar, com un udol que ens alerta dels perill, o de les emocionants aventures que s’inventa.

Sempre aguaita a la finestra per veure si passen els bombers o una ambulància, però avui són sa mare i son pare qui l’animen a sortir al balcó, mentre la gosseta borda excitada.

I passa una moto de la Policia Local, i tres cotxes fent anar les sirenes, I no passen de llarg, no van a cap emergència; s’aturen davant de casa. I baixen tots, i el gos que sempre li crida l’atenció quan el veu pel carrer. I el saluden amb els braços, i ell es posa nerviós, i el fan saltar, mentre l’aplaudeixen amb els braços ben enlaire i li canten la cançó d’aniversari, i s’envien petons que pugen a baixen, des d’una distància molt humana. I surten veïns als balcons, i tothom somriu, i algú plora.

“Aquest aniversari, mai l’oblidaré”, dirà després. Mai.