1983, un noi amb de divuit molt tendres s'endinsa per primer cop a l'univers literari d'Incerta glòria, de Joan Sales. En aquells primers anys universitaris, jo prenia consciència d'uns ideals i d'una manera d'entendre el món que es mantenien en estat larvari. I em va caure a les mans Incerta glòria, el llibre que he subratllat més de tots els que he llegit fins ara. No recordo si fou una lectura obligatòria, però us asseguro que ha estat una relectura desitjada i sempre rica.
En aquest primer post que dedicaré al llibre, comentaré les dues primeres parts de la novel·la, clarament diferenciada de la tercera, en part perquè l'edició que tinc a casa està estructurada així, en dos volums. Ambientada a la guerra civil, la trama es basa en tres personatges principals: el Lluís, destinat al front d'Aragó i que pren la paraula de la primera part en forma de cartes al seu germà; la Trini, filla d'anarquistes, parella sense casar-se del Lluís, amb qui té un xiquet, i que pren la veu a la segona part del primer volum, en forma de cartes amb l'amic de tots dos, Juli Soleràs, el tercer personatge que, tot i no tenir veu pròpia, plana per damunt del tot el llibre amb la seva especial manera de ser, contradictòria, extravagant, cínic, desconcertant, incoherent... i hipòcrita, com anirem descobrint.
Però més que les vicissituds que els personatges passan al front o a la rereguarda, el llibre és ple de reflexions sobre el significat de la vida, sobre la seva justificació només per uns pocs instants d'incerta glòria. Quan tot just acabo de tancar el primer volum, la definiria com la novel·la de la decepció: decepció de l'amistat, decepció de l'amor, decepció dels ideals. Un dels personatges secundaris que més m'atrauen, el pare de la Trini, un vell anarquista i pacifista, veient les atrocitats que s'han comès a la rereguarda en nom dels ideals, pronuncia una de les frases que més recordo:
“La gent no ens hauríem d’unir per les idees, sinó pels sentiments: quan penso que en nom de l’abolició de mort estan assassinant mitja Catalunya… ¡Que m’hagi calgut passar el cap de la seixantena per comprendre que les idees no valen una punyeta!”
.
Els llibre és ple de fragments dignes de recordar, només us en deixo uns quants :
“No sabem res dels altres, ni ens importa; en canvi, voldríem que els altres ens coneguessin a fons. El nostre afany de ser compresos només es pot comparar amb la nostra desgana per comprendre ningú.”
“Que el món sigui tan bonic i nosaltres ens hi trobem d’esquena per fabricar-nos els nostres sòrdids inferns.”
“Tots estem ficats en un mar de fang que ens cobreix… Es tracta de fer un esforç perquè el fang no ens arribi als ulls. ¡Almenys els ulls fora del fang! ¡Almenys els ulls! No deixar de veure les estrelles.”
“ No deixis fugir els teus millors anys, no viuràs dues vegades. Els teus instants corren cap al no-res com aquests pètals de safrà que el Parral arrossega… ¡els teus instants, que podrien ser meravellosos! Per un sol instant de glòria jo ho donaria tot.”
“De pacifista en temps de pau ho és tothom… Es tracta de ser-ho sempre, en temps de pau i en temps de guerra, en totes les circumstàncies. Si no, no voldria dir res: no valdria la pena dir-se pacifista.”
“La innocència em sembla una cosa molt difícil i en tot cas no crec que puguem arribar-hi abans del final de tota una vida de lluita.”
“Al capdavall, cal tan poc per ser feliç; una mica d’amor és tot el secret, no n’hi ha d’altre. Una mica d’amor a allò que tens, i ja és com si tinguessis tot el que voldries!”
