El moment precís

Sabíem que arribaria el moment. Podria haver estat ahir, demà, fa dos mesos, d'aquí a cinc anys. Però crec que el dia ha de ser avui.

Ja sabeu com va, això, T'ho agafes amb molta empenta, a tot arreu veus coses que et fan pensar "això ho posaré al bloc", escrius força, dius coses amb seny, dius bestieses, entres als blocs de la gent, fas "amics", descobreixes nous móns, comentes, segueixes, gaudeixes! Molt! 
I de cop les coses es capgiren (en el bon sentit, eh), ja no escrius, no et mires els blocs amb tanta freqüència, en tens 327 pendents de llegir al feedly, quan te'ls mires no comentes, el bloc es va adormint... i, finalment, tens clar que ha arribat l'hora de tancar. Aquesta és l'entrada número 493, i serà l'última.

I només us puc dir gràcies. Gràcies per ser-hi, per llegir-nos, per comentar, per esmentar-nos, per enllaçar-nos... Gràcies. De tot cor.





I ara faré una cosa que crec que no hem fet mai, encara... que és presentar-nos. Val més tard que mai, no?

Hola, em dic Maria, sóc traductora i correctora i tinc mans inquietes (en diuen crafter, en anglès. A mi m'agrada mans inquietes). 
Ell és en Carles, és arquitecte, cantaire i apassionat de l'enologia. 
El nostre fill és en Llorenç, comença a caminar, somriu i assenyala sense parar. 
El nostre gat és l'Otis, rei semi-destronat, que segueix roncant entre els meus braços davant del teclat.

No és habitual, veure'l aquí dins... No sé si em demanava un bany....

No és la nostra millor foto, ni molt menys. Però és d'un dia prou representatiu. Si ens reconeixeu algun dia pel carrer, saludeu-nos, que ens farà il·lusió. És possible que no passegem amb la senyera penjada al coll habitualment, però a la Via Catalana sí :)


I mentrestant... seguirem a Instagram: aquí i aquí ell i aquí jo. En Llorenç i l'Otis no tenen Instagram, però també hi surten, de tant en tant.



Per acabar... una Promesa.








P.D.: Com diu en XeXu, ja som un Estel caigut.