L'Amic Invisible

 Ha arribat desembre i com cada any ja es comencen a veure les llums de Nadal penjades a les botigues i als carrers. Ja tornem a ser Nadal, una època temuda per alguns i estimada per altres. 

 Arriben els amics invisibles, els dinars i sopars d'empresa, les sobretaules eternes i els moments incòmodes. Incòmodes, perquè t'ha tocat seure amb el col·lega de treball o de classe  amb qui mai has parlat, amb qui no tens res en comú o amb el típic setciències. Ves, que hi farem, toca entomar-ho el millor que puguis, és Nadal!

 També vestim les cases amb garlandes, estrelles, mitjons i arbres de Nadal, naturals o de plàstic, i si som més tradicionals,  fem el pessebre amb “caganer” reivindicatiu inclòs. Arriben les festes, les reunions familiars al voltant de les taules i, per descomptat, el moment dels regals;  en aquests temps de  tràngol que vivim, cal aguditzar l'enginy perquè no es dispari el pressupost que sempre es queda curt, i sovint hi ha algú que proposa: “-Escolta, i si aquest any juguem al “Amic Invisible” a casa?-“ 

 El mecanisme d’aquest joc és senzill: paperets amb el nom de cadascú, una mà innocent que els sorteja, et toca un nom, es diu un pressupost, es pensa el regal, es compra i es lliura; tu en reps un altre d'una altra persona i ja està. Fàcil, no? Tothom té un regalet, passes una estona divertida, i la cosa surt molt més econòmica que comprar regals per tots. Hi ha versions en les quals no se sap qui t'ha regalat, versions amb pistes ... però el fi és el mateix: regalar. 

 En un moment en què la globalització i les tradicions angloamericanes cada vegada van arrelant més i canviant les nostres costums, els Reis Mags es transformen en Pare Noel, i ja tenim carabasses de Halloween per Tots Sants,  seria fàcil pensar en un origen similar, no? Doncs no. 

Segons la Wikipedia, que sap de tot això, aquesta costum va començar a Veneçuela a finals del segle XIX, on es veu que antiguament estava molt malt vist que  les dones casades o promeses es veiessin amb els seus amics de sempre, així que varen decidir que per Nadal, es trobarien per intercanviar regals i d’aquesta manera, poder passar unes estones junts. Digue’ls-hi “tontes”! Amb els anys, aquesta tradició  es va estendre a d’altres països del voltant i finalment, arreu del món.

 I aquí és quan a mi em ve el problema perquè, senyores i senyors, esta vist que per a mi regalar no és el mateix que per a molts dels meus amics invisibles. A mi m'agrada REGALAR, gaudir d'aquest acte de principi a fi; pensar en què li pot agradar a qui m’ha tocat, anar a diverses botigues o una sola fins a trobar el regal perfecte, el que m'omple totalment, el que estic orgullosa de regalar, amb el que estic desitjant veure la cara de qui el rep per percebre si li agrada o no, i si l’he encertat,  emocionar-me i sentir-me feliç. Això per a mi és regalar. Però resulta que per a molts altres no és així i mira, en el seu dret estan però... per què m'han de tocar a mi sempre els seus regals de l'amic invisible? ¿Per quéeeeeeee?

I consti que no és pel regal en si, que un detallet de 10 o 20 euros no li soluciona la vida a ningú, és pel fet d'adonar-me que aquesta persona passa del regal, passa del joc, passa de l'esperit; és només complir la papereta. Comprar el primer que trobi, encara que sigui mitja hora abans, sense pensar en l'altra part, en la persona que ho està esperant amb il·lusió (perquè qui digui que no li agraden els regals, és mentida podrida!). 

De vegades em sembla que seria millor anomenar-ho  “l’Enemic invisible” quan veig el que he rebut o el que he vist regalar a altres. I és que  tampoc es qüestió de haver de  comprar-ho. Si ho fem amb els de casa, el regal pot ser fer tasques de la llar que normalment faci l'altra persona,  o se li poden oferir ”fineses”, com per exemple trobar l'esmorzar preparat a l'aixecar-se, o el menjar fet un dia, unes postres especials, el llit calentet amb una bossa d'aigua calenta, el gos passejat... 

Es tracta de fer sentir especial a aquella persona en aquestes festes i si vols, no cal gastar-se gaires diners.   

 I quan arribi el dia del lliurament de regals cadascú anirà obrint el seu regalet intentant esbrinar per les cares dels demés quin d'ells és el seu amic invisible. Uns bombons, un assortiment de torrons, una manualitat feta pels petits de la casa amb dedicació i esforç, un marc amb una foto molt especial per a l'altra persona, una bufanda teixida a ma per protegir-te del fred...

 Malgrat tot, em sembla que guardo tots els regals per absurds que siguin que m’han fet fins ara, perquè penso que potser, l'altra persona al cap i a la fi  ho ha fet amb bona intenció (sí, sóc així ),  i tot i que en aquell moment  sempre em dic que no hi tornaré a caure, al final hi torno, tant a l'hora de comprar, com quan rebo el regal.  Perquè, de vegades ... (de vegades) tens la sort de que hi hagi  algú que comparteixi una part de la seva il·lusió, temps i afecte amb tu. I que aquest algú tingui la bona fortuna de tenir prou com per poder despistar-ne una mica per fer-te un regal, el que sigui, la bona fortuna de no anar massa "just". 

I és que al cap i a la fi, no cal que sigui un “gran” obsequi perquè, per a mi, tenir a prop una persona  que pensa en tu, que t’estima i es pren interès en voler pintar-te un somriure als llavis, en  fer-te feliç, ja és prou regal per si sol.