La Màquina d'Escriure

Probablement siguin les presses i el poc temps lliure, o potser que tornem a enfilar un any costerut i prou ple d’interrogants el que faci que em sigui difícil trobar  inspiració per escriure al bloc. Hi ha ratxes amb més idees, amb més necessitat d'escriure des de dins, amb més ganes, i d'altres que no. I de fet, avui aquí estic, sense saber ben bé cap on tirar.

El cursor de la pantalla de l’ordinador ja porta estona  pampalluguejant com dient-me  “-Vinga noia, que no escrius res?” ( la qual cosa pot arribar a ser emprenyador, la veritat)  i no sé perquè, de sobte m’ha vingut a la memòria la meva primera maquina d’escriure, allà pels anys setanta i pico. Me la varen regalar els meus pares quan tenia dotze o  tretze anys per un sant o aniversari, no ho sé ben bé, però va ser  tot un aconteixement a la meva vida d’estudiant. Aquella màquina amb el seu estoig "portàtil" mida "king-size",  em van acompanyar durant molts anys amunt i avall en anades i vingudes per aquests mons de Déu.

Quan vaig posar-hi el primer foli i vaig fer girar el seu corró, recordo que  vaig pensar que les coses havien canviat radicalment i per sempre: Ara sí que era una escriptora com cal. S'havien acabat els  quaderns escolars amb lletra de cal·ligrafia manuscrita de col·legi de monges (que per cert, també m'han seguit en cada canvi de casa) a on escrivia totes les meves coses.   

No tenia la tecla “Ctrl” ni “Alt” ni “Esc”, però l'espetec de les tecles repicant  i l'elegant so del carro en arribar al final de la  línia anunciat per l’alegre dringar de l’artilugi, tenien un “glamour” molt superior a la melodia d'inici de “Windows”.  

 

A principis dels cinquanta  un compositor americà, Leroy Anderson, li havia composat fins i tot una simfonia que va esdevenir un clàssic,  perquè no cal dir que els artefactes mecànics, sempre sonen millor que els electrònics encara que això, és clar, no és més que un gust personal.

Malgrat lo dit, aquell primer dia d’aquest pas de gegant en quant a "noves tecnologies" que acabava de fer, lluny de inspirar-me,  em va bloquejar del tot i només vaig encertar a escriure un ensopit "hola" al full que esperava amatent. 

Va ser massa; suposo que més o menys com si  a José Luis López Vázquez li haguessin regalat un “Iphone” en els minuts inicials de "La Cabina"( ...ves també el que em ve al cap ara!).  

Aquella andròmina era pràctica i fabulosa, però no sabia ben bé què fer-ne.

Asseguda davant el teclat que veia per primera vegada, i sense res per escriure, vaig començar a fixar-me en les tecles: Q, W, E, R, T, Y ... i en la seva aparentment capritxosa distribució. Van haver de passar molts anys fins que vaig saber perquè les lletres es disposen d'aquesta manera en especial. 

El que sí recordo amb claredat tants anys després, és que en veure aquelles lletres (blanques sobre fons negre) vaig pensar que les coses que escriuria des de llavors, ja estaven  allà, que només calia prémer les tecles en l'ordre correcte perquè sortissin. Tan senzill com això.

I de fet, ara que ja fa tant de temps que la vella “Hispano Olivetti” s'ha convertit en una digna jubilada que  em segueix mirant cada matí en qualitat d'objecte decoratiu, segueixo pensant el mateix: les paraules continuen estant a les puntes dels dits que premen les tecles, ara de l’ordinador; només cal deixar que volin lliures i es transformin en histories que perviuran més enllà de nosaltres.

I ves per on, quasi sense adonar-me'n, avui s'han anat trenant fins a desgranar aquest record que s’hi amagava enjogassat.

LLibres

A l’escola que vaig anar, hi havia una estança on les parets estaven recobertes per prestatgeries repletes per llibres de totes mides. Al mig de la sala, dues taules llargues amb quatre cadires a cadascuna i una monja que se’n cuidava, Na Montserrat Plius.

Li agradava ordenar-los per temes, autors, i alfabèticament. A cada llibre li enganxava un gomet amb el numero que li tocava de la seva llista del registre que portava meticulosament.

Curiosament ningú no hi podia entrar sense que ella hi fos present, però a mi m’hi deixava estar, potser perquè era una mica la nineta dels seus ulls,  o potser perquè veia lo molt que m’agradava llegir.

Podia agafar qualsevol dels seus tresors i fullejar-los amb la única condició de que el tornés al lloc on l’havia trobat. Al començament, escollia un llibre a l’atzar, olorant unes planes plenes d’història i llegint-ne petits fragments. Més tard vaig aprendre a triar els que em fascinaven de debò.

Per aquells anys, em vaig empassar tots els clàssics d’històries “Selección”,  els de Bruguera. Recordo els contes de Swift, Stevenson, Twain, Dickens, Grimm, Perrault, Andersen, Hoffmann... per les meves mans van passar des de contes fins a biografies, i quan ja vaig ser més gran, novel·les que pels temps que corrien, si no haguessin estat allí mai hauria conegut, al menys tan aviat.

“-L’amor per la lectura s’aprèn, però no s’ensenya-” ens deia a les alumnes que fèiem cua per retornar els llibres a la biblioteca cada dilluns pel matí, els mateixos que  ens havia deixat en préstec el divendres anterior per emportar-nos cap a casa.

Per algunes de les companyes, era un “pal” aquesta mena de ritual obligatori setmanal i sovint els tornaven sense ni tan sols haver obert la tapa.

Per mi, cada llibre era la porta d’entrada a un món màgic, un viatge gratuït per ciutats imaginaries, un acompanyant de la soledat.

Vaig aprendre a acaronar les paraules, a estimar-me els personatges, a convertir-me en part del llibre.

Vaig descobrir que podia ser còmplice d’un munt d’històries, que podia viure moltes vides, que hi havia paraules que semblaven escrites només per a mi.

I a la seva classe de Literatura, vaig començar a escriure contes i relats utilitzant aquelles paraules i la meva imaginació. Ella m’hi va animar, me les va corregir, em va ajudar i en definitiva m’hi va acostumar.

I amb el temps he estat capaç de fer-me preguntes i trobar-hi respostes, i  construir ponts entre el passat, el present i el futur, i he après a creure que els somnis no tenen límit i que per fer-los realitat tot depèn d’un mateix, de la insistència i del treball que hi posis.

I de ben segur que molta part de tot això ho dec  a aquella mestra, a aquella professora  que fa un piló d’anys enrere, va penjar en un lloc ben visible de la nostre biblioteca un cartell que deia amb lletres grosses:

“UN  LLIBRE OBERT ÉS UN CERVELL QUE PARLA, TANCAT UN AMIC QUE ESPERA, OBLIDAT UN ÀNIMA QUE PERDONA, DESTRUÏT UN COR QUE PLORA”  

"Hi havia una vegada una nena..."

...que quan va fer els dos anys i va venir el retratista a casa seva a l'hora de les postres a fer les fotografies de record ( que llavors es feia així per costum al meu poble ) no va parar de plorar fins que li van deixar tastar el pastís. El pobre home que tenia altres cases per anar aquell diumenge, m'han explicat  que va estar a punt de deixar-los amb caixes destemplades davant de la magnitud de la rebecaria amb la que es va trobar.

La nena ja apuntava maneres...

Quasi un any després, el dia de Rams, una altre foto de retratista, amb el sol de cara que sempre feia fer ganyotes, amb un fred que pelava, amb mitjonets i faldilletes curtes,  aquest dia fins i tot  amb barret i a sobres, els pares volent que hi posessis bona cara... Déu n'hi do!

I aquí un altre aniversari, el sisè. Aquest any  a totes les fotos vaig sortir amb cara de no haver trencat mai un plat i les mans a punt de resar... val a dir que era la manera que ens feien estar les monges al cole quan explicaven alguna cosa. Mai vaig entendre perquè la meva mare es va passar mig estiu remugant per com van quedar... si estava moníssima!

Per la  proposta. de l'Assupta i en Ferran , i tots els que s'hi han afegit, val la pena rebuscar a les capses de les golfes!