sortint-se'n de la línia

 

Imagino que a la rampa d’accés de la porta lateral del Teatre Auditori Felip Pedrell de Tortosa, hi ha degut seure un xiquet o xiqueta per a esperar que acabi les classes de teatre la seva germana o germà, perquè hi trobo unes cartes amb els contorns en negre d’uns animals, pintats sense gaire traça, sense patir per no sortir-se de les línies. A l’hora de sortida potser era prou tard, potser la pressa fou culpable del descuit, potser algú no ha valorat prou el resultat artístic de l’obra. Les cartes restaran uns dies a mercè del vent, es barrejaran amb les fulles que ja comencen a caure, amb els animalons que viuen al passeig de ribera, d’aspecte més realista i menys acolorits. Potser juguin una partida, potser vencin fins i tot.

Coses que trobo

Si em seguiu, sabreu que m'agrada fixar-me en les coses que trobo pel carrer, i si es tracta de papers amb paraules, encara més.

L'última troballa és aquesta llista per a comprar cinc productes: quatre que semblen segurs, i un del qual dubten.

Jo sóc una persona indecisa, però de l'últim producte que dubtaria d'aquesta llista és el cacao. 

I vosaltres?

#cosesquetrobo (una campanya electoral?)

Ja sabeu que camino mirant cap a terra, atent als petits tresors que em pugui trobar, i si hi ha paraules escrites, la temptació es multiplica. M'aturo a fer una fotografia a aquesta nota, mentre un parell de dones m'esquiven i, suposo, em miren estranyades. No sé si si és una llista per a anar a comprar, o una campanya moderna per a les properes eleccions.

Si és un programa electoral, promet coses ben concretes.

Coses que trobo

I la màgia de Nadal se m'apareix en un paper llençat al terra, on distingeixo de lluny unes paraules (una temptació per al cercador de tresors que soc). 

De prop veig el tió, que durant anys ha estat protagonista a casa moltes setmanes d'hivern, la màgia preferida del nadal, atents als seus hàbits alimentaris, il·lusionats pels seus immensos i incomprensibles cagallons.

Enguany ha sortit del cau quasi per clemència, per agraïment als serveis prestats, i roman discret en un racó del menjador, a règim estricte. Potser només observa, potser s'alimenta dels bells records.

Coses que em trobo

 Fa setmanes que porto aquest fotografia a la galeria d’imatges del meu mòbil. La vaig fer dies després d’iniciar el curs, a prop d’una escola. És un d’aquests petits i senzills objectes que considero tresors, #cosesqueemtrobo. Les lletres que formen un nom -que desconeixia, per cert- que em criden des del panot gris de la vorera, trencant les seva hermètica alineació, i que em poden suggerir mil històries. Un nom caigut, imagino que desenganxat de la peça de roba d’una xiqueta. Un nom –allò més bàsic que serveix per a identificar-nos- perdut. O perduda potser la peça de roba, ara sense la marca que la distingeix. És tan fàcil perdre’s, sense els adhesius adients; o assolir la llibertat.

saltar pels aires

Dies de vent. Trobo una agulla d'estendre al carrer. Penso si algun mitjó que potser mantenia estès ha saltat també pels aires, com els protagonistes del llibre No és la derrota, sinó el vent, d'Onada Edicions.

M'acotxo per a fotografiar l'agulla, i un noi que passa es gira, intrigat.

Un repòs de lloguer

Si em seguiu des de fa un cert temps, sabeu que em criden l'atenció algunes #cosesqueemtrobo pel carrer. I si aquests petits objectes tenen lletres escrites, encara més.

En aquest cas, enmig de fulles i herbes, el fragment estripat d'una sopa de lletres. Com podeu deduir, atesa la meva addicció, la temptació ha estat enorme. Sempre ignoro el camí recorregut per aquestes petites coses perdudes, llençades, que em trobo, i també en desconec el destí, perquè jo tan sols seré una anècdota a la seva trajectòria vital; però, per tot allò que m'intenta cridar a la seva manera aquest fragment de sopa, intueixo que li ha arribat un -vull entendre- merescut repòs, encara que sigui provisional, de lloguer (rent).

Dos de cors

 #cosesquetrobo

Dos cors dins d'una mateixa carta, llençada o caiguda a la vorera. Propers, però no suficient. Separats, però no gaire. Enfrontats, simètrics, una parella jugant enmig del destí.

Coses que trobo

 

Si em seguiu només una mica a les xarxes, coneixereu el meu hàbit, mania o vici, de fixar-me en les #cosesquetrobo al carrer. Ho recomano, descobrireu un món fascinant de petits objectes que atresoren milers d’històries. A banda dels tradicionals mitjons desaparellats que apareixen a Tortosa els dies de vent, hi ha un subgrup d’elements també molt freqüent, l’origen dels quals és fàcil de deduir, sobretot si heu tingut xiquets petits. Podem imaginar l’escena, la mare, pare, àvia o avi, distrets una dècima de segon, una fracció minúscula de temps en què baixen la guàrdia, suficient perquè el seu tendre plançó, potser jugant o experimentant, faci saltar del cotxet, en trajectòria parabòlica, un mitjonet, una sabateta, un xumet, un juguet, o aquesta mena de nino drapet de la imatge, que els agrada tan esprémer amb els ditets. La seva vida, abans d’aquest instant transcendental, ha estat farcida de carícietes, grapejadetes, llepadetes, xucladetes, i mossegadetes amb dents de llet. Tot plegat, molta pressió i responsabilitat per a un humil nino, a jornada completa, amb periòdics i breus moments de descans. Uns temps que, de ben segur, poques hores després, ja deu enyorar.

Ara es troba estés contra l’aspra i dura calçada, tot just sobre l’esborrada línia que separa els dos carrils del carrer. Li han passat pel damunt cotxes, furgonetes, tractors, bicicletes, patinets... i la indiferència. No li veig el rostre, fa temor imaginar-lo. Deuen quedar restes d’un somriure de rateta, l’olor de colònia fresca que s’esvaeix.

D’una puntada de peu l’acosto a la vorera.

Dona aparentment de ferro

 Dona aparentment de ferro, que plora per dintre.

Coses que trobo

 L'amor s'entén en totes les llengües.

I els cors perduts.

Coses que trobo

 

#cosesquetrobo

Trobo una estrella de color rosa, malmesa i tirada al carrer. No és l’estrella que guiava els Reis d’Orient, ni un cometa que anuncia mals averanys.

El seu origen és menys llunyà; el seu destí, més injust.

Coses que trobo

 

En sortir de casa trobo aquesta estrella cridant-me l'atenció des del terra. Sense assenyalar cap direcció concreta.
En tornar a casa ja no hi és.
Algú, a més de la sort de trobar-la, ha sentit el desig de posseir-la .

(desitjo que l'estrella segueixi el seu camí plena de llum.

dedicat a Isabel Herrada)

Coses que trobo

 Trobo aquest paper al terra mentre passejo per la vora del riu. 

Algú em pot ajudar a desxifrar el missatge?

Un crit d'auxili

 Passejant per la via verda em desvio i em trobo aquesta desferra; prop lluny perquè no representi cap perill a qui no s'aparti del camí, i prou a prop perquè m'hagi cridat d'atenció.

És un crit d'auxili? De desesperació? De llibertat?

Segur que a l'amic i artista Adolfo Comes també li hauria cridat l'atenció.

Visc a Macondo?

#cosesquetrobo

#cosesquetrobo #tresorsdelcarrer

M’atrauen les coses petites, caigudes. Em sedueixen les paraules. Aquesta combinació fa que sigui fàcil trobar-me pel carrer, inclinat mentre apunto amb el mòbil a terra, perquè he trobat un dels meus tresors. Sovint són objectes vells o perduts, trossos de paper on hi distingeixo, de lluny, alguna paraula, i que m’atrauen amb un magnetisme no sé si malaltís.

Dissabte passat, durant les Jornades de les Lletres Ebrenques, de camí entre el restaurant i la Biblioteca, trobo a la vorera una carta estripada d’un joquer, tot just quan està tant de mode a causa de la pel·lícula recent estrenada.

De vegades em pregunto qui em posa aquestes coses al camí, o quina mena de programari utilitza el meu cervell per a detectar-los a distància.

No deixo passar de llarg mai aquests regals, i normalment els acompanyo d’un breu escrit.

Inspirat pel moment que vivim, m’han sortit aquestes paraules.

Us proposo un joc: què escriuríeu vosaltres?