La història dels draps de cuina brodats...

No sé de quan temps enrere estic parlant... probablement uns dotze anys, tot i que no n'estic segura. Mai recordo el temps transcorregut amb exactitud des d'una data. Però hi ha un detall -un llibre que crec que estava llegint llavors- que em fa pensar que pot fer això, dotze anys.

La meva sogra va néixer a un poblet de l'Alt Empordà però, des de que es va casar, va venir a viure a Reus. Tot i així, la seva terra li tirava molt i li agradava, a l'estiu, anar a passar-hi uns dies. Com el tema Hotels o apartaments de temporada sortia caríssim, fa cosa d'uns quinze anys, van trobar una ocasió molt bona de llogar un piset, no gaire gran i bastant antic, dins del poble, per tot l'any. Així, estant el meu sogre jubilat, hi podien anar no tan sols l'estiu sinó sempre que volien.

La idea era molt bona i tot i que el pis tenia l'inconvenient que era un segon o un tercer, amb una escala molt empinada i sense ascensor, un cop allí, ella ho tenia tot tan ben arregladet i posadet, que s'hi estava molt a gust.

Recordo que li vaig brodar dos quadres a punt de creu. Un era una rosa dels vents, amb els noms de tots els vents i, pel voltant, elements marins (un àncora, un nus mariner...) i l'altre eren com unes petxines xulíssimes (aquest segon tenia més complicació)... Què menys, si quan anàvem allí ens tractava "a cor què vols" ;-)

En Josep Lluís i jo ens aixecàvem (aviadet per ser vacances) el meu sogre ja havia fet el cafè, torrades... esmorzàvem, ens féiem el llit i... ja teníem tota la feina feta... Cap a la platja falta gent! És maco arribar a la platja cap a les 10 del matí... triar el lloc que més t'agrada i aquell primer bany del dia, amb l'aigua tan freda!

Cap a la 1 plegàvem, perquè l'únic que ens demanava la meva sogra era que fóssim puntuals. Ella era molt organitzada i a les dues li agradava dinar. Tenir la platja a cinc minuts de casa a peu és un luxe... Arribar, dutxar-se i... el dinar a taula!! I fet per una cuinera excel·lent! sempre mirant de variar els menús, sempre posant les racions més maques als altres...

Llavors, una mica de sobretaula, notícies... crec que llavors feien Colombo per TV3... o la Fletcher...no sé... quelcom que m'agradava. Però ells anaven a fer la migdiada. De tots quatre jo era l'única que no la feia. Mai n'he sabut de dormir durant el dia i si alguna vegada ho intentava i ho aconseguia, sempre em despertava amb un mal sabor de boca i una sensació tan desagradable!

Així doncs aquell era el "meu" moment de fer el que volia i tenia dues opcions: Acabada la sèrie de la tele, o llegia alguna cosa (i recordo que llegia el segon llibre de Harry Potter o, potser seria el tercer?) o feia punt de creu. Així, sense dir res, anava fent un drap de cuina... senzill, com per passar el temps. Quan la resta de la família s'aixecava, jo guardava la feina i anàvem a donar un volt: a vegades junts, a vegades per separat... Finalment, en arribar el dia de marxar, li vaig regalar aquell drap... Era un drap de color cru, de rus, per les mans i posava "Bona cuina"...

El problema és que a la meva sogra, quan li regalaves una cosa bonica, la considerava com quelcom "per guardar"... i jo li deia "faci'l servir, dona... fins que s'embruti, s'estripi, es gasti... si a mi no em sap gens de greu si es fa malbé... llavors n'hi faré un altre"... però res. Molt agraïda, molt contenta amb el drap però a Reus va venir i va quedar a l'armari junt amb altres peces de roba, totes per estrenar!!

El passat dia 3 de setembre, la meva sogra va morir. Buscant roba per guardar, per tirar, per donar... van sortir tovalloles completament noves, draps de cuina... i, entre ells, TRES de brodats per mi... Els altres dos, amb unes teteres i unes tasses, sobre un drap de color salmó, no recordo en absolut quan els vaig fer, però sé que els vaig fer jo, això sí!! ;-))

El meu sogre va voler que me'ls quedés jo i jo, evidentment, els vaig agafar... Completament nous com estaven els vaig rentar, tot i que estaven impecables, jo sempre ho rento tot... I ara bé la qüestió. Tan sols veure'ls em va venir al cap immediatament la idea de regalar-ne un a una amiga. Va ser un flaix immediat. És una amiga que sempre pensa en mi amb molts detalls i a la que fa temps que tinc ganes de fer un regal, però sé que ella no vol que em gasti ni un duro, així que vaig pensar en això, doncs ja està fet, està nou, ho he fet jo i m'agradaria donar-n'hi un, però... Però necessito la vostra opinió:

Què us sembla la idea? O penseu que no li agradarà pel fet que no ho vaig fer especialment per ella?

Suposant que us fes gràcia, quin dels tres us agradaria més? El de la "Bona cuina" o un de teteres?

En fi... aquí estaré, esperant les vostres opinions que, si us plau, us ho demano, espero ben sinceres. Moltes gràcies per aconsellar-me!!

His eye is on the sparrow... Elena Gadel

Feia temps que no posava una cançó per al cap de setmana... Però avui m'ha vingut de gust posar aquest vídeo aquí. L'anava a posar al "Petit Blog" i he pensat... "Per què no a l'altre que ho podrà veure més gent i aprofito per fer una explicació més llarga?"

Hi ha cançons que la primera vegada que les escoltes ja t'arriben al cor. Alguna cosa tenen que t'hi enganxa. Ja pot ser melòdica o rítmica, amb missatge o més aviat desenfadada... potser és la forma en com s'interpreta... no ho sé.

Crec que mai abans havia escoltat aquest tema que dóna títol al post, així doncs quan l'Elena Gadel, una de les millors veus femenines sortides en tota la història del programa Operación Triunfo (sí, sí, jo el mirava, i els tres primers anys em va agradar, després va passar a ser una mena de GH musical i vaig deixar de seguir-lo) el va triar per interpretar-lo una vegada en que s'estava jugant la seva eliminació, era una cançó totalment nova per a mi, i em va captivar.

No sé si coneixeu l'Elena Gadel. Després, com a autèntica bona intèrpret que és, ha seguit al món de la interpretació, fent teatre musical (Mar i Cel, per exemple)

Gaudiu de la seva preciosa veu en una de les cançons més conegudes de l'obra Mar i Cel

Doncs bé... per on anava?

Tot això venia a que la primera vegada que vaig escoltar "His eye is on the sparrow" va ser cantada per una joveníssima Elena Gadel, de vint anys, una noia a qui li agradava cantar i que tenia moltes ganes d'aprendre i fer-ho bé. Fa uns dies, vaig veure que es parlava d'ella al Twitter i li vaig enviar una piulada dient que encara recordava aquella interpretació... i que em posava la pell de gallina... i em va retuitejar i fer favorit el tuit... em va fer gràcia ;-))

Per cert, voleu sentir "His eye is on the sparrow" interpretada en directe, per l'Elena Gadel? Doncs som-hi!!

I, per acabar un tema compartit :-) L'altre vegada que vaig parlar d'OT va ser en un post de juliol de 2009 que vaig dedicar a Víctor Estévez. Doncs bé, l'any 2006 el tema que va fer de sintonia de la Marató de TV3 va ser interpretat a duo entre en Víctor i l'Elena... No us sembla una versió magnífica?

Manualitats, antiguitats i entranyables records de família

A la meva amiga Vero li agrada molt conservar coses antigues que li porten records. Ella és molt bona en tota mena de manualitats i li fa gràcia tenir estris antics, ja fossin de la seva mare o de la seva àvia.

Fa uns mesos, vaig veure una coseta al seu blog que em va agradar molt i em va recordar una altre que tenia jo i vaig pensar que en faria un post i li dedicaria. Ella ens explicava que el seu marit -que té molta traça treballant la fusta- li havia restaurat un suport pels fils antic que la seva mare li havia enviat des d’Argentina.


Va passar el temps i jo seguia pensant que havia de fer aquell post... però mai em recordava de fer les fotos que necessitava. Fa poc, un altre post seu en que ens mostra un petit aparell per fer troques de llana a partir de les madeixes i que era de la seva àvia, m’ha fet pensar que ha arribat el moment de fer l’escrit que li volia dedicar, a ella i a la meva àvia.



Doncs sí... Fa molts anys, molts, molts, prop de quaranta, quan jo en tindria onze o dotze, vaig demanar-li a la meva mare que m’ensenyés a fer mitja i ella me’n va ensenyar. El més fàcil: punt del dret, punt del revés... fer una bufandeta. Em va agradar, en vaig aprendre ràpid i al poc temps em vaig fer un jersei (imagineu el jersei... tot recta, amb agulles gruixudes i llana fina... va quedar moooooolt elàstic!!) però jo me’l posava, tota feliç... i vaig anar perfeccionant la tècnica i als setze o disset anys em feia ja jerseis ben xulos.

Ara bé, per aprendre a fer-ne vàrem buscar unes agulles de fer mitja i la meva mare em va donar una mena de “bossa” per les agulles que havia fet la meva àvia paterna. Era una roba negre amb flors de colors, amb molts departaments i plena d’agulles metàl·liques de diferents gruixos!! Un tresor!!... Algunes de les agulles estaven velles i una mica doblegades, alguna fins i tot rovellada. Tot el que no es podia aprofitar se’n va anar a les escombraries. L’estoig el vàrem rentar i les agulles més noves me les vaig quedar... i, des de llavors, aquell estoig ve amb mi. Mai m’he separat d’ell i m’encanta tenir-lo pensant que l’havia fet la meva iaia quan ja era velleta.

Si es mira de prop es veu que no està perfecte. Segur que la vista ja no l’acompanyava, però ella, endreçada i polida com era, havia de fer-se un estoig per les agulles.

La meva àvia paterna va morir quan jo encara no tenia ni dos anys, així que no la recordo. Només sé que diuen que m’estimava moltíssim (vivia amb nosaltres) i que jo -que xerrava moltíssim (no ho dubteu, oi?)- sempre volia estar amb ella, que li deia “iaieta maca”.

Doncs bé, dedicat a la Vero i a la meva iaia, aquí us presento l’estoig de roba de les agulles...




De les agulles originals no en queda ni una, però la bossa és la mateixa... no la canviaré mai!

Records d'Escòcia...

El proper mes d’agost farà dotze anys que vàrem anar una setmana de vacances a Escòcia.

Dies enrere, vaig posar un post amb vídeos en que es podien sentir instruments no massa coneguts; en un d’ells –el del salteri amb arc- la peça interpretada era una que em va transportar immediatament al passat. Vaig recordar immediatament aquest viatge per terres escoceses...

"The Bonnie Banks o' Loch Lomond" o, senzillament, Loch Lomond.

La música em va arribar al cor i se’m va omplir d’enyor, però no un enyor trist, sinó dolç... i la vaig escoltar una i una altre vegada... i vaig buscar més vídeos, amb diferents interpretacions de la mateixa melodia, cantada per una veu femenina, o masculina, o alguna coral; amb imatges o sense imatges. No me’n cansava.

Ja llavors vaig pensar en dedicar un post al Loch Lomond, un dels llocs més macos que he vist mai, i ara ho faig. Les fotos són de càmera analògica, en paper, les he escanejat i no fan justícia a la bellesa d'aquell paisatge... però, tot i així, m’ha fet il·lusió posar-ne alguna.

En tornar de l’excursió al llac, el xofer de l’autocar ens va posar la casset amb la cançó. És un record que em fa feliç. Tots els records d’Escòcia són com un tresor a la meva memòria.

Loch Lomond, Escòcia,
21 d’agost de 2000. Darrer any del segle XX.

Les matemàtiques de la mare sí que les entenia!

Qualsevol persona que em conegui una mica sap que les matemàtiques no se’m donen bé. Sóc de lletres-lletres. Ni idea de com es fa una arrel quadrada, ni per què serveixen les derivades o les integrals o què era allò que es dibuixava i s’anomenava “funcions”.

Ara bé, les petites operacions, el més elemental, no se’m resisteix. Per exemple, sóc boníssima calculant percentatges i és que aquestes cosetes les vaig aprendre jugant.



Evidentment, llavors no era amb Eurus sinó amb pessetes, és clar!! Però m'agradava molt. M'encantaven els dibuixets que ella feia de les parades de la botiga! ;-)

TROBAREU LA SOLUCIÓ ALS COMENTARIS. FELICITATS A "XeXu"

Eric, Celine, Mariah, Jamie... i "la xarxa".

A vegades hi ha cançons que superen en popularitat els seus compositors. Segur que si a molta gent jove li preguntessin de qui és la cançó “All by myself” dirien que de Céline Dion. Doncs no, la cançó és de l’any 1976 (veure la "Nota 1") i el seu autor és Eric Carmen.

També, buscant per YouTube, he trobat una versió de Jamie O'Neal que, curiosament, molts atribueixen a Mariah Carey. I jo em quedo parada de pensar quantes dades falses deuen córrer per Internet com aquesta.

No tinc clar si mai la Carey ha gravat aquesta cançó, ara bé, el que sí tinc clar és que moltes de les versions que corren per la xarxa atribuïdes a la nord americana, no és ella qui canta. En casos així, crec que hi hauria d’haver alguna mena de S.C.M. (súper computadora mundial) que corregís aquestes errades. Internet és una gran font d’informació... i de desinformació.

Mireu això (els ressaltats en groc els hi he posat jo quan he retallat la imatge del corresponent vídeo de YouTube):


Un posa el vídeo i diu que la cançó ÉS de Mariah Carey... un altre contesta i li diu IDIOTA perquè... la intèrpret és Celine Dione!! (suposo que després es menjaria l’insult amb patates, perquè algú ja li va respondre que no era Celine qui cantava)... finalment, per arreglar una mica l’embolic, on posa “artista”, aclareixen que qui canta és Jamie O’Neal, que és l’única cosa certa de totes.

I qui recorda Eric Carmen? Doncs jo, i ara la posaré per deixar-ne constància (tot i que crec que aquesta cançó ja la vaig pujar alguna vegada al blog, però tant hi fa). Si teniu temps, escolteu-la fins al final perquè és molt maca.

Nota 1.- He posat que la cançó és de 1976 tot i que a alguns llocs posa que és de 1975... ara ves a saber... La meva "pròpia" memòria es decantaria més pel 76.
Nota 2.- La cançó és xula, oi? Doncs té un bon tros “plagiat” d’un concert de Rakhmàninov i d’això m’he assabentat fa pocs minuts mentre em documentava per fer el post... ai, Eric!

I, per acabar, com d'aquesta cançó n'hi ha tantíssimes versions, deixaré la de Frank Sinatra, que tampoc la coneixa fins avui:

Pa amb tomàquet i rock and roll...

Fa molts anys, molts, divuit ben bé, un vespre havíem anat a una llesqueria amb els meus sogres i crec que algú més, però no estic segura si era aquest dia o un altre, a fer un sopar de pa amb tomàquet i escalivada, embotits... molt bo. L’ambient del local estava força bé i, de fons, una música que em feia venir ganes de començar a ballar allí mateix. No vaig poder-ho resistir i li vaig preguntar al cambrer que si allò que sonava era algun fil musical, la ràdio, o què i ell, que era molt simpàtic, em torna al cap d’una estona amb un parell de cintes de cassette com aquestes que acabo de fotografiar damunt la impressora (veieu com aprofito el paper usat per tornar a imprimir?)


Tan aviat com vaig poder me les vaig comprar!! Quina meravella! Quina joia!! Moltes d’aquestes peces es cantaven abans que jo nasqués (40 años de Rock ‘n’ roll en fa gairebé 20, són ja 60 años)... mare meva, això és música!!

Crec que va ser la temporada passada que, davant una jugada d’en Messi, (si us plau, posem-nos drets, uns segons de silenci, reverència... podeu seguir llegint) que en Puyal va començar a dir “oh, oh, oh, oh” i es va recordar d’una cançó que ho deia... jo la vaig reconèixer, clar!! sortia als meus cassettes!! És aquesta... Canteu i balleu!!

Ell és Jackie Wilson, Jack Leroy Wilson Jr. (9 de juny de 1934 - 21 de gener de 1984), cantant i artista nord-americà. Figura important en la transició del rhythm and blues al soul. Va ser membre del grup Billy Ward and His Dominoes i va continuar la seva carrera en solitari l’any 1957 gravant més de 50 cançons d’èxit. L’any 1975, durant un concert benèfic, va patir un atac de cor que el va tenir en coma durant gairebé nou any, fins al moment de la seva mort l’any 1984. És un dels artistes més importants de la seva generació.

La cançó és diu Reet Petite és de 1957, any famós per ser el del casament dels meus pares i per la inauguració del Nou Camp :-)

PS/ El títol del post m’ha quedat xulo, eh?

De ciutats, àlbums, fotos, gegants... i sabateries.

Fa uns dies, al blog de la Yáiza, vaig comentar que estic acabant d’organitzar l’àlbum de fotos de les vacances a Holanda de fa cinc anys (sí, cinc anys... una, que es pren el seu temps i fa les coses amb calma) i que ja només em quedava guardar les de l’excursió en tren que vàrem fer una tarda a La Haia. El comentari li va fer gràcia i em va demanar un post amb alguna imatge holandesa. Després, la Barcelona m’enamora es va sumar a la petició i ara jo compleixo el que vaig prometre.

Ara bé, com imagino que posar unes fotos de la ciutat i res més tampoc tindria massa gràcia, i menys encara perquè són escanejades i sempre perden qualitat, he afegit algunes curiositats.

Així doncs, dedicat a la Yáiza i a la Barcelona, aquí va aquest post!

Fotos 1 i 2.- El Binnenhof és un complex d'edificis al centre de l'Haia i centre de la política holandesa. Aquí estan el Senat i el Congrés. És una preciositat, envoltat per un llac, el Hofvijver.



Fotos 3 i 4.- Passant per la Grenadierspoort (també tinc fotos, però tampoc ho volia omplir tant) arribem a la Ridderzaal (sala dels cavallers), edifici d’arquitectura gòtica civil.




Foto 5.- El Tribunal Internacional de Justícia. A peu, una bona estona caminant, però visitar La Haia i no anar-lo a veure hagués estat imperdonable. Aquesta foto la vaig fer passant la càmera entremig d’uns barrots de protecció. Em vaig sentir una autèntica espia hehe



I ara bé la part anecdòtica. Imagineu que viviu a Reus, aneu sis dies de vacances a Holanda, esteu a Amsterdam i aneu fent excursions pel vostre compte... una tarda visiteu La Haia i us trobeu amb una botiga que posa Reus!! Sí, mireu:


Doncs això era ni més ni menys que una sabateria de talles grans. I és que en neerlandés “reus” vol dir “gegant”. Ens va fer molta gràcia perquè, justament dos anys abans, havíem estat a Bèlgica, a Brussel·les i la part flamenca, i, a Anvers, hi havia un cafè que es deia així “Cafè de Reus”, que vol dir “Cafè El Gegant”... Aquest cafè és a la plaça del mercat, exactament a Grote Markt 22.


Anem doncs ara a Anvers i sabrem perquè un cafè es diu "El gegant"...

Diu la llegenda que a la ciutat hi havia un gegant anomenat Antigoon que tenia atemorits tots els barquers que volien creuar el riu Escalda. Els feia pagar un peatge i si es resistien, els tallava la mà i la llençava al riu. Un soldat romà, Silvio Brabo, es va enfrontar al gegant, li va tallar la mà i la va llençar al riu. Al centre de la plaça del mercat, Grote Markt, es recorda aquesta llegenda amb una estàtua de l’heroi Brabo.
El nom de la ciutat, Antwerpen, seria derivat de "hand" i "werpen", que significa “llençar la mà”.


I aquí l’estàtua del jove heroi romà llençant la mà del gegant Antigoon. La foto no és massa bona però és que era dia de mercat i estava “a tope”, no vaig trobar bon angle; si en voleu veure una millor, cliqueu aquí.

Bé doncs, ja està... Espero que us agradi! :-)

Pluja d'arròs!!

Ja sé que sembla el títol d’alguna novel·la surrealista, però no és així, no, que és tracta d’una pluja d’arròs ben real... i és que ahir, dia 22 de setembre, va fer vint-i-un anys d’aquestes imatges.


Volia fer el post ahir però, al final, buscant fotos, escanejant, guardant, em vaig entretenir i no vaig tenir temps... I bé, què més dóna un dia que l’altre si es tracta de celebrar una cosa tan maca.

Una cançó especial per a tu, Josep Lluís, ja que t’agrada molt en Rod Stewart, et dedico una de les que més m’agrada a mi i així tots dos contents ;-)

I, de regal, una foto de l’any 84 (sí, sí 1984!!) quan ja dúiem dos anys sortint... Què jovenets érem!!


I una mica més actual (només una mica) de l’any 2003. El 15 d’agost, dia del meu sant.

La llibreta groga i el túnel del temps

Quan jo era joveneta, uns setze anys, m’agradava molt escriure. La meva amiga Cristina es llegia la meva producció i em feia la crítica. Vaig començar algunes novel·les, sempre de misteri, amb un mort i uns detectius aficionats, que anava escrivint sense saber la continuació (o sigui, que semblava més una lectora que una escriptora) res de fer-me un esquema o guió a desenvolupar, què va! jo anava seguint “tal com raja”, al final em perdia, ho deixava, i en començava un altre (tot això a mà, és clar!!) He de dir que la majoria de les meves participacions a Relats Conjunts segueixen tenint el mateix esquema mental, gairebé mai sé ben bé com acabaran.

Una vegada, tan sols una, vaig tenir una bona idea. La recordo perfectament, era una història de ciència ficció; sí, sincerament, crec que era bona (altre cosa seria que jo l’hagués sabut desenvolupar amb èxit) però l’argument estava molt ben pensat i, aquesta única vegada, tenia molt clar tot el camí a seguir i on volia arribar.

Si jo tenia setze o disset anys, resulta que d’això en fa més de trenta. Posem que ho vaig escriure l’any 1978 o 1979. La història estava situada en el futur, principis del segle XXI, succeïa a Barcelona, capital de Catalunya, membre dels Estats Units d’Europa. Hi havia una moneda única, que vaig batejar com a “Unitats” (no massa original, però pràctic), s’havien inventat unes bicicletes amb un sistema que les feia anar molt més ràpid sense esforç... i, això sí, al Parc de la Ciutadella, que llavors no s’anomenava així, hi havia una mena de forat a una altre dimensió, com un passadís al passat, un passat simultani al present en que comença l'acció de la història


Em fa gràcia recordar aquest jove independentisme meu, la visió de la moneda única, el nom d’aquesta (recordem que el precedent de l’Euro es deia ECU: Unitat Monetària Europea en anglès), el detall ecologista de les bicicletes...

I em sap greu quan penso que tot això ho anava escrivint en una senzilla llibreta de tapes toves de color groc (un groc molt pàl·lid), amb fulles blanques, sense línies ni quadrets... i que la vaig perdre!!

La de vegades que la vaig buscar!! Vaig regirar tota l’habitació, gairebé tot el pis... i res... anys després la vaig tornar a buscar per llocs absurds, armaris on ja sabia que no hi podia ser...

Moltes vegades he pensat en recomençar-la. Però no... ja no tindria cap gràcia escriure sobre aquesta moneda única, ni aquestes bicicletes...

El que no sé és que s’haurà fet d’aquella noia que va caure pel túnel del temps i va anar a parar a l’any 1965, i dels seus amics que la buscaven... Bé, pensaré que, seguint el procediment que jo havia pensat, la van trobar.

Aquest any sí!!

L'any passat vaig fer aquest post titulat 2010, l'any sense estiu... però em vaig equivocar. Llàstima!

Ara bé, sembla ser que total em vaig avançar una mica doncs enguany... SÍ!! :-)

El cel ennuvolat

Les primeres fulles per terra

Una temperatura molt agradable...
Fins fa pocs minuts plovia, però ara ja ni això. Encara millor.

Fragments del post mencionat:

"L'erupció del Tambora el 1815 provocà que a l'any 1816 el coneguessin com "l'any sense estiu", a causa de les baixes temperatures que es patiren a Europa i a bona part del planeta. Diuen que aquella temperatura estranyament freda i plujosa va ser la causa de que Mary Shelley escrivís “Frankenstein”. Podem llegir a la Wiki:

Durante el verano boreal de 1816, el año sin verano, el hemisferio norte soportó un largo y frío "invierno volcánico" debido a la erupción de Tambora. Durante este terrible año, Mary Wollstonecraft Shelley y su marido Percy Bysshe Shelley hicieron una visita a su amigo Lord Byron que entonces residía en Villa Diodati, Suiza. Después de leer una antología alemana de historias de fantasmas, Byron retó a los Shelley y a su médico personal John Polidori a componer, cada uno, una historia de terror…"

Scotland Yard

Fa un parell de dies, tot dinant, amb en Josep Lluís varem recordar una anècdota que, en comentar-la actualment, ens va fer riure molt. És d’aquelles coses que, quan les has viscut, fan molta gràcia, però que quan les expliques als demés doncs... potser no li acaben de veure “el què”... però aprofitant que els caps de setmana hi ha poca activitat bloguera, aprofito per fer-ne un post i, de passada, posaré una foto meva que, com es veu fatal, doncs tampoc té massa importància.

El mes d’agost de l’any 1993 (sí, sí, mes d’agost i jo amb màniga llarga i jaqueta, quina sort!!) vàrem anar una setmaneta (sis dies, per ser més exactes) de vacances a Londres. Ens feia molta il·lusió i volíem aprofitar cada moment per anar a visitar el màxim de coses. Un dia ens vàrem apuntar a una excursió per anar a Oxford i a Stratford... va ser un dia magnífic i tot va sortir rodó... Quan varem tornar a l’hotel, al vespre, encara era ben clar i a mi no se’m va ocórrer altre cosa que dir que volia veure això que sempre surt a les pel·lícules girant sobre el seu eix:


Així que, sense pensar en l’efecte de les meves paraules, vaig anar tota decidida a parlar amb uns dels grums de l’hotel, amb el meu terrible anglès (fa divuit anys un nivell molt inferior a l’actual que, sense ser res de l’altre món, encara “dóna el pegu”) i els hi vaig engegar la pregunta sense massa preàmbuls... amb un plànol a la mà i “On és Scotland Yard?”

Els dos nois varen preguntar amb expressió absolutament sorpresa “Scotland Yard?”... I, clar, ara penso que el més probable és que pensessin “a aquest parell els han pispat la càmera fotogràfica i ja volen anar directament a la central!!”... Sortosament, amb l’ajuda inestimable de la mímica, vaig fer entendre que el que volia era veure aquella cosa que girava i que surt a les pel·lícules. Van somriure i ens van indicar on era.

I aquí teniu la prova:


I ara, digueu-me... No us imaginàveu que la cosa aquesta era moooolt més gran i que estava moooolt més amunt? Jo sí, la veritat... Ara bé, m’encanta tenir aquesta foto!! (Aquí tenia trenta un anyets tan sols!!)

De cinema...

Molt bon cap de setmana!! :-)

Molt divertit ;-)

Fa uns dies, arrel d’un comentari al blog de llibres d’en XeXu, vaig recordar el personatge d’en Frank Spencer, vaig buscar aquest vídeo i el vaig enllaçar allí, amb la idea de posar-lo també aquí un cap de setmana d’aquells que et fa gràcia posar una cosa però que no tens ganes de fer res massa espès... Mireu-lo, és molt divertit! ;-)

Una nina de llana

El passat mes de novembre, la meva amiga Vero em va ensenyar un punt de llibre que s’havia fet... Era una nina! El vaig trobar molt divertit i simpàtic... li vaig fer fotos, clar...



Com la Vero és molt detallista, al cap de poques setmanes em va sorprendre amb un regal... Havia fet una nina-punt-de-llibre per a mi!! :-))

Per si algú té curiositat, la nina-punt es diu Vero-Roberta (l'explicació seria molt llarga hehe)
i el llibre on la tinc posada a la foto és "Tots els contes de Nadal" de Dickens"

D'altre banda, el 12 de desembre, l'Elur, al seu blog Nòmades del Vent, ens ensenyava una nina, molt treballada i molt bonica, que havia fet per regalar a la Jana.

A mi, tot això em va recordar la meva amiga Cristina i una nina que va fer fa molts anys per la seva germana petita... i, també a unes de petites i molt fàcils que feia jo fa un munt d'anys... Ahir vaig voler veure si encara ho recordava...

A més, tenia la llana que m’ha sobrat del Jersei (de blava i vermella n’hi ha menys perquè vaig fer les bufandes per la Miguelina i en Post i, també, les canelleres per la Font Wallace de Barcelona hehe)



És tan fàcil, que fer-les és, en sí mateix, un joc, per això poso aquí el procediment, per si algú ho vol provar...

Tallem unes tires de llana d'uns 50 cm. i les lliguem pel mig...


Anem lligant per fer el cap, agafem una petita quantitat de llana per banda i fem dues trenetes que seran els braços, quan ja siguin de la mida que vulguem, lliguem i tallem la llana que sobra. Amb tota la resta, marquem la cintura i fem dues trenes més per les cames.




Li posarem cabell...




Amb un parell de puntades i nusos, li farem ulls i boca:



Potser molt guapa no és... però ja sabem que la bellesa és a l'interior... O no? I aquesta és una molt bona nina ;-)

Li fem un vestidet? Guardo en una capsa diferents trossets de roba de patchwork. Li preguntarem a ella mateixa quin li agrada més...



Ha triat un preciós estampat. Així que, posem la tireta de roba al revés, fem una costureta pel cantó i, després, donem uns punts tot al voltant del que serà la part de dalt, sense rematar el fil de tal manera que, si tibem, la roba “s’arrugui” així farem un bonic arrufat.






Eeeei!! A que està maca? I com una xiqueta tan guapa no pot tenir tan sols un vestidet, n'hi farem un altre :-)

I com ella també ha de tenir nom, es dirà BLAIETA,
doncs aviat és Sant Blai que aquí a Reus té una tradició molt dolça