Quant valen els teus somnis?

“Què hi ha darrera d’un mirall?”... (no s’hi val a dir “la caixa forta”, eh?) Bé, potser la pregunta no està molt ben feta i seria millor dir “Què hi ha dins d’un mirall”? o ¿"Per què un mirall és un mirall"?

Això també s’ho va preguntar l’Alice, la del País de les Meravelles, en la segona part de la història. Una segona part que, per cert, és a punt d’estrenar-se al cinema i, no penseu que l’actriu australiana que farà d’Alice, la Mia Wasikowska, és igual a la Gwyneth Paltrow?

I us preguntareu de què estic parlant, a què ve aquesta barreja de temes... miralls, literatura, cinema. Tot bé arran del llibre que ha escrit en Sergi Monteagudo, l’amo del blog Àtoms i Lletres, que molts coneixeu i que sinó, clicant l’enllaç del nom, podeu conèixer immediatament. És un llibre de relats i, encara que no ho sembli, amb tot això que he escrit, el que he fet és comentar-ne un... El “meu relat” es diu “Un fil de llum” i els miralls en són protagonistes.

He de dir que he après una cosa que no sabia i que m’ha agradat, perquè ho he entès! (però no puc dir què és, si ho voleu saber, llegiu el llibre). Jo, que sóc de lletres pures, puríssimes, quan entenc alguna cosa de ciències faig una festa molt gran. 

Sergi, si em llegeixo el llibre, a cada relat aprendré una cosa de ciències que no sabia? I ho entendré? La veritat és que la proposta és temptadora!

A més, el relat, que és molt breu, té un final obert que jo voldria que acabés d’una forma bonica, tot i que em temo que l’autor va pensar en un final trist (però al relat, no surt, eh?, potser si tots fem força per un desenllaç positiu, ho aconseguim)

Felicitar en Sergi per la publicació del seu llibre. Ha de fer moltíssima il·lusió veure el nom d’un mateix a la coberta i tenir a les mans el volum... com un fillet de paper! Que sigui, doncs, el primer d’una família nombrosa!!

Els llibres de Sant Jordi

Aquest any Sant Jordi ha deixat tres llibres a casa. Curiosament, en Josep Lluís tenia clar el que volia des d'un bon principi i jo també tenia unes opcions ja pensades. Aquests han estat els triats:

PETER PAN, de James Matthew Barrie, escrita el 1904.- Aquest és un dels llibres que llegirem en MAC i jo al nostre "blog de llibres". Darrerament ens hem aficionat bastant a llegir en versió íntegra llibres clàssics que han estat adaptats un munt de vegades per a infants, resumint-los, extractant-los, etc., i dels que també es poden veure diferents versions cinematogràfiques. El resultat és que estem descobrint obres que s'assemblen ben poc al que coneixíem o que, encara que s'hi assemblin, tenen un missatge bastant més profund. Aquest és el cas de d'ELS VIATGES DE GULLIVER, un llibre que us recomanaria a tots perquè, tot i estar escrit fa tres-cents anys, és d'una actualitat que gairebé espanta.
Aquesta vegada l'elegit ha estat PETER PAN. En MAC em va parlar d'una traducció al català de Maria Antònia Oliver i, sortosament, el vàrem trobar i a un preu força assequible.

LA VIDA A LA MENUDA, de Miquel Pairolí.- A en Josep Lluís en general li agraden més els llibres de no ficció (cosa que no vol dir que no gaudeixi amb una bona novel·la dickensiana!) però sempre tira més a mira biografies, diaris, etc. Miquel Pairolí és un autor gironí que va néixer el 9 de desembre de 1955 i va morir el 6 de juliol de 2011 i resulta que el President Puigdemont el va citar en el seu discurs d'investidura. Això va moure la curiositat de molta gent que varen tenir interès per llegir-lo i això mateix és el que li va passar a en Josep Lluís.
Fa un parell de dies a la secció d'Opinió d'El Periódico, Josep Maria Fonalleras dedicava el seu article a Pairolí tot dient que, fins i tot encara que no arribés a una gran popularitat, l'obra era "Una petita joia que estarà, segur, a la història de la literatura catalana".

ON T'AMAGUES?, de Mary Higgins Clark.- Aquest és un que segurament llegirem tots dos. Qui el va triar vaig ser jo, però ja sé que quan en Josep Lluís "es queda sense llibre", va molt bé poder-li oferir un d'aquests de policies, detectius, advocats, persones desaparegudes, etc. per llegir quelcom més lleuger entre obres més serioses. Com que és una edició de butxaca també estava a un preu econòmic, clar

Espero que ens proporcionin uns magnífics moments!

Senyores i senyors... Tornen els Memes!!

Hehehe crec que en XEXU i jo érem de les persones que, fa quatre o cinc anys ja... (o sis!) més despotricàvem dels MEMES... però avui és un dia fastigosament xafogós, i qualsevol cosa -fins i tot un MEME- es veu maca al costat del parte meteorològic, així que he decidit fer-lo... És un meme de llibres, eh? és cultural!! i, a més, me l'ha passat la Montse que em cau molt bé, apa!

Vaig a fer les coses bé i a seguir els tres passos:

1.- Donar les gràcies a qui m'ha nominat. Això és un acte de masoquisme pur, però bé: Gràcies, Montse, per passar-me un Meme!! ;-))

2.- Nominar 11 blogs: Això no ho faré perquè, a més segur que repetiria... Imaginaré que, com tinc les ulleres fetes una porqueria (noooooo, no, brutes no, que se m'està caient l'antireflectant i és com si les ulleres tinguessin un tel difuminador per davant... bé, que m'hi veig fatal) enlloc de veure 11 (que ho trobo una bestiesa) he vist "II" o sigui DOS en números romans i nomino a:

a) XEXU (amb llibertat perquè el faci al Bona nit i tapa't o al Libres i punt!, que no es queixi)
b) McABEU (sense llibertat. L'ha de fer al Xarel-10, un dissabte i com a "Enigma de la vida)

3.- Contestar onze preguntes (Ja va, ja va!)


1. Quin és el teu gènere literari preferit? La novel·la

2. Com et vas animar a escriure un blog? Perquè havia estat a diferents grups d'Internet i sempre em discutia amb tothom.
En Josep Lluís (el meu marit) en un viatge d'avió a Holanda, per cert, les darreres vacances que hem pogut fer a la nostra vida... i ha fet vuit anys!! abans de la crisi i que ja no féssim mai més vacances... Mmmm... deia que, en Josep Lluís, a l'avió, llegia un diari que portava un reportatge sobre blogs i blogaires i em va dir "Això t'agradaria a tu" (em coneix bé hehehe)
Vaig pensar "si em creo un blog no em discutiré amb ningú perquè com serà casa meva, a qui em porti la contrària el faig fora hehehehe".
És que era un pal... qui no m'atacava per nacionalista (llavors encara no ens havien assassinat l'Estatut, penseu que parlo d'abans del 2010 i no hi havia tant independentisme) m'atacava pel Barça o es ficava amb l'Església...  i jo sempre en plena batalla.
Amb els blogs vaig recuperar la pau i l'equilibri mental.

3. Prefereixes sagues o llibres sense continuació? En principi, llibres "sueltus"... Ara bé, els de l'Agatha Christie, per exemple, que són diferents però repeteixen detectiu què passa?

4. Quin és el llibre que has rellegit més vegades? "El asesinato de Roger Ackroyd" d'Agatha Christie (de fet, me'l vull aprendre de memòria i, quan el sàpiga tot de principi a fi, llavors el llegiré en anglès... serà com fer trampa hehe)

5. Quin és el millor llibre que has llegit aquest últim any? Ostres, tu, aquest darrer any estic llegint llibres molt bons, que m'agraden molt. Jo vaig bastant sobre segur, no m'arrisco massa. El darrer que he llegit "La dama de blanco" de Wilkie Collins, m'ha encantat, però també vaig gaudir moltíssim amb "Les aventures de Huckleberry Finn" de Mark Twain i "La volta al món en 80 dies" de Jules Verne.

6. Quina és la teva portada preferida? Glubs. He de confessar que no em fixo massa en les cobertes dels llibres... a veure... Sí, em va agradar molt, molt la coberta de "La societat literària i de pastís de pela de patata de Guernsey" de Mary Ann Shaffer i Annie Barrows. De fet, el llibre em va cridar l'atenció per la coberta. També la de "La nena dels tres noms" de Tami Shem-Tow.

7. Quin llibre t'emportaries a una illa deserta? Doncs... no sé... Robinson Crusoe, per si dóna pistes de com viure en un lloc així?... Però és que jo no aniria mai a una illa deserta, eh?

8. Quin és el teu personatge literari masculí preferit? Ni idea, tu... Ah! espera! així, mira, el primer que m'ha vingut al cap que s'ho mereix: Sydney Carton de "Història de dues ciutats" de Dickens. És un personatge inoblidable. Fascinant. Magnífic.

9. Quin és el teu personatge literari femení preferit? Doncs tampoc ni idea... podrien ser moltíssimes, desde Jane Eyre, o la que és protagonista d'El Casalot (Bleak House), Esther Summerson; o la germana gran de Sentit i sensibilitat de Jane Austin: Elinor Dashwood... però segur que me'n deixo moltíssimes que m'han encantat... per exemple Marian Halcombe de "La dama de blanco" de Wilkie Collins.

10. Que li diries al teu personatge literari preferit? Moltíssimes gràcies pels bons moments que m'has fet passar :-)

11. Quin és el teu autor o autora preferit? N'hi ha molts que m'agraden però si m'he de quedar amb un em quedo amb Charles Dickens.

El proper MEME en aquest blog, a partir de l'any 2019. Gràcies ;-)

"Les aventures d'en Huckleberry Finn", de Mark Twain

El mes d'abril de l'any 2010 (com passa el temps!), la Kweilan, una de les blogaires que més entén de literatura i que, tot i que ha baixat molt el seu nivell d'aparicions a la catosfera, segueix traient el cap de tant en tant, va fer un post titulat CLÀSSICS PER SANT JORDI, en el que feia una llista de vint llibres d'aquells "de tots els temps" que ella considerava imprescindibles.

He marcat en groc els llibres llegits a dia d'avui.

Llavors vaig pensar que, encara que potser no tots, sí que m'agradaria llegir una gran part d'aquestes obres. Alguns ja els tinc "a la saca", altres els tinc en un punt de mira molt proper (el divuit i el dinou) -De fet, si el dinou encara no l'he llegit és perquè el tinc en castellà (el tinc des de fa un munt d'anys, quan encara no tenia la "febre Dickensiana", el va comprar en Josep Lluís en una edició de tapes toves, econòmica però amb una lletra no massa gran) i sempre penso que, si pogués, el voldria comprar en català. Com cada vegada ho veig més difícil, crec que ja no esperaré més i el llegiré en castellà- i cada vegada que en puc marcar un a la llista, estic contentíssima!

Doncs bé, el llibre del que ara vaig a parlar NO surt a la llista!! (Oi que sóc original? Una intro llarguíssima per parlar d'un altre llibre...) però bé, tot té la seva explicació i és que Les aventures d'en Huckleberry Finn són la continuació de Les aventures de Tom Sawyer, llibre que sí surt a la relació d'obres de la Kweilan. Vaig a veure si sóc capaç de fer una ressenya, que fa segles que no en faig cap.

Autor: Mark Twain
Editorial, any: La Magrana, 2010
Títol original, idioma, any: Adventures of Huckleberry Finn, anglès, 1885
Traducció: Joan Fontcuberta
Gènere: Novel·la d'aventures
Número de pàgines: 367
Llegit en: Català



"Tota la literatura nord-americana moderna ve de Les aventures de Huckleberry Finn. És el nostre millor llibre" Ernest Hemingway




Ens trobem a mitjans del segle XIX a una petita localitat americana, a la vora del Mississippi. Tom Sawyer és un noi orfe, que viu feliçment amb la seva tieta i uns cosins (noi i noia). Malgrat els esforços de la pobre dona, que l'estima molt, és un trapella de primera categoria. Però el més remarcable d'en Tom és la seva imaginació desbordant.

Un dels seus millors amics és en Huckleberry Finn. La situació d'aquest és molt diferent doncs no té mare i el seu pare el té mig abandonat; poden passar mesos sense que doni senyals de vida. El xiquet, d'uns catorze anys creix totalment lliure, al seu aire, dorm on vol, fuma en pipa i és feliç.

Un dia la vida de l'Huck presentarà uns canvis inesperats: En primer lloc, una barreja d'atzar i aventura fa que els nois trobin una bona quantitat de diners i, en segon lloc, una viuda de la ciutat, decideix que el noi no pot viure sense cap educació i, amb la millor intenció i bona fe, decideix afillar-lo. L'Huck haurà d'anar a l'escola, a l'església, no fumar, no sortir de casa per la finestra...

Però les notícies corren de poble en poble i el pare de l'Huck assabentat que el seu fill té diners, torna a  la petita ciutat disposat a apropiar-se'n. Se l'emporta de casa de la viuda i li exigeix els diners -que són guardats i administrats per un Jutge- un dia sí i l'altre també. A cada borratxera que agafa li clava unes pallisses de por i el deixa hores i hores tancat, sol, en una cabana.

El noi aconsegueix escapar i aquí és on comencen les seves autèntiques aventures. En la seva fugida es troba amb en Jim, un negre -esclau- al que ja coneixia i que també s'escapa perquè ha sentit que la seva mestressa el volia vendre.

A través de totes les situacions en les que es troben l'Huck i en Jim, l'autor ens presenta la realitat de l'època: En primer lloc l'esclavitut, la vida al riu (el moviment de canoes, rais, vapors...), baralles entre clans familiars, estafadors i truans, gent generosa i acollidora... Coneixem costums, supersticions dels esclaus...

El llibre es fa molt agradable de llegir, té bon ritme i els protagonistes van d'embolic en embolic, ens fan patir i ens fan riure. Als darrers capítols, Mark Twain introdueix un element que, en la meva opinió, fa baixar una mica el nivell de la història però, finalment, tot pot quedar explicat i justificat. Recomanable a tothom.

"La máquina del tiempo", d'H. G. Wells

Autor: H.G. Wells
Editorial, any: Alianza Editorial. Biblioteca Juvenil. 2002
Títol original, idioma, any: The Time machine, anglès, 1895
Traducció: Nellie Manso de Zúñiga
Gènere: Ciència Ficció
Número de pàgines: 132
Llegit en: Castellà


Aquest llibre va venir a parar a les meves mans per pura casualitat. No el tenia a cap llista de pendents, ni l'havia vist altres vegades (després vaig recordar que potser fa molts anys havia vist algun tros de pel·lícula antiga... però no tenia present res de l'argument). Havia de comprar unes coses i, per estrany que sembli, m'havia costat molt més bé de preu del que tenia previst i em vaig trobar amb deu Eurus a la butxaca. Enlloc de fer com una bona noia i guardar-los per als següents dies, vaig pensar que segur que em podia regalar un llibre per aquest preu (feia molt poc que havia estat el meu sant, així que no em vaig voler negar el detall). Així doncs, vaig entrar a una llibreria i, directa cap a les edicions de butxaca, clar. I, després de buscar i mirar... pam! aquest em va dir:

- Ei!!... psssst... ei... aquí... Tria'm a mi, dona!! I encara et quedaran calers per un cafè!
- Ostres, un llibre que parla.
- És que sóc de ciència ficció.
- Ah, està bé... En general m'agraden els llibres de ciència ficció.
- Doncs jo sóc un dels primers del gènere... i he envellit bé, no et semblaré ridícul ni passat de moda. Ja ho veuràs.
- Mmmmm... Deixa'm que et fullegi... Tens la lletra una mica petita.
- No pas gaire.
- Bé, tampoc és res exagerat.
- És que n'acabes de llegir un que tenia la lletra gran, eh?
- Hahahaha, sí, sí és cert ;-) Va, explica'm una mica de què vas... em caus bé, crec que et compraré.
- Siiiiii!! Si us plau!!... Doncs bé, resulta que hi ha un científic anglès que creu que el temps no és més que la quarta dimensió de l'espai. Normalment, considerem que l'espai te tres dimensions: alt, ample i fons... i en aquestes dimensions ens podem moure... és fàcil anar endavant i endarrere, a dreta o esquerra. Ja costa més anar cap amunt o cap avall (si fem un salt ens aixequem poc). Però amb màquines ens podem elevar molt, oi?
- Doncs sí.
- Bé... si el temps fos una dimensió de l'espai, també ens hi podríem moure... Lliurement... caminar pel temps. Amb l'ajut d'una màquina també, clar.
- Em costa d'imaginar, però la idea m'agrada!
- El protagonista de la meva història arriba fins a l'any 802.701...
- Uaaaaau!! No em diguis res més. Vens amb mi!!
- Gràcies!! No et defraudaré! T'agradaré tant que tan bon punt m'acabis, faràs una ressenya. Ja ho veuràs...


... I tenia raó!!

"La pedra lunar", de Wilkie Collins

Autor: Wilkie Collins
Editorial, any: La Magrana, "La negra", 2012
Títol original, idioma, any: The moonstone, anglès, (per entregues, 1868)
Traducció: Anna Turró
Gènere: Novel·la
Número de pàgines: 526
Llegit en: Català









TEST DE LECTURA:

1.- Us agraden els llibres on hi ha misteris, investigacions? Detectius professionals? Detectius afeccionats?

2.- Us agraden els llibres amb sorpreses constants, esdeveniments imprevistos i on res sembla ser el que és?

3.- Us agraden els llibres on es fa referència a alguna antiga maledicció? A velles cultures i tradicions?

4.- Us agraden els llibres on la història es va desenvolupant i explicant des de diversos punts de vista? Aquells en que diferents personatges expliquen com van veure ells tal o qual cosa? Fragments de diaris personals, cartes, narracions fetes expressament per l’obra...

5.- Us agraden els llibres on el narrador principal sigui un vell majordom anglès, amb la seva fidelitat a la família a prova de qualsevol cosa i un fi sentit de l’humor britànic en una gran majoria de passatges?

6.- Us agraden els llibres on s’exposen i experimenten algunes teories científiques ben interessants i curioses sobre la ment humana i les seves reaccions en determinades circumstàncies?


RESULTATS:

- Si heu contestat afirmativament les sis preguntes, no podeu deixar passar un segon. Aneu a la llibreria, a la biblioteca, on sigui i aconseguiu aquest llibre, segur encantarà!!!
- Si heu contestat afirmativament quatre-cinc preguntes, poseu aquest llibre a la llista dels “pendents”, poseu-lo ben amunt perquè us agradarà molt.
- Si heu contestat afirmativament tres preguntes, poseu el llibre a la llista de “pendents”, poseu-lo on toqui, ja li arribarà el torn i segur que us farà passar una estona força entretinguda.
- Si heu contestat afirmativament dues preguntes, si algun dia teniu ocasió de llegir aquest llibre ja veureu com no ho considerareu pas estona perduda.
- Si heu contestat afirmativament només una pregunta o cap... permeteu-me que us digui que no sabeu passar-ho bé amb la lectura. Segur que sou uns intel·lectuals d’aquells que només llegeixen literatura rara d’aquella que no s’entén res. Tot i així, si llegiu aquest llibre potser canvieu d’opinió... No ho voleu provar?


RESSENYA:

És el divuitè aniversari de la Rachel, una joveneta anglesa de classe alta (tots aquells que no treballen mai, que viuen de rendes i tal). Un dels obsequis que rebrà és un valuosíssim diamant, herència d'un oncle seu que havia deixat instruccions al seu testament perquè la joia li fos lliurada a tal data.

A la festa d'aniversari hi ha uns quants parents, oncles, cosins, amics de la família...

Però... com havia arribat a mans de l'oncle aquest diamant? Doncs d'una manera gens neta ja que estant de militar a l'Índia el va robar d'una estàtua del déu de la lluna (per això el diamant rep el nom de "Pedra lunar"). Segons els hindús caurà una maledicció sobre qualsevol que robi la pedra... A més, que es senten obligats a seguir el seu rastre durant anys i anys per mirar de recuperar-la.

Al dia següent de la festa d'aniversari la Rachel troba a faltar el diamant... i, a més, la noia comença a tenir una estranya actitud amb tothom i, fins i tot, es nega a parlar amb el policia que investiga el cas... Què haurà passat? Qui hi havia a la casa? Quins dels convidats han passat la nit allí?... Hi ha algun detall que ens indiqui alguna cosa? Algun personatge actua de forma estranya?

És el majordom qui ens ho anirà explicant tot, un cop succeït... però també trobarem escrits, cartes, diaris, records, d'altres personatges que ens aniran donant diferents punts de vista.

Qui ha robat el diamant? Per què? On és?

Sincerament, us el recomano!!

Ja és Sant Jordi a casa!

Jo sóc d'aquelles a qui els agrada que Sant Jordi sigui dia laborable... Potser serà perquè no treballo fora de casa?... No, bromes a part, trobo que aquesta diada nostra té molta més vitalitat quan cau entre setmana que no pas si és dissabte o diumenge. Els diferents horaris de la gent fa que tot el dia hi hagi moviment, fins i tot a l'hora de dinar -que és l'únic moment que molts es poden escapar una mica-.

El mossèn de la meva Parròquia (que és molt bloguero) ha fet un breu post per avui i diu unes paraules que li copiaré, entre altres coses perquè jo (i segur que molts) també les pensem:

«Un poble que per felicitar-se el dia del seu patró es regala un llibre i una rosa, no és un poble qualsevol»

Aquí us ensenyo la meva preciosa rosa i els dos llibres que ens hem regalat (sempre els triem junts, anem "sobre segur") tenint, com a condició prèvia, l'única característica que fossin en català.

En Josep Lluís s'ha decantat per una novel·la de l'escriptor valencià Martí Domínguez (és la seva quarta novel·la i, de moment, no n'havíem llegit cap, i està centrada en Cézanne, tot i que no és una novel·la històrica)

Jo, amb la meva dèria victoriana, he anat cap a Wilkie Collins (de fet, no tenia una opció única... anava cap a un autor d'aquestes característiques, que l'obra fos traduida al català i que no costés una animalada)

Estic llegint un llibre per error...

Doncs sí, estic llegint un llibre per error, oi que és curiós? Tot va començar el dia que vaig llegir al blog de la Rits com ella deia que el llibre preferit de tots els que ha llegit al llarg de la seva vida és Orgull i prejudici de Jane Austen.

Si afegim a aquesta entusiasta presentació per part de la Rits el fet de saber que l’autora és britànica i nascuda fa gairebé 238 anys, tenim molts, molts punts per endevinar que em vindrien ganes de llegir-lo

Ara bé, jo no sóc Alícia Sánchez Camacho, que es pot gastar 900 eur. en una bossa, 300 en una altre i encarregar-ne una tercera... (imagineu tenir un pressupost així per llibres? Uaaaaau!!) així que vaig decidir que el demanaria a una amiga i, si ella no el tenia, doncs el trauria de la biblioteca.

Així doncs, li vaig demanar a l’amiga i em va dir que sí que el tenia... tot i que afegint que, en la seva opinió, el llibre era bastant “tostón”, lent, pesat (mentre teníem aquesta conversa, una altre companya va dir que el llibre era preciós... i a una altre també li semblava avorridot)... Me’l va portar i jo, tota contenta, el porto a casa, me’l miro i remiro (el volum és molt bonic) i, de cop, m’adono que a la coberta posa “Sentido y sensibilidad”, de Jane Austen, això sí...

Aaaaagh! És un altre llibre! De la mateixa autora, certament, però una altre novel·la? I què he de fer ara jo? Doncs, donat que Jane Austen segueix essent una autora britànica del segle XVIII, llegir-lo!

Per cert... que ja SOM dins les DARRERES 24 HORES del termini per poder votar pels C@ts... Va, va, no ho deixeu passar!!!

"La cosina Phillis", d'Elizabeth Gaskell

Autor: Elizabeth Gaskell
Editorial, any: Edicions 1984, "La clàssica", 2012
Títol original, idioma, any: Cousin Phills, anglès, 1864
Traducció: Miquel Casacuberta.
Gènere: Novel·la
Número de pàgines: 125
Llegit en: Català


Vaig saber de l'edició d'aquesta novel·la gràcies a un Tuit d'Edicions de 1984 que vaig veure per casualitat. La vida és així... Hagués pogut no veure'l i ara no estaria fent aquest post.

Però sí, la sort em va somriure i estava connectada el dia oportú, a l'hora oportuna. Em va cridar l'atenció el nom d'Elizabeth Gaskell, escriptora que he de reconèixer que fa uns quatre anys probablement no havia sentit a dir mai però que actualment, arran de la meva addicció a Dickens, ja conec més bé.

I és que Mrs. Gaskell (doncs era coneguda amb el seu cognom de casada) (29 de setembre 1810 – 12 de novembre 1865) va començar a escriure com a entreteniment, per superar la mort d'un fill, però sembla ser que ella mateixa no es "sentia" una "autèntica escriptora".

A Dickens li agradava el seu estil i més d'una vegada la convidava a escriure relats per la revista que editava i, fins i tot, van col·laborar en alguna obra "conjunta" com, per exemple, La Sra. Lirriper, en que els diferents capítols d'una novel·la, estan presentats com a relats diferents, l'autoria dels quals corresponia també a uns quants escriptors victorians de l'entorn de Dickens.

Anem a aquesta obra concreta. Quan vaig veure que anunciaven la seva imminent publicació (novembre 2012) i que, al cap de quatre dies -com qui diu- era el meu aniversari, ja vaig saber quin seria el regal que li demanaria a en Josep Lluís i, directament, el vaig encarregar a l'Abacus.

No tenia ni idea de amb què em trobaria. Si una obra llarga, curta, complicada, senzilla... res de res.

I el resultat ha estat força bo. En primer lloc he de dir que és una novel·la curta, o relat llarg i em va sorprendre perquè esperava un llibre extens i complicat... una mena de Jane Eyre (potser influïda per la relació que hi ha entre Gaskell i Charlotte Brontë, l'autora de Jane Eyre; i és que la primera va escriure la que està reconeguda com a millor biografia de la segona)

Això em va decebre una mica, ho reconec, em semblaven poques pàgines... Però vaig començar a llegir-lo i em va atrapar. La història té la llargada que ha de tenir i no en necessita més, ja que no hi ha "trames paral·leles" ni diversos arguments que es barregen.

Un noi jove, Paul Manning, de disset anys, entra a treballar com a ajudant d'un enginyer de la companyia de ferrocarril. Això li suposa deixar la casa dels pares per primera vegada i anar a viure sol a una altre ciutat.

Està molt il·lusionat per la nova vida, però aviat comença a sentir-se una mica sol, això fa que es decideixi a visitar uns parents de la seva mare, que viuen prop d'allí, però al camp, en un ambient absolutament diferent de tot l'entorn mogut, canviant, en transformació, de l'època de la construcció del ferrocarril.

Allí, al petit poble coneixerà la cosina de la seva mare, casada amb un pastor de l'església, un home valent, molt treballador tant com a eclesiàstic com, també, en les feines del camp, i la seva filla, Phillis. La noia, malgrat viure al poble, té una gran capacitat d'estudi, llegeix molt i sap de moltes coses, li agrada la literatura clàssica, els idiomes...

Entre els dos cosins naixerà una molt bona amistat, es tenen força confiança i s'aprecien com a germans. Això farà que en Paul visqui també de molt a prop certs fets que afectaran la vida de la seva cosina i que, evidentment, jo no explicaré...

En resum, un llibre molt ben escrit, d'una senzillesa que captiva, i el fa fàcil de llegir sense treure-li cap valor literari.

Una sort tenir-lo en català!!

Lectures 2012

Aquest any la meva llista de llibres llegits ha baixat força. El 2011 estava contenta amb quaranta lectures que superaven en molt les trenta-una de l’any anterior. Doncs bé, he tornat als nivells de 2009.

Això és degut a que, si dividim l’any en tres quadrimestres, el primer i el tercer han estat molt fluixos, mentre que el central va ser força bo.

Recordar que ha estat l’Any Dickens i tenia molts llibres d’ell per llegir... Encara me'n queden, així que el 2013 podré seguir gaudint d'aquest mestre de la literatura universal.

Aquí va la llista:

PRIMER QUADRIMESTRE
1.- Los papeles póstumos del Club Pickwick, de Charles Dickens
2.- La Sra. Lirriper, de Charles Dickens i altres autors.
3.- Celebración en el Club de los viernes, de Kate Jacobs.
4.- La pequeña Dorrit, de Charles Dickens (versió resumida, adaptada per Enrique Martínez)
5.- El Proceso, Franz Kafka
6.- El color de la magia, Terry Pratchett
7.- Jonàs, vés a Nínive! D’Ignasi Flores

SEGON QUADRIMESTRE
8.- Memorias de Joseph Grimaldi, de Charles Dickens
9.- Carta de una desconocida, d’Stefan Zweig
10.- Luces de bohemia, de Ramón del Valle-Inclán.
11.- Monges, de Laia de Ahumada
12.- Oliver Twist, de Charles Dickens
13.- Invasió subtil i altres contes, de Pere Calders.
14.- La casa del páramo, d’Elizabeth Gaskell
15.- L’escarabat d’or / Els crims del carrer Morgue, d’Edgar Allan Poe
16.- L’infern d’alabastre, de Jordi Santasusagna
17.- El misterio de la guía de ferrocarriles, d’Agatha Christie
18.- Una casa en alquiler, de Charles Dickens i altres autors.
19.- Intriga en Bagdad, d’Agatha Christie
20.- L’Ocell de Foc, d’Emili Teixidor
21.- El Hobbit, de J.R.R. Tolkien
22.- Dickens, de J. B. Priestley
23.- Cuentos fantásticos, de Rubén Darío
24.- Relatos londinenses, de Charles Dickens

TERCER QUADRIMESTRE
25-. Casa inhòspita, de Charles Dickens
26.- Ser independentista no és cap pecat, d’Hilari Raguer
27.- La cosina Phillis, d’Elizabeth Gaskell
28.- Tots els contes, de Mercè Rodoreda (llegint actualment)

NOTES:
- Tots els llibres d’Agatha Christie llegits són relectures.

- Casa inhòspita, de Dickens, l’havia llegit en una altre traducció, també en català.

- Llibre “abandonat”: A finals del mes d’agost, vaig començar a llegir “The murder of Roger Ackroyd”, d’Agatha Christie, en anglès. Però no vaig avançar gaire donat que el llibre en qüestió estava ple d’errades. Fragments repetits, trossos que faltaven... Quan jo veia que no lligava, vaig estar comparant amb el que tinc en castellà i, efectivament, el que vaig baixar “pirata” d’Internet estava molt defectuós. De tant en tant fins i tot tenia alguna línia amb paraules totalment incomprensibles on sortien barrejades lletres, números, símbols... Així doncs, un dels meus propòsits pel 2012, llegir un llibre en anglès no l’he pogut dur a terme. Ho vaig intentar, que consti, però era impossible.
Aquest propòsit passa automàticament al 2013.

- Tots els contes de Mercè Rodoreda: Aquest llibre el vaig començar el 23 d’agost per anar alternant amb la lectura en anglès. En “rendir-me” amb en Roger Ackroyd, també vaig deixar una mica aquest i ara l’he tornat a agafar fins que s’acabi l’any, en que començaré lectures noves i aquest el tornaré a aparcar. No és que no m’agradi Mercè Rodoreda, al contrari; m’encanta. Diria que és una de les persones que millor escriu de tot, tot el que he llegit. La trobo brillant, magnífica... i, a més, tinc la sort de poder-la gaudir en versió original ;-) Ara bé, a vegades és tan negativa, tan pessimista, opressiva, fatalista... que m’arriba a “deprimir”... i, per mot hàbil que sigui com a escriptora, en ser aquest un llibre de contes, prefereixo fer-lo poc a poc, que encara qui es deprimiria seria jo!

"Ser independentista no és cap pecat", d'Hilari Raguer

Autor: Hilari Raguer
Editorial, any: Claret, contrastos, 2012
Títol original, idioma: Ser independentista no és cap pecat. L'Església i el nacionalisme català.
Català.
Gènere: Divulgació
Número de pàgines: 73
Llegit en: Català



Un dia del passat mes de novembre, la meva estimada germana anava per Barcelona, va entrar a una llibreria, va veure aquest llibre per casualitat i va pensar "per l'Assumpta!" i me'l va comprar ;-)

Em coneix molt bé i sabia que m'agradaria. Es preparaven les eleccions al Parlament de Catalunya i algunes declaracions de la Conferencia Episcopal Española m'havien tret de polleguera i, tot i que jo ho tinc claríssim i sense cap mena de dubte, que una ja té la seva capacitat de raciocini i aquestes coses no li plantegen el menor dubte, no està mai de més documentar-se al màxim per poder discutir amb com més arguments millor.

El que no sabia la meva germana és que jo tinc la sort de conèixer en persona al Pare Hilari Raguer, monjo de Montserrat, autor del llibre, ja que va ser professor meu d'un Curs Bíblic ja fa anys. Estic pràcticament segura que ell no es recordaria de mi, però jo sí que tinc ben present la seva manera d'explicar-se, clara, pedagògica, convençuda... i algunes teories seves sobre alguns temes teològics em van agradar tant, que "les he fet meves".

El llibre, escrit el passat mes de novembre, imagino que com a resposta a la Conferencia Episcopal, explica els trets més distintius del nacionalisme català i la posició de l'Esglèsia a Catalunya, força diferent de la Española. Hi ha una mica d'història, dades molt interessants... però n'hi ha hagut unes quantes que m'han cridat l'atenció especialment, així que copiaré aquí uns fragments (amb permís... espero)

Un exemple molt significatiu d'aquesta compenetració entre el sentiment religiós i el patriòtic en els anys del tombant de segle és la fundació de la Lliga Espiritual de la Mare de Déu de Montserrat que acabem d'esmentar. Un dels fundadors ha deixat escrit com va tenir lloc:

"Lo diumenge dia 27 de Novembre de 1898, alguns joves tan catalanistas com catòlichs, escandalisats al sentir com una persona religiosa, sense tenir un coneixement fondo del moviment nacional català, lo considerava com una cosa contrària a la religió; varen tenir lo pensament de contrarrestar aquesta falsa idea que varias personas també han arribat a tenir per bona, ab actes que estrenyessen los pràctiques cristianas ab les aspiracions catalanistas"

Bé, amb tot això ja estic arribant al punt que volia mostrar i és que aquest grup de gent jove constituïts en la Lliga Espiritual, veien el gran perill que suposava que es fes de la religió una arma contra el catalanisme i, com a bons cristians, van decidir fer pregària d'aquella inquietud seva; aquesta és la que deien a les seves reunions i misses:

"Oh, Verge Santíssima de Montserrat, Regina dels catalans! A Vós acudim en la tribulació que afligeix la nostra Pàtria per que'ns alcanseu de Vostre Fill Jesucrist, Senyor i Redemptor nostre, que si és per a major glòria seva fassa a Catalunya independent. Oh gloriós Sant Jordi i Sants i Santes de la nostra terra! Ajudeu-nos en la nostra súplica a fi i efecte que, a no tardar gayre, aquesta Pàtria que Déu nos ha donat torni a ser com abans lliure i honrada ab la religiositat, constància i prudència de sos fills. Amén"

No direu que no és maquíssima! La trobo d'una humilitat, senzillesa i dolcesa que m'emociona.

Doncs això, amics i amigues blogaires... que Visca Catalunya Lliure!!

A Terrassa... llibres i altres regals!!

Els millors dies del mes d’agost d’enguany els he passa a Terrassa. Bé, de fet, van ser unes 70 hores, repartides en quatre dies: una tarda, dos dies sencers i un matí. Però, malgrat ser tan poquet, ja va servir per trencar una mica la rutina diària. A més, que Terrassa té un clima molt millor que Reus. Durant el dia et pots fregir de calor (les temperatures són més altes que aquí, però la humitat és menor, per tant, la sensació pot ser similar) Ara bé, per la nit refresca molt i, mentre a Reus o Barcelona no es baixava de 23 (aquells dies) a Terrassa ens posàvem a 17 o 18... Què bé!! Podíem dormir tapadets amb el llençol! Quin descans!! ;-)

Tot va ser gràcies a la meva germana, que sempre insisteix a convidar-nos alguns dies a casa seva. I haurien estat més, però circumstàncies que ara no venen al cas van fer hagués de ser tan curtet. També hi havia el meu nebot petit, el fill del meu germà, i la meva mare.

Ja fa uns dies vaig parlar del magnífic Viena de Terrassa. Si algun dia em perdo i no em trobeu per un Viena, busqueu-me a una Abacus... A un dels dos llocs puc ser.

Terrassa també té una Abacus preciosa, i és que l’edifici on es troba és l’antic Gran Casino (curiosament, a Reus, el Viena es troba a l’antic Casino... quines coses!). És gran, molt gran, molt ben posat, molt assortit. Allí he vist productes en una varietat molt més gran que les botigues que conec de Barcelona i Reus. Mireu què maco!! (Totes les fotos de l'Abacus les he tret de la xarxa, no són meves)





Doncs bé, quan vas a un paradís així i falten pocs dies pel teu sant i t’acompanya el marit, la mare i la germana, surts amb uns regalets...


Jo, contenta com una criatura!! Tres llibres i... veieu dues capses damunt? També, també... Dues joguines!! Hehehe

Els llibres, dos de Dickens: el que vaig ressenyar en el meu darrer post i un altre sobre la seva estada a Itàlia. A més, una obra de Wilkie Collins, gran amic de Dickens (el germà petit de Wilkie, Charles, es va casar amb una filla de Dickens) i que vaig descobrir editada per Debols!llo, cosa que em va animar molt a posar-lo a la llista de regals he, he


Però, com darrerament m’ha donat molt pels Tricotets i totes aquestes coses, i la meva amiga Vero s’està tornant una experta teixidora, em van fer molta gràcia aquests jocs (que són jocs, però són “de veritat”, és clar) que serveixen per teixir i que, quan tocar llana no sigui perillós, penso estrenar amb tota la il·lusió! ;-)

"Relatos londinenses", de Charles Dickens

Autor: Charles Dickens
Editorial, any: Gadir, 2012
Títol original, idioma: Els texts originals de Dickens són en anglès, però el llibre no és la traducció de cap obra anglesa.
Gènere: Articles, relats
Traductors: Celia Recarey Rendo, Carlos Valdés García i Pedro Tena (Paseos nocturnos).
Número de pàgines: 150
Llegit en: Castellà.




Segueixo comprovant -i prou greu que em sap!- que les editorials en castellà s’han pres molt més seriosament la importància del bicentenari del gran Charles Dickens i han tret noves traduccions, edicions commemoratives i, fins i tot, alguns reculls força interessants com aquest del que parlaré.

Relatos londinenses, no és cap obra que Dickens escrivís amb intenció de ser publicada com una unitat, sinó que és una selecció de textos de l’autor, escrits en moments molt diferents de la seva vida i que tenen en comú el fet d’estar localitzats a la ciutat de Londres, ciutat que coneixia moltíssim i que li va servir de font d’inspiració en tantíssimes ocasions.

Quan Dickens era a Londres la ciutat li cansava, la criticava per les seves grans desigualtats, per les seves injustícies, però quan se n’allunyava, l’enyorava i trobava a faltar els passeigs nocturns que hi feia, -principalment en una època en que patia molt d’insomni i sortia a caminar per cansar-se i poder dormir- i en els quals descobria personatges i racons que, després, descrivia a les seves obres.

Trobem aquí, en aquest "ordre-barrejat":

- El corazón de Londres (1841)
- Extraviado (1853)
- Scotland Yard (1836)
- Seven Dials (1837)
- Tascas (1835)
- La ciudad de los ausentes (1863)
- Las crónicas de los gigantes (1840)
- Paseos nocturnos (1860)

Reflexions d’una ciutat plena de contrastos (El corazón de Londres), sensacions d’un nen que passa tot un dia perdut per Londres (Extraviado), articles que va publicar de jove amb el pseudònim de Boz (Tascas, Seven Dials i Scotland Yard –que, per cert, no parla de la policia metropolitana londinenca sinó del barri), reflexions ambientades als cementiris (La ciudad de los ausentes), un relat que havia de ser el començament d’una sèrie sobre llegendes de la Ciutat i que després no va tenir continuïtat (Las crónicas de los gigantes) i las descripcions de zones, personatges i històries viscudes passejant per la ciutat durant tota la nit (Paseos nocturnos).

¡Corazón de Londres, hay una moraleja en cada uno de tus latidos! Mientras observo tu indomable laborar, en el que ni la muerte ni el alboroto de la vida ni la aflicción ni el regocijo de afuera influirán un ápice, me parece oír una voz dentro de ti que se hunde en mi corazón, invitándome, mientras me abro paso a codazos entre el gentío, a tener cierta consideración con el infeliz más desdichado que pasa y, siendo un hombre, a no apartarme con desprecio y orgullo de nadie que tenga sombra humana." (El corazón de Londres)

En fi, un recull força interessant per a Dickens-maníacs que és llegeix ràpid i, malgrat estar ple de descripcions, no es fa gens pesat. Me'l van regalar pel meu sant, el passat 15 d'agost. Demà, més sobre aquest mateix tema :-)

"El misterio de la guía de ferrocarriles", d'Agatha Christie

Autora: Agatha Christie
Editorial: Molino. Selecciones de Biblioteca Oro.
Títol original, idioma, any: The A.B.C. murders, anglès, 1935,1936.
Traductor al castellà: José Mallorquí Figuerola
Gènere: Novel·la
Número de pàgines: 223


De tant en tant m’agrada rellegir algun dels llibres d’Agatha Christie. Els tinc tots, en aquella antiga i entranyable col·lecció d’Editorial Molino; comprats per mi mateixa o rebuts com a regal al llarg dels anys.

Tinc els meus preferits, que trobo genials i que conec força bé (aquest estiu em llegiré l’Assassinat de Roger Ackroyd en anglès hehe em fa il·lusió, serà el primer llibre que llegiré en llengua shakespeariana, a part dels “adaptats” per a estudiants, és clar), però n’hi ha d’altres que gairebé no recordo i, quan els agafo, em puc trobar amb dues coses: o que em semblin fluixets (això passa molt poques vegades) o que em resultin interessantíssims i això últim és el que m’ha passat amb “El misterio de la guía de ferrocarriles”.

Aquest és el típic llibre on tenim investigació de principi a fi: Poirot i el seu amic el capità Hastings i, a més, la policia de diverses poblacions. Deixant a part les típiques errades tipogràfiques de la col·lecció (aquest és un dels volums en que menys n’he trobat, per cert), he passat unes tardes molt interessants amb aquesta història.

El llibre és mogudet des del començament: Hèrcules Poirot rep una carta signada per un tal A.B.C. en el que l’avisa que el dia 21 d’aquell mes (juny) alguna cosa passarà a la localitat d’Andover i el repta a resoldre el cas que li presenta.

Arriba el dia 21 i a Andover troben assassinada una senyora gran que té un petit estanc, la Sra. Asher, persona apreciada per tothom. Al taulell de l’estanc hi ha una Guia de Ferrocarrils de la marca A.B.C. oberta per la pàgina on surt Andover.


Al cap d’uns dies arriba una nova carta, també signada per A.B.C., en que l’avisa que el 25 de juliol tornarà a actuar a Bexhill-on-Sea i, efectivament, el dia mencionat mor una noia, el cognom de la qual comença per “B” a la citada localitat i, de nou, al costat del cos, es troba una Guia de Ferrocarrils de la marca A.B.C. senyalant, aquesta vegada, la plana corresponent a Bexhill-on-Sea.


Què està passant? Ens trobem amb un boig que tria les seves víctimes per l’ordre alfabètic del lloc on viuen l i del seu cognom? Per què hi deixa la Guía de Ferrocarrils al costat? Per cridar l’atenció sobre l’ordre a, b, c...? Tenen alguna relació les víctimes entre elles? Què hi diu la policia? Hi haurà més morts?... Doncs, per saber tot això, haureu de llegir el llibre... Us el recomano, passareu una estona ben entretinguda amb la imaginació de la gran escriptora britànica.


Les fotos les he retallat del YouTube de la pel·lícula i només agafen fins la part que he explicat, per descomptat.

"Carta de una desconocida", d'Stefan Zweig

Fotograma de la pel·lícula del mateix títol, de l'any 1948
protagonitzada per Joan Fontaine i Louis Jourdan

No havia llegit res d’Stefan Zweig quan, de cop, fa uns mesos, semblava que tota la catosfera en parlava. La Carme en va fer dues ressenyes amb poc temps, l’Elfri n’havia inclòs un a la llista de llibres llegits del 2011 i en Josep Lluís li va comentar que també l’havia llegit.

Els dos llibres que havia ressenyat la Carme m’havien cridat l’atenció, i vaig tenir una gran sorpresa quan una amiga me’n va regalar un dels dos per Sant Jordi!! Em va fer molta il·lusió, va arribar el mateix dia i ja vaig pensar que passaria al davant de molts altres que tenia en llista d’espera.

El vaig llegir ahir. Sí, d’una tacada!! Em vaig llegir tot el llibre seguit! :-) Un detall curiós és que jo pensava que em costaria d’entendre, no sé per què, tenia la sensació que havia d’estar escrit de forma una mica enrevessada i no és així en absolut.

Un jove escriptor, home d’uns vint-i-cinc anys, es trasllada a viure a un bloc de pisos. Al mateix replà viu una dona viuda i la seva filla de tretze anys que, des del primer moment que el veu el converteix en el centre del seu món. La primera il·lusió de nena es converteix en un amor absolutament incondicional... Passen els anys i, malgrat diferents circumstàncies de la vida, canvis de lloc de residència, anades i tornades, ella sempre seguirà perdudament enamorada de l’escriptor.

Tot ell és un llibre trist. Un llibre que parla d’una gran soledat.

En la meva opinió, si tot el que s’explica a l’obra fos real, aquesta noia no estaria bé. Crec que el seu no és un amor normal sinó una obsessió, una malaltia... Seria possible que algú visqués una història així? Doncs, potser sí... Al principi, sabent de què anava la història, dubtava que em resultés creïble, però sí, penso que me’l puc creure. En una ment malalta, però me’l puc creure... O, al menys, em puc creure la part que fa referència a la noia. El paper del protagonista masculí ja em resulta més artificial. Tot i així, és un llibre que fa pensar molt i jo, que sempre dic que no m'agraden les històries tristes, puc dir que m'agrada haver llegit aquesta obra. Potser perquè és curta, no s'embolica, no es recrea en patiments (tot i que queden clars). En fi, un bon llibre!

Nota: He posat la foto de la pel·lícula però no en feu massa cas. Ahir vespre vaig estar mirant vídeos i no és fidel a l’obra cosa que, com ja he dit altres vegades, em posa moooolt nerviosa. Només un detall: L’home del llibre és escriptor i el de la pel·lícula és pianista. Però hi ha diferències molt més grans i “greus”.

"Jonàs, ves a Nínive", d'Ignasi Flores

Autor: Ignasi Flores
Editorial: Centre de Pastoral litúrgica
Títol original, idioma, any: Jonàs, vés a Nínive!, Català, 2010
Gènere: Divulgació
Número de pàgines: 36


Aquest llibre em va arribar de forma absolutament sorprenent i inesperada, que és com més gràcia fan les coses. Molt poquets dies abans de Sant Jordi, la cartera el va portar a casa meva. Remitent, una amiga de Barcelona, una persona fantàstica. Es veu que ella feia temps que pensava que aquest llibre em podia agradar i, sense dir-me res, me’l va enviar. Mentre escric aquestes línies somric... perquè revisc totalment el moment. Dins el sobre, a més, una carta escrita amb una lletra preciosa, on m’explicava la història del llibre.

Hi ha gent molt maca pel món :-)

I és que aquesta amiga no va ser l’única que em va fer arribar un llibre per Sant Jordi!! Impressionant, oi? Doncs sí... Doble detall, dobles somriures, dobles agraïments...

Aquest llibre és semblant a tipus “còmic”, no exactament en vinyetes però sí donant una gran importància a la imatge. Se'ns explica una història que potser avui en dia ja ningú sap, però que abans sí que molta gent coneixia: La història de Jonàs, el profeta. Es tracta d’un dels relats bíblics més curiosos...

Jonàs, profeta, rep l’encàrrec del Senyor d’anar a Nínive, ciutat plena de corrupció i violència, perquè els avisi que canviïn de vida i ell, enlloc d’anar a Nínive, s’escapa per la nit i agafa un vaixell justament en direcció contrària!!... Un profeta ben estrany, no?

Doncs aquesta és la narració que podem seguir, adaptada a un llenguatge catequètic i amb uns dibuixos espectaculars. Mireu quins pensaments té el pobre Jonàs, després de rebre l’encàrrec, sense poder dormir...



I mireu Nínive... amb les seves antenes de televisió i tot... ehem... ehem ;-)


Per si algú està interessat en conèixer la narració bíblica de JONÀS i en llegir el missatge d'amor i perdó que hi ha darrera la història, la podeu trobar sencera clicant AQUÍ, anireu a la web de l'Associació Bíblica de Catalunya, directament a la BCI (Bíblia catalana interconfessional)... Llavors feu la cerca per "Jonàs" posant només les lletres "Jon" al cercador o bé buscant "Jonàs" a la barra lateral, clicant... i a llegir! (que ningú s'espanti, la narració sencera dura quatre pàgines amb lletra gran!)

"Els papers pòstums del Club Pickwick", de Charles Dickens.

Autor: Charles Dickens
Editorial: Debols!llo, clásica
Títol original, idioma, any: The Posthumous Papers of the Pickwick Club, anglès, 1836 (per entregues)
Traductor al castellà: José Maria Valverde
Gènere: Novel·la
Número de pàgines: 999


Després d’haver llegit uns quants llibres de Dickens sense seguir cap ordre concret en quant a cronologia, em vaig adonar que justament no havia començat pas pel primer que havia escrit sinó mes aviat al contrari (Grans esperances, la meva primera lectura seva, va ser escrita 1860-1861, Una història de dues ciutats l’any 1959 i, en general, tot el que havia llegit era més proper a la seva maduresa), així doncs vaig decidir buscar la seva primera novel·la.

Després d’una infància molt difícil en la que el seu pare va ser empresonat per deutes (cosa que el va marcar profundament i que apareix a moltes de les seves obres) trobant-se ell en la necessitat de treballar des de els dotze anys, el jove Charles va prendre la encertada decisió d’estudiar taquigrafia, cosa en la qual es veu que ben aviat va destacar essent-li fàcil trobar llocs de treball a despatxos d’advocats, procuradors, etc. La reelaboració i redacció de les notes que prenia eren molt bones i va arribar a ser reporter de la Càmera dels Comuns, escrivint els informes que se li demanaven.

L’any 1836 va començar a publicar al Monthly Magazine una sèrie de contes que signava amb el pseudònim de Boz. Aquestes narracions li van donar, amb tan sols vint-i-quatre anys, cert prestigi als diaris anglesos de l’època (que eren el planter de molts escriptors). Aquell mateix any, l’editor del diari Evening Chronicle va proposar-li la redacció d’una sèrie d’episodis, que s’anirien publicant per entregues, que havien d’explicar les aventures de diversos membres d’un imaginari club londinenc. Aquests capítols van ser el que després, l’any 1937 es va editar en forma de llibre amb el nom d’els Papers Pòstums del Club Pickwick.

Al contrari dels altres llibres que havia llegit de l’autor, amb un fil argumental clar de principi a fi, aquí el que trobem és una sèrie d’episodis protagonitzats per uns personatges molt especials, el Sr. Samuel Pickwick, i tres dels seus seguidors, un d’uns cinquanta anys i dos força més joves. El Sr. Pickwick és un home de mitjana edat, molt ric i molt bona persona, idealista, somiador i que es dedica a fer viatges (sense allunyar-se mai massa de Londres) per fer estudis de la naturalesa humana, conèixer curiositats, costums, històries, tradicions dels llocs que visita.

Ben aviat se’ls uneix un nou personatge, Sam Weller, que va ser extraordinàriament ben acollit pels lectors de l’Evenig Chronicle, fent pujar la tirada de la publicació d’una forma espectacular i és que el bo d’en Sam, que entra a treballar com a fidel criat del Sr. Pickwick, s’expressava en l’anomenat cockney, o anglès de la baixa classe urbana anglesa i això va caure molt bé als seguidors de les històries.

Els protagonistes passen per diversos episodis en que es troben en diferents embolics i coneixen els més estranys personatges. Viuen les intrigues d'un procés electoral, passen força dificultats a una cacera, un d’ells es veu embolicat en un duel, tenen problemes amb la justícia i un munt de situacions divertides i insòlites.

Diuen que Dickens havia llegit el Quijote i li havia agradat molt, inspirant-se en els dos personatges principals, Don Quijote i Sancho Panza, per crear les figures del Sr. Pickwick i Sam Weller (tot i que amb diferents descripcions físiques). És molt possible que així fos.

Enmig de la narració principal, trobem que alguns personatges expliquen algun conte, o es troben alguns papers amb alguna història interessant, o algú recorda alguna vella llegenda. D’aquestes n’hi ha de tots els tipus, de fantàstiques, de tristes, de por...

En tot cas, és un llibre ben diferent a tot el que havia llegit fins ara de Dickens, però on es veuen ja clarament algunes de les seves característiques més típiques. La crítica a algunes institucions (advocats i sistema judicial no surten massa ben parats), el seu sentit de l’humor que en alguns passatges em va fer riure de bona gana, algun record d’infantesa (les presons de deutors) i la capacitat de crear personatges de les característiques més diverses i aconseguir que el lector se’ls cregui.

En fi, llegim Dickens i gaudim-ne, val la pena!! Feliç any Dickens a tothom!!

"I la festa segueix", de Josep M. Espinàs. Fragments escollits.

Autor: Josep M. Espinàs
Editorial: La campana
Títol original, idioma, any: I la festa segueix, català, 2009
Número de pàgines: 175

Quan llegim un llibre, moltes vegades trobem alguns fragments que ens criden l’atenció. Potser si la lectura l’haguéssim fet un any abans, o tres mesos després, els petits trossets que ens haurien cridat l’atenció serien uns altres, però, sigui com sigui, hi ha parts que trobem especialment remarcables.

Fa poc vaig acabar el llibre d’en Josep M. Espinàs que dóna títol a aquest post. Tal com jo ho veig és com si l’Espinàs hagués obert un blog i, en forma de posts, ens anés explicant coses. És un llibre, en la meva forma de veure-ho, sense cap pretensió i que es fa molt agradable. Com si converséssim amb ell i ens anés explicant anècdotes, records, reflexions. No sé si aquest adjectiu es pot dir d’un llibre, però jo diria que és de lectura suau, no cansa gens, et deixa triar el ritme en que vols anar avançant.

Doncs bé, vaig deixar uns paperets assenyalant algunes pàgines on hi havia pensaments que em van agradar especialment, per la causa que fos. Ara en copiaré alguns:

AMICS:
"Érem amics des que érem joves (...)
Però el més important, penso, eren els moments de silenci. Després de comentar el que fos, ens quedàvem asseguts l'un al costat de l'altre, mirant el foc. De tant en tant ell removia els troncs. No dèiem res i passaven els minuts.
Només els molt amics poden estar tan a prop l'un de l'altre i compartir el silenci"

LA SORT?
"Voler allò que pots.
Això és la sort."

PERFECCIONISME
"Jo no sóc perfeccionista. No sóc, i aquesta és la definició, "la persona que pretén atènyer la perfecció en les coses que fa". Ni en el meu ofici de viure ni en el meu ofici d'escriure.
Aspirar a la perfecció és un dret que té tothom, però aquesta aspiració pot ser autodestructiva."

S'ENGANYEN
"Faig viatges a peu i no dubten que m'agrada més la natura que la ciutat.
I quan afirmo que m'agraden les ciutats és pensen que és pels monuments i per l'oferta cultural i no pas per l'excitació vital dels carrers.
Quan saben que sovint escric versos donen per fet que sóc poeta (...)
Si saben que a vegades subratllo frases d'un llibre pensen que no el respecto, quan és al revés."

Lectures 2011

Una tradició catosferica que cada any espero amb il·lusió és la de fer la "Llista de llibres llegits". Jo ho vaig aprendre d'en XeXu, i m'encanta veure com cada vegada hi ha més i més blogaires que fan les seves. Aquí va la meva!!

1.- “Tots els contes de Nadal”, de Charles Dickens.
2.- “El hombre que fue jueves”, de Gilbert K. Chesterton.
3.- “La tapadera”, de John Grisham.
4.- “Donar vida a la Fe”, de Josep Codina i Farrés.
5.- “San Manuel Bueno, mártir, y tres historias más”, de Miguel de Unamuno.
6.- “Pregar la Paraula”, d’Enzo Bianchi.
7.- “El meu germà”, de Daniel Palomeras.
8.- “Històries imprevistes”, de Roald Dahl.
9.- “La iniciació al silenci i a la pregària dels nens i nenes", de Luis M. Benavides.
10.- “El club de los viernes”, de Kate Jacobs.
11.- “Yo, robot”, d’Isaac Asimov.
12.- “Diari”, d’Anna Frank.
13.- “La casa torcida”, d’Agatha Christie. (relectura)
14.- “La princesa de hielo”, de Camilla Läckberg.
15.- “La vall de les bruixes”, de Xosé A. Neira Cruz.
16.- “Dosis letal”, de Malcolm Rose.
17.- “Rebel·lió a la xarxa”, de Doug Wilhelm.
18.- “Notas de América”, de Charles Dickens.
19.- “El caso de los anónimos”, d’Agatha Christie. (relectura)
20.- “Los gritos del pasado”, de Camilla Läckberg.
21.- “La trampa”, de John Grisham.
22.- “Theodore Boone, el noi advocat”, de John Grisham.
23.- “Jane Eyre”, de Charlotte Brontë.
24.- “Diez negritos”, d’Agatha Christie. (relectura)
25.- “El candor del padre Brown”, de Gilbert K. Chesterton.
26.- “Temps difícils”, de Charles Dickens.
27.- “Agatha Christie. Vida i misterio”, de Gillian Gill.
28.- “Em diuen Tres Catorze”, d’Andreu Martín.
29.- “Tres Pi erre que erre”, d’Andreu Martín.
30.- “El tercer de Tres”, d’Andreu Martín
31.- “Matar un rossinyol”, de Harper Lee.
32.- “Criadas y señoras”, de Kathryn Stockett.
33.- “El misteri de la cambra groga”, de Gaston Leroux.
34.- “Cumbres borrascosas”, d’Emily Brontë.
35.- “El club de los viernes se reúne de nuevo”, de Kate Jacobs.
36.- “Una història de dues ciutats”, de Charles Dickens.
37.- “Alícia al país de les meravelles”, de Lewis Carroll.
38.- “I la festa segueix”, de Josep M. Espinàs.
39.- “Juan Salvador Gaviota”, de Richard Bach. (relectura)
40.- “La ratera”, d’Agatha Christie.

NOTES i COMENTARIS:

- Títols en color vermell: Llibres escrits en català o traduïts a la llengua catalana.
- Títols en color blau: Llibres escrits en castellà o traduïts a la llengua castellana.
- Autors masculins en color verd.
- Autores femenines en color salmó.

Ha volgut la casualitat que hagi llegit justament vint llibres en català i vint en castellà.
En canvi aquest any els llibres d'autors masculins guanyen per golejada: vint-i-set (seixanta-set i mig per cent) a tretze (trenta-dos i mig per cent).

He llegit molt més la segona part de l’any que la primera. A dia 30 de juny acabava el llibre quinzè de la llista, havent fet ja un inici de remuntada, doncs a primers de juny duia un promig més baix.

Malgrat haver llegit nou llibres més que l’any passat, estic convençuda que no he llegit més, doncs enguany, tan sols dos llibres han passat de les cinc-centes pàgines: La Tapadera, de Grisham i Criadas y señoras, de Kathryn Stockett. Jane Eyre en té quatre-centes noranta-tres, mentre que l’any passat El Casalot de Dickens passava de les mil cent, El nombre del viento gairebé nou-centes, alguns de Grisham en tenien sis o set-centes. Però estic contenta. M’agrada haver aconseguit un número rodó. De fet, mentre escric això, encara em falten algunes pàgines de La Ratera, però ja veig que tinc temps de sobres d’acabar-lo demà.




2012 és l’any Dickens. Farà dos-cents anys del naixement de l’autor britànic. Algú s’anima amb algun llibre seu?

FELIÇ 2012!! PAU, AMOR, SALUT...
I MOLT BONES LECTURES!!