Un geni és un geni...

Colors de tardor...

Gustav Klimt.- Birch forest, 1903

Egon Schiele.- Four Trees. 1917

Santiago Rusiñol.- Carretera de tardor, 1888

Claude Monet.- Effet d'automne à Argenteuil, 1873

Joaquín Sorolla.- Árboles en otoño, 1907

Joaquim Mir.- Jardí. Reus

Avui, al concurs "Saber y Ganar" de La 2 de TVE han posat una sèrie de quadres tardorencs perquè els concursants relacionessin la imatge amb l'autor. Quan ho he vist, he agafat un llapis i he començat a apuntar-los. Ara els he buscat tots i n'he fet aquest post... I és que els colors de la tardor són tan bonics que, ara que, per fi, ha començat a fer fresqueta, he volgut homenatjar la millor estació de l'any amb totes aquestes imatges.

Ara bé, com no vull que falti en Vincent en un post meu on surten pintures, n'he afegit unes d'ell. Sé que estarà content. Totes són del mateix lloc i del mateix any. El sanatori on va estar ingressat una temporada a Saint-Rémy de la Provença.

Vincent Van Gogh.- The garden of Saint Paul hospital with figure,  1889

Vincent Van Gogh.- Stone Steps in the Garden of the Asylum, 1889

Vincent Van Gogh.- The Garden of Saint Paul Hospital, 1889  

Vincent Van Gogh i Lincoln Harrison

Feia temps que no li dedicava un post al meu estimat amic Vincent Van Gogh i no vull que es pensi que ja no m'importa, així que, vaig a ensenyar-vos quelcom que em va deixar parada quan ho vaig descobrir.

Resulta que un dia, fa algunes setmanes, navegant per la xarxa, no sé on (això és el que passa quan saltes d'un lloc a l'altre, deixant-te portar pel que et va cridant l'atenció) vaig veure una imatge que em va fascinar. El seu autor, Lincoln Harrison es dedica a fer fotografies amb moltíssim temps d'exposició, després treballa amb el primer pla i els fons obtinguts i els resultats que obté són una meravella. Les espirals de colors són el resultat del moviment de la Terra!!

Recordo que aquest estiu em va donar per jugar amb la càmera (que, evidentment, al costat de les càmeres del Sr. Harrison deu ser com una joguina, és clar) però bé, la idea és que jo buscava punts de llum, movia la càmera i m'agradava fotografiar el "rastre", el moviment...

Aquesta obra d'art és meva :-)

En fi, tot això és per explicar que, quan vaig veure les fotografies, immediatament em va venir al cap el geni d'en Van Gogh!! Mireu la seva Nit Estelada!!

Nit estelada,
Vincent van Gogh (Holandès, 1853–1890)
Saint Rémy, Juny 1889. Oli, 73.7 x 92.1 cm.
Museu d'art modern de Nova York (MoMa)

No em direu que no! En Vincent podia "veure" tranquil·lament, sense càmeres, sense alta exposició, sense tecnologia... El seu cervell senzillament, mirava... i veia! Veia el  moviment, el rastre de la llum... Fantàstic!!

Vincent Van Gogh i el Barça

Aquests dies estic treballant en el projecte Clauers Nina-Júlia i, per tant, tinc menys temps per bloguejar, però com em feia il·lusió fer un post nou, li he demanat al meu amic Van Gogh que em fes ell unes quantes versions de l’escut del Barça per posar-les aquí i a veure què us semblen.






(Fet amb el programa Dynamic Auto-Painter) :-)

Nit estelada (Relats Conjunts)

Nit estelada, de Vincent Van Gogh, 1889
Escrit a partir d'una nova proposta de Relats Conjunts

Plorava. Assegut a l’habitació quasi buida, plorava. No desesperadament, com tantes vegades abans. Plorava sense crits, sense estirar-se dels cabells, sense fer-se mal als punys donant cops a les parets. No. Aquesta vegada plorava silenciosament, absolutament abatut, vençut, perdut, fracassat, sol, trist...

I la tristesa era tan immensa que omplia cada racó del seu ésser, el seu cor estava trist, i tristos es veien els seus ulls, i les seves mans estaven tristes... i trist estava tot ell. Com sempre, sense terme mig...

I és que si estimes, estimes. Si lluites per un ideal, si tens un somni, ho fas amb tot el cor, amb tota l’ànima, fins el darrer alè de les teves forces, sinó, no val la pena. I, quan perds, ho perds tot.

I deien que era un boig. Un boig que havia perdut la mesura de les coses, un boig que tenia reaccions inesperades, explosives, radicals, violentes (violentes?)... “Pobre, boig, ha perdut el rumb”, deien els assenyats (què llestos són els assenyats!)

I a la setmana d’estar ingressat, i després d’haver parlat amb ell en algunes converses curtes, la Doctora. C. A. va decidir demanar-li que fes un dibuix, una pintura, el que ell volgués i amb el tema que primer li vingués al cap. I ell ho havia fet.

I li havien donat pintures -olis- tres llenços, pinzells... i li havien regalat! Tant com li costava a ell sempre de poder-los comprar! I ara la Doctora C. A. havia aconseguit que els hi regalessin! Això l’havia animat molt, agafava cada llenç i el mirava amb ulls quasi enamorats, com si hi pogués veure ja el resultat de la seva inspiració, allí, plasmat, pintat, sorgit de la relació entre la realitat i la seva ment. Els colors que havia demanat. Tots. No n’hi havien escatimat ni un! Què macos els seus colors! Blaus, taronges, grocs...

I ben feliç i ple d’un viu desig de fer les coses bé, com sempre havia estat al llarg de la seva vida, amb aquella innocent emoció d’infant il•lusionat que bategava intensament al seu cor, va demanar poder pujar, de nit, a la terrassa del sanatori. Els cuidadors no se’n refiaven gaire, però el permís va ser concedit.

I allí dalt, ell, va pintar el cel exactament com el veia. Sense amagar cap de les seves intenses percepcions... els estels, la lluna, el gran xiprer que tenia a primer pla, el petit poble amb aquella gent que no l’estimava i als quals en aquell moment perdonava des del més profund de la seva ànima de bona persona... i va plasmar també el moviment del vent en pinzellades de màgics espirals, pinzellades ben plenes, i tots i cada un dels infinits reflexos de la nit... i s’emocionava en pensar que tornava a pintar... i plorava de felicitat pensant que aquell quadre el regalaria a la Doctora, que li havia donat pintures i havia confiat en ell, i s’eixugava les llàgrimes amb la mà tacada de colors i s’empastifava la cara, però era feliç, tan immensament feliç!!

I ara tornava a plorar... sol, assegut a una habitació quasi buida. Havien passat dos dies des de que havia donat el quadre al cuidador perquè el lliurés a la Doctora... i ella no havia dit res. Res. Fracassat. Ets un fracassat que no te n’has sortit mai de res... Per què no em puc morir ara mateix? Per què sóc aquí si ningú m’entén?

I es va obrir la porta i li van dir que la Doctora l’esperava. I pegant un salt es va aixecar i l’esperança el va reanimar de cop i, amb el cos ple de nervis i les cames tremolant, va anar cap al despatx de qui li podia dir què era el que li passava.

I a la sala, la Doctora, prop de la cinquantena i no massa agraciada, l’esperava amb un somriure que la feia bonica, i li va transmetre serenor, i li va semblar imatge materna, fraterna i amiga... i li va començar a parlar dient-li “amic meu”. Sí, la Doctora li va dir “amic meu” i ell va saber que, per fi, algú li ensenyaria el camí.

- Amic meu...

I va sortir d’aquell despatx més viu que feia anys que no estava, perquè l’home sense cap tipus d’ esperança no és pas viu, és mort. I anava pel carrer fent salts d’alegria com aquell infant feliç que vivia dins el seu cor. Ara sabia que la seva forma desproporcionada, exageradament apassionada, intensa fins al dolor físic, de percebre cada segon de l’existència tenia un nom... i es podia controlar... i que ell seguiria essent ell, però ja no patiria d’aquella manera...

Feia més de cent anys, algú que es sentia com ell, no va tenir tanta sort...

Vincent Van Gogh de petit

Vincent Van Gogh va néixer el 30 de març de 1853 a Groot Zundert, poble del Brabant holandés. Va venir al món exactament un any després que un germà que va néixer mort i al que havien posat els mateixos noms de Wincent Willem.

Després, els seus pares Anna Cornelia i Theodorus, van tenir cinc fills més: Els altres germans es van dir Anna, Theodorus (Theo, tan important a la vida d’en Vincent), Elizabeth, Wilhemien i Cornelius, el petit amb el que es duia catorze anys i amb el que poca relació va tenir.

Família Van Gogh

Vincent l'any 1866

Vincent amb 19 anys

Hi ha alguns biògrafs que diuen que, de petit, el fet de saber de la mort d’un germà que duia el seu mateix nom i que havia nascut el mateix dia que ell, l'impressionava i el va convertir en un nen seriós i tancat... No sé... jo crec que, senzillament, era el seu caràcter.

Va anar a l'escola del seu poble natal. A l'any 1862 li posaren una professora a casa, la institutriu Anna Birnie i, probablement, el seu pare també li feia algunes classes. Això va ser fins l'octubre de 1864 quan, als onze anys, va entrar al internat de Zevenbergen que, dirigit per Jean Provily, estava facultat per l'ensenyament de francès, anglès, alemany, matemàtiques i ciències naturals. Allí va estudiar fins l'agost de 1866. El seu mestre no va trobar cap anomalia en el seu comportament, tan sols que era un noi molt callat.

Després, va assistir a classe a Tilburg, a l'institut Hannik, fins març de 1868. Llavors, va tornar al seu poble, abandonant els estudis, sense que se’n conegui la causa.

Hi ha coses que m’empipen molt... Per exemple, en un llibre de Carlos García-Osuna, Yo, Vincent Van Gogh, d’editorial Planeta, l’autor diu que els resultats acadèmics d’en Vincent en aquests anys eren notables. Però en altres llocs he trobat que va deixar els estudis pel que avui anomenaríem “fracàs escolar”.

En què quedem?

Aquest llibre que cito, tot i estar escrit en molts paràgrafs en primera persona en forma, com si fos el propi Van Gogh qui ens parlés, és una boníssima biografia, basada en molts moments en les pròpies cartes que en Vincent enviava al seu germà Theo, el seu amic, confident i protector.

D’altre banda es sabut que en Vincent tenia molta facilitat pels idiomes (cosa que em fa pensar que els holandesos deuen tenir un “gen” especial per això ;-) doncs a les seves cartes utilitzava indistintament l’holandès, el francès i l’anglès. Ell mateix, de jove, havia traduït parts de la Bíblia a diferents idiomes i donat classes de francès, càlcul i ortografia. A més, llegia moltíssim.

Així doncs, jo m’inclino a creure que en Vincent era bon estudiant i que si ho va deixar als quinze anys deuria ser per alguna altre qüestió.

El cafè de nit (Relats Conjunts)

A partir d'una nova proposta de Relats Conjunts


- La immensa majoria de la gent no s’adona de res. Et pots trobar dalt d’un cim amb por de caure i, quan cridis demanant ajut, hi haurà qui et respondrà preguntant-te si són maques les vistes... Pots caure al mar i, mentre lluites per no ofegar-te movent els braços desesperadament, algú, agitant igualment els braços en senyal de salutació, voldrà saber si l’aigua està bé pel bany. Si no fos perquè és patètic fins i tot tindria el seu punt de gràcia.

- La gent és cega, Sir Henry, absolutament cega i sorda -va dir ella, mentre es tornava a omplir la tassa de te- no veuen ni comprenen allò que tenen a un pam del nas.

Aquesta conversa tenia lloc el 4 de maig de 1934 a la senzilla i confortable sala d’estar de la caseta de Jane Marple, a Saint Mary Mead, Anglaterra. Ella i el seu amic, Sir Henry Clithering, ex-comissionat d’Scotland Yard ja retirat, prenien el te amb unes pastes casolanes que Cherry, la noieta que ajudava a l’anciana, havia cuinat.

No feia massa que Sir Henry havia venut uns terrenys heretats d’un oncle. L’afortunada operació immobiliària li havia proporcionat uns guanys tan grans que havia pogut efectuar una compra que feia temps desitjava. Un quadre, un de molt especial: El Cafè nocturn de la Place Lamartine d’Arlés, de Vincent Van Gogh.

Entusiasmat com una criatura, i amb el quadre embolicat a les mans, -un quadre no petit, per cert, de setanta per vuitanta-nou centímetres- s’havia presentat a casa la seva amiga. L’havien tret de l’embalatge i col•locat amb molta cura damunt d’un moble baix, recolzat a la paret. El contemplaven i parlaven. Ells entenien a Vincent...

- Aquí anava ell, amiga meva, a aquest Cafè nocturn. Aquest quadre no va sortir pas de la seva fantasia, és un lloc real. Ell hi passava hores, bevia i tractava d’oblidar amb dones que no l’estimaven... Aquí hi ha una part de la seva vida, del seu temps.

- Pobre Vincent, sempre m’ha inspirat una gran tendresa -va dir ella en un to suau- Era una bona persona... Em recorda molt al fill gran del Doctor Claythorne.

Sir Henry va somriure. Sabia del gran coneixement que la Srta. Marple tenia de la naturalesa humana. De fet, en aquest aspecte, tots dos s’assemblaven. Sabien veure l’interior de la gent, conèixer veritablement les persones. Ella va seguir:

- Robert, es diu. Volia ser predicador, però no tenia facilitat de paraula, així que es va decidir per l’acció -per dir-ho d’alguna manera- i, traslladat a un poblet de pescadors, ajudava als més pobres... Es veu que els hi donava tot. Fins i tot els repartia el seu sou.

- Així mateix era en Vincent Van Gogh, Srta. Marple. Per cert, sap que es va definir a si mateix dient que era “un home que tenia una foguera al pit a la que mai ningú s’apropava a buscar calor...”? Excel•lent definició per una persona absolutament apassionada de tot allò en que creia. Lluitava per no ofegar-se, necessitava amor desesperadament... i ningú el va saber entendre. Agitava els braços demanant ajut i només obtenia menyspreu...

- Tan sols el seu germà li va fer costat fins al final. Només en Theo -va afegir l’anciana en un sospir.

- Quan s’enamorava, ho feia amb una intensitat tal que s’hagués deixat matar per defensar el seu amor. Però cap dona el va saber estimar, valorar... Tres dones, en tres moments diferents. Tres amors de veritat. Tres fracassos.

- Com en James Wargrave, el jove escriptor. Enamorat profundament de la filla del Coronel, va intentar atraure la seva atenció de mil maneres. Però, davant la seva indiferència, el noi es va enfonsar... va acabar alcoholitzat, malalt. Va morir en una baralla.

Els dos vells amics miraven el quadre amb un respecte molt gran. Fent un homenatge al seu autor, un home que tan sols buscava fer les coses bé i al qual anomenaven boig... una persona amb un cor immens que mai va saber què era sentir-se estimat. Potser no és estrany embogir d’alguna manera en un cas així...

Sir Henry va treure un paperet de la butxaca on havia copiat unes frases i va dir:

- Miri, en una carta al seu germà, parla del quadre dient que -i va llegir el paper- “el cafè és un lloc on un es pot arruïnar, tornar-se boig o cometre crims. He tractat, en definitiva, mitjançant contrastos de rosa tendre, vermell sang, pòsit de vi, de suau verd Lluís XV i veronès, ressaltant amb els verd groguencs i els verd blavosos durs -tot això en una atmosfera de fornall infernal, de sofre pàl•lid- expressar quelcom semblant al poder de les tenebres en un antre...”

Tots dos van seguir una bona estona contemplant aquella obra. L’obra d’un home bo, d’un geni amb cor de nen.

Un cas d'intuició... va ser Gauguin!!

Mon pare ja m’ho deia que jo tenia molta intuïció... i és que quan alguna persona no la veig massa “aigua clara”, alguna cosa rara té...

I per què ho dic això?

Doncs, aquest migdia he rebut un mail d’en Ferran. Ell, com a bon periodista que és, es mira tota la premsa, llegeix diaris de tot el món i, al seu magnífic blog, ens informa i opina. Avui, en Ferran, a l’apartat de Cultura del diari ABC, ha trobat una notícia que m’ha fet arribar. El titular de la notícia és aquest:

Fue Gauguin quien le cortó la oreja a Vincent Van Gogh

I jo què deia, eh? No deia jo que d’en Paul Gauguin no me’n refiava un pel... si és que tinc un ull!!

Després segueix:

Dos historiadores alemanes avanzan revelaciones espectaculares: afirman que fue su amigo Paul Gauguin, con quien coincidió en Arles, quien le cortó la oreja a Van Gogh con un sable.

Si voleu llegir tota la notícia, podeu clicar aquí mentre aneu reflexionant sobre tot això.

Ah!! El diari és d’avui, eh? Oi que és casualitat que precisament ahir em donés per fer el relat de l’orella... a vegades tinc unes intuïcions, unes telepaties, que...

Retrat de Vincent Van Gogh fet per John Peter Russell (Paris, 1886)

Moltes felicitats!!!

Avui, dia 30 de març és l’aniversari del meu marit ;-)

Com resulta que també és l’aniversari de Vincent Van Gogh he pensat fer-li una felicitació amb alguns dels quadres que més li agraden del gran geni holandès (De fet, he agafat un llibre sobre el pintor i li he dit “tria’n uns quants al teu gust” i no sap per què li he demanat jeje)


El cafè nocturn de la Place Lamartine (Arlès, setembre 1888)

L'habitació de Vincent a Arlès (Arlès, octubre 1888)

Retrat del Doctor Gachet (Auvers-sur-Oise, juny 1890)

I, com ell va néixer l’any 1963, també va aquí la seva cançó preferida d’Els Pets... i per què d’aquest grup precisament? Doncs perquè tots els seus components són, també, nascuts aquest any :-)

Ah!! El meu marit en fa quaranta-sis i en Vincent cent cinquanta-sis!!

MOLTES FELICITATS!!!

Henri de Toulouse-Lautrec i Vincent Van Gogh, una bona amistat.

Fa pocs dies, repassant una cronologia de Vincent van Gogh que vaig fer fa un parell d’anys sobre la base d’una que vaig veure a un llibre i a la que vaig anar afegint cosetes i ampliant d’altres llocs, vaig recordar aquest detall...

1890.- Gener.- Exposa a Bruselas.
Toulouse-Lautrec desafia a batre's en dol a un pintor que havia criticat els quadres de Vincent.

I em vaig posar a buscar més dades sobre aquest fet... i vaig trobar un magnífic i extensíssim article del que poso tres extractes:

"...La amistad de Henri de Toulouse-Lautrec con Vincent van Gogh se consolidaba. Théo, el hermano de Vincent, dirigía la sucursal de Goupil y Compañía, en el Boulevard Montmartre. Henri sentía gran admiración por Van Gogh, porque su vida se salía de lo normal. Ambos compartían el gusto por las xilografías japonesas y no querían atarse a ningún estilo, estaban en la búsqueda de un estilo propio..."


A Vincent li agradava comprar revistes i làmines amb escenes de pintors japonesos i en feia còpies. Aquest és un exemple, un oli fet a París, l’any 1887, es coneix com “La cortesana”.



"...Cuenta Emile Bernard, en sus Memorias, que en el Tamborin pintó Toulouse-Lautrec el Retrato de Vincent van Gogh (pastel sobre cartón), ‘su primera obra maestra’, el más logrado retrato del controvertido pintor holandés. Lo presentó como un animal al acecho, dispuesto a saltar, como lo veía el mundo: resumió magistralmente a Van Gogh, su sicología, su temperamento obsesivo, a la vez que reproducía nítidamente sus características fisionómicas. El perfil del artista no se conocería de no ser por el retrato que Toulouse-Lautrec le hizo. A pesar de los muchos autorretratos y las tres fotografías que de Van Gogh existen, esta es la única que lo muestra de perfil..."


Aquest és el quadre que, personalment, trobo magnífic, també correspon a l'any 1887


"...A principios de 1890, Toulouse-Lautrec fue invitado nuevamente a exponer en Bruselas, donde asistió a una cena en la que él y Paul Signac eran los huéspedes de honor de Les Vingt.
Entre los pintores invitados figuraba el belga Henri de Groux, que comenzó a criticar fuertemente varias obras de Van Gogh que se estaban exponiendo:

— Esos cuadros son una desgracia para Les Vingt y un insulto a sus pintores, incluido yo.

Vincent estaba en aquel entonces ingresado en el asilo de Saint-Rémy por sufrir ataques de locura suicida.
Toulouse-Lautrec sabía que Van Gogh durante años había defendido con firmeza la pintura de Groux, quien era más conocido por su carácter controvertido que por la calidad de sus obras.
Según los biógrafos Lawrence y Elizabeth Hanson, autores de The Tragic Life of Toulouse-Lautrec, éste se puso de pie y agitando los brazos cortó el discurso de Groux, y acusó al belga de ignorante:

— Su ataque es un ultraje —dijo.

Una de las grandes cualidades de Toulouse-Lautrec era su lealtad. Groux y él cruzaron insultos y se retaron a duelo. Signac sería uno de los padrinos de Toulouse-Lautrec, y dijo:

— Si Toulouse-Lautrec muere, yo mismo desafiaré a Groux.

El duelo no tuvo lugar porque persuadieron a Groux de que presentara sus excusas a Toulouse al día siguiente. Los dos pintores regresaron sanos y salvos a París..."


Henri Marie Raymond de Toulouse-Lautrec-Monfa Tapié de Celeyran, compte de Toulouse-Lautrec-Monfa, conegut com Toulouse Lautrec (Hôtel du Bosc, Albi, 24 de novembre de 1864 - Malromé, 9 de setembre de 1901), un gran amic... (Dades de Wikipedia.)

30 de març... un dia molt important.

L’estiu de 2007 vaig dedicar uns dies a anar posant un petit monogràfic sobre Vincent Van Gogh a un msn.group al qual entrava molt sovint.

M’he assabentat que tots els msn.groups seran tancats el mes de febrer i allí resten encara tots els meus posts sobre el tema... Crec que ho he de rescatar i copiar-ho on sigui o es perdrà.

Bé, tampoc és que sigui una tesi doctoral, per suposat, :-) però li vaig dedicar moltes hores i em sabria greu que desaparegués. Ho copiaré tot en un document de Word i ho guardaré...

Abans ho mirava i he pensat que algunes de les coses les podria anar posant al blog. El problema es que està tot en castellà... i són un munt de pàgines però, poc a poc, potser m’hi animo.

Per començar diré una cosa que em fa molta gràcia i és que en Vincent van Gogh i el meu marit van néixer el mateix dia i el mateix mes.

Oi que és curiós?

Vincent van Gogh va néixer exactament 110 anys abans que en Josep Lluís, o sigui el 30 de març de 1853 i ho va fer a Zundert (Holanda), fill d’un pastor protestant (Theodorus) i de la seva dona (Anna Carbentus)

Vincent als dinou anys d'edat

No suporto a Gauguin

No suporto a Gauguin... i ara m’han vingut ganes de dir-ho.

Aquesta tarda, des de la feina, he estat una estoneta mirant blogs. Molt mal fet, perquè és hora de feina, i a més perquè no em funcionava bé i quasi no he pogut comentar res... però un dels blogs que he visitat ha estat el de la Carme. Hi tenia un bonic dibuix de gira-sols i feia unes reflexions d’aquelles a les que m’estic acostumant i que m’agraden... però a mi, aquells gira-sols m’han evocat immediatament el meu estimat Vincent... i, com sóc bastant radical en totes les meves coses (i això no sé si es bo o dolent) no m’he pogut estar de recordar lo malament que em cau en Gauguin...


La casa groga. Vincent van Gogh. Arles, setembre 1888. Pintura al oli. Van Gogh Museum, Amsterdam.

Els gira-sols m’han fet pensar en Vincent i la seva il•lusió a la Casa Groga d’Arles, quan va convidar el seu admirat Gauguin i va pintar els quadres per decorar-li l’habitació, i li va donar la seva millor cadira... i l’altre, pedant insuportable, es creia millor que ell...


La cadira de Paul Gauguin. Vincent van Gogh. Arles, desembre 1888. Pintura a l'oli. Van Gogh Museum, Amsterdam


Cadira de Vincent amb pipa: Vincent van Gogh. Arles, desembre 1888. Pintura a l'oli. National Gallery, Londres.

Vincent

Acabo de fer unes visites per blocs que m'agraden i a un d'ells -de l'amic Miguel Ángel- he vist que hi tenia posada la imatge d'un quadre de Vincent van Gogh i m'he preguntat com és possible que jo mai hagués dedicat un apartat a una artista que m'agrada tant. Així que he decidit venir immediatament i corregir aquesta mancança.

Poso dos quadres que tothom coneix d'ell. La seva habitació a la "Casa groga" d'Arlès, el seu somni...


Aquest es pot veure al Museu Van Gogh d'Amsterdam



i aquest al Museu d'Orsay, a Paris