Relats d'estiu de la Carme. Proposta d'agost del 21

 

Relat escrit a proposta de la Carme en el seu blog "Col·lecció de moments"

En Robert Cliczoom va fer honor novament a la seva fama de ser un fotògraf d’allò més oportú. De tots els presents va ser l’únic que va captar l’instant en que tot el públic va quedar com paralitzat, mirant cap els núvols i amb una expressió barreja de “no pot ser” “estic somiant?” “això és impossible”. 

 A més, no se sap si en Robert va retocar una mica la imatge -cosa que ell nega rotundament-, si és un efecte òptic, o si, veritablement, per uns moments a aquella pobra gent li va créixer el nas. (No hi ha representació més exacte per entendre l’expressió tan catalana de “quedar-se amb un pam de nas” que mirar la fotografia d’en Cliczoom). 

En va guanyar molts de calers venent la foto en qüestió... Ah! Potser us esteu preguntant on està feta i quina va ser la situació que va provocar la reacció d’aquells milers de persones mirant cap amunt. Ara mateix us ho explico. 

Ens trobem a París, a l’estadi del Parc des Princes, a les 22:28 del vespre. Segona part del partit de tornada de Champions League entre el Paris S.G. i el F.C.Barcelona, en el moment en que l’eliminatòria es troba empatada gràcies al gol que havia fet disset minuts abans en Memphis Depay, el fantàstic neerlandès del Barça (amb una jugada de tiralínies i compàs d'en Pedri, Sergi Roberto i Ansu Fati).

Just tres minuts abans de la foto Umtiti va fer un penal totalment innecessari sobre Di Maria. Si el penal era transformat el PSG seria guanyador a dos minuts de la fi de l'encontre. L'afició va començar a cridar que volia que el llencés Messi i... el va llençar als núvols. I així va quedar el públic.

De fet, no tan sols el públic va quedar glaçat. Els jugadors francesos (és un dir) no van poder reaccionar al rapidíssim contatac encetat per Piqué i finalitzat amb un golàs de bandera del bo d'en Braithwaite. La vida és bonica.

 Final del partit.

Relat d'estiu de la Carme fet a la tardor

La Carme, al seu blog, ens proposa fer un relat sobre aquesta imatge... 

Aquesta és la meva aportació...

Cúpula de la Fortalesa de Sant Julià de Ramis (Gironès)

Em miro al mirall i la meva cara fa tota la llàstima del món. Un ull morat (el dret) i un bon bony al cap. El braç esquerre em fa mal tot ell, però el morat és purament al colze. Als genolls i l’esquena no hi tinc mostres visibles de la trompada ni cap mena de ferida, però estic ben escruixida.

 I, au, ara he quedat amb aquella panda de snobs... Què els hi dic quan em preguntin amb les seves estudiades veus “Uiii, nenaaa, què t’ha passat?” “Doncs res, que em vaig despertar per la nit per anar al lavabo, mig adormida vaig relliscar amb les sabatilles i me’n vaig anar de cap per terra?” Es moriran de riure i jo de vergonya. No puc dir la veritat...

 - Hola, gent, què tal?

- Uiii, nenaaa, què t’ha passat?

- Com? De què?

- Filla, ets plena de morats!

- Ah, si, -rialleta traient importància al fet- res, que vaig anar a la "Cúpula dels Sentits"® i al final les sensacions són una mica fortes... però és una experiència brutal, brutal... us la recomano de tot cor!!

- Donaaaa, jo no sé si...

- Res, res, sense manies, és magnífic... Per cert. No em podré quedar gaire estona, tinc cita al Centre d’Investigacions CiberBiòniques... (a veure si m’implanten alguna mena de mini-radar, que estic farta de pegar-me trompades contra tot) per uns estudis...

La foto del concurs.- Relats d'estiu de la Carme (juliol)

La CARME, al seu blog, ens proposa escriure un relat a partir d'una imatge molt estiuenca que ha trobat a l'Instagram de la Montse i aquesta és la meva aportació.


LA FOTO DEL CONCURS...

La Laia arriba ràpidament a la cafeteria. Dins ja s'espera la Joana, amb la mascareta encara posada. Entra, demana un americà amb gel i un donut i va directa cap a la taula de la seva amiga. Es saluden amb un somriure només visible en els ulls. La Laia seu al davant de la Joana i una mica en diagonal -cal mantenir la distància social- agafa una capseta de plàstic de la bossa i una ampolleta de gel hidroalcohòlic. Es treu la mascareta amb compte, la plega amb la mà esquerra i la guarda a la capseta. Amb la dreta es tira un bon raig de gel i es frega les mans.

La Joana segueix un cerimonial semblant amb una bosseta de plàstic en lloc de capseta.

Uns moments de silenci i, mentre la cambrera els porta el què han demanat, la Joana diu:

- I doncs? Què és això que et té tan preocupada?

Silenci... A vegades set o vuit segons es poden fer molt llargs... La Laia fa un llarg sospir i, de cop, diu:

- Mira, t’ho dic sense donar-hi més voltes. Crec que en Xavi ja no m’estima.
- Què? Què dius ara? Què ha passat?
- De fet, no ha passat res... però tinc un detall. Un detall molt, molt revelador.
- Dona...

De nou silenci. A la Laia les parpelles li tremolen i, finalment, sembla que vol caure una llàgrima. Ràpidament fica la mà a la bossa, treu un mocador de paper, s’eixuga els ulls, s’aixeca, va a tirar el mocador a la paperera i es torna a rentar les mans amb gel hidroalcohòlic. Un altre sospir i, segueix parlant:

- Joana, recordes aquella foto tan maca que em va fer el Xavi fa quatre anys, a la platja, de bon matí, passejant per la sorra, amb el vestit blanc d’Eivissa...
- Sí, i tant, una foto preciosa...
- I l'any següent, una prenent el sol, amb aquell banyador groc i verd que em ressaltava tant el bronzejat, mentre llegia un llibre?
- Sí, clar que la recordo, va quedar segon al concurs de fotos d’estiu del poble d’aquell any.
- En fa dos duia aquell pareo tropical i menjava un gelat...
- Sí, aquell dia hi érem tots quan et feia les fotos, va ser divertit i...

La Laia segueix parlant sense escoltar el que ha dit la seva amiga:

- L’any passat me’n va fer una sortint de l’aigua i tirant el cap enrere... Semblava com si hagués agafat el moviment, els cabells molls amb tot de gotes sortint en diferents direccions. La va repetir quatre vegades perquè deia que, a part de l’efecte de l’aigua, volia que jo sortís ben bonica. Sempre em deia que jo era la seva inspiració...
- Bé, és cert. Cada any es presenta al concurs de fotografia amb un parell de fotos en les que surts tu.
- Doncs, ja no. Ja no sóc la seva musa... ja no li agrado. Mira la foto d’aquest any... Per cert. Ha guanyat.

Relat d'una nit d'estiu

La CARME, al seu blog, ens proposa escriure un relat a partir d'aquesta imatge...

Tenia una sensació com de caure... de cop, he pegat un bot i... m’he despertat. Quin ensurt! Una vegada em vaig adormir, vaig caure de la cadira i em vaig fer un bon morat al front.

M’havia quedat ben clapada davant de l’ordinador intentant escriure un relat mig decent pel Joc de la Carme... Dormo molt malament, sempre tinc son... m'adormo per tot arreu...

No em venien les idees i m’he posat a mirar la foto fixament... Una façana, unes lletres forjades, ben maques, “Llar de jubilats”, unes jardineres al davant, tot net i polit. Però hi ha un detall a la imatge que em neguiteja. Què hi fa una bruixa darrera de la porta? Perquè... hi ha una bruixa, oi? Vosaltres també la veieu? Una bruixa amb una escombra.

La mirada se’m queda fixa en aquesta figura que em sembla com fora de lloc. Em dóna molt mal rotllo... no m’agradaria anar a una llar de jubilats que té una bruixa així... Què hi fan allí dins? No juguen a cartes? No fan berenars, miren la tele i xerren? I la bruixa que hi pinta?

Doncs res, que pensant això i amb la fesomia de la bruixa m’he anat clapant. I m’acabo de despertar, com en un ensurt, i amb el relat (i el dinar!) sense fer... Ai, ja no serveixo per res! Tan ràpid que m’inspirava abans!

Mira, ara truquen a la porta, deu ser en Josep Lluís que ha anat a buscar pa al PAQUI d’aquí sota... (El Paqui és el "Forn Paqui", al costat del Paki, ja sabeu).

Vaig a obrir mentre dic en veu alta “Què t’has deixat la clau, carinyet?”... Ja vaaaaa!!
NOOOOOOOOOOOOOO NOOOOO!!! NOOOOOOO!! AAAAIIIIIIIIIIIIIIII... NOOOOOO DEEEIXAAAAM!!! NO... NO... AAHH.. MMM... AAAAAG

(Veu en off: Qui ha entrat no era en Josep Lluís, que just ara mateix està pagant el pa a ca la Paqui sinó una bruixa espantosa que, a cops d’escombra, ha deixat l’Assumpta molt mal ferida, sagnant, plena de cops i contusions. No sabem si se’n sortirà)

Relats d'estiu de la Carme

La ratlla del NO

Senyal de trànsit "tunejada" a Maià

La CARME, al seu blog, ens proposa escriure un relat a partir d'aquesta imatge... Després de tenir una idea amb una barra de gel, he vist que no era original en absolut, així que n'he fet un altre. No he llegit els altres!! Després ho faré :-)


- Ostres, Joan, mira, mira... On va en Pere amb aquella “cosa blanca”?
- Ni idea, Pep, però sembla que li pesa, eh? Què deu ser? I amb aquesta calda que fa, es posa a carregar coses...
- Pereeeeeeeee, on vas amb això? –Pregunta en Pep.

El noi, tot vestit de negre, recolza la barra blanca metàl·lica en un arbre, respira, es treu un mocador de la butxaca i s’eixuga la suor... i no contesta.

- Pereeeee!! D’on ho has tret això? Què fas? Necessites ajuda?
- Ho he de fer ràpid! –Respon en Pere.
- Però...

Uns homes uniformats amb cara enfadada s’apropen al noi i li criden:
- Ei tu! Deixa aquest NO on l’has trobat!

- Casum!!! Joan, corre, ajudem en Pere!! Això que té és una “ratlla de prohibició” un “NO”... ho deu haver arrancat d’alguna de les senyals que cada dia ens posen per controlar-nos!!

Els dos nois corren, en Joan agafa la barra blanca i tots tres fugen pels carrerols del poble.

Els homes uniformats no saben per on han tirat, no coneixen bé el poble i, amb expressió més enfadada encara, murmuren... “Són molt tossuts, molt. Massa. Aquesta gent no es rendeix mai”.

Relats d'estiu de la Carme (segon de 2018)

- Corre, corre, que ja hem arribat!! –Diu l’Una rient i saltant!
- No puc més, Una, no puc més... –respon la pobre Dos gairebé sense aire.
- Va, dona, si ja hi som... ¿no veus el local?
- Sí, sí que el veig... però ja no té cap importància. Arribem molt tard. Ja no hi ha ningú. Sempre és per culpa meva.

L’Una es gira i veu l’expressió trista de Dos... una llàgrima li regalima galta avall. S’ha aturat. Tan sols li queden una dotzena de passes per arribar davant el petit restaurant de colors. Però no es mou. Resta quieta i mira el terra. És com si volgués demostrar que no pot... o, potser, veritablement, no pot. La seva expressió és tan trista!
Una, que ja era davant el petit restaurant, dóna (amb accent diacrític) la volta i camina els pocs metres que la separen de Dos. Li dóna (amb accent diacrític) la mà, li somriu i li diu:

- Quan vas veure la foto et va agradar moltíssim. Et van entusiasmar els seus colors. No penso deixar que et facis enrere. Tenies moltíssimes ganes de venir, de participar, d’escriure alguna cosa.
- Hem fet tard, Una. Quinze dies tard.
- Això no és cert, Dos... jo vaig llegir com la mestressa deia que, a les seves festes, mai ningú no feia tard. Vine.

De la mà d’Una, Dos fa petites passes fins que les dues s’asseuen a les alegres cadires vermelles. A la taula hi ha una ampolla amb un clavell que els dedica un somriure feliç. Dins es poden veure tres o quatre taules buides... (Certament, no hi ha ningú més... però l’Una no vol admetre de cap manera que han fet tard)

Surt una noia amb cara de despistada i els demana què prendran:

- Dos cafès americans amb gel... amb dos sucres i tres glaçons.
- Molt bé. Ara els hi porto. Seran tres eurus... és que aquí es paga al moment perquè a vegades passen coses rares.
- Sí, sí, no pateixi... no ens fa res. Tan sols volíem arribar. Arribar... fos quan fos... poder seure aquí i fer-ne una petita redacció.
- Jo crec que hem fet tard –insisteix Dos.
- No ho digui pas això, senyora, aquí mai ningú fa tard –somriu la cambrera- així ens ho explica sempre la mestressa.

Aquest relat (una mica tard, però NO fora de termini, com diu la mestressa) és per participar en el Joc d'Estiu de la CARME

Relats d'estiu de la Carme

Cada estiu, quan els amics de Relats Conjunts fan unes merescudes vacances, la CARME ens proposa una imatge per a fer un relat. Aquesta és la imatge del mes de juliol i la meva proposta:

- Tot a punt?
- Tot a punt, Rafel.
- Però segur, eh? No sé si aquest aparell... no ho veig massa fort per dues persones.
- Va, Rafel, no et comencis a posar nerviós. Que et penses que no comprovem les coses? He fet un munt de vols i amb gent molt més grassa que...
- Calla! –crida en Rafel amb una veu esgarrifosa.
- Ostres! Quin ensurt, noi! Què n’ets de bèstia! Què em vols matar d’un atac de cor? Et dic que et calmis.
- Ostres, Lluís, és que, per un moment, pensava que anaves a dir el seu nom.
- Apa, gràcies. Tan curtet creus que sóc? El que has de fer tu és mirar de no cridar tant... Veus aquesta persona de la camisa clara, els pantalons llargs...?
- Penses que pot ser...
- No sé què ni qui pot ser però m’ha semblat que ens escoltava, així que deixa de pegar crits i d’actuar com si volguessis fer-ne una de grossa...

Els dos xicots es miren i somriuen. Saben que sí que en volen fer una de grossa, molt grossa. Han planejat anar a buscar al President Puigdemont a Alemanya i aterrar, amb ell, al bell mig de la Plaça de Sant Jaume.