 |
| La Grasse Matinée de Ramon Casas, 1900 |
Ja? Ja torna a ser l’hora de llevar-se?...
Cada dia se li fa més curt el temps de dormir quan, en realitat, es justament el contrari.
Trastorns de la son. Aquest va ser el primer diagnòstic. Per les nits dormia malament però durant el dia, de cop i volta, li venien el que ella anomenava “atacs de son”. Al principi fins i tot s’ho prenia una mica a broma; era conscient que durant la seva vida havia fet moltes tonteries, que allargava molt les jornades i que mai es sentia prou cansada com per anar al llit a una hora prudent. Fins i tot presumia de com aguantava desperta explicant que havia anat a dormir a les quatre, o que tan sols havia dormit tres hores. Estava segura que, si posava una mica d’ordre als seus horaris, tots aquests “trastorns” s’acabarien aviat.
Suposo que la naturalesa humana també posa els seus límits. Això de despertar-se cinc o sis vegades durant la nit. El fet d’adormir-se al sofà després de dinar –ella que mai a la vida havia fet migdiada-... que se li tanquessin els ulls a una reunió (o que el soroll del bolígraf en caure-li a terra la despertés)... Adormir-se completament davant de l’ordinador i no recuperar-se fins passades un parell d’hores.
Trastorns de la son. I què havia de fer?
Res. Havia passat el temps i cap especialista havia trobat la solució. I cada dia necessitava dormir més i més. Era com si el seu cervell s’hagués pres la revenja. Anava a dormir a les nou del vespre i es llevava a les deu del matí... Al cap de mig any a les vuit ja no s’aguantava i havia d’estar al llit fins a les onze... i si no ho feia així, el seu cos no resistia.
Havia deixat totes les seves activitats. No tenia temps per a res. De fet, gairebé no sabia ni a quin dia vivia. En fi. Hora de llevar-se! És la una del migdia i a les cinc ha de tornar a dormir.
Relat fet a proposta de la Carme Rosanas
