De ciutats, àlbums, fotos, gegants... i sabateries.

Fa uns dies, al blog de la Yáiza, vaig comentar que estic acabant d’organitzar l’àlbum de fotos de les vacances a Holanda de fa cinc anys (sí, cinc anys... una, que es pren el seu temps i fa les coses amb calma) i que ja només em quedava guardar les de l’excursió en tren que vàrem fer una tarda a La Haia. El comentari li va fer gràcia i em va demanar un post amb alguna imatge holandesa. Després, la Barcelona m’enamora es va sumar a la petició i ara jo compleixo el que vaig prometre.

Ara bé, com imagino que posar unes fotos de la ciutat i res més tampoc tindria massa gràcia, i menys encara perquè són escanejades i sempre perden qualitat, he afegit algunes curiositats.

Així doncs, dedicat a la Yáiza i a la Barcelona, aquí va aquest post!

Fotos 1 i 2.- El Binnenhof és un complex d'edificis al centre de l'Haia i centre de la política holandesa. Aquí estan el Senat i el Congrés. És una preciositat, envoltat per un llac, el Hofvijver.



Fotos 3 i 4.- Passant per la Grenadierspoort (també tinc fotos, però tampoc ho volia omplir tant) arribem a la Ridderzaal (sala dels cavallers), edifici d’arquitectura gòtica civil.




Foto 5.- El Tribunal Internacional de Justícia. A peu, una bona estona caminant, però visitar La Haia i no anar-lo a veure hagués estat imperdonable. Aquesta foto la vaig fer passant la càmera entremig d’uns barrots de protecció. Em vaig sentir una autèntica espia hehe



I ara bé la part anecdòtica. Imagineu que viviu a Reus, aneu sis dies de vacances a Holanda, esteu a Amsterdam i aneu fent excursions pel vostre compte... una tarda visiteu La Haia i us trobeu amb una botiga que posa Reus!! Sí, mireu:


Doncs això era ni més ni menys que una sabateria de talles grans. I és que en neerlandés “reus” vol dir “gegant”. Ens va fer molta gràcia perquè, justament dos anys abans, havíem estat a Bèlgica, a Brussel·les i la part flamenca, i, a Anvers, hi havia un cafè que es deia així “Cafè de Reus”, que vol dir “Cafè El Gegant”... Aquest cafè és a la plaça del mercat, exactament a Grote Markt 22.


Anem doncs ara a Anvers i sabrem perquè un cafè es diu "El gegant"...

Diu la llegenda que a la ciutat hi havia un gegant anomenat Antigoon que tenia atemorits tots els barquers que volien creuar el riu Escalda. Els feia pagar un peatge i si es resistien, els tallava la mà i la llençava al riu. Un soldat romà, Silvio Brabo, es va enfrontar al gegant, li va tallar la mà i la va llençar al riu. Al centre de la plaça del mercat, Grote Markt, es recorda aquesta llegenda amb una estàtua de l’heroi Brabo.
El nom de la ciutat, Antwerpen, seria derivat de "hand" i "werpen", que significa “llençar la mà”.


I aquí l’estàtua del jove heroi romà llençant la mà del gegant Antigoon. La foto no és massa bona però és que era dia de mercat i estava “a tope”, no vaig trobar bon angle; si en voleu veure una millor, cliqueu aquí.

Bé doncs, ja està... Espero que us agradi! :-)

Quatre... Tres... Dos... U... Zero!!!

Comença el compte enrere!! Durant tot el mes de setembre moltes persones ja han dit la seva. Ara ja és el principi del compte enrere. En el precís moment en que començo a escriure aquest post queden tres dies i vint-i-tres hores per poder votar en la 4a. edició dels premis C@ts!!


Per fer notar que el català a la xarxa és ben viu, per conèixer nous blogs, per triar aquells que més t'agraden, visita Premis C@ts... I no et quedis sense donar la teva opinió! VOTA!

Vas directament al blog de C@ts clicant AQUÍ.

Homenatge a les estisores

Sí, sí, he escrit ESTISORES, amb les lletres “E” i “S” al davant de “TISORES” i és que vull reivindicar aquesta pobre i maltractada paraula.

Resulta que, quan jo era petita, els catalanoparlants, per culpa de la invasió del castellà a tot arreu (escola, llocs oficials, mitjans de comunicació, etc.) i prohibició de l’ús del català en molts àmbits, fèiem bastants barbarismes i errades de diferents tipus. Per exemple, recordo que abans la gent deia “Bones tardes” enlloc de “Bona tarda”. Un dia em van dir: “Es diu Bona tarda” i jo, que era bona nena i obedient, doncs vaig dir “Bona tarda” per sempre més.

També deia “estisores” i em van dir “es diu tisores” i jo, que seguia essent bona nena i obedient no vaig dir mai més “estisores”... i han passat dies, setmanes, mesos, anys, dècades... fins que, fa un parell de dies, estava llegint un llibre que m’està agradant molt “Matar un rossinyol” de Harper Lee i em trobo amb això:



I jo aaaaaaggggh!! llum vermella!! Alerta!! Error!! Falta!! Penalti i expulsió!! “Es diu Tisores”!!

Després d’un moment de reflexió vaig pensar “ho he de buscar en el diccionari, no sigui cas que...” però no me’n vaig recordar. Avui m’ha tornat al cap, ho he buscat i he trobat això:


O sigui que he estat molts anys de la meva vida enganyada. Estisores és correcte i ara no penso dir mai més tisores.

I, per completar el meu homenatge a aquests pràctics estris, aquí unes quantes fotos:

Estisores de cuina

Estisores per tallar pizzes.

Estisores professionals de perruqueria

Estisores de perruqueria, de buidar

Estisores mèdiques per treure punts

Estisores de podar

Estisores de brodar amb estoig de la casa DMC

Antigues estisores d'esquilar

Estisores holandeses de l'any 1815, de plata, acer i llautó

Estisores de plata època victoriana, any 1884

Estisores segle II, Àsia Menor

Estisores xineses de la dinastia Han
(no semblen gaire esmolades, eh?)

Pluja d'arròs!!

Ja sé que sembla el títol d’alguna novel·la surrealista, però no és així, no, que és tracta d’una pluja d’arròs ben real... i és que ahir, dia 22 de setembre, va fer vint-i-un anys d’aquestes imatges.


Volia fer el post ahir però, al final, buscant fotos, escanejant, guardant, em vaig entretenir i no vaig tenir temps... I bé, què més dóna un dia que l’altre si es tracta de celebrar una cosa tan maca.

Una cançó especial per a tu, Josep Lluís, ja que t’agrada molt en Rod Stewart, et dedico una de les que més m’agrada a mi i així tots dos contents ;-)

I, de regal, una foto de l’any 84 (sí, sí 1984!!) quan ja dúiem dos anys sortint... Què jovenets érem!!


I una mica més actual (només una mica) de l’any 2003. El 15 d’agost, dia del meu sant.

La llibreta groga i el túnel del temps

Quan jo era joveneta, uns setze anys, m’agradava molt escriure. La meva amiga Cristina es llegia la meva producció i em feia la crítica. Vaig començar algunes novel·les, sempre de misteri, amb un mort i uns detectius aficionats, que anava escrivint sense saber la continuació (o sigui, que semblava més una lectora que una escriptora) res de fer-me un esquema o guió a desenvolupar, què va! jo anava seguint “tal com raja”, al final em perdia, ho deixava, i en començava un altre (tot això a mà, és clar!!) He de dir que la majoria de les meves participacions a Relats Conjunts segueixen tenint el mateix esquema mental, gairebé mai sé ben bé com acabaran.

Una vegada, tan sols una, vaig tenir una bona idea. La recordo perfectament, era una història de ciència ficció; sí, sincerament, crec que era bona (altre cosa seria que jo l’hagués sabut desenvolupar amb èxit) però l’argument estava molt ben pensat i, aquesta única vegada, tenia molt clar tot el camí a seguir i on volia arribar.

Si jo tenia setze o disset anys, resulta que d’això en fa més de trenta. Posem que ho vaig escriure l’any 1978 o 1979. La història estava situada en el futur, principis del segle XXI, succeïa a Barcelona, capital de Catalunya, membre dels Estats Units d’Europa. Hi havia una moneda única, que vaig batejar com a “Unitats” (no massa original, però pràctic), s’havien inventat unes bicicletes amb un sistema que les feia anar molt més ràpid sense esforç... i, això sí, al Parc de la Ciutadella, que llavors no s’anomenava així, hi havia una mena de forat a una altre dimensió, com un passadís al passat, un passat simultani al present en que comença l'acció de la història


Em fa gràcia recordar aquest jove independentisme meu, la visió de la moneda única, el nom d’aquesta (recordem que el precedent de l’Euro es deia ECU: Unitat Monetària Europea en anglès), el detall ecologista de les bicicletes...

I em sap greu quan penso que tot això ho anava escrivint en una senzilla llibreta de tapes toves de color groc (un groc molt pàl·lid), amb fulles blanques, sense línies ni quadrets... i que la vaig perdre!!

La de vegades que la vaig buscar!! Vaig regirar tota l’habitació, gairebé tot el pis... i res... anys després la vaig tornar a buscar per llocs absurds, armaris on ja sabia que no hi podia ser...

Moltes vegades he pensat en recomençar-la. Però no... ja no tindria cap gràcia escriure sobre aquesta moneda única, ni aquestes bicicletes...

El que no sé és que s’haurà fet d’aquella noia que va caure pel túnel del temps i va anar a parar a l’any 1965, i dels seus amics que la buscaven... Bé, pensaré que, seguint el procediment que jo havia pensat, la van trobar.

Últimes notícies!!

En el partit de màxima rivalitat i lluita directa per evitar el descens, el Llevant ha guanyat al Real Madrid per 1-0. Felicitem als amics de València!

Oncle Sam (Relats Conjunts)

CAPÍTOL I.- EL MATÍ

- Adéu, mama!
- Adéu, Lluís, no corris, vigila...
- Sí, mama!
Com cada dia, el meu fill marxa a l’institut. Jo pateixo una mica perquè fa uns mesos que li va donar per dir que no volia agafar l’autobús, que hi aniria en bicicleta. I què li havia de dir, jo? Està a punt de fer catorze anys i és un nen molt prudent, molt bon xiquet.
Vaig a la seva habitació a veure si s’ha fet el llit. Ho miro per costum, clar, perquè ja sé que sempre el fa, és molt maco.

Obro la porta i... Aaaagghh!! Ostreees!!
- Però, què és això?! –crido esverada.
Un home amb barret blanc m’assenyala amenaçadorament amb el dit mentre em mira de forma clarament agressiva.
- Però, què és això?! –repeteixo de nou la mateixa frase, doncs el meu estat d’estupefacció m’impedeix de buscar sinònims.



M’ho miro bé i aviat reconec la imatge: L'Oncle Sam en persona –bé, en cartolina- intentant reclutar joves per fer el soldat.
- Però, què és això?! –dic per tercera vegada, amb una lamentable manca d’originalitat- Com pot ser? El meu Lluís, que porta un clauer amb l’estelada i que l’any passat va fer un treball sobre Gandhi -li van posar un excel·lent- ha penjat una cosa tan bèl·lica i poc catalana ocupant l’espai on abans lluïen feliçment dos magnífics pòsters del Barça?

Ei, que tenir un fill que té gairebé catorze anys no és tan fàcil com sembla, eh? És un període complicat, l’adolescència, ja sabeu... I ara què faig? Pensem. Si li dic que no m’agrada i que el tregui, tot i ser tan bon xicot, em portarà la contrària per autoafirmar la seva personalitat, i a mi em fa al·lèrgia aquest personatge. No, ja ho tinc! Li diré que m’agrada. Clar que potser li costarà de creure, amb la de vegades que l’hi he explicat quan son pare i jo vàrem anar a la manifestació contra la guerra de l’Irak... però ja m’ho faré venir bé. Si li dic que m’agrada potser s’ho repensarà això de tenir-lo allí... I d’on el deu haver tret?... A veure si s’haurà fet amic d’algun d’aquests nois de grups estranys... No, no pot ser, tan pacífic que és ell...


CAPÍTOL II.- AL VESPRE

D’aquí a uns vuit minuts el meu fill arribarà d’anglès. És que quan surt de classe, al migdia, va a dinar a casa l’àvia i... Bé, és igual, ara no cal que parlem d’horaris i tot això, que estem pendents d’una altre cosa. Espero.

Sento el cric-crac del soroll de la porta que s’obre, que en Lluís ja té la clau, que és prou gran i és un noi molt responsable. Dos segons i em saludarà amb un crit... un, dos...
- Hola, mama!
- Hola, fill!! -Que maco és, més bon nen! Bé doncs, som-hi:

- Què fill, com ha anat el dia?
- Molt bé, mare...

Aquí podeu posar uns minuts de conversa relaxada, mentre en Lluís es menja el berenar –pa amb Nocilla- i que us estalviaré perquè sinó això quedarà tan llarg que no ho llegirà ningú. En un moment donat li dic:

- Escolta... d’això... que aquest matí he entrat un moment a la teva habitació per... obrir la finestra –aisss, no, no m’agrada dir-li mentides, però ara ja ho he fet-... i... doncs... he vist que tens un pòster nou... vull dir...
- Pòster nou?... Ah, la cosa aquella!! He, he, he –riu! ara sí que estic que no sé què pensar. Li ha dit “cosa aquella”!
- Cosa aquella?
- Si és horrible, mama. No em diguis que t’agrada... a tu? –pregunta estranyat.
- A mi?... Home, i a tu? Què t’agrada?... Bé l’has penjat... i has tret en Pep i en Messi, i...
- Apa, mama, no els he tret pas els del Barça, que són a sota... i l’he penjat perquè no s’arrugués, perquè primer l’he deixat dalt l’armari i ha caigut rodolant i s’ha doblegat una punta i si me’l carrego l’Arrastrat em mata.
- L’Arrastrat?

Us estalviaré els detalls de tota la conversa. Es veu que l’Arrastrat és el professor de Socials –pobre home, no sé si sap que li diuen així- i resulta que l’Institut ha adquirit unes reproduccions de diferents cartells històrics que ha repartit als alumnes perquè, per grups, en facin uns treballs i... res, que deu minuts més tard -venint de ballet, futbol, alemany i violí respectivament, i amb ganes de Nocilla també- arriben l’Alba, l’Alberto, en Marc i la Fàtima que, envaint el menjador de casa amb les seves llibretes, llibres i un parell de portàtils, miren el cartell, que, ja despenjat, jeu inofensiu sobre la taula mentre és observat, mesurat, analitzada la seva expressió, dibuixat –aquesta nena, l’Alba, dibuixa molt bé- i googlejat.

Ei, però què havíeu pensat? No porto tot el relat dient que en Lluís és molt bon xiquet, tranquil i responsable?

Escrit a partir d'una proposta de Relats Conjunts.

Endevina l'animal.- Joc Literari 213

Han tornat els Jocs Literaris!! Aquest mes en Jesús M. Tibau ens proposa de fer un mini poema que serveixi d’endevinalla per trobar un animal. Aquest és el meu!!

La moneda de vint cèntims
d’un país molt allunyat
ens mostra la teva imatge
i com un rei ets tractat.

Amb un ànec et confonc
quan et presentes de cara
i si em pregunten responc
que ets una bèstia ben rara.

Editat a les 18:40: Com diria en MAC (bé, com deia quan Blogger permetia els apòstrofs) “Ja l’hem solucionat” Felicitats a: “XEXU”



He triat aquesta bestiola perquè de petita tenia un llibre amb fotos d’animals, que m’encantava, es deia Maravillas del mundo animal i era de Walt Disney, però no eren dibuixos, no, eren fotos... i un dels que sortia era l’ornitorinc i a mi em tenia fascinada. També recordo que sortia el Peresós, aquell capítol es deia “¿Perezosos o lentos?”, com jo sempre era –i sóc!- molt lenta per a fer-ho tot, doncs li tenia un carinyo molt especial :-)

Editat a les 19:01: Eeeeei, mireu!! AQUÍ!! Com aquest era el meu llibre! Ostres, com el recordo! No m'estranyaria que encara es trobi a casa la mare :-) M'agradava tant!!

Ràdio Clàssic Catosfera, presenta...

"Agatha Christie. Vida y Misterio", de Gillian Gill

Aquests dies he llegit un llibre pesadíssim, però que he volgut acabar perquè alguna cosa bona tenia. Ara bé, no el recomanaria massa perquè, si no ets súper fan d’Agatha Christie, probablement el deixaràs sense acabar, així que no penso pas fer-ne una ressenya normal. Estic parlant d'una biografia, “AGATHA CHRISTIE, VIDA Y MISTERIO”, de Gillian Gill.

Per començar, diré que té 292 pàgines i he necessitat onze dies per llegir-lo. El llibre anterior que havia llegit (Temps Difícils, de Dickens) en tenia 475 i el vaig llegir en vuit. Això és perquè amb aquest no hi havia forma humana d’avançar.

Peus de pàgina, referències a altres llibres d’altres autors, a personatges d’altres autors... O ets un expert (doctorat, com a mínim) en Literatura anglesa, o et perds constantment. De totes formes m’ha estranyat que un llibre que va així una mica de pedant (ostres, no volia dir la paraula i m’ha sortit) faci algunes errades grosses al comentar alguna de les novel·les d'Agatha. Per exemple (pàgina 99):

“És de señalar el hecho de que, excepto Brenda, todos los personajes femeninos de Crooked House (La casa torcida), sean extraordinariamente capaces e inteligentes. Tanto Magda, actriz de éxito...”

Ep!! Magda, actriz de éxito? Però si la pobre no fa més que embarcar-se en projectes desastrosos i, fins i tot, podria tenir un mòbil per haver assassinat al seu sogre precisament perquè aquest no li volia donar diners per produir obres en les que ella sortís!!

Doncs com aquest, n’hi ha més, tant errors clars com interpretacions d’intencions que a mi em semblen absolutament equivocades.

Però bé, ja arribo on volia arribar... A la pàgina 258, l’autora ens comenta que Agatha era organitzada i assossegada (en un altre lloc ens havia dit que era desordenada, ai!...) i que havia preparat fins i tot la inscripció per la seva tomba i la música que volia que s’interpretés al seu funeral. Espero que aquesta part del llibre no estigui equivocada, perquè ho he buscat i ara, com a homenatge personal a la Reina del Misteri, ho guardaré aquí, al meu blog. Les peces triades són aquestes:

Aria en re, de la Suite núm. 3 de Johann Sebastian Bach:

I Nimrod, de les Variacions Enigma, de Sir Edward Elgar:

La primera la coneixia (tot i que no la tenia identificada pel títol), però la segona no, i la veritat és que l'he trobat molt maca. Ara la tornaré a escoltar.

Endevinar el personatge.- Setembre.- Segon dia de joc i... ja tenim encertant!

Benvolguts companys blogaires:

De nou tenim un encertant a la primera pista! Com us dic sempre, a mi em costa moltíssim poder intuir si un personatge podrà resultar fàcil o difícil però, sincerament, pensava que aquest seria més difícil. Creia que les primeres pistes encara serien poc clares... però bé, d’altre banda tampoc em sap greu que el joc s’acabi aviat, al contrari, m’alegra veure que la gent s’ho treballa, busca, fa deduccions...

En aquest cas ha passat una cosa en la que jo no pensava. I és que Agatha Christie, en principi, podia encaixar també en les pistes. Dic “en principi” perquè, en la meva forma de veure-ho, l’any 1890 és el darrer d’una dècada, però ja sé que aquest tema sempre genera discussions, així que admeto que algú pogués pensar que l’any 1890 era la darrera dècada del XIX.

El cert és que a mi ni em va passar pel cap, no era un truc, ni una pista per desorientar. D’altre banda, Agatha Christie tenia els ulls clars, i amb una forma ben diferent de l’ull del personatge misteriós.

Aquí teniu l’Agatha:


I aquí l’ull que vaig haver de distorsionar una mica, envellint la foto, perquè sinó Google Images trobava el personatge immediatament, amb el sol ull!!


El cert és que molts de vosaltres heu apostat per la Reina del Crim: En XEXU, en MAC, en JESÚS PÁRRAGA, l’ELFRI, la CARME i la RITS... Majoria absoluta!! :-)
Em sap greu dir-li a l’ÒSCAR que no és la seva besàvia (tot i la gran semblança... hehe) ni la Núria Feliu que diu en JORDI BANYERA (aaaaai!! De poc!!)
En JPMERCH i la BARCELONA M'ENAMORA, encara no havien arriscat a dir cap personatge. A veure si a la propera hi ha més sort! ;-)

Però no, no era ni Dame Agatha, ni la Núria Feliu, ni la simpatiquíssima besàvia de l’Òscar...

El personatge era, com endevina en McABEU després de reflexionar sobre les dades i de provar noves opcions, EDITH STEIN. Us copio quatre dades de la Viquipèdia: "Edith Stein, en religió Teresa Benedicta de la Creu (Wrocław, 12 d'octubre de 1891 - Camp d'extermini d'Auschwitz, 9 d'agost de 1942) va ser una filòsofa alemanya, convertida del judaisme al catolicisme i religiosa de l'Orde dels Carmelites Descalços. Va ser detinguda pels nazis i enviada al camp d'extermini d'Auschwitz, on va morir. En 1998 Joan Pau II va proclamar-la santa i l'any següent va ser declarada co-patrona d'Europa."



Així doncs, hi ha un encertant, en MAC! ENHORABONA!! :-)

CLASSIFICACIÓ GENERAL A DIA D'AVUI (Els empats van per ordre alfabètic)

CINC ENCERTS: McAbeu
QUATRE ENCERTS: -----
TRES ENCERTS: -----
DOS ENCERTS: P-cfacsbc2v
UN ENCERT: Aigua, Barcelona m'enamora, Carme Rosanas, Elfreelang, Jo Rai!, Òscar, XeXu i Zel

Gràcies per jugar i fins el mes que ve!

Endevinar el personatge.- Setembre.- Primer dia de joc.- Pistes inicials.

Estimats companys blogaires, ja som al setembre (encara que el termòmetre sembla que no ho sap), avui han començat les escoles i jo també començo a posar-vos deures! Però espero que aquests deures siguin divertits... ;-)

Us recordo les normes:

El joc durarà un màxim de quatre dies (si s’encerta abans, doncs s’acaba abans).

El primer dia poso una imatge i potser alguna pista i ho deixo un dia sencer. Els comentaris al blog, durant aquests dies, seran moderats, jo els rebré al correu però els demés no els podreu veure, així no es podrà copiar.

El segon dia, post nou. Pista (o pistes) noves i també s’estarà un dia sencer (això ho faig perquè no tothom té els mateixos horaris i no estaria bé donar com a guanyador “qui primer ho encerta” perquè potser un altre que no ho ha vist perquè està treballant, també ho sabria) i llavors autoritzaré la publicació dels comentaris rebuts el primer dia, així tots podreu veure el que s’ha dit i us pot servir per eliminar opcions.

El tercer dia, post nou. Pista (o pistes) noves... i publicació dels comentaris rebuts el segon dia.

El quart dia, post nou. Pista (o pistes) noves... i publicació dels comentaris rebuts el tercer dia.

Durant aquests quatre dies, cada persona podrà donar tantes respostes com vulgui.

Si al final de les vint-i-quatre hores del quart dia ningú ho ha encertat, doncs no hi ha guanyador. Jo dic el resultat i ja està.

Si amb la pista que s’encerta (per exemple el tercer dia) hi ha més d’una persona que ho ha sabut, doncs hi haurà tants guanyadors com encertants, independentment de qui ho hagi dit primer.

Voleu jugar? :-)


PISTES DEL PERSONATGE DEL MES DE SETEMBRE:

- És una dona
- Va néixer a la darrera dècada del segle XIX
- El seu nom comença per vocal i el cognom per consonant.
- I aquí un trosset del seu rostre (la foto l'he distorsionat jo per evitar l'ús del Google Images que ho troba tot en un tres i no res i és un "xivato" de por):



CLASSIFICACIÓ GENERAL A DIA D'AVUI (Els empats van per ordre alfabètic)

QUATRE ENCERTS: McAbeu
TRES ENCERTS: -----
DOS ENCERTS: P-cfacsbc2v
UN ENCERT: Aigua, Barcelona m'enamora, Carme Rosanas, Elfreelang, Jo Rai!, Òscar, XeXu i Zel

Gràcies per jugar i fins demà a la mateixa hora!! :-)