Panellets

Els panellets son uns dolços típics de Catalunya que es fan per la diada de Tots Sants. Concretament, la nit abans, el 31 d’octubre, es celebra la “castanyada”, festa en família o amb amics on es mengen castanyes torrades i els panellets.

Es fan amb una pasta a base d’ametlla, sucre, patata o moniato i ou. Per fora es cobreixen amb pinyons, es posen al forn i desprès es deixen refredar.

Els panellets de pinyons són els més típics tot i que avui en dia se’n fan de molts més tipus: coco, xocolata, cafè, codonyat, etc.



Si voleu veure una explicació absolutament original de com fer-ne i unes fotos magnífiques dels ingredients i resultat final, cliqueu aquí i anireu al blog de l’Aigua, veureu uns autèntics panellets casolans, val la pena!

Les fotos que jo poso les vaig fer l’any passat a l’aparador de la pastisseria Soler i Pont de Reus (i no tinc cap permís per posar-les aquí... però bé, no crec que es queixin, que els hi faig propaganda... ehem...)

Bona gent

Aquesta “A” que hi ha damunt del flam casolà és la “A” d’Assumpta perquè això son postres personalitzats :-) I és que hi ha bona gent al món, molta més de la que pensem...

Passa pel meu barri a repartir propaganda un noi d’una d’aquestes empreses que es diuen “Noséquèmail”. A vegades va amb un carret, a vegades amb una bossa... somriu i saluda a tothom.

La gent s’hi atura i intercanvien un parell de paraules, no gaire més, perquè no perd pas el temps, eh? No, no, que treballa molt, i va de pressa... ja pot fer fred, calor, ploure... moltes vegades va corrents i et passa pel costat i et saluda mentre segueix corrent “Adéu, bon dia!”

El meu marit i jo diem que té alguna cosa especial, és com una mena de portador d’ànim positiu (bé, jo dic que és un àngel jeje)...

Si vas pel carrer amb el cap ple de cabòries i et creues amb ell... automàticament t’adones que t’ha canviat el rostre i ja estàs somrient.

......................

Els dies que treballem matí i tarda ens quedem a dinar a un cafè molt a prop del despatx on menges per 7 Euros... i molt bé... i, a sobre, et porten unes olivetes arbequines per picar mentre esperes el primer plat. Tot molt casolà i boníssim. Bona gent.

Una noia que hi treballa és la dolcesa en persona. El meu home pren cafè i jo no... el cafè el serveixen acompanyat d’una galeta o xocolatina petita, doncs ella en porta dos i una me la dona a mi, me la regala... i ja sé que només és una galeta o una miqueta de xocolata, però me la dona amb un somriure que val un món...

La foto és d’un dels postres... a mi m’hi van posar una “A” i al meu marit una “J” (primera lletra del seu nom compost)

Friends will be friends

Hi ha cançons que t’agraden perquè t’agraden... i no hi ha més explicacions que buscar-hi.

Queen m’encanta, i aquesta cançó en especial és de les meves preferides, per això avui la he volgut posar aquí... amb un somriure :-)



La lletra:

Another red letter day,
So the pound has dropped and the children are creating,
The other half ran away,
Taking all the cash and leaving you with the lumber,
Got a pain in the chest,
Doctors on strike what you need is a rest

It's not easy love, but you've got friends you can trust,
Friends will be friends,
When you're in need of love they give you care and attention,
Friends will be friends,
When you're through with life and all hope is lost,
Hold out your hand cos friends will be friends right till the end

Now it's a beautiful day,
The postman delivered a letter from your lover,
Only a phone call away,
You tried to track him down but somebody stole his number,
As a matter of fact,
You're getting used to life without him in your way

It's so easy now, cos you got friends you can trust,
Friends will be friends,
When you're in need of love they give you care and attention,
Friends will be friends,
When you're through with life and all hope is lost,
Hold out your hand cos friends will be friends (right till the end)

No sé per què blogger em boicoteja i "aparentment" no permet comentaris a aquest article perquè jo no ho he configurat així :-(
Ja m’ho va fer una vegada amb la Polonesa de Chopin i ara una altre vegada... si voleu veure els que ja hi ha o deixar-ne algun, si us plau, clicant sobre el títol de l’article, la configuració que apareix llavors sí obre la possibilitat de comentari...

No sé por qué blogger me boicotea y "aparentemente" no permite comentarios a este artículo, ya que yo no lo he configurado así :-(
Ya me lo hizo una vez con la Polonesa de Chopin y ahora de nuevo... si queréis ver los comentarios que ya hay o dejar alguno, por favor, clicando sobre el título del artículo, la configuración que aparece entonces sí abre la posibilidad de comentario...

No suporto a Gauguin

No suporto a Gauguin... i ara m’han vingut ganes de dir-ho.

Aquesta tarda, des de la feina, he estat una estoneta mirant blogs. Molt mal fet, perquè és hora de feina, i a més perquè no em funcionava bé i quasi no he pogut comentar res... però un dels blogs que he visitat ha estat el de la Carme. Hi tenia un bonic dibuix de gira-sols i feia unes reflexions d’aquelles a les que m’estic acostumant i que m’agraden... però a mi, aquells gira-sols m’han evocat immediatament el meu estimat Vincent... i, com sóc bastant radical en totes les meves coses (i això no sé si es bo o dolent) no m’he pogut estar de recordar lo malament que em cau en Gauguin...


La casa groga. Vincent van Gogh. Arles, setembre 1888. Pintura al oli. Van Gogh Museum, Amsterdam.

Els gira-sols m’han fet pensar en Vincent i la seva il•lusió a la Casa Groga d’Arles, quan va convidar el seu admirat Gauguin i va pintar els quadres per decorar-li l’habitació, i li va donar la seva millor cadira... i l’altre, pedant insuportable, es creia millor que ell...


La cadira de Paul Gauguin. Vincent van Gogh. Arles, desembre 1888. Pintura a l'oli. Van Gogh Museum, Amsterdam


Cadira de Vincent amb pipa: Vincent van Gogh. Arles, desembre 1888. Pintura a l'oli. National Gallery, Londres.

Déu, Pàtria i Barça

Crec en Déu, en el que ja creien els meus pares i que jo vaig decidir que volia seguir. En el Déu que ens ensenya Jesús dient-nos que el podem anomenar Pare, un Pare que és amor i vol que l’estimem i ens estimem entre nosaltres, com diu precisament l’Evangeli d’avui.

Estimo la meva Pàtria, Catalunya, la meva terra, la seva llengua, tantes vegades menyspreada, tractada com quelcom sense importància, com si no tingués valor. Estimo la seva gent, els seus costums, tradicions, els seus pobles i ciutats...


I gaudeixo del Barça com qui més, passió heretada també del pare i que porto genèticament incrustada al cor en veure com ell, home de família i treballador incansable per portar la casa endavant, s’alegrava amb les seves victòries i sentia els colors blaugrana d’una forma tan especial.

Espero que per haver dit això no em posin a la presó divuit mesos com al jove marróquí Yassin Belassal

La frase original “Déu, Pàtria i Rei” és el lema nacional del Marroc, lema que ell va canviar en una pintada a l’escola per “Déu, Pàtria i Barça”... Confiem que el seny els torni i que el noi pugui sortir el més aviat possible perquè sembla impossible que coses així puguin passar realment.

L'últim Meme de la meva vida.

De veritat que cada vegada que m’envien un meme, passo una mala estona. No m’han agradat mai i segueixen sense agradar-me. A més, hi pateixo perquè em sap molt de greu dir “NO” a la persona que me l’ha fet arribar, tinc por que s’ho prengui malament i, a sobre, temo que a qui li pugui endossar li faci tan poca gràcia com a mi.

Així que he decidit que aquest és l’últim. Fins i tot m’he fet un cartellet moníssim que he posat a la barra lateral del blog que diu “Memes no, si us plau”.

Aquest me l’ha fet arribar la Teresa des del seu blog :-)

Ella i jo fa uns mil tres-cents anys que ens coneixem, sempre via Internet, en diferents Forums i grups i és una persona que em cau molt bé, per això no li he volgut dir que no... ja quan la vaig conèixer escrivia uns relats boníssims, va seguir amb la seva afició fins que ha arribat a escriure una novel•la “La hija del Cónsul” amb la que ha guanyat un premi. Si tot va bé, el dia 1 de novembre (d’aquí vuit dies) la podré conèixer personalment a Barcelona, cosa que em fa molta il•lusió.

And... trrrrrrrrr... the last meme of my life!!

Las normas son las siguientes:

- Poner estas reglas en el blog.
- Añadir el enlace de la persona que nos ha elegido.
- Compartir 6 cosas que me gusten y 6 cosas que no.
- Elegir 6 personas para enviárselo, con sus respectivos enlaces.
- Avisar a estas personas dejando un comentario en su blog.

Las seis cosas que me gustan:

1. Ir de viaje con mi marido, cosa que puedo hacer poquísimo…
2. Una tarde tranquila y relajada sin nada “obligatorio” que hacer.
3. Encontrar un libro que me enganche de principio a fin
4. Un partidazo de fútbol con victoria del Barça, por supuesto.
5. Manualidades… punto de cruz, punto de media, patchwork, etc.
6. Pasear por un parque en otoño.

Las seis cosas que no me gustan:

1. Los memes.
2. El calor agobiante en verano.
3. Organizarme mal… y es mi especialidad.
4. La porquería de tele que tenemos.
5. La gente que permite que sus perros hagan sus necesidades en cualquier parte: ¡guarros!
6. Los conductores que no respetan los pasos de peatones.

Y ahora tengo que pasar el reto a otros seis amigos, que, por supuesto, pueden decir que no:

1.- Maravillosa persona que se ofreció como voluntaria para ayudarme a salir del paso en el siguiente Meme que me cayese: BRUIXOLETA.

2.- Vamos a lo seguro... aunque la pobre habrá hecho docenas de parecidos, pero sé que le gustan: MONTSE.

3.- Casualmente, ayer leí en su interesantísimo blog que no le disgustan los memes: CARME.

Y como no sé de nadie más que manifieste claramente su amor por estos bichos, pues, incumpliendo las normas una vez más, lo dejo aquí :-)

Estudiar em mata!!

A mi mai m’ha agradat estudiar... Bé, menteixo, seria més exacte dir que mai m’ha agradat estudiar allò que no m’agradava.

Ara bé, quan no quedava més remei s’havia de fer... però és que em matava, eh?

Era ben bé com el que els hi deu passar als estudiants de Reus quan van a la Biblioteca Pública Xavier Amorós i es troben que a l’entrada posa “Matadero Público”.





Prometo que les fotos són de la façana de la biblio. Paraula d’honor. No m’invento res :-)

Papi

Simbolisme dedicat al meu pare. Gran lluitador contra fantasmes per protegir-me...

Pobre de mi...

Sí, pobre de mi, que mai sé què fer amb els memes i coses així però al final els hi agafaré carinyo i tot jeje... Aquesta vegada és un PREMI de la M.Teresa, que té uns ulls que sempre somriuen i una mirada capaç de recollir magnífics instants amb la seva càmera en el que és un dels meus blogs preferits :-) (Moltíssimes gràcies!!)

Diu que hi ha unes instruccions a seguir (però jo sempre em salto les instruccions o les adapto "una mica")

1.- Representa que s’ha de posar l’enllaç de qui t’ho fa arribar (la M.Teresa, ja ho he fet a dalt)
2.- Enumerar sis coses sense importància que em facin feliç...
3.- Fer constar les regles del premi.
4.- I que ho he de passar a SIS persones (però jo això no ho sé fer, no ho faig mai, mamaaaaaaaa)... i dir què m’agrada dels seus blogs (això sí que ho sé). La cosa es complica perquè hi ha molts blogs que m’agraden, però, al mateix temps, sé que molts blogaires manifesten expressament que no saben què fer quan els hi passen tasques així... de fet, jo en sóc una... jeje
5.- Avisar els escollits amb un comentari al seu blog

Conclusió:

Ho passaré a TRES... i quins tres? Doncs tres persones que a mi m’han passat alguna vegada un meme i que, per tant, sé que els hi agraden i, al mateix temps, tenen blogs especials per alguna qüestió i que m'agradarà que rebin el premi.

En quant a les coses que em fan feliç... (la M.Teresa em matarà... però... no, amb aquests ulls de bona persona que té, igual em perdona) em remeto a un altre meme que em van passar jeje (veure aquí)

Els tres blogs escollits son:

1.- La Montse, que va ser la primera persona que em va passar un meme i que té un blog molt variat però amb una secció molt peculiar que no he vist a cap altre: la de cal•ligrafia!!
2.- La Menxa, que em va passar un altre meme (el de les coses que fan feliç) i que, malgrat la seva joventut escriu amb una maduresa que a mi em deixa admirada. Algun dia llegirem els seus llibres.
3.- La Bajoqueta, que em va passar un meme ben curiós i que té un munt de blogs i, que cuina magistralment.
4.- Qualsevol persona de la meva llarga llista de blogs preferits (a la dreta del blog, just a sota d'en Gene Kelly i el Singing in the rain) mereix un premi, i ho dic de cor. Així que qualsevol que el vulgui agafar i seguir els passos -més o menys, jeje- em farà contenta :-)

Ja està!! :-)

Ja pot fer fred!!

Arriba el fred... i hem de treure la roba d’hivern!!

M’agrada posar-me jerseis gruixuts de llana (moltes vegades fets per mi) i embolicar-me en bufandes, xals, xalines, posar-me gorros, gorres, boines i tota mena de coses que em donin sensació d’abric... i, com tracto molt bé tota la meva roba, em duren anys i anys... He fet unes quantes fotos...

La meva bufanda més antiga té més de 30 anys :-) i me la vaig fer jo mateixa... Tindria uns 14 anyets quan la vaig fer i la vaig arribar a portar moltíssim!! Fa un parell d'anys la vaig trobar "perduda" a un calaix a casa la mare, la vaig rentar i me la vaig endur (sóc una sentimental)




Aquesta la vaig dur pel casament d’un cosí meu, que es va casar el novembre i a la muntanya feia una rasca!!... ara farà divuit anys.




Aquesta no sé quants anys té, però molts... el meu marit en va comprar dues semblants, una per mi i una altre per ma germana (m’encanta perquè té molt blaugrana)




I aquesta la vaig estrenar pel bateig del meu nebot, que té vuit anys.



És molt bonica, a la foto no s’aprecia... té molts colors... a veure si apropant-ho una mica...




Aquesta va ser un cas de necessitat perquè estàvem a Barcelona, ma germana i jo, mortes de fred, esperant al carrer, i hi havia un venedor ambulant que en tenia... no vaig poder resistir. Quan pot fer? No sé... molts anys.




Aquesta tan xula va ser un regal de reis de la meva sogra deu fer sis o set anys.




Aquesta un regal de ma germana farà uns cinc anys.

Aquesta primeta me la vaig comprar jo fa dos anys a C&A.




Aquesta m’encanta de tan hippy que és, la vaig veure l’any passat i me’n vaig enamorar... dissimuladament vaig aconseguir que me la portessin els reis de la mare.




Aquesta és la més nova que tinc, està per estrenar, és un regal de la meva sogra que me’l va portar aquest estiu, des de llavors estic esperant que vingui el fred per poder-me-la posar, m’encanta!!




Aquestes que van conjuntades bufanda i gorro, la lila la vaig comprar a El Corte Inglés deu fer deu o onze anys i l’altre és un regal de la meva sogra d’aniversari o reis un o dos anys desprès (jo faig els anys el desembre, així que moltes vegades, com saben que m’agrada, em “cauen” cosetes així)






Les gorres, gorros, barretets, boines, etc. també son aconseguit al llarg dels anys... aquí a Reus no se’n veuen gaires, però a Barcelona sí, moltes... i jo sóc molt barcelonina... com diu el refrany “ande yo caliente, ríase la gente”.














I les bufandes del Barça no poden faltar, eh? La primera té catorze o quinze anys i la segona és la nova d’aquest any, que me la vaig comprar el dia que vàrem anar a veure el Gamper, que em va fer molta il•lusió...





Apa doncs, ja pot fer fred jeje

M'agrada el formatge

M’agrada el formatge... un ratolí no és ningú al meu costat!!

Estiu de 2006. Estem gaudint d’unes vacances a Holanda... tan sols son sis dies, però tan ben aprofitats que jo mateixa m’admiro de tot el que estem fent.

Ens aixequem ben d’hora i fem el nostre pantagruèlic esmorzar a l’hotel (que per alguna cosa triem hotels amb esmorzar de bufet... ja agafes energia per tot el dia, jeje) i anem cap a l’Estació Central (hotel també triat estratègicament a prop de la mateixa) i cap a Alkmaar!!

(Pels futboleros diré que aquesta ciutat té un equip de futbol l’AZ Alkmaar que ha tingut a Louis Van Gaal d’entrenador durant dos anys)

I per què anem a visitar aquesta ciutat? Doncs perquè volem veure el seu tradicional Mercat del Formatge, que he llegit a una guia que val la pena!!

Els trens a Holanda van bé, son puntuals i tal (això és fa una mica estrany per a nosaltres, pobres usuaris habituals de Renfe) així que arribem molt bé de temps i podem veure tot el “cerimonial”





Els formatges arriben en grans carretons i uns portadors els carreguen d’una forma molt peculiar, per anar-los a pesar al Waag (la bàscula municipal) que és un edifici impressionant, del segle XVI, preciós però que estava mig tapat i amb bastides perquè en restauraven una part...



Desprès, quan s’acaba la cerimònia del pes, hi ha un mercat on es poden comprar tot tipus de formatges (hi ha unes terrines de degustació boníssimes amb sis o set varietats) i moltes altres coses d’artesania típica holandesa.





Les fotos no les vaig fer amb càmera digital, encara no en tenia, les tinc en paper i les he escanejat.

Prèstec de paraules

Com a catalanoparlant que a vegades parla castellà, em trobo que hi ha paraules que expressen molt més bé el que vull dir en una llengua o l’altre. Però n’hi ha especialment dues que trobo que haurien de ser “adoptades” amb urgència.

Una és la paraula catalana VESPRE:



Quan parlo amb un castellanoparlant trobo a faltar molt aquest mot. Per mi és raríssim dir “a las ocho de la tarde” o “a las ocho de la noche” quan està claríssim que les 20.00 és el “vespre”: o sigui, més tard de la “tarda” i més d’hora de la “nit”.


Tarragona al vespre

Fins i tot, en cercles d’amics castellanoparlants s’han acostumat a que utilitzi la paraula catalana com si res i em quedi tan feliç “El partido empezará a las 8 y media del vespre”. Ja els he explicat què vol dir i ho tenen molt assumit. :-)

L’altre és la paraula castellana CARIÑO:



Jo la dic sense pensar-m’hi i l’escric sense cap vergonya “carinyo”, “carinyet” i totes les variants possibles.
Jo no puc dir que als meus nebots els hi tinc molt d’afecte (ufff!!) si està claríssim que el que els hi tinc és molt carinyo... i al meu marit no li puc dir pas “Bon dia, estimat meu” perquè em sentiria com si fos una locutora de doblatge dels primers anys de TV3, jo li dic “Bon dia, carinyo”...



En fi, que m’és igual el que diguin les normes... jo seguiré fent servir les meves paraules “deixades”

Cavall (per Relats Conjunts)

Relat en base a una proposta de Relats Conjunts

Cavall.- Fernando Botero

La dona va passar per davant l’estàtua amb un rictus als llavis de menyspreu mentre murmurava en veu baixa:
- No sé com hi ha gent que els agrada aquest home. Totes aquestes figures tan grossotes i terriblement deformades. Això no és pas maco.
I passava de llarg quan una veu va dir:
- Ep, que s’ha vist?
- Com?

Va esperar... Silenci... Caram, quin ensurt, li havia semblat sentir que algú li parlava... Anava a continuar quan, de nou, la veu va dir clarament:
- Vostè... senyora
- Jo? Qui parla?
- Què hi ha algú més aquí?... Sí, sí, vostè, la que em troba grossot i terriblement deformat, li deia que si s’ha vist al mirall.

La dona, espantada... millor dit, morta de por, va fugir corrents mentre alguns vidres d’aparadors del carrer li tornaven el seu no massa agraciat reflex.

- Què pesats aquests humans! Sempre tan disposats a criticar als altres! Sigui pel que sigui, sempre es creuen millors que els demès, em tenen ben fart...

El repte

La Bajoqueta té tres blogs (jo que no puc amb un!!) el “normal” (que dic jo), el de cuina (on vaig a dinar, sopar, o a "pispar" qualsevol cosa bona que hi posi) i un de literatura i, des del tercer, (Terra de Llibres) m’ha passat aquest repte (al menys no es diu “Meme” jeje) així que jo, bona nena, passo a fer-lo:


1. Agafa el llibre més proper que tinguis, obre la pàgina 18 i transcriu la quarta línia.
Curiosament, comencem amb els problemes, perquè tinc DOS LLIBRES exactament a la mateixa distància, estirant el braç dret els toco tots dos, un a sobre l’altre... com diu el “més proper” sóc incapaç de dir quin és més proper a mi, així que els posaré tots dos (m’encanta trencar les regles... )

1.- Relatos escalofriantes de Roald Dahl (Editorial Alfaguara): la quarta línia de la pàgina 18 diu: “(im)...portante también, para que hubiera tiempo de saborear los...”

2.- La coartada perfecta de Patricia Highsmith (Ediciones Primera Plana): la quarta línia de la pàgina 18 diu: “-Usted es el novio de Mary Purvis, ¿no? –insistió el detec-(tive)”

Però resulta que cap d’aquests llibres és el que estic llegint jaja... estan aquí sobre la taula perquè els vaig consultar per altres coses i s’hi van quedar.
El que estic llegint el tinc a ma esquerra i és aquest (i també el tinc molt a prop)

3.- Harry Potter i l’orde del Fènix de J.K. Rowling (Editorial Empúries): la quarta línia de la pàgina 18 diu: “l’assassinat pel qual se l’havia condemnat d’entrada i que havia”



2.-Explicar l’últim que has vist a la tv:
Un tros d’una peli llarguíssima sobre la Revolució Francesa que estaven fent a TV3 i que el meu marit mirava. Estava posada mentre hem pres el te (jajaja)


3.- Quins projectes tens entre mans?
Primerament, estendre la roba quan la rentadora acabi.
I, seriosament... Projectes?... De què? De totes les coses de la meva vida?
- Començar amb força i il•lusió el nou curs de Catequesi.


- Estudiar una mica més d’anglès (Bah!! Això és mentida... jo a classe d’anglès vaig a relaxar-me i a passar una estona agradable amb amics... si a més milloro una mica la fluïdesa de l’idioma, doncs millor)
- Voldria viatjar moltíssim amb el meu marit, ell i jo sols, però no tinc calers (ah, això no és un projecte, és un desig, un somni...)


4.-Quin material t’agradaria provar?
La pregunta és rara, però rara, eh?
Ja ho sé!! Voldria que s’inventés un material per fer roba que no s’hagués de planxar gens!! (i quan dic gens, vull dir gens)
Voldria provar unes gotes pels ulls que curessin la miopia... i una crema per les articulacions que em permetés recuperar tots els moviments que fa anys que ja no puc fer... però si parlo d’això em poso trista i no vull... i com els laboratoris farmacèutics tampoc els interessaria... què ja se sap com va això!!, doncs em quedo amb la roba que no s’arrugui que, al menys, fa més gràcia.

No ho passo a ningú, clar... jeje... mai passo res jo... però si algú ho vol fer, doncs ho agrairia perquè així no es trencaria la cadena.

El forat

Aquella nit havia tingut uns somnis estranys que després era incapaç de recordar.

Quan va sonar el despertador em vaig aixecar, vaig entrar a la dutxa i, quan em vaig ensabonar el cap, vaig tenir una sensació raríssima, com si una part del meu crani s’hagués tornat més tova.
Em vaig posar el barnús i una tovallola com si fos un turbant. Em vaig vestir i, quan m’eixugava el cabell, ho vaig tornar a sentir... Em vaig passar la ma pel cap i vaig notar que, al fer una miqueta de pressió, l’os cedia i es feia un foradet.

El cor se’m va disparar... Què era allò?

Mig morta de por vaig passar, amb tota suavitat, el dit per la zona en qüestió (una mica més amunt i de l’orella esquerra) Sí, sí... allí estava... un forat al meu cap!!

Vaig ficar el dit i vaig sentir una cosa viscosa... al retirar-lo, estava tacat de gris... Matèria gris!! El meu cervell!! El meu cervell estava al descobert i un trosset s’havia quedat enganxat al dit!!
Què podia fer?

El més estrany és que no em feia mal res.

El metge... havia d’anar al metge...
M’havia de tapar el cap? Una gasa i un esparadrap? No... millor no tocar-ho.
Finalment vaig decidir trucar una ambulància, però quan els vaig explicar el que em passava em van penjar el telèfon.

També vaig pensar anar a casa la veïna, que és molt bona persona, però té vuitanta set anys i pateix del cor... no voldria espantar-la.

Així que porto tres dies a casa, sense atrevir-me a sortir ni saber què fer. Dormo en una butaca perquè tinc por que, si m’estiro al llit, el cervell s’escoli tot pel forat.

Quasi no em queda menjar... he liquidat les existències de llaunes de tonyina, el caldo Gallina Blanca, el foie gras i els iogurts. Només em queden tres llesques de pa de motllo, una ampolla i mitja d’aigua mineral, dos formatgets La Vaca que Rie i cinc paquets de vint-i-cinc sobrets de té Twinings de diferents tipus.

El forat creix una mica cada dia.
La situació és angoixant... les meves idees, els meus records, tot corre perill.
Qualsevol moviment brusc pot provocar un desastre.
No sé què fer.

Vaig escriure aquesta història el gener de 2006 com fent broma amb un amic a veure qui inventava el relat més absurd. Fa dies m'en vaig recordar i he estat dubtant sobre si posar-lo o no... finalment m’he decidit a fer-ho

Començar la casa per la teulada

Sempre havia sentit aquella frase de “començar la casa per la teulada” per explicar una cosa que s’ha fet a l’inrevés, que no té sentit i que és impossible que s’aguanti. Quelcom mal fet.

Aquesta frase em va venir al cap quan, fa dos estius, vaig visitar el poble holandès de Marken.



Com el seu propi nom indica, els Països Baixos tenen gran part del seu territori per sota el nivell del mar, cosa que ha fet que fossin capaços d’obres gegantines d'enginyeria per guanyar territori a l’aigua i, sobre tot, protegir-se d’inundacions.

A aquest poble, les cases es construïen sobre uns pilars i, així, si l’aigua del mar pujava molt, no arribava a les seves llars. Quan, anys desprès, van aconseguir (mitjançant nous sistemes que no sabria pas explicar) assegurar que això ja no passaria perquè el mar ja estava “controlat”, van aprofitar els espais inferiors, per construir les plantes baixes...



O sigui que, tot i que no es ben exacte, es podria fer la broma de dir que “A Marken, van començar a construir les cases per la teulada.” :-)