Aquesta animació de Walt Disney, A Clock Store (1931), forma part de les Silly Symphonies i apareix al llibre La invenció de l'Hugo Cabret. Veient-la, m'ha fet pensar en aquest dibuix del gran Saul Steinberg.
La rellotgeria
No sé vosaltres, però quan fusiones vacances amb pluja, a vegades te'n recordes de vídeos com aquest. Serà per què el temps pren una altra dimensió?
Aquesta animació de Walt Disney, A Clock Store (1931), forma part de les Silly Symphonies i apareix al llibre La invenció de l'Hugo Cabret. Veient-la, m'ha fet pensar en aquest dibuix del gran Saul Steinberg.
Aquesta animació de Walt Disney, A Clock Store (1931), forma part de les Silly Symphonies i apareix al llibre La invenció de l'Hugo Cabret. Veient-la, m'ha fet pensar en aquest dibuix del gran Saul Steinberg.
Les nostres dones treballadores
Això vol ser un homenatge a les escriptores que han aparegut a les nostres ressenyes. Visca les dones treballadores!
Aquí podeu veure la foto de grup.
Aquí podeu veure la foto de grup.
 |
| Fotografia de les treballadores de Can Trias modificada a posteriori per Sota el pont |
Contribuint a la devaluació dels creuers
El primer llibre que ens va venir al cap quan va haver-hi l'accident del Costa Concordia va ser l'assaig periodístic de David Foster Wallace Algo supuestamente divertido que nunca volveré a hacer (DeBols!llo, 2003). La culminació de la lectura sobre un viatge en creuer de luxe explicat per DFW podria ben bé acabar amb l'absurd de voler seguir un ritual d'acostament a terra fent sonar la sirena per tal que els tripulants puguin saludar els curiosos que els miren des de la platja. El desafortunat desenllaç seria que el vaixell acaba xocant amb una roca i enfonsant-se el dia de l'aniversari de la catàstrofe del Titànic. Sumeu-hi un capità que abandona el vaixell abans d'hora i passa de tornar ni de seguir els protocols de seguretat i evacuació estàndard mentre els tripulants encara saluden i l'aigua ja comença a filtrar-se de forma alarmant, i tindreu una història freak total.
Però evidentment, no tot acaba amb el Costa Concordia. Els creuers estan d'enhorabona! Aquesta setmana ha estat el drama del Costa Allegra el que ha omplert titulars.
Els joves lectors trobaran a la taula de novetats de les llibreries Aigües tèrboles, de Claudia Gray (Estrella Polar, 2011). Si Algo supuestamente... no ens havia dissuadit definitivament de l'aventura en creuer, la novel·la de Gray on un home llop es cola al Titànic, ens canviarà la imatge fins ara fixada per Leonardo di Caprio i Kate Winslet en la súperproducció de James Cameron.
I ves que encara no han entrat en acció els pirates de les Seychelles, ... Ara, que si el seu capità hagués de ser Jack Sparrow, pot ser l'aventura valdria la pena.
De cares a la setmana santa, penseu-vos-ho. Les agències de viatges fan descomptes de fins el 70%.
 | |||
| Fotografia extreta d'El País, AP, 15 de gener del 2012. El Costa Concordia sembla Moby Dick. |
Els joves lectors trobaran a la taula de novetats de les llibreries Aigües tèrboles, de Claudia Gray (Estrella Polar, 2011). Si Algo supuestamente... no ens havia dissuadit definitivament de l'aventura en creuer, la novel·la de Gray on un home llop es cola al Titànic, ens canviarà la imatge fins ara fixada per Leonardo di Caprio i Kate Winslet en la súperproducció de James Cameron.
I ves que encara no han entrat en acció els pirates de les Seychelles, ... Ara, que si el seu capità hagués de ser Jack Sparrow, pot ser l'aventura valdria la pena.
De cares a la setmana santa, penseu-vos-ho. Les agències de viatges fan descomptes de fins el 70%.
Coses com enamorar-se d'una dona bicèfala
Estrellita Marinera. Una fábula de nuestro tiempo (Ollero & Ramos Editores, 1999)
Laura Esquivel + Francisco Meléndez (il·lustracions)
Coneguda per ser l'escriptora de l'exitós Como agua para chocolate, Laura Esquivel ens regalà deu anys després aquest àlbum de text abundant (prop de vuitanta pàgines). Es tracta de la història de María i Facundo, dos nens de procedència humil, que es coneixeran arran de la mort dels seus respectius avis. Aquests els deixaran en herència el circ Atracciones Polifemo (a María) i un dels dos caps de la mare morta conservat en una caixa de barrets (a Facundo). Mica en mica anirem coneixent-los a tots dos i, sobre tot, ens anirem familiaritzant amb el circ on treballen.
El que de debò desitjaria Facundo és poder donar vida al cap de la seva difunta mare a qui pràcticament no va conèixer. Per aconseguir-ho ha de vessar-hi les llàgrimes d'una mare que hagi perdut el seu fill. María, en canvi, el que vol és sentir-se plena i feliç perquè sempre s'ha sentit miserable.
El gran repte, però, és combatre el malvat Doctor Castro que només desitja aniquil·lar la diferència per convertir-la en un enigma de laboratori. Farà el que sigui per tal d'experimentar amb espècies animals rares o amb humans que hagin patit alguna deformitat de naixement. Quin millor lloc per explotar les seves habilitats que un circ on hi ha dones amb dos caps, un geperut, un que té quatre braços o sirenes?
En la creuada per evitar les accions de Castro, tots els personatges creixeran, es reconciliaran amb ells mateixos, amb els seu passat i afrontaran les seves vides amb més claredat.
Lo más curioso, decía Facundo, era que dentro de esta concepción [lineal] del mundo nadie podía considerarse una persona feliz a pesar de ser un ganador, pues al momento de obtener un triumfo ya estaba pensando en obtener otro, y la angustia por competir todo el tiempo no deja lugar a la felicidad. Facundo pensaba que para encontrarla teníamos que volver a la concepción circular del mundo, ya que dentro de un círculo no hay principio ni final.
El text d'Esquivel està ple d'interpel·lacions directes als lectors (ho dic en plural perquè és un llibre agraït de llegir acompanyat per nens) o de qüestionaments ètics, filosòfics i morals. Sense tampoc buscar una transcendència sonada, propicia les reflexions sobre la vida, els altres, l'honestedat o la franquesa. Té una dosis de cursileria, d'autoajuda i de fantasia molt portable, i el conjunt resulta d'allò més agradable. Apoteòsic final ple d'emotivitat i amor per la mare Terra. Pel meu gust un pèl massa sentimentaloide, però definitivament, és el que més escau al conte d'Esquivel i per tant: res a dir-hi.
La feina de Francisco Meléndez és esplèndida i ens porta a pensar que els originals del seu treball deuen ser extraordinaris. L'encaix entre el realisme màgic de la història i els seus dibuixos és perfecte. Cada personatge té un caràcter peculiar i les escenes són riques. Recentment Libros el Zorro Rojo ha tret una edició dels Diarios de Adán y Eva il·lustrats per Meléndez. Encara que ja ha deixat la seva feina com a il·lustrador, va retornar-hi excepcionalment per dibuixar el volum de Twain. Val la pena recuperar alguns dels seus llibres anteriors!
La feina de Francisco Meléndez és esplèndida i ens porta a pensar que els originals del seu treball deuen ser extraordinaris. L'encaix entre el realisme màgic de la història i els seus dibuixos és perfecte. Cada personatge té un caràcter peculiar i les escenes són riques. Recentment Libros el Zorro Rojo ha tret una edició dels Diarios de Adán y Eva il·lustrats per Meléndez. Encara que ja ha deixat la seva feina com a il·lustrador, va retornar-hi excepcionalment per dibuixar el volum de Twain. Val la pena recuperar alguns dels seus llibres anteriors!
Quan la il·lustració fa alguna cosa més que acompanyar
La invenció de l'Hugo Cabret (Cruïlla, 2007) La invención de Hugo Cabret (SM, 2007)
Brian Selznick
Aquest any sembla que el cinema està nostàlgic d'èpoques més màgiques i entusiastes. The Artist i Hugo en són la mostra. Suposo que a hores d'ara ja us n'heu assabentat, la pel·lícula de Martin Scorsese ha guanyat cinc Òscars: millor direcció artística, fotografia, edició de so, mescla de so i efectes visuals. Va tenir una gran idea de comprar-ne els drets per fer-ne l'adaptació, perquè realment el llibre se la mereix. De segur que això ens fa recuperar-lo després d'aquests cinc anys que han passat des que es va publicar per primer cop.
Primer de tot, us adverteixo que és un llibre poderós. Què vull dir amb això? Vull dir que té tot allò que fa que un llibre físic sigui un objecte refotudament únic. Vull dir que és d'aquells llibres que necessites tocar i que desprenen una mena de magnetisme i complicitat que no sempre és tan evident. Vull dir que penso que crea vincles reals amb els lectors més joves.
Comencem per l'esplèndid llom. No exagero si dic que costa molt trobar-ne de tan personals i atractius. També el fet que les pàgines siguin negres ens remet a les pel·lícules on cada fotograma està emmarcat en negre. O parlem si voleu de l'ús que Selznick de les il·lustracions. Aquí podríem escriure'n una extensa tirallonga... crec que feia molt temps que no em trobava amb un llibre on imatge i text es relacionessin de manera que una no acompanya a l'altre sinó que cadascun explica una part de la història sense que després torni a repetir-se en l'altre llenguatge. O sigui, el que veiem dibuixat és narració, és continuació i no sobre-explicació de la narració. Per mi és un dels trets més remarcables del treball de Selznick i que més admiro.
Comencem per l'esplèndid llom. No exagero si dic que costa molt trobar-ne de tan personals i atractius. També el fet que les pàgines siguin negres ens remet a les pel·lícules on cada fotograma està emmarcat en negre. O parlem si voleu de l'ús que Selznick de les il·lustracions. Aquí podríem escriure'n una extensa tirallonga... crec que feia molt temps que no em trobava amb un llibre on imatge i text es relacionessin de manera que una no acompanya a l'altre sinó que cadascun explica una part de la història sense que després torni a repetir-se en l'altre llenguatge. O sigui, el que veiem dibuixat és narració, és continuació i no sobre-explicació de la narració. Per mi és un dels trets més remarcables del treball de Selznick i que més admiro.
La part gràfica es converteix en un homenatge al cinema mut i a la màgia explicat en forma de novel·la, però amb un caràcter marcadament cinematogràfic. Hi ha un moment en què Hugo i el jove Etienne parlen sobre pel·lícules que han vist i diuen que el millor que tenen són les escenes de persecucions. Cap al final del llibre hi ha més de trenta pàgines de persecució només en dibuixos. Són fantàstiques. El protagonista viu amb pell pròpia allò que tant l'ha seduït i, alhora, l'autor ret homenatge als films en blanc i negre jugant amb els enquadraments de les imatges i amb el ritme com si talment estiguéssim davant la gran pantalla.
L'atmosfera Oliver Twist (orfe que s'ha de buscar la vida en un entorn agresta) i el recorrent tema dels rellotges i els autòmats pot ser no són d'allò més originals. Però què hi ha de més suggeridor per posar-se a escriure que imaginar què va passar amb els autòmats abandonats a l'àtic d'un museu de París que després es llançaren a la brossa (germen inicial i verídic del llibre de Selznick). Pot ser, després de tot, la història que ens explica no sigui res de l'altre món, però aconsegueix atrapar-nos, fascinar-nos i xiuxiuejar-nos que no hem de deixar morir la màgia. Aquell qui comenci a llegir-lo sense cap pista prèvia se sorprendrà de cap a on van anant les coses. Les expectatives del lector estan ben jugades i ens mantenen amatents.
Last but not least, hi ha tot un elogi a l'esforç i a la perseverança gens desdenyable (penso en Hugo intentant i intentant arreglar l'autòmat), o a l'ètica del bon lladre. Amb els temps que corren, pot ser algun hi aprèn alguna cosa.
Si us ve de gust passejar-vos pel web del llibre (en anglès) hi trobareu un munt de links, fotografies del making off (que cinematogràfic, també, això...) i tot d'extres.
Si us ve de gust passejar-vos pel web del llibre (en anglès) hi trobareu un munt de links, fotografies del making off (que cinematogràfic, també, això...) i tot d'extres.
Confessions d'una banda de noies
Joyce Carol Oates
L'escenari de fons d'aquesta novel·la ja havia aparegut en altres obres de l'autora. És la ciutat de Hammond, a la perifèria de Nova York, que sortia a Because it is bitter and because it is my heart i que s'assembla al lloc on la mateixa Joyce Carol Oates va créixer. Els personatges que s'hi mouran, com altres de les seves novel·les, reaccionen davant de l'asfixiant ambient d'un lloc aparentment pacífic. Les protagonistes són aquí un grup d'adolescents que formaran una banda per tal de fugir d'aquest ambient opriment.
La narradora de la història és Maddy Wirtz que a la cinquantena recupera el diari on va escriure la crònica de la banda. El relat s'estructurarà a partir del diari però reflectirà també el punt de vista de Maddy adulta, apareixent les dissonàncies entre les impressions del diari i la memòria de la narradora. L'escriptura d'aquesta història està motivada per la voluntat de fixar els fets des del punt de vista de les membres de la banda, per tal que el lector descobreixi allò que podria ser increïble o que podia haver estat silenciat des del punt de vista dels observadors externs. Perquè l'existència d'aquest gang als anys 50 podria ser difícil de creure.
Foxfire serà una banda formada per noies de 13 a 16 anys que es rebel·len davant el món masclista que les envolta. Es confronten a uns homes que les acosen i les menyspreen. Professors, companys de classe, tot tipus d'homes patiran la seva ira. Les noies de la banda, comandada per Legs Sadovsky, es comprometran amb el grup, implicant-se en una trajectòria cada vegada més violenta en la seva voluntat de justícia.
Foxfire serà una banda formada per noies de 13 a 16 anys que es rebel·len davant el món masclista que les envolta. Es confronten a uns homes que les acosen i les menyspreen. Professors, companys de classe, tot tipus d'homes patiran la seva ira. Les noies de la banda, comandada per Legs Sadovsky, es comprometran amb el grup, implicant-se en una trajectòria cada vegada més violenta en la seva voluntat de justícia.
Joyce Carol Oates presenta en molts dels seus textos una gran sensibilitat cap a persontages femenins que es veuen violentats o atacats per un entorn masclista, mostra la complexitat de la relació que s'estableix entre atacant i atacat. En aquesta novel·la es planteja un cas extrem, que podríem considerar poc versemblant, però que és atractiu no només per la riquesa i la complexitat de l'estil de l'autora sinó pels caràcters adolescents que planteja. La relació que s'estableix entre totes les noies es mostra amb les seves contradiccions, la lleialtat, la tendresa, la solidaritat hi apareixen però també les actituds competitives o les relacions de poder. En resum la vida gregària d'una banda però que portarà a l'extrem el seu ideal feminista, més enllà dels límits socials, alliberant les noies de les convencions de l'època.
 |
| L'estiu passat Laurent Cantet (director de La clase) rodava una nova adaptació de Foxfire. Esperem que millori l'adaptació de 1996 que traslladava la història dels 50 als 90. |
Màgia! Som selenites!
Georges Méliès va fer la seva particular adaptació de Jules Verne i H.G. Wells en la màgica pel·lícula muda Le voyage dans la Lune, del 1902. El 2007 Brian Selznick li fa un gran homenatge a ell (i a aquest film en particular també) en el llibre de prop de cinc-centes pàgines escrit i il·lustrat per ell mateix La invenció de l'Hugo Cabret. Aquest mes arribarà als nostres cinemes l'adaptació d'aquesta perla de Selznick feta ni més ni menys que per Martin Scorsese.
Per anar fent boca, us deixem amb les imatges d'aquest genial pioner del cinema:
Per anar fent boca, us deixem amb les imatges d'aquest genial pioner del cinema:
Raig X als pensaments aliens
¿En qué piensas? (Kókinos, 2011)Laurent Moreau
Aquests dies d'avorriment incansable, fent cua a llocs d'interès sociològic com l'inem o el metge de capçalera, anant d'un lloc a l'altre amb el metro o l'autobús (sense bateria al mòbil), o en una festa d'un amic d'un amic segurament haureu vist la cara a molta gent. Alguna en portaven entre mans, però el difícil era endevinar què. Un volia rebentar les rodes del seu ex-cap, quatre que encara tenien temps per tenir pardalets en ment, un poeta (això segur que no, però ho posaré per si cola), la que no suportava a l'amfitriona però feia que sí, empresaris pensant estratègies perquè sembli que era inevitable i no hi podien fer res, el que busca alguna cartera per birlar... però qui pensava què?
La proposta d'aquest llibre és que afinem els nostres sentits endevinatoris i entrem dins les ments dels desconeguts i, com autèntics i per tant intrusos voyeurs, esbrinem els seus íntims pensaments. Es tracta de treballar les emocions, els somnis i els desitjos, i com aquests es manifesten exteriorment bé sigui amb les ganyotes de la cara, el llenguatge corporal o aquell no sé què que se'ns queda als ulls i a la mirada. Un cop pensem que ja sabem què s'amaga darrera la cara del personatge proposat, n'aixequem la finestra i veiem com ha representat Moreau el pensament: la ràbia, la preocupació pels altres o per la feina, la creació, la tristesa, etc.
Si us agrada fer safareig, podeu fer com jo i buscar relacions entre els personatges. Aquí us deixo algunes de les meves deduccions, encara que us aviso que si no correu a la llibreria o a la biblioteca per mirar-vos aquest àlbum em titllareu d'enrevessada.
L'Elena "a veces siente la necesidad de estar sola" i per això se'n va mentalment fins a la llera d'un riu. Allà es troba a l'Ana, "que está triste" i, per tant, té només mig cap fora de l'aigua; i amb en Luciano amb un banyador d'slip que està recordant vells temps. Llavors l'Elena ja no està sola, l'Ana està sorpresa enlloc de trista i en Luciano s'adona que estem en plena onada de fred siberià... però, ah!, eus ací que la María, gelosa de mena, enganxa en Luciano banyant-se amb l'Ana mentre l'Elena (quina perversió) els mira des de certa distància. Després que la Rosalía li hagi pres l'Antonio i ella s'hagi quedat a l'ombra això és una mala jugada. Per María és difícil tenir desitjos dolços com l'Anabel i més aviat hi ha moments que amb horror s'adona que s'assembla al seu pare, en Guillermo, de tanta ràbia com sent. Tot i així, la María, per calmar-se una mica, s'apropa al Forn Boix del carrer Xuclà de Barcelona per mirar-se uns merengues roses i respirar fondo. Pensa que millor trucar a la Magdalena i anar-se'n a passar el cap de setmana al camp a veure si així es despreocupa una mica com fa sempre en Nicolás.
El llibre en si és molt senzill. Fins i tot les finestres, tan grosses, deixen de ser exòtiques com ho són en aquells àlbums on hi ha pestanyes i finestres d'interacció petites o de les que s'han d'estirar perquè passin coses. Les tintes són planes, els dibuixos clars i ben delimitats. El text va a una banda, en negreta sobre una pàgina tota blanca, sense floritures. A l'altre costat hi ha la il·lustració, un retrat sense fons que omple quasi tot l'espai. La paleta de colors és bonica i, tot i que els colors són alegres, en general té un to força pastel.
Li podeu treure prou suc si teniu nens a prop. Es pot convertir en una bona manera per aprendre com expressar el que pensem o sentim sense les paraules, gràficament. Jugar després a dibuixar emocions o idees i a endevinar-les és una possible proposta per passar la tarda. Sovint, aquelles coses que intuïm es manifesten de manera més clara en la seva expressió artística. Feu lloc a la taula i a treure la pols als pinzells!
Les fotografies utilitzades les hem tretes del web de Laurent Moreau directament. Podeu seguir gaudint-ne a Laurent Moreau
Animals 3D
Animalades de paper (El cep i la nansa, 2011)Pere Cabaret (idea original) + Lola Casas (poesies) + Esther López (fotografies)
Un bestiari versejat no és res que ens vingui de nou, però sí que ho és la gràcia i encert d'aquesta proposta. Es tracta de quasi cent animals representats no només amb les paraules de Lola Casas, sinó també amb els cossos d'un grup de nois i noies de Sant Feliu de Llobregat.
HIPOPÒTAMDe les aigüestreu un ull,mentre té el cosen remull.
En un taller de teatre-dansa el grup recrea la fauna que apareix al llibre. Sense més disfressa que paper d'embalar, adoptaran la forma i manera de moure's de cada animal. L'experiència lectora resulta molt més expressiva, probablement, que si enlloc de les imatges d'Esther López hi hagués il·lustracions o fotos directament dels animals.És així perquè inevitablement mimetitzem les posicions i expressions que posen els nois i noies per a convertir-se en cocodrils, lleons, tortugues o elefants.
Divertit i engrescador, aquest llibre anima a posar-se mans a l'obra i dedicar una tarda a casa o a l'escola a jugar amb el cos, entendre'n i utilitzar-ne els límits; així com també dóna peu a parlar de les característiques dels animals.
Pel que fa als seus creadors, tot i que no els conec, veient-ne la fotografia de la solapa no puc evitar de tutejar-los. En Pere i la Lola, que no és el primer cop que treballen junts, omplen el llibre de complicitat. I si no, mireu-vos atentament les cares dels participants!
Pel que fa als seus creadors, tot i que no els conec, veient-ne la fotografia de la solapa no puc evitar de tutejar-los. En Pere i la Lola, que no és el primer cop que treballen junts, omplen el llibre de complicitat. I si no, mireu-vos atentament les cares dels participants!
Procés animal
Aquí teniu el vídeo de presentació que El cep i la nansa va fer per al llibre Animalades de paper. Inclou els dibuixos amb les indicacions d'algunes propostes per a crear els complements de cada animal. A un mes vista del carnaval, preneu nota, amb molt poc un pot arribar a semblar allò que es proposi.
I allò de no obrir la porta a desconeguts?
El tigre que vino a tomar el té (Kalandraka, 2010)El tigre que va venir a berenar (Kalandraka, 2010)
Judith Kerr
Judith Kerr és una autora molt popular a l'estranger i els seus textos són considerats clàssics contemporanis de la literatura infantil i juvenil. Tot i així, la seva presència al nostre país és minsa. De fet, fins que Kalandraka no va recuperar aquest àlbum el 2010, crec que només s'havia publicat Cuando Hitler robó el conejo rosa (i el segon volum de la trilogia).
La història que ens ocupa és força estranya. Sobre tot perquè els personatges demostren una capacitat d'acceptació de l'impensable sorprenent incorporant amb extremada naturalitat el no fer-se mala sang. Per què ens entenguem: un dia piquen a la porta i resulta que és un tigre que parla i camina (i molt alt, per cert). Això, de per si, ja és una mica raret. Va i demana amablement si pot entrar a fer el te. Com que ho demana de manera tan correcta, doncs, mira, el deixen passar. Des de casa ja estem tots patint perquè detectem que la família no havia llegit un clàssic dels clàssics infantils: Les set cabretes i el llop, i tot i que el tigre fa cara de bon jan no et pots refiar dels desconeguts! Un cop beguda la primera tassa de te, el charme del tigre ja té encisada la filla, que no para de tocar-li la cua i somriure.
És el moment d'atacar les magdalenes, les galetes, la nevera, l'aigua de l'aixeta i tot el que es posi per davant. Com que té tanta gana, a casa ens sembla que el següent seran mare i filla i que haurà de venir el caçador de la Caputxeta a obrir-li l'estómac a l'animal. Però no. Quan s'acaben les existències, s'acomiada i adéu siau.I la cosa continua! Arriba el pare i, sense ni immutar-se (aquesta família és extraordinària), decideix que aniran a un restaurant a sopar i problema resolt.
Deixeu-vos de teràpies zen que aquest llibre és savi. Decidiu a qui prendre per exemple: al tigre o a la família. És un conte tan surrealista que penso que no ens deixarà indiferents. El que genera més inquietud és el fet que es respiri tan bon rollo. Segurament, si aneu preguntant a gent que se l'hagin llegit, no us diran que és sinistre. Vull dir que no us preocupeu, que els vostres fills dormiran tranquils. Tot i així, a mi m'ha deixat molt trasvalsada i crec que encara hi donaré unes quantes voltes.
Pel que fa als dibuixos, la Kerr domina molt més els animals que les persones. El personatge del tigre és excel·lent. Què tindran els tigres que surten tan sovint en els contes infantils?
Per cert, quina pena que el títol en català li tregui classe al distingit tigre que pica a la porta. Encara que parlant clar i català, el tigre el que fa és anar a berenar i no a fer el te.
El tigre en escena
Trailer de la versió teatral de The Tiger Who Came To Tea de Judith Kerr en gira aquest estiu per Anglaterra.
Monarquia, solidaritat i la crisis del "pepino"
Me importa un comino el rey Pepino (Alfaguara, 1986)Cop d'escombra al rei cogombre (Empúries, 1992)
Christine Nöstlinger
Ha de passar així? Ha d’aparèixer un rei cogombre a la cuina de casa per
què un s’adoni que la seva família és un desastre? Que no hi ha comunicació
real, que no hi ha igualtat entre homes i dones (ni a dins de casa!), que
l’amor no es mesura amb hores d’oci, que el patriarcat és un llastre i que
l’educació basada en la por no facilita aprendre? Pot ser sí. Pot ser un
cogombre manaire, finolis, malcriat, espieta, cabronàs, despietat pot
solucionar els problemes d’una família com n’hi ha tantes. No és una garantia,
però vaja, ajuda.
Amb les dosis necessàries d'irreverència i d'humor, Nöstlinger situa a
Wolfgang, un nen de dotze anys, com a narrador d’una història fantàstica. Ho farà de manera amena i divertida, seguint el
suposat esquema que el professor de llengua els ha facilitat per escriure relats. Introdueix fins i tot fragments en format teatral i va
argumentant la disposició de capítols i d'episodis en les introduccions de cadascun. El que
ens explicarà és com un dia, de sobte, la mare es troba un cogombre amb corona
que parla a la cuina, Kumi-Ori II, de l’estirp dels Escalèrids. Resulta ser un
tirà insuportable del que tots es voldran desempallegar a excepció del pare (i
el fill petit, que tardarà en adonar-se’n).
–Si fuera un pepino sensible, ya se habría largado. Tiene que haberse dado cuenta de que por su culpa no hay más que peleas. (Martina, germana)
Les figures dictatorials del pare, el professor i el rei (tots homes...)
es posen en qüestió i en evidència al llarg del relat. A partir de les accions autoritàries
i de les conseqüències que aquestes porten o podrien portar, se'ns va desvetllant que una
altra manera de fer les coses és possible i, en aquest cas, millor. Nöstlinger, que creu en el compromís social i polític de la literatura infantil i juvenil,
rebrega la família, l’educació, la convivència, els totalitarismes i les jerarquies. De vegades ho fa amb
una sorprenent incorrecció política, tanmateix magnífica i probablement difícil de
trobar avui escrita d’aquesta manera. Em refereixo, per exemple, a com tracta
el tema de les donacions de joguines. Com es ridiculitza la bondat dels veïns i com s'utilitza la solidaritat com a estratègia per un benefici propi* (sense cap mena d'escrúpols! A per feina!). Aquest retrat social que, encara que no ho sembli està carregat de mala llet, ens diu que un està disposat a donar
el que sigui pels pobres negrets, però en canvi destruiria tota una
civilització de cogombres que viuen al soterrani de casa només per un ascens. Pot ser toca treure la pols a aquest clàssic de la Nöstlinger que rebé el premi al millor llibre juvenil d'Alemanya el 1972, perquè remogui amb humor alguns mals enquistats que encara duren quaranta anys després.
 |
| Kumi-Ori II i Sr. Hogelmann gaudint d'un son profund. |
Superada la crisis d'E-coli a la llar familiar, Nöstlinger deixarà la feina de reflexió a la família Hogelmann, i a nosaltres, lectors. Intuïm que començarà una etapa de replantejament de l'estructura familiar i de molta felicitat pels Kumi-Oris, però no ho podríem pas jurar. No tenim cap garantia que després d'ensopegar amb una pedra, ja no hi tornin a ensopegar més.
–¡Hogelmann!
¡Usted no puede tomar el sol! ¡Los suspendidos tienen que estar pálidos! (Haslinger a Wolfgang)
Hem d'estar molt contentes dels títols fantàstics que ha rebut aquest llibre en català i castellà: Cop d'escombra al rei cogombre i Me importa un comino el rei Pepino. En francès, per exemple, es van haver de conformar amb Le roi des concombes.
* És veritat que no es tracta ben bé d'un benefici propi, sinó segurament de la solidaritat real de Wolfgang i la seva germana. Tot i així, ells es valen d'una excusa que saben que segur que tindrà afecte: apel·lar als pobres desvalguts del Sàhara. També es desvetlla així una altra veritat: la del consumisme compulsiu de joguines de pares i fills. Joguines fins i tot noves de trinca o repetides. Per no parlar de la quantitat de donacions desinteressades d'objectes i peces de roba inservibles o, com diu la mare de Wolfgang, fa anys que servien per netejar-se les sabates amb betum.
Madrid qué bien resiste...
Manuel Chaves Nogales (Espuela de Plata, 2011)
Sobre la defensa de Madrid existeixen molts testimonis publicats, aquest
llibre recull el de Manuel Chaves Nogales que publicà des de l’exili una sèrie
d’articles que narren els esdeveniments que es produïren a la ciutat a partir
de novembre de 1936. El llibre ha estat possible gràcies a la recerca feta per
María Isabel Cintas Guillén. És interessant el periple que seguí aquesta
investigadora de la Universitat de Sevilla fins a poder recuperar els textos
que reposaven en arxius de diferents països. La investigació buscava aclarir
quin fou el camí que seguí Chaves Nogales
quan va marxar a l’exili a finals de 1936. Aquest periodista sevillà es definia a si mateix com
a petit burgès, és un dels periodistes més importants de la seva època pel rigor amb que exercia el seu ofici. Chaves
Nogales havia seguit tots els esdeveniments claus a Espanya i era coneixedor d’allò que passava en altres
països europeus, dels seus viatges a Rússia, Alemanya i Itàlia sorgirà la seva visió profundament crítica cap al feixisme i el comunisme.
De fet no se sap del cert
sota quines circumstàncies Chaves Nogales escrigué aquests textos, perquè es
sabia que ell havia sortit de Madrid en el moment en que el govern republicà
abandona la ciutat, però allò que s’acaba deduint d’aquest text i altres
testimonis del moment és que Chaves Nogales hauria tornat a la ciutat i hauria
entrevistat al general Miaja. Els textos, que es publicaran a Mèxic i a Londres
al llarg del 1938, sorgeixen en part de la seva tornada a Madrid i d’altra banda d’allò que el seu germà,
militar a les ordres del general, li hauria pogut explicar de la defensa de la
ciutat. Seran escrits amb posterioritat,
un cop exiliat a França. Al llibre també es recuperen els dibuixos que
acompanyaren la publicació dels articles
a Mèxic fets per l’il·lustrador Jesús Helguera. S'ha de dir que el disseny del volum amb aquest gust retro és molt atractiu.
 |
| Manuel Chaves Nogales |
En aquesta crònica Chaves
Nogales anirà narrant els diversos episodis de la defensa sorgint el general
Miaja com un dels protagonistes. La capacitat de lluita i de compromís del vell
general són descrites per Chaves Nogales amb admiració, en remarca la seva
habilitat en la difícil relació amb la Junta de Defensa de Madrid i amb Largo
Caballero, però també busca fer-ne el
retrat humà. També els ciutadans, la seva voluntat de resistència i les
penúries que passen apareixen en primer pla en altres moments. Altres protagonistes que apareixeran jutjats
severament seran els anarquistes i els comunistes, apareixen submergits en les
seves confrontacions sectàries, com exaltats, remarcant el seu coratge
mediatitzat pel seu fanatisme ideològic.
Manuel Chaves Nogales
reconstruirà alguns dels episodis més importants de la defensa de Madrid,
allunyat ja del focus de la guerra, exiliat, apartat per les seves opinions que
resultaven incòmodes a ambdós bàndols. Busca narrar amb la màxima objectivitat
els fets, amb un profund sentit crític, sobretot amb aquells que actuen d’una
forma fanàtica i totalitària. No és aquesta una crònica condicionada per la
propaganda sinó que expressa clarament el punt de vista del periodista.
Cachorrillos
 |
| Pistoles cachorrillos de 1850 aprox. |
Eus ací la fotografia que ens ha fet arribar el Museo del Romanticismo dels dos cachorrillos o pistoles exposades al Gabinet de Larra responent a la pregunta que vam formular a l'entrada sobre el nostre viatge a Madrid. Es creu que una d'elles és la que va ser utilitzada en el suïcidi del jove periodista.*
La història dels revòlvers, en general, és molt interessant. Ho diem malgrat això de les armes no és una cosa amb la que combreguem.
Com a objectes són esplèndids i l'evolució i diferents mecàniques de càrrega, recàrrega o percussió val a dir que resulta apassionant.
Els cachorrillos no tenien guardamà (arc del gallet) per fer-los més àgils i ràpids d'usar. Ara bé, el que succeïa era que, en no estar protegit el gallet, ocasionava molts accidents. És a dir, si duies la pistola a la butxaca no era estrany que de sobte: BANG!, es disparés sola en fregar contra algun altre objecte, deixant-te un bonic record de l'episodi al peu. Arrel d'aquesta problemàtica es va anar refinant el mecanisme fins a crear un gallet ocult que evitava tirs indesitjats. Podeu fer una visita (molt recomanable si us motiva el tema) al web de la Col·lecció Rosatto on hi ha unes explicacions força extenses i precises de cadascun dels seus exemplars.
Els cachorrillos es consideraven armes de viatge i d'autodefensa perquè eren fàcils de dur al damunt o d'amagar. Cal tenir en compte que és l'època dels bandolers, els assalts a les diligències, ... i també dels duels. Com diu el bloc JM Fire Arms Collection, era habitual que vinguessin en un estoig de dues pistoles pensat justament per aquest tipus d'enfrontaments. Explica que les armes de petites dimensions estaven fora de la legalitat a Espanya i que per això era rar que duguessin gravat el nom del seu fabricant. Com que les feien artesanalment, estan treballades de manera exquisida i se'n poden trobar de precioses. Les filigranes fetes a l'empunyadura o al mànec són meravelloses. No cal oblidar, tampoc, les caixes i estoig on es guardaven les armes! Podien ser de gran bellesa.
Superar amb èxit una entrevista de feina
La crisis ha dut a molta gent a la cua de l'INEM. Pot ser és un bon moment per recuperar a Henry Chinaski, alter ego de Bukowski. Us transcrivim tot seguit un fragment de Factotum* tot un exemple de com enfrontar-nos a una entrevista de treball. Ànims!
SE NECESITA JOVEN AMBICIOSO CON VISIÓN DE FUTURO. NO ES NECESARIA EXPERIENCIA. EMPIECE EN LA OFICINA DE REPARTOS Y VAYA ASCENDIENDO PUESTOS.
Aguardé en el vestíbulo con cinco o seis jóvenes más, todos ellos tratando de parecer ambiciosos. Habíamos rellenado nuestras solicitudes de empleo y ahora esperábamos. Yo fui el último en ser llamado.
– Señor Chinaski, ¿qué fue lo que le hizo abandonar el trabajo en el ferrocarril?
– Bueno, no veo ningún futuro en el ferrocarril.
– Tienen buenos sindicatos, atención médica, retiro.
– A mi edad, el retiro debe ser considerado como algo superfluo.
– ¿Por qué vino a Nueva Orleans?
– Tenía demasiados amigos en Los Angeles, amigos que, me di cuenta, me estaban apartando de mi carrera. Quise ir a un lugar donde pudiera concentrarme en triunfar sin ser continuamente molestado.
– ¿Cómo sabremos que se va a quedar con nosotros el tiempo suficiente?
– Es posible que no me quede.
– ¿Por qué?
– Su anuncio decía que había futuro para un hombre ambicioso. Si no es verdad que haya aquí futuro, entonces me iré.
– ¿Por qué no se ha afeitado? ¿Ha perdido alguna apuesta?
– Todavía no.
– ¿Todavía no?
– No; aposté con mi casero a que podía conseguir trabajo en un solo día incluso con esta barba.
– Está bien, ya le haremos saber.
– No tengo teléfono.
– Está bien, Sr. Chinaski.
* Charles Bukowski: Factotum. Trad. Jorge Berlanga. Anagrama: Barcelona, 1989, p. 10-11.
Començant l'any a Madrid
Hem començat l'any fent una escapadeta a Madrid on, a part de visitar museus, hem trobat llibreries ben interessants.
La primera és Paradox, especialitzada en humanitats, al carrer Santa Teresa, núm 2. El que ens va semblar més interessant és que tot i seguir un ordre, els llibres estaven col·locats de tal manera que era molt fàcil que es produïssin descobriments curiosos. És a dir, les piles no eren de llibres iguals. Hi havia una mescla de volums relacionats o no entre si que acabava sent realment addictiva. Començaves a mirar i ja no paraves. Val a dir que quan li preguntaven al llibreter per algun títol en concret, es dirigia amb decisió cap a una de les piles i el trobava sense dificultats. Chapeau!
Tot i el seu nom, ni és un espai dedicat a la mala tipografia, ni els nois que el regenten són detestables. Tipos Infames és una llibreria agradable amb espai per prendre alguna cosa tranquil·lament i amb una sala d'exposicions a sota on nosaltres vam veure-hi els quadres de Ricardo Cavolo. Està al carrer San Joaquín, núm. 3. Hem tafanejat el seu bloc i fan moltes activitats, presentacions, conferències,... i a més, recomanen bons llibres! O sigui que els podem seguir la pista a distància.
 |
| Passejant pel Retiro després de compar uns llibres als Tipos Infames. |
 |
| Paula fent lèche-vitrine * davant de l'aparador de Panta Rhei |
Seguint un twit de recomanació (gràcies Ferran!) vam visitar també Panta Rhei al carrer de Hernán Cortés, núm 7. Una llibreria preciosa i plena a vessar de llibres sobre art, disseny, il·lustració, fotografia i demés, tot relacionat amb la cultura visual. Fan exposicions i el seu web és d'allò més interessant. A més, tenen dos gossetes, Groovy i Frola, que es passegen entre els clients amb parsimònia.
Val la pena passar-hi. Millor sense cartera, per si de cas. No sigui que caigueu en la temptació de gastar-hi un dineral! S'hi poden trobar exemplars d'altres llocs del món, llibres rars, fanzines, edicions precioses i d'altres més comuns. Esplèndida.
Val la pena passar-hi. Millor sense cartera, per si de cas. No sigui que caigueu en la temptació de gastar-hi un dineral! S'hi poden trobar exemplars d'altres llocs del món, llibres rars, fanzines, edicions precioses i d'altres més comuns. Esplèndida.
Passejant, aquelles coses que passen, vam acabar a la galeria de l'editorial La Fábrica. Hi feien una expo de Francesca Woodman, fotògrafa que morí als vint-i-tres anys, però que va deixar-nos un grapat de fotos fantàstiques. Sembla que els seus pares tenen un arxiu d'unes vuit centes fotografies que encara no han ensenyat. S'han fet un parell de pelis/documentals sobre la seva vida i obra.
El Museo del Romanticismo va ser una altra de les parades. Un lloc encantador amb la mida justa. Permet passejar per la vida del XIX madrileny a partir de la pintura (obres d'Eugenio Lucas o Federico de Madrazo), els gravats i els objectes de la vida quotidiana de l'època. Una pena que al jardí s'hi sentin tan fort els motors de la calefacció (suposem que a l'estiu els de l'aire condicionat). La Paula tenia entès que hi havia la pistola de Larra, però no la vam veure. És a un altre lloc o vam ser miops?
Ganes, en sortir, de llegir algun llibre de les Brönte pensant en els nostres "lechuguinos".
 |
| Buscant alguna joia per la Cuesta de Moyano |
Subscriure's a:
Missatges (Atom)