Madrid qué bien resiste...

La defensa de Madrid
Manuel Chaves Nogales (Espuela de Plata, 2011)

Sobre la defensa de Madrid existeixen molts testimonis publicats, aquest llibre recull el de Manuel Chaves Nogales que publicà des de l’exili una sèrie d’articles que narren els esdeveniments que es produïren a la ciutat a partir de novembre de 1936. El llibre ha estat possible gràcies a la recerca feta per María Isabel Cintas Guillén. És interessant el periple que seguí aquesta investigadora de la Universitat de Sevilla fins a poder recuperar els textos que reposaven en arxius de diferents països. La investigació buscava aclarir quin fou el camí que seguí Chaves Nogales  quan va marxar a l’exili a finals de 1936. Aquest  periodista sevillà es definia a si mateix com a petit burgès, és un dels periodistes més importants de la seva època pel  rigor amb que exercia el seu ofici. Chaves Nogales havia seguit tots els esdeveniments claus a Espanya  i era coneixedor d’allò que passava en altres països europeus, dels seus viatges a Rússia, Alemanya i Itàlia sorgirà la seva visió profundament crítica cap al feixisme i el comunisme.

De fet no se sap del cert sota quines circumstàncies Chaves Nogales escrigué aquests textos, perquè es sabia que ell havia sortit de Madrid en el moment en que el govern republicà abandona la ciutat, però allò que s’acaba deduint d’aquest text i altres testimonis del moment és que Chaves Nogales hauria tornat a la ciutat i hauria entrevistat al general Miaja. Els textos, que es publicaran a Mèxic i a Londres al llarg del 1938, sorgeixen en part de la seva tornada a Madrid  i d’altra banda d’allò que el seu germà, militar a les ordres del general, li hauria pogut explicar de la defensa de la ciutat.  Seran escrits amb posterioritat, un cop exiliat a França. Al llibre també es recuperen els dibuixos que acompanyaren  la publicació dels articles a Mèxic fets per l’il·lustrador Jesús Helguera. S'ha de dir que el disseny del volum amb aquest gust retro és molt atractiu.

Manuel Chaves Nogales

En aquesta crònica Chaves Nogales anirà narrant els diversos episodis de la defensa sorgint el general Miaja com un dels protagonistes. La capacitat de lluita i de compromís del vell general són descrites per Chaves Nogales amb admiració, en remarca la seva habilitat en la difícil relació amb la Junta de Defensa de Madrid i amb Largo Caballero,  però també busca fer-ne el retrat humà. També els ciutadans, la seva voluntat de resistència i les penúries que passen apareixen en primer pla en altres moments. Altres protagonistes que apareixeran jutjats severament seran els anarquistes i els comunistes, apareixen submergits en les seves confrontacions sectàries, com exaltats, remarcant el seu coratge mediatitzat pel seu fanatisme ideològic.

Manuel Chaves Nogales reconstruirà alguns dels episodis més importants de la defensa de Madrid, allunyat ja del focus de la guerra, exiliat, apartat per les seves opinions que resultaven incòmodes a ambdós bàndols. Busca narrar amb la màxima objectivitat els fets, amb un profund sentit crític, sobretot amb aquells que actuen d’una forma fanàtica i totalitària. No és aquesta una crònica condicionada per la propaganda sinó que expressa clarament el punt de vista del periodista.

"De quan de Sant Cebrià del Rosselló en dèiem Saint-Cyprien"

Un de tants (Club Editor, 2009)

Lluís Ferran de Pol

De quan de Sant Cebrià del Rosselló en dèiem Saint-Cyprien , aquest era el títol de la primera part del recull de textos de Lluís Ferran de Pol De lluny i de prop ( publicat a l’editorial Selecta el 1973). Club Editor va recuperar aquests textos el 2009 per publicar-los sota el títol Un de tants. També s’inclouen en aquest volum els fragments escrits per l’autor durant la batalla de l’Ebre, l’anomenat Dietari de l’Ebre.

Els diferents textos que integren Un de tants ens narren el camí seguit per Ferran de Pol des de la Batalla de l’Ebre fins que aconsegueix embarcar-se al Sinaia per exiliar-se a Mèxic. L’autor era capità d’artilleria de l’exèrcit republicà quan acaba la guerra. El conflicte havia esclatat en el moment en què Ferran de Pol preparava les seves oposicions a notari i ja havia obtingut reconeixement en l’àmbit literari amb Tríptic.

L’autor es considera “un de tants” que van creuar a França el fred hivern de 1939, el seu relat ens mostra de manera lúcida i clara la dramàtica situació viscuda pels refugiats espanyols en aquest país. Seguirem el pas de la frontera, l’esgotament, la fam i l’arribada a la platja que es convertirà en camp de concentració. Ferran de Pol és capaç de narrar amb una gran sensibilitat la vexació a la que es veuen sotmesos. Expressa d’una manera solidaria la duresa de l’estada a la platja, la seva veu és la veu de molts, combina les vivències individuals amb les col·lectives. Ferran de Pol aprofundeix en una reflexió sobre la condició humana.

La brutalitat de la seva situació de presoner contrasta amb allò que en un altre moment havia estat un alleujament:

Vaig d’un cantó a l’altre. M’esforço a distreure’m. Tinc uns quants llibres, els que em van acompanyar al front i que allí, en un clar de calma m’agradava tan de rellegir. Provo de fullejar-los. Les meves mans negres de brutícia semblen potes d’ós damunt el paper. Ni els meus dits saben girar les pàgines del llibre, ni el meu esperit arriba a assolir la significació de les paraules. La meva ànima esgarrapa la superfície dels poemes i el sentit en rellisca: m’han sortit urpes. Sóc dins una presó de bestialitat i només entenc el remolí de passions que en mi alça una paraula: pa...

Refugiat republicà a la platja de Saint-Cyprien

Amor, adesiara sento mon pensament

que un sacre horror l’assalta en sa tranquil·la via:

a l’un costat vas tu, l’usada companyia...

Llenço el llibre. Enfonso les mans sota els meus parracs i m’entretinc a matar-me els polls. El cruixit que fan en esclatar entre les meves ungles m’arriba a ser agradós.

La visió que ens mostra Ferran de Pol és profundament crítica, amb una voluntat objectiva i valenta, però al mateix temps hi apareixen imatges carregades de simbolisme com és habitual en la seva obra.

Clou el volum Dietari de l’Ebre, text inèdit fins aquesta edició, i que es podria sumar a altres cròniques del front que sembla ser van ser impulsades pel conseller Carles Pi Sunyer. Ferran del Pol fixa aquí la seva mirada en allò més quotidià de la vida al front.

Aquest llibre el trobem dins de la col·lecció La cara fosca de les lletres on també trobem l’experiència de Francesc Grau-Viader al front de l'Ebre narrada a Dues línies terriblement paral·leles. Els dos llibres van ser editats al mateix temps ampliant la memòria dels escriptors catalans a la Guerra Civil.

"Podia fotografiar el pensament."

Ligeramente desenfocado

Robert Capa (La Fabrica, 2009)

“Podia fotografiar el pensament” deia Steinbeck de Robert Capa, ho veiem escrit a la faixa d’aquest llibre deliciosament editat per La Fabrica. Al seu interior s’hi combinen algunes de les fotografies més importants que Capa va fer durant la Segona Guerra Mundial i els textos que narren el seu periple pels diferents fronts d’aquest conflicte. Aquest llibre va aparèixer per primera vegada el 1947 a Nova York i era el quart d’aquest tipus que Capa publicava, llibres que mostraven el seu pas per la Guerra Civil Espanyola (Death in making, 1938) i pels diferents escenaris de la Segona Guerra Mundial ( The Battle of Waterloo Road, Invasion! i Slightly Out of Focus) i que serien una referència gràfica clau d’aquesta època convulsa per Europa.

Ligeramente desenfocado ens presenta el periple de Robert Capa des de l’estiu del 42 a EEUU fins al final de la Segona Guerra Mundial a Europa. L’inici no pot ser més cinematogràfic, situa Capa en el moment que estant a Nova York rep tres cartes, la primera era la proposta de Collier’s de viatjar a Europa com a reporter gràfic de la revista, la segona era una carta del Departament de Justícia dels EEUU recordant-li la seva situació il·legal al país per la qual cosa se li impedia exercir el seu ofici i la tercera era de la companyia de l’electricitat (ja no es molestarà a obrir-la imaginant-se el possible tall de subministrament de llum). Un inici que no pot deixar indiferent, i que serà seguit per altres moments encara més apassionant amb la descripció del pas del fotògraf per Anglaterra, per Sicília, França i el desenllaç de la guerra a Alemanya.

Al text, Capa ens narra les peripècies del seu ofici i ens transmet la profunda convicció que el portà a exercir-lo. La narració és àgil i està carregada d’ironia i d’un gran sentit de l’humor . O veiem per exemple en les reflexions del fotògraf abans del Dia D :

Si en este punto de la historia mi hijo me interrumpiera para preguntar “¿Cuál es la diferencia entre un corresponsal de guerra y cualquier otra persona de uniforme?” tendría que responder que el corresponsal de guerra bebe más, liga más, gana más y tiene más libertad que un soldado, pero que a esas alturas de la guerra, tener la libertad de elegir dónde estar en cada momento y tener la posibilidad de ser considerado un cobarde sin ser ejecutado por ello constituían para él una tortura. El corresponsal de guerra tiene en sus manos su mayor apuesta, su vida, y puede elegir el caballo al que apostarla, o puede guardársela en el bolsillo en el último segundo. Yo soy un jugador. Decidí acompañar a la Compañía E en la primera oleada.

Cal dir aquí que Capa és l’únic fotògraf que trepitja la platja el primer dia de desembarcament, i seves són les úniques vuit imatges que es conserven d’aquest moment ( la resta de les 136 fotos que havia fet enmig del caos de la batalla es van fer malbé al laboratori).

Però Capa no només ens parla del camp de batalla, com en les seves fotografies, allò humà i allò quotidià també tenen un paper principal en la història. Al mig de la barbàrie de la guerra ens parla de les emocions d’aquells que la viuen i entre ells trobem al mateix Capa que, emocionat i plorant, arriba a París amb els republicans espanyols que formaven part de la divisió Leclerc.

Aquest és un llibre on les imatges i el text creen un conjunt capaç de traslladar-nos d’una manera molt viva el moment històric, però també ens transmet l’energia i la força dels sentiments d’aquells que el visqueren.


Bonus track: La Maleta Mexicana

Records d'una ciutat ferida

Diari de guerra. Nova York, tardor 2001

Fèlix Fanés (L'Avenç,2011)

Deu anys després de l’atemptat a les Torres Bessones a Nova York, Fèlix Fanés pública el diari que va escriure mentre estava a Nova York la tardor de 2001. Fanés, catedràtic d’història de l’art a la UAB, arriba a la ciutat el 30 de setembre per tal de preparar una exposició sobre Dalí i un llibre sobre Miró. Al diari hi trobarem la seva experiència en arribar a una ciutat encara commocionada pels atemptats, també anirem trobant ecos de la guerra que començarà a l’Afganistan, serà el teló de fons de l’estada de l’autor a la ciutat. Mentre Fanés visita museus, fa consultes a biblioteques i arxius, parla amb galeristes i col·leccionistes per tal de fer avançar els seus projectes, no pot deixar de banda allò que viu la ciutat. No sent novaiorqués la seva visió és més distant, però ens transmetrà les sensacions dels amics i coneguts que freqüentarà en la seva estada.

A aquests records Fèlix Fanés hi va entrellaçant el record del viatge del seu pare , Manuel Ibañez Escofet, que havia fet un peculiar viatge a la ciutat l’estiu de 1965. Les cròniques que Ibañez Escofet escrigué per El Correo Catalán portaven el curiós títol de “De Cádiz a Bilbao con escala en Nueva York” , ja que per la seva fòbia a volar feu el viatge en vaixell. Recuperant els articles del pare es van establint els contrastos entre la ciutat del passat i aquesta nova ciutat que està patint un trauma que segurament marcarà el seu futur. Les reflexions sobre els visitants de la ciutat faran aparèixer altres personatges, Pla, Terenci Moix; però també Maiakovski o Céline. Hi ha indrets de la ciutat que evoquen experiències viscudes per altres, aquestes es barrejaran amb les passejades de l'autor per la ciutat.

Imatge de Francesc Torres Memòria fragmentada al CCCB

El llibre ens transporta a un moment que segurament va deixar una marca a la nostra memòria, gairebé tothom sap on era l’11 de setembre i com ens va assabentar del atemptats, però potser és més difícil recordar quines van ser les nostres sensacions en els dies posteriors ja que comencem a veure’ns mediatitzats per les explicacions dels fets. Recuperar una memòria més immediata d’aquell moment fa que ens plantegem com construïm els nostres records, o potser com d’equivocats estàvem amb determinades percepcions. Una lectura que ens convida a fer memòria nosaltres mateixos i a plantejar-nos com ens van marcar els atemptats de l'11-S .


Bonus track

Catàleg de defectes humans

Los mitos clásicos (Crítica, 2011)

William Hansen

La altiva Aracne, conocida por sus habilidades en el arte de tejer, retó a la diosa de dicha disciplina a una competición. Al final, Minerva venció a Aracne. La enfurecida muchacha se ahorcó,  Minerva la convirtió en una araña y bajo esa apariencia sigue colgando y tejiendo. (Ovidio, Las Metamorfosis 6.5-145).

No és aquest llibre solament un recull de belles històries per passar l’estona. Los Mitos Clásicos de William Hansen és molt més que això. Tots i cadascun dels relats que trobem en aquest llibre no són compartiments estancs com probablement trobaríeu en molts diccionaris de mitologia, aquí els herois, déus, semidéus i altres éssers mitològics com ciclops, harpies o centaures es relacionen amant-se i odiant-se com si d’una gran família es tractés.

Poc a poc, conforme aneu llegint, us adonareu que en el fons esteu llegint un gran llibre de psicologia que tracta temes extemporanis i immanents en tota la història humana: l’amor pur, l’etern o el malaltís, l’odi, l’enveja o fins i tot l’assassinat entre parents; les conseqüències de fer allò prohibit i únicament permès als déus o inclús les terribles venjances d’aquest últims.

És molt probable, també, que en moltes ocasions us sentiu identificats amb moltes de les vivències dels personatges. Que no? Sou d’aquelles persones que sempre avisen als demés que si continuen actuant d’una determinada manera acabaran malament i no us fan cas? llegeix el mite de Cassandra. Sou d’aquells amb una ambició sense mesura? Doncs mireu el que li va passar a Ícar o a Mides. Sentiu que quan més treballeu més feina et queda per fer? A Sísif li anireu a explicar!

Molt  més que un llibre de cultura clàssica o que manual sobre comportament humà és un petit tresor que us enriquirà de veritat com a persones.

Disciplina, la millor medecina

Pedro Melenas. Històrias muy divertidas y estampas aún más graciosas
Heinrich Hoffmann (José J. de Olañeta, 1987)
Introducció de Carmen Bravo-Villasante

¡Aquí está, nenes y nenas,

éste es Pedro Melenas!

Struwwelpeter és un llibre bèstia. Ens resulta xocant pel seu to de moral autoritària: si no fas això et passarà el pitjor!

Hoffmann dirà: ¿vamos a enseñar al niño que se chupa el dedo un gabinete de estampas con niños chupándose el dedo? No, no. D'acord, Heinrich, tens raó. No cal tendir a la nyonyeria i a les històries de princeses i de bons i dolents sense matisos. Ara bé, ensenyar a un nen que si no es menja la sopa deixaràs que es vagi quedant cada cop més esprimatxat fins a enterrar-lo, doncs, home, diguem que crea una certa inquietud. En fi. No sé què podíem esperar d'uns contes que van llegir-se per primera vegada a l'Associació Tutti Fruti i Banyistes del Ganges, on els seus tertulians es posaven cadascun el nom d'una fruita o verdura. I ara, amb tots vostès, la pastanaga recitarà La tristíssima història dels mistos...

Hoffmann era la ceba. No és d'estranyar, puix que mentre se t'escapa el riure et cauen quatre llàgrimes involuntàries i, a més, les rimes poden tenir més capes que jerseis calen el mes de gener a Alemanya.

De totes maneres, en la tradició germànica de literatura infantil hi podem trobar contes aterradors fàcilment. Penso, per exemple, en l'altre Hoffman, l'ETA, que té aquell equivalent a l'home del sac, Der Sandmann.Quantes nits d'insomni li han dedicat generacions i generacions d'infants!

La primera edició d'Struwwelpeter es va fer el 1845 mig en broma. Hoffmann no tenia intenció de publicar perquè havia creat els contes il·lustrats (ell mateix va encarregar-se de fer-ne els dibuixos) per als seus fills i això ja li bastava. A través de l'editorial d'un conegut el llibre va arribar al públic alemany i en els seus primers cent anys d'història va traduir-se a d'altres llengües i se'n van fer més de 5000 edicions. A banda, la popularitat que va adquirir feu que se'n fessin moltes versions. Per exemple, durant els anys de la Guerra, va publicar-se Der ANTI-Struwwelpeter i la d'Struwwelhitler (el que havien de tèmer els nens era en transformar-se en un petit Hitler), versions ambdues que versaven contra el totalitarisme i l'educació dictatorial.

A Espanya va arribar com a Juan el Desgreñado (París, 1871), Pedro el Melenudo (versió mexicana), Pedrito el greñoso (Barcelona, 1980) o com a Pedro Melenas (en la darrera, de 1987).

¡Federico, federico

era un demonio de chico!

A las moscas, por las malas,

les arrancaba las alas.

Mataba pájaros, gatos,

destrozaba sillas, platos

y su maldad era tanta

que azotó a la gobernanta.

Tot i que sí que té la pàtina de l'educació per a la disciplina i la virtut, en els contes de Hoffmann qualsevol nen pot ser bo i dolent a la vegada, amb la qual cosa trenca en certa mesura la bipolaritat que existia en els contes populars del moment i dotava d'ambigüitat als personatges. Tots podíem ser Pedro, Paulinita, Gaspar o Federico.

Per a infants que no es deixin impressionar i per a adults macabres amb sentit de l'humor, contes rimats acompanyats d'una narrativa visual impecable.

Link de descàrrega dels contes en alemany trobat a la xarxa. Està en format pdf.

Struwwelpeter bonus track!!!

Totxo d'estiu

Bomarzo Manuel Mujica Lainez (Austral, 2010)

El títol de la novel·la es refereix al castell que pertanyia al noble protagonista. Mujica Lainez començà a escriure la novel·la després de visitar el bosc del castell que havia estat transformat en el que avui s’anomena “Parco dei monstri”. La visita es produí el 13 de juliol de 1958 i del seu impacte sorgí la idea del llibre. L’autor reconstrueix la vida del Pier Francesco Orsini, de fet la intenció és ressuscitar-lo. Els elements que es coneixen de la seva vida són mínims però al voltant d’aquests Mujica Lainez construeix el personatge que ens explica en primera persona la seva vida que s’entrecreua amb l’entorn de la Itàlia del Renaixement tardà. Aquest duc geperut ens parlarà de la Florència dels Medici, de Venècia i de la Roma papal. Al llibre hi apareixeran els grans esdeveniments polítics de l’època (l'últim dels quals la Batalla de Lepant) i referències als artistes importants (Benvenuto Cellini és el que té més protagonisme).

És impressionant la capacitat de Mujica Lainez per crear un personatge amb una gran profunditat psicològica ( cosa no gaire habitual quan parlem de novel·la històrica), que , al mateix temps, té els trets propis d’un noble de la seva època. La violència, les intrigues cortesanes i els assassinats hi són presents com es propi de l'època que es representa. També hi trobarem elements que ens parlen de les creences i supersticions del personatge. De fet, quan se’ns presenta al principi ho fa a través del seu horòscop que li preveia una vida eterna.

Ens trobem davant d’un dels grans llibres dins del gènere de la novel·la històrica. Mujica Lainez aconsegueix traçar una imatge precisa del Renaixement, i a la vegada desplega un treball literari i de recerca impressionant.

A tall d’anècdota dir que Bomarzo va rebre el Premio J.F.Kennedy el 1964 juntament amb Rayuela. Cortázar en assabentar-se del premi compartit escrigué a Mujica Lainez per proposar-li una edició conjunta d’ambdues obres proposant títols com “Ramarzo” o “Boyuela” . A part d’això cal dir que ambdues obres marquen l’època en l’àmbit literari argentí.

Resumint, un llibre gruixut, ben escrit i entretingut; ideal per aquests dies ociosos i de calor.

Conseqüències d'una compassió sense fre

Stefan Zweig  
La impaciència del cor (Quaderns Crema, 2010)

La impaciencia del corazón (Acantilado, 2006)

Escrita el 1939, La impaciència del cor és la novel·la més llarga d'Stefan Zweig. Mestre de la immersió en la complexitat humana, l'autor vienès ens presenta un text angoixant i desassossegat que no ens deixarà indiferents, sinó més aviat intranquils i remoguts de consciència. 

La novel·la comença amb una brillant introducció que de seguida ens atrapa. Es tracta de l'encontre casual (dues vegades!) entre el que podria ser el mateix Zweig i el tinent Hofmiller, condecorat per l'ordre de Maria Teresa en tornant de la guerra. En el segon encontre, Hofmiller ens explicarà la seva història que, de fet, és la novel·la en si. Els herois d'una guerra, ens dirà, sovint no són aquells qui la fan, sinó aquells qui aconsegueixen esquivar-la.

Potser eren més els qui s'havien refugiat en la guerra que els qui n'havien fugit.

Beware a pity, duta al cinema per Maurice Elvey el 1946

Un dia, per aquells atzars de la vida, el tinent és convidat a cals adinerats Kekesfalva. Cada tarda des de llavors, anirà a visitar-los puntualment. Edith, la filla petita de la família, és minusvàlida. Està rebent tractaments cada vegada més recargolats de l'únic doctor que no ha tirat la tovallola, en Condor. Tot i que nosaltres sabem que són tan sols remeis per guanyar temps.

                                                                                       

Inevitablement i quasi només de veure'l, Edith s'enamora de Hofmiller. Això fa que recuperi les esperances de tornar a caminar i que les visites es converteixin en una medicina addictiva. Els Kekesfalva es bolcaran en aquest bri d'entusiasme arrossegant amb ells el jove oficial. La compassió que sentirà Hofmiller guiarà les seves accions, deixant-se endur per la inèrcia. La seva compassió es transformarà en covardia i culpabilitat, sentiments que sumats a la seva incapacitat de prendre decisions no auguren res de bo. Tot i així, no sols és Hofmiller qui intervé en els esdeveniments que es desencadenen, el pare, Ilona, Condor, tots queden atrapats per les circumstàncies. El desenllaç, és clar, pot ser és el de menys.

Un de romans....

Legionario. Manual del soldado romano 
Philip Matyszak (Akal,2011)

Si us he de ser sincer, quan vaig veure la portada del llibre, no vaig sentir moltes ganes de comprar-lo, tot i així veient l'editorial vaig decidir obrir-lo per saber qui l'havia escrit.

Probablement sigui una mania molt personal, però, fieu-vos de mi, quan veig que un llibre d'història que està escrit per un historiador anglès, que a més és profesor d'Oxford i ens parla del món romà el meu sisè sentit em diu que pot ser un bon llibre.

Efectivament, la seva lectura és apassionant, com si el que ens estigués relatant la vida quotidiana dels legionaris romans l'expliqués amb el mateix enginy, amenitat i sobre tot amb la passió d'un comentarista de partits de futbol de "la premier".

Quins eren els requisits per formar part de les legions, quin temps havien de servir a Roma, com era l'entrenament, quins eren aquells enemics de Roma que t'haurien enviat als Elisis de vacances: infants sueus que nedaven a lo Johnny Weissmüller, genets berebers que galopant et tiraven llances, o els cataphractes perses que eren practicament el T-34 del món àntic.

Per no deixar-se res, no es deixa ni la jubilació ni l'enterrament del soldat romà.

El llibre està molt ben documentat amb referències constants d'autors llatins, com Juli Cèsar o Flavio Josefo, sobre el tema de la guerra. Finalment, els dibuixets són molt descriptius i les fotos amb senyors anglesos disfressats de romà amb aspecte de bebedors de pintes són impagables.

El pròxim Nothomb

Une forme de vie Amélie Nothomb ( Albin Michel, 2010)
Encara no s'ha públicat l'edició en castellà o català (segurament en Sergi Pàmies està enfeinat)

Amélie Nothomb és una autora que escapa d’allò comú, sobretot per la singularitat de la seva biografia que ens ha deixat conèixer en alguns dels seus llibres. I de fet algunes de les seves novel·les que han tingut més èxit són les que fan referència a la seva pròpia vida (Stupeur et tremblements, La métaphysique des tubes, Biographie de la faim, Ni d’Eve ni d’Adam). Doncs bé, quan comencem el llibre els personatge que ens narra la història és ella mateixa convertint-se en un dels dos protagonistes d’aquesta ficció. I cal remarcar aquí la paraula ficció perquè no ens trobem en un dels seus relats autobiogràfics.

El llibre ens presenta l’intercanvi epistolar de l’autora amb un dels seus lectors (Nothomb acostuma a contestar les cartes que els lectors li envien) . Però és un lector singular, un soldat americà que és a Irak. La història ens presentarà les cartes que intercanvien els dos personatges amb els comentaris de l’autora. El soldat relata com, per afrontar l’angoixa de la guerra i la por davant la mort, no para de menjar i cada vegada està més gras. No és l’únic, s’ha declarat una epidèmia d’obesitat entre els soldats. I deixem aquí la història per tal de no revelar els girs inesperats que conté.

Com podeu endevinar el to de tota la història és humorístic i histriònic, com la mateixa autora. Nothomb barreja ingenuïtat, perplexitat i ironia en el to de la narradora fent una paròdia del seu propi caràcter. També hi podem trobar temes que són freqüents en altres llibres de l’autora com la relació amb el menjar i el cos ( el soldat acaba enamorant-se del seu propi greix). És la barreja de dramatisme i humor el que ha procurat els resultats més interessants en molts dels llibres de Nothomb i aquest no n’és una excepció.

Potser quan llegiu aquesta ressenya pensareu: “Buf! Un altre Nothomb? Què pesada!”. I és veritat, ens trobem davant d’una autora molt prolífica, pública un llibre cada any. No negaré que aquesta alta producció no provoqui irregularitats en la seva obra, a vegades alguns dels seus llibres poden resultar massa sintètics. Però diré també que l’agilitat de les seves històries és un dels factors positius de la seva obra, que permet a alguns llegir un dels seus llibres en un trajecte d’una hora i mitja de tren ( aquests alguns exageren).

Així que si no podeu llegir-lo en francès estigueu atents a la seva publicació en castellà o en català. Suposo que els que sou lectors habituals de Nothomb ja deveu estar intrigats per com se'n sortirà d'una relació epistolar tan rocambolesca . Per aquells que no l'heu llegida mai dir-vos que Amélie Nothomb sempre ens procura una lectura divertida i allunyada de les convencions.