Pare, jo vull ser un carbassó

La venganza de las hortalizas asesinas (Espasa Juvenil, 2001)
Damon Burnard

L'altre dia vaig agafar de la biblio un llibre d'aquells que agafes una mica de més a més. Pel títol penses que anirà de verdures que es vengen per haver estat repudiades per tots els nens i nenes del món (bé, de la part de món que es permet triar quin menjar li agrada i quin no i escopir-lo, si cal). Podríem fer un estudi de quin ha estat el tractament de les verdures en els llibres infantils. Existeix? No ho crec. Segurament hi hauria una part important d'històries on se n'exalçarien les virtuts a tall pedagògic i moltes d'altres on de ben segur hi sortiria algun personatge al que no agrada la verdura. Em pregunto per què no surt mai un nen que estigui en contra de menjar ou ferrat o, què sé jo, palitos de cangrejo. D'acord, d'acord, és més habitual que als infants no els abelleixin els espinacs. Si el féssim, l'estudi, i ens donés com a resultat que les verdures són tractades o bé amb condescendència o bé amb fàstic i, a més, es donés el cas que som una verdura que llegeix estudis sobre literatura infantil i juvenil, què creieu que sentiríem? Set de venjança, ves.

El fet és que el llibre no segueix aquest fil argumental. És més, sembla que als personatges del text de Damon Burnard fins i tot els agraden les hortalisses. Jo encara diria més, els agraden tant que el poble on passa tot plegat es diu Vila Escarola.* Sorprenent. I —espero que això no sigui considerat un spoiler— la prota es vol disfressar de carbassó. Només per això ja trenca motlles.

La lectura de La venganza... és bastant plaent. En general és divertida i esbojarrada. Trenca algun tòpic com ara que els pares mai s'equivoquen, però pel meu gust en algun moment la Rínxols (nom de la prota) té diàlegs un pèl forçats. Això sobre tot en les converses entre pare i filla.
El format mig llibre mig còmic funciona molt bé perquè, a més, les cares de les verdures són molt expressives i estic segura que agradaran als lectors. Els dibuixos són molt dinàmics, pròpiament del còmic, i el text també està molt basat en els diàlegs i en breus acotacions de text en veu de la Rínxols.

No conec massa la trajectòria de Burnard, però he de dir que els seus títols acostumen a contenir històries imaginatives, aferrades a situacions quotidianes, però amb girs surrealistes. Sap fer-nos riure'ns de nosaltres mateixos i del nostre patetisme. No està mal.




* Si mai llegiu el text esbrinareu que en realitat que es digui Vila Escarola no té a veure amb el fet que els agradi menjar escarola, però per llavors ja us haureu hagut de llegir el llibre i així podreu comentar-lo aquí de manera entusiasta.
Per cert, ser un amant de l'escarola no us sembla estrany? Sospitós, si més no? No fa que tot plegat perdi credibilitat? Vull dir, de cop llegeixes: ...i li encantava l'escarola. Automàticament no penses: l'autor m'està prenent el pèl, això no hi ha qui s'ho cregui, amb perdó pels vilanovins i pel xató (fixeu-vos en l'estratègia comercial del plat de xató que evita dir en el seu nom que duu escarola). Doncs us he de dir que en aquest cas Burnard en surt victoriós perquè evita tractar aquest gran conflicte i es concentra en les hortalisses que s'acostumen a menjar bullides.

La rellotgeria

No sé vosaltres, però quan fusiones vacances amb pluja, a vegades te'n recordes de vídeos com aquest. Serà per què el temps pren una altra dimensió?



Aquesta animació de Walt Disney, A Clock Store (1931), forma part de les Silly Symphonies i apareix al llibre La invenció de l'Hugo Cabret. Veient-la, m'ha fet pensar en aquest dibuix del gran Saul Steinberg.

Coses com enamorar-se d'una dona bicèfala

Estrellita Marinera. Una fábula de nuestro tiempo (Ollero & Ramos Editores, 1999)
Laura Esquivel + Francisco Meléndez (il·lustracions)

Coneguda per ser l'escriptora de l'exitós Como agua para chocolate, Laura Esquivel ens regalà deu anys després aquest àlbum de text abundant (prop de vuitanta pàgines). Es tracta de la història de María i Facundo, dos nens de procedència humil, que es coneixeran arran de la mort dels seus respectius avis. Aquests els deixaran en herència el circ Atracciones Polifemo (a María) i un dels dos caps de la mare morta conservat en una caixa de barrets (a Facundo). Mica en mica anirem coneixent-los a tots dos i, sobre tot, ens anirem familiaritzant amb el circ on treballen.

El que de debò desitjaria Facundo és poder donar vida al cap de la seva difunta mare a qui pràcticament no va conèixer. Per aconseguir-ho ha de vessar-hi les llàgrimes d'una mare que hagi perdut el seu fill. María, en canvi, el que vol és sentir-se plena i feliç perquè sempre s'ha sentit miserable.
El gran repte, però, és combatre el malvat Doctor Castro que només desitja aniquil·lar la diferència per convertir-la en un enigma de laboratori. Farà el que sigui per tal d'experimentar amb espècies animals rares o amb humans que hagin patit alguna deformitat de naixement. Quin millor lloc per explotar les seves habilitats que un circ on hi ha dones amb dos caps, un geperut, un que té quatre braços o sirenes?
En la creuada per evitar les accions de Castro, tots els personatges creixeran, es reconciliaran amb ells mateixos, amb els seu passat i afrontaran les seves vides amb més claredat. 

Lo más curioso, decía Facundo, era que dentro de esta concepción [lineal] del mundo nadie podía considerarse una persona feliz a pesar de ser un ganador, pues al momento de obtener un triumfo ya estaba pensando en obtener otro, y la angustia por competir todo el tiempo no deja lugar a la felicidad. Facundo pensaba que para encontrarla teníamos que volver a la concepción circular del mundo, ya que dentro de un círculo no hay principio ni final.

El text d'Esquivel està ple d'interpel·lacions directes als lectors (ho dic en plural perquè és un llibre agraït de llegir acompanyat per nens) o de qüestionaments ètics, filosòfics i morals. Sense tampoc buscar una transcendència sonada, propicia les reflexions sobre la vida, els altres, l'honestedat o la franquesa. Té una dosis de cursileria, d'autoajuda i de fantasia molt portable, i el conjunt resulta d'allò més agradable. Apoteòsic final ple d'emotivitat i amor per la mare Terra. Pel meu gust un pèl massa sentimentaloide, però definitivament, és el que més escau al conte d'Esquivel i per tant: res a dir-hi.
La feina de Francisco Meléndez és esplèndida i ens porta a pensar que els originals del seu treball deuen ser extraordinaris. L'encaix entre el realisme màgic de la història i els seus dibuixos és perfecte. Cada personatge té un caràcter peculiar i les escenes són riques. Recentment Libros el Zorro Rojo ha tret una edició dels Diarios de Adán y Eva il·lustrats per Meléndez. Encara que ja ha deixat la seva feina com a il·lustrador, va retornar-hi excepcionalment per dibuixar el volum de Twain. Val la pena recuperar alguns dels seus llibres anteriors!

Raig X als pensaments aliens

¿En qué piensas? (Kókinos, 2011)
Laurent Moreau

Aquests dies d'avorriment incansable, fent cua a llocs d'interès sociològic com l'inem o el metge de capçalera, anant d'un lloc a l'altre amb el metro o l'autobús (sense bateria al mòbil), o en una festa d'un amic d'un amic segurament haureu vist la cara a molta gent. Alguna en portaven entre mans, però el difícil era endevinar què. Un volia rebentar les rodes del seu ex-cap, quatre que encara tenien temps per tenir pardalets en ment, un poeta (això segur que no, però ho posaré per si cola), la que no suportava a l'amfitriona però feia que sí, empresaris pensant estratègies perquè sembli que era inevitable i no hi podien fer res, el que busca alguna cartera per birlar... però qui pensava què?

La proposta d'aquest llibre és que afinem els nostres sentits endevinatoris i entrem dins les ments dels desconeguts i, com autèntics i per tant intrusos voyeurs, esbrinem els seus íntims pensaments. Es tracta de treballar les emocions, els somnis i els desitjos, i com aquests es manifesten exteriorment bé sigui amb les ganyotes de la cara, el llenguatge corporal o aquell no sé què que se'ns queda als ulls i a la mirada. Un cop pensem que ja sabem què s'amaga darrera la cara del personatge proposat, n'aixequem la finestra i veiem com ha representat Moreau el pensament: la ràbia, la preocupació pels altres o per la feina, la creació, la tristesa, etc.

Si us agrada fer safareig, podeu fer com jo i buscar relacions entre els personatges. Aquí us deixo algunes de les meves deduccions, encara que us aviso que si no correu a la llibreria o a la biblioteca per mirar-vos aquest àlbum em titllareu d'enrevessada.

L'Elena "a veces siente la necesidad de estar sola" i per això se'n va mentalment fins a la llera d'un riu. Allà es troba a l'Ana, "que está triste" i, per tant, té només mig cap fora de l'aigua; i amb en Luciano amb un banyador d'slip que està recordant vells temps. Llavors l'Elena ja no està sola, l'Ana està sorpresa enlloc de trista i en Luciano s'adona que estem en plena onada de fred siberià... però, ah!, eus ací que la María, gelosa de mena, enganxa en Luciano banyant-se amb l'Ana mentre l'Elena (quina perversió) els mira des de certa distància. Després que la Rosalía li hagi pres l'Antonio i ella s'hagi quedat a l'ombra això és una mala jugada. Per María és difícil tenir desitjos dolços com l'Anabel i més aviat hi ha moments que amb horror s'adona que s'assembla al seu pare, en Guillermo, de tanta ràbia com sent. Tot i així, la María, per calmar-se una mica, s'apropa al Forn Boix del carrer Xuclà de Barcelona per mirar-se uns merengues roses i respirar fondo. Pensa que millor trucar a la Magdalena i anar-se'n a passar el cap de setmana al camp a veure si així es despreocupa una mica com fa sempre en Nicolás.

El llibre en si és molt senzill. Fins i tot les finestres, tan grosses, deixen de ser exòtiques com ho són en aquells àlbums on hi ha pestanyes i finestres d'interacció petites o de les que s'han d'estirar perquè passin coses. Les tintes són planes, els dibuixos clars i ben delimitats. El text va a una banda, en negreta sobre una pàgina tota blanca, sense floritures. A l'altre costat hi ha la il·lustració, un retrat sense fons que omple quasi tot l'espai. La paleta de colors és bonica i, tot i que els colors són alegres, en general té un to força pastel. 

Li podeu treure prou suc si teniu nens a prop. Es pot convertir en una bona manera per aprendre com expressar el que pensem o sentim sense les paraules, gràficament. Jugar després a dibuixar emocions o idees i a endevinar-les és una possible proposta per passar la tarda. Sovint, aquelles coses que intuïm es manifesten de manera més clara en la seva expressió artística. Feu lloc a la taula i a treure la pols als pinzells!

Les fotografies utilitzades les hem tretes del web de Laurent Moreau directament. Podeu seguir gaudint-ne a Laurent Moreau

Animals 3D

Animalades de paper (El cep i la nansa, 2011)
Pere Cabaret (idea original) + Lola Casas (poesies) + Esther López (fotografies)

Un bestiari versejat no és res que ens vingui de nou, però sí que ho és la gràcia i encert d'aquesta proposta. Es tracta de quasi cent animals representats no només amb les paraules de Lola Casas, sinó també amb els cossos d'un grup de nois i noies de Sant Feliu de Llobregat. 

HIPOPÒTAM

De les aigües

           treu un ull,

mentre té el cos

            en remull.

En un taller de teatre-dansa el grup recrea la fauna que apareix al llibre. Sense més disfressa que paper d'embalar, adoptaran la forma i manera de moure's de cada animal. L'experiència lectora resulta molt més expressiva, probablement, que si enlloc de les imatges d'Esther López hi hagués il·lustracions o fotos directament dels animals.
És així perquè inevitablement mimetitzem les posicions i expressions que posen els nois i noies per a convertir-se en cocodrils, lleons, tortugues o elefants. 

Divertit i engrescador, aquest llibre anima a posar-se mans a l'obra i dedicar una tarda a casa o a l'escola a jugar amb el cos, entendre'n i utilitzar-ne els límits; així com també dóna peu a parlar de les característiques dels animals.

Pel que fa als seus creadors, tot i que no els conec, veient-ne la fotografia de la solapa no puc evitar de tutejar-los. En Pere i la Lola, que no és el primer cop que treballen junts, omplen el llibre de complicitat. I si no, mireu-vos atentament les cares dels participants!

Procés animal

Aquí teniu el vídeo de presentació que El cep i la nansa va fer per al llibre Animalades de paper. Inclou els dibuixos amb les indicacions d'algunes propostes per a crear els complements de cada animal. A un mes vista del carnaval, preneu nota, amb molt poc un pot arribar a semblar allò que es proposi.

I allò de no obrir la porta a desconeguts?

El tigre que vino a tomar el té (Kalandraka, 2010)
El tigre que va venir a berenar (Kalandraka, 2010)
Judith Kerr

Judith Kerr és una autora molt popular a l'estranger i els seus textos són considerats clàssics contemporanis de la literatura infantil i juvenil. Tot i així, la seva presència al nostre país és minsa. De fet, fins que Kalandraka no va recuperar aquest àlbum el 2010, crec que només s'havia publicat Cuando Hitler robó el conejo rosa (i el segon volum de la trilogia).

La història que ens ocupa és força estranya. Sobre tot perquè els personatges demostren una capacitat d'acceptació de l'impensable sorprenent incorporant amb extremada naturalitat el no fer-se mala sang. Per què ens entenguem: un dia piquen a la porta i resulta que és un tigre que parla i camina (i molt alt, per cert). Això, de per si, ja és una mica raret. Va i demana amablement si pot entrar a fer el te. Com que ho demana de manera tan correcta, doncs, mira, el deixen passar. Des de casa ja estem tots patint perquè detectem que la família no havia llegit un clàssic dels clàssics infantils: Les set cabretes i el llop, i tot i que el tigre fa cara de bon jan no et pots refiar dels desconeguts! Un cop beguda la primera tassa de te, el charme del tigre ja té encisada la filla, que no para de tocar-li la cua i somriure.
És el moment d'atacar les magdalenes, les galetes, la nevera, l'aigua de l'aixeta i tot el que es posi per davant. Com que té tanta gana, a casa ens sembla que el següent seran mare i filla i que haurà de venir el caçador de la Caputxeta a obrir-li l'estómac a l'animal. Però no. Quan s'acaben les existències, s'acomiada i adéu siau.
I la cosa continua! Arriba el pare i, sense ni immutar-se (aquesta família és extraordinària), decideix que aniran a un restaurant a sopar i problema resolt.

Deixeu-vos de teràpies zen que aquest llibre és savi. Decidiu a qui prendre per exemple: al tigre o a la família. És un conte tan surrealista que penso que no ens deixarà indiferents. El que genera més inquietud és el fet que es respiri tan bon rollo. Segurament, si aneu preguntant a gent que se l'hagin llegit, no us diran que és sinistre. Vull dir que no us preocupeu, que els vostres fills dormiran tranquils. Tot i així, a mi m'ha deixat molt trasvalsada i crec que encara hi donaré unes quantes voltes.

Pel que fa als dibuixos, la Kerr domina molt més els animals que les persones. El personatge del tigre és excel·lent. Què tindran els tigres que surten tan sovint en els contes infantils?

Per cert, quina pena que el títol en català li tregui classe al distingit tigre que pica a la porta. Encara que parlant clar i català, el tigre el que fa és anar a berenar i no a fer el te.

El tigre en escena

Trailer de la versió teatral de The Tiger Who Came To Tea de Judith Kerr en gira aquest estiu per Anglaterra.

Monstres color de rosa

Yo mataré monstruos por ti (Principal de los libros, 2011)
Santi Balmes + Lyona (il·lustracions)

El seu èxit ha agafat per sorpresa a l'editorial que en qüestió de dues setmanes ja estava portant la tercera edició a impremta. La primera aposta de la Principal de los Libros en el terreny de la literatura infantil i de l'àlbum il·lustrat és Yo mataré monstruos por ti. L'autor és ni més ni menys que Santi Balmes, cantant del popularíssim grup de pop Love of Lesbian. Si pensem que el grup té més de 123.000 seguidors a Facebook i més de deu anys de trajectòria, no ens estranyarà tant aquest boom de ventes. Si a això li sumem que les il·lustracions corren a càrrec de Lyona, doncs encara menys. Seguida de prop per moltíssima gent a través de les xarxes socials, és sobre tot coneguda pels vídeoclips que ha fet per a grups indie.

Sabent també que entre Balmes i Lyona hi ha complicitat perquè no és el primer cop que treballen junts, només ens quedava veure si les expectatives es complien. La idea del text sorgeix d'un malson que solia tenir l'autor de petit i al que ara volia donar forma de conte. El títol us pot sonar de la cançó Un día en el parque de Love of Lesbian, cosa que ens fa pensar que aquesta història no ha abandonat Balmes amb el pas del temps.
El llibre narra una història amb forces dosis de déjà-vu, però que ens entendrirà. A Martina, la protagonista, li costa dormir perquè té por. Pensa que a sota terra hi ha un món paral·lel però de caps per avall on hi habiten monstres. En aquest altre món, però, a Anitram li passa si fa no fa el mateix. Per sort, totes dues tenen un pare disposat a ajudar-les a combatre aquestes pors sense que la sang arribi al riu (tot i que pot ser sí al cap...).

Foto de Santi Balmes i Lyona extreta del web clubdefansdejohnboy

En general és un bon llibre i malgrat el títol, no té assassinats. Pot ser li falta un punt de mala llet o de ser més macarra que segur que Balmes li hagués pogut donar. Les il·lustracions són senzilles però tenen gràcia. Particularment m'encanten els mobles peluts de casa dels monstres. Es nota que han volgut cuidar-ne l'edició, tants els autors com Principal de los Libros. Detalls com el de les guardes que, en una banda són un estampat d'Aniram i a l'altra de Martina, en són un reflex.

Scratch amb sis dits

Um garoto chamado Rorbeto (Cosac Naify, 2005)
Gabriel O Pensador + Daniel Bueno (il·lustracions)

L'autor d'aquest conte és el popularíssim raper brasileny Gabriel O Pensador. Escrita en rimes àgils, ens conta el naixement de Rorbeto, fill d'una família humil, i els seus avenços a l'escola. Patim amb el nen el descobriment de la diferència i com afrontar-la. Podria ser una història tràgica, però no arriba a ser-ho. Ans el contrari, en tot moment el que se'ns transmet és un esperit de superació.

Des de bon començament, Rorbeto ja neix amb una errada. Se li ha colat una R fora de lloc al nom. El pare, que és analfabet, no se n'adona quan el metge li ensenya el certificat de naixement, i d'aquí que Roberto passi a ser Rorbeto. Però és que a banda d'aquest entrebanc, ha nascut amb sis dits en una mà. Motius tots dos suficients com per ser la riota d'una classe de nens sense escrúpols, l'autor aconsegueix donar-los la volta i convertir-los en valors positius. 

Amb un final emotiu i possiblement una mica efectista (per excés de pensament positiu, pot ser, però que és realment molt bonic), la lectura d'Um garoto chamado Rorbeto omple d'optimisme. 

La música de Gabriel O Pensador és crítica i parla dels problemes del Brasil, de les faveles, del nens del carrer, l'analfabetisme, la violència, etc. En aquest context, doncs, el conte de Rorbeto vol ser una injecció de vitalitat i una finestra a d'altres possibilitats. 

L'edició del llibre està molt cuidada. Les guardes són precioses i el tractament tipogràfic està molt aconseguit. Les il·lustracions de Daniel Bueno són molt més austeres que en d'altres dels seus treballs, cosa que en aquest cas afavoreix el text. Elegants i simples, troben el to apropiat per acompanyar una història sense estridències.

Portades de The Little Black Sambo

Algunes portades de The Little Black Sambo trobades a la xarxa. Atenció al tractament de l'estereotip del negret i, fins i tot, les versions on el nen protagonista és blanc!

 

 

 

La recepta tradicional dels pancakes

Portada d'una edició antiga

The Story of Little Black Sambo (Harper Collins, primera edició el 1899)
Helen Bannerman (text+il·lustracions)

M'agrada col·leccionar llibres infantils especials, antics, en altres idiomes. Fa uns anys vaig trobar The Story... a la capsa dels saldos que tenen a La Central. Valia dos euros. No m'ho podia creure. És un llibre preciós, estèticament molt atractiu i de la mida dels objectes desitjables. A més a més, a la portada hi posa: The only Authorized American Edition, que no deixa de ser un reclam per a la imaginació (si aquesta és la versió autoritzada, què devien dir les altres?).
El text té el ritme iteratiu de les històries que han estat contades moltes vegades oralment, fàcil de memoritzar i en certa manera musical. Explica la història d'un negret que es passeja amb roba nova i un paraigües verd tot satisfet i és increpat per diferents tigres que l'amenacen de menjar-se'l. Per sortir-se'n, els va donant peces de roba fins a quedar-se sense en calçotets. Tot fa pensar que el pròxim és la mort del noiet quan resulta que la sobergueria dels tigres els fa entrar en conflicte entre ells. Gràcies a això, no només Black Sambo recuperarà la seva roba nova, sinó que descobrirem l'ingredient secret dels pancakes de Black Mumbo.

Coberta sense la solapa

La lectura d'aquest clàssic no està exempta del rerefons racista i dels estereotips sobre negrets somrients i babaus. Sambo, sense anar més lluny, era un sobrenom típic per a referir-se a qualsevol negre. Per als blancs, tots eren Sambo. Helen Bannerman visqué a la Índia amb el seu marit, que era metge, i les seves dues filles quan era colònia anglesa. Tot i que és un conte fill del seu context, al meu entendre la trama fins i tot té un punt crític amb els colons que acaben matant-se els uns als altres per una absurda lluita de poder o de rang. En canvi Little Black Sambo se'n manté al marge i acaba traient profit de la situació i menjant-se 169 pancakes en un gest quasi de revel·lió contra la situació, més que no pas de golafreria.
Les il·lustracions de Bannerman tenen molta gràcia i ens regalen grans moments com el del tigre amb les sabates a les orelles (realment els pinta molt idiotes!) o a Black Mumbo cuinant amb el "Tiger Ghi" al costat ensenyant-nos les dents amb una expressió –perquè no?– de sornegueria.

Bonus track

Seguint l'aroma de la banana

Oh! Que bonic és Panamà! (Kalandraka + Hipòtesi, 2010)

Janosch

Per aquells que van llegir l'entrada de Banana Yoshimoto i els va agradar, sento decebre'ls perquè no parlaré en aquest cas de cap dels seus llibres. Disculpeu-me, doncs, si us he despistat amb el títol de l'entrada, però és que els personatges de Oh! Que bonic és Panamà! (esplèndid títol, per cert) emprenen un viatge seduïts per l'aroma d'una caixa de bananes.
Fa uns dies vaig llegir aquesta piulada al Twitter:












La cita de Francesc Trabal (diria que és de Quo vadis, Sànchez?) ens ve a pèl. El petit ós i el petit tigre marxen amb el que porten posat, com aquell qui diu, cap a Panamà, sense haver fet grans meditacions sobre el tema prèviament. Segueixen un ideal imaginari (cap dels dos ha estat mai a Panamà) sense por del risc que això comporta.
S'ha destacat el fet que vagin fent amics pel camí, tot i que personalment penso que no és veritat i ni de bon tros un fet remarcable del text. El bonic (a part de Panamà...) és que el viatge els serveix per netejar la mirada de prejudicis, del ja sabut, del costum, i els permet veure el que sempre havien tingut al davant. Cal assenyalar també la filosofia de l'autosuficiència de la parella protagonista, gens estranya en els llibres de l'autor, i el —no sé si és voluntari, però aquí ho deixo anar— petit gest agnòstic quan substitueixen les senyals divines per una d'autofabricada. I és que també és veritat que davant les adversitats, aquests dos animalons saben esmolar les seves habilitats per convertir-les en solucions.

- Quan un no sap quin camí ha de seguir –va dir el petit Ós– necessita un senyal.
Així doncs, va fabricar un senyal amb la fusta de la mateixa caixa.

Janosch, o Horst Eckert com diria el seu document d'identitat, és un altre dels clàssics infantils en alemany a adorar.

#Bookcamping!

Interessantíssima iniciativa i selecció de llibres per temes que segueix l'estela del 15M. Evidentment, els textos escollits estan relacionats amb la crisis, l'economia, la contracultura, el context polític, etc, etc. D'aquí que la pàgina resi: "Algunos libros para entender cómo hemos llegado hasta Sol (porque no salimos de la nada)"

Link al web #bookcamping

Algunes de les llistes són:

- TECNOLOGÍAS DE LIBERACIÓN / TECNOLOGÍAS LIBERADAS

- LITERATURA INFANTIL NO INFANTILONA

- CONTRACULTURAS Y ARTE CRÍTICO. DESDE LA BASE, DESDE LOS MÁRGENES, DESDE SIEMPRE

- ANTECEDENTES. LA(S) MADRE(S) DEL CORDERO

- MANUALES DE ACCIÓN. MICROPOLÍTICA. ANÁLISIS LOCAL. CULTURA LIBRE 

Sorgit a partir d'Entorno de posibilidades, el web accepta la participació de tothom que hi vulgui dir la seva. 

Una pluja molt gustosa

Cloudy with a Chance of Meatballs (Simon & Schuster, 1978)
Judi Barrett + Ron Barret (il·lustracions)

Si fa un temps vam presentar-vos un dinar que fugia dels seus comensals, ara tenim uns comensals que hauran de fugir del seu dinar.

Judi i Ron devien estar rossejant cansalada un matí qualsevol quan se'ls va acudir aquesta història boja digna dels que en un moment de les seves vides van preguntar-se si podria rajar Coca-cola de l'aixeta de la cuina. I és que, com ja haureu intuït alguns, la parella nord-americana ens explicaran un conte dins d'un conte, en el qual existeix un poble remot on es produeix una pluja de fast-food. I no es tracta només d'un fet puntual, sinó que tres cops al dia es repeteix i la població hi està tan avesada que fins els serveis meteorològics en fan previsió: aquest matí, suc de taronja i pa amb mantega i mermelada; al migdia es preveu una puja de puré de patata i salsitxes amb iogurt de gerds; i al vespre bròquil amb beixamel gratinat al forn.

Evidentment, el caos s'esdevé de manera precipitada i exponencial. Comença la desmesura: un cogombre gegant destrossa el teulat d'una pobra noia, berlines amb xocolata i fantasies en persegueixen una altra, una mena de crêpe gegant impedeix l'entrada a l'escola, proliferen la indigestió i el mal de panxa, ...

Amb un llenguatge que beu del còmic, Ron Barrett ens presenta un món a vegades divertit i d'altres angoixant. Interessant treball del color i impactant imatge de la muntanya de gelatina amb el sol ponent-se al darrera amb un efecte lluminós deïfic.

Cloudy... és un conte popularíssim als Estats Units. Tant, que fa uns anys Columbia Pictures en va fer l'adaptació al cinema.

Setmana del Llibre en Català

Després d'uns quants anys d'incertesa i de vagar per diferents punts, la Setmana del Llibre en català es celebra aquest any al Parc de la Ciutadella. Aquest matí hem anat a fer una volta a la recerca de noves lectures. 

La nova ubicació, el tipus de paradetes i els diferents espais per a les activitats milloren respecte les edicions anteriors (l'única pega ha estat que hi havia poques ombres per protegir-se del sol).

Hi ha activitats per petits i grans. Podeu consultar-les  a la web de la Setmana: http://www.lasetmana.cat/

Aquest matí a l'espai dedicat als infants ens hem trobat una activitat sobre un dels llibres que hem ressenyat : Quin embolic còsmic!

Per cert, hem pescat un Chesterton i un Trabal!

Embolics silenciosos

Quin embolic còsmic! (El Cep i la Nansa, 2009)
Montse Balada + Joan M. Celorio (il·lustracions)

Pot passar. Un està a casa tranquil·lament mirant el seu telescopi i de sobte, flis-flas, tots els planetes es desordenen. Si fóssim astrònoms i, a més, inventors, lògicament fabricaríem un patinet estel·lar i aniríem a fer un tomb per l'Univers per preguntar quatre coses.

Mentrestant, segur que els telèfons de marcació 807 traurien fum! Totes les pitonisses i els lectors de cartes astrals treballant a tot drap gràcies a la xarbotada emocional del personal amb mercuri a la quarta casa... no patiu, però, que no és un llibre sobre mística i horòscops. 

Aquest simpàtic astrònom de tupè i mostatxo blanc neu ens farà cinc cèntims de quins són els planetes que integren el Sistema Solar i acabarem tots cantant Si tu vas al cel (amb patinet interestel·laaaaaarrr).

La col·lecció El Ginjoler, fantàstica iniciativa d'El Cep i la Nansa edicions, publica tots els llibres en llenguatge de signes i acompanyats d'un cd amb materials i audiovisuals. A més, també n'organitza lectures per a nens i nenes adaptats al LSC. Text de l'entusiasta Montse Balada i primer treball editorial de Joan M. Celorio a qui haurem d'anar seguint la pista.

Disciplina, la millor medecina

Pedro Melenas. Històrias muy divertidas y estampas aún más graciosas
Heinrich Hoffmann (José J. de Olañeta, 1987)
Introducció de Carmen Bravo-Villasante

¡Aquí está, nenes y nenas,

éste es Pedro Melenas!

Struwwelpeter és un llibre bèstia. Ens resulta xocant pel seu to de moral autoritària: si no fas això et passarà el pitjor!

Hoffmann dirà: ¿vamos a enseñar al niño que se chupa el dedo un gabinete de estampas con niños chupándose el dedo? No, no. D'acord, Heinrich, tens raó. No cal tendir a la nyonyeria i a les històries de princeses i de bons i dolents sense matisos. Ara bé, ensenyar a un nen que si no es menja la sopa deixaràs que es vagi quedant cada cop més esprimatxat fins a enterrar-lo, doncs, home, diguem que crea una certa inquietud. En fi. No sé què podíem esperar d'uns contes que van llegir-se per primera vegada a l'Associació Tutti Fruti i Banyistes del Ganges, on els seus tertulians es posaven cadascun el nom d'una fruita o verdura. I ara, amb tots vostès, la pastanaga recitarà La tristíssima història dels mistos...

Hoffmann era la ceba. No és d'estranyar, puix que mentre se t'escapa el riure et cauen quatre llàgrimes involuntàries i, a més, les rimes poden tenir més capes que jerseis calen el mes de gener a Alemanya.

De totes maneres, en la tradició germànica de literatura infantil hi podem trobar contes aterradors fàcilment. Penso, per exemple, en l'altre Hoffman, l'ETA, que té aquell equivalent a l'home del sac, Der Sandmann.Quantes nits d'insomni li han dedicat generacions i generacions d'infants!

La primera edició d'Struwwelpeter es va fer el 1845 mig en broma. Hoffmann no tenia intenció de publicar perquè havia creat els contes il·lustrats (ell mateix va encarregar-se de fer-ne els dibuixos) per als seus fills i això ja li bastava. A través de l'editorial d'un conegut el llibre va arribar al públic alemany i en els seus primers cent anys d'història va traduir-se a d'altres llengües i se'n van fer més de 5000 edicions. A banda, la popularitat que va adquirir feu que se'n fessin moltes versions. Per exemple, durant els anys de la Guerra, va publicar-se Der ANTI-Struwwelpeter i la d'Struwwelhitler (el que havien de tèmer els nens era en transformar-se en un petit Hitler), versions ambdues que versaven contra el totalitarisme i l'educació dictatorial.

A Espanya va arribar com a Juan el Desgreñado (París, 1871), Pedro el Melenudo (versió mexicana), Pedrito el greñoso (Barcelona, 1980) o com a Pedro Melenas (en la darrera, de 1987).

¡Federico, federico

era un demonio de chico!

A las moscas, por las malas,

les arrancaba las alas.

Mataba pájaros, gatos,

destrozaba sillas, platos

y su maldad era tanta

que azotó a la gobernanta.

Tot i que sí que té la pàtina de l'educació per a la disciplina i la virtut, en els contes de Hoffmann qualsevol nen pot ser bo i dolent a la vegada, amb la qual cosa trenca en certa mesura la bipolaritat que existia en els contes populars del moment i dotava d'ambigüitat als personatges. Tots podíem ser Pedro, Paulinita, Gaspar o Federico.

Per a infants que no es deixin impressionar i per a adults macabres amb sentit de l'humor, contes rimats acompanyats d'una narrativa visual impecable.

Link de descàrrega dels contes en alemany trobat a la xarxa. Està en format pdf.

Struwwelpeter bonus track!!!

Quan els noms de fada no fan por...

El conte de Michael Ende El secret de la Lena tracta sobre una nena que, en vistes que els seus pares li duen la contrària, decideix posar-hi remei visitant una fada. Aquesta li ofereix un encanteri que dividirà a la meitat el tamany dels seus pares cada vegada que no li vulguin fer cas. L'última xifra que se'ns dóna són 10'5cm la mare i 11'5 el pare.

Text amb algun subtil toc d'humor, així com la dosis justa de dramatisme. Tot i el to sinistre que envolta el llibre gràcies en gran part a les inquietants il·lustracions de Jindra Capek, penso que no acaba d'estar al nivell d'altres contes d'Ende com els seus clàssics Momo o La història interminable. Per exemple, el nom de la fada. Fada Francesca Fetillera... és qüestió de punts de vista, però a mi em sembla poc aconseguit. No lliga amb el deix misteriós i fantàstic de com arribar fins a ella. Té nom de veïna del costat, massa amable. Una mica més de terror no li aniria malament.

Segurament la traducció hi deu jugar el seu paper. Si n'aconsegueixo una versió que em faci canviar d'opinió us en penjo la recomanació.

No seria forassenyat atribuir part de l'èxit d'El secret de la Lena a la moralina final. En resum ens ve a dir que s'ha de fer cas del que ens diuen els pares, però sense exagerar; o que s'ha de fer cas del que ens diuen els fills, però sense exagerar. Buscar l'equilibri, escoltar-se i aquest tipus de coses. Adequat, doncs, per treballar valors a casa o a l'escola.

Michael Ende + Jindra Capek (il·lustrador) El secret de Lena (Cruïlla, 2008). La primera edició en català va ser el 1992.