In the Night Kitchen (Harper Trophy, 1995)
Maurice Sendak
Reedició en celebració del vint-i-cinquè aniversari de la primera edició
Caldecott Honor Book 1971
Maurice Sendak és un home sense pèls a la llengua. Si no vigiles ja t'ha enviat a l'infern. En una recent entrevista per The Guardian (2-4/10/11) manifestava el seu rebuig a mentir als nens dient-los que la vida era sempre bonica i tenia un final feliç. La innocència és una fal·làcia.
Probablement el conegueu per la pel·lícula que Spike Jonze en va fer fa un parell d'anys (Where the Wilde Things Are, 2009). Si l'heu vista o, evidentment, si heu llegit el llibre, estareu d'acord amb mi que es respira un aire inquietant, poc confortable. La convivència amb els monstres no és alegre, pressentim que en qualsevol moment es pot girar la truita i les coses poden anar mal dades. Es percep el risc, la por existeix. L'ombra d'alguna cosa que no se sap què és plana sobre la història. És a dir: no és conte innocent, malgrat acabi bé.
A La cocina de noche (títol de la versió castellana d'In the Night Kitchen), Mickey es desperta de nit i va a parar misteriosament dins la massa del pastís d'uns cuiners. Aquests es pensen que Mickey és la llet (¿?) i comencen a amassar-lo. Aquest es construeix un avió amb la massa i surt volant. Cau dins la veritable ampolla de llet, el pastís-avió es desfà i quan Mickey surt de l'ampolla vessa la llet al pastís. Els pastissers poden acabar d'amassar i enfornar, i Mickey torna fent tombarelles per l'aire al llit.
En la trajectòria de Sendak sempre hi trobarem referències a la seva condició jueva i a la seva infantesa turbulenta, encara que sigui de retruc. En el cas d'In the Night Kitchen, no hi ha monstres, tot i que hi ha qui diu que l'autor volia dotar amb el rostre de Hitler la cara dels cuiners de la pastisseria. Al final, però, van acabar sent tot de clons d'Oliver Hardy que –i ja sé que no us interessa especialment aquesta dada– jo tenia en ceràmica a casa de petita per posar-hi els cullerots i demés estris de cuina. Si ens hi fixem, tota l'arquitectura que forma la ciutat està feta d'objectes de la llar: filaberquins, ampolles, pots, capses. Un escenari ideal per sobrevolar de nit amb un avió amb regust de gingebre.
Oníric i surrealista, aquests són els adjectius que defineixen Sendak. Malgrat s'hagi convertit en un clàssic de la literatura infantil, sempre ha generat opinions contraposades. En l'aparició d'In the Night Kitchen va ser censurat i criticat per fer aparèixer un nen despullat en un conte infantil. Tot i així, l'any següent va aconseguir el Premi Hans Christian Andersen d'Il·lustració.
L'estructura i disposició narrativa, o el personatge de Mickey, recorden moltíssim a les aventures de Little Nemo in Slumberland de Winsor McCay. Autor d'historietes per a la darrera pàgina del New York Herald als anys vint, McCay –i sobre tot les tires de Little Nemo– són absolutament recomanables. Estan recollides en diferents volums i es llegeixen com a una narració completa. Solen començar amb el nen dormint al llit i, a partir d'aquí, entra al país dels somnis i li passen coses fantàstiques. Aquest deix surrealista és el que trobem en la història de Mickey, un homenatge a l'alçada del gran McCay.
Probablement el conegueu per la pel·lícula que Spike Jonze en va fer fa un parell d'anys (Where the Wilde Things Are, 2009). Si l'heu vista o, evidentment, si heu llegit el llibre, estareu d'acord amb mi que es respira un aire inquietant, poc confortable. La convivència amb els monstres no és alegre, pressentim que en qualsevol moment es pot girar la truita i les coses poden anar mal dades. Es percep el risc, la por existeix. L'ombra d'alguna cosa que no se sap què és plana sobre la història. És a dir: no és conte innocent, malgrat acabi bé.
"I have to accept my role. I will never kill myself like Vincent Van Gogh. Nor will I paint beautiful water lilies like Monet. I can't do that. I'm in the idiot role of being a kiddie book person."
Maurice Sendak a The Guardian
A La cocina de noche (títol de la versió castellana d'In the Night Kitchen), Mickey es desperta de nit i va a parar misteriosament dins la massa del pastís d'uns cuiners. Aquests es pensen que Mickey és la llet (¿?) i comencen a amassar-lo. Aquest es construeix un avió amb la massa i surt volant. Cau dins la veritable ampolla de llet, el pastís-avió es desfà i quan Mickey surt de l'ampolla vessa la llet al pastís. Els pastissers poden acabar d'amassar i enfornar, i Mickey torna fent tombarelles per l'aire al llit.
En la trajectòria de Sendak sempre hi trobarem referències a la seva condició jueva i a la seva infantesa turbulenta, encara que sigui de retruc. En el cas d'In the Night Kitchen, no hi ha monstres, tot i que hi ha qui diu que l'autor volia dotar amb el rostre de Hitler la cara dels cuiners de la pastisseria. Al final, però, van acabar sent tot de clons d'Oliver Hardy que –i ja sé que no us interessa especialment aquesta dada– jo tenia en ceràmica a casa de petita per posar-hi els cullerots i demés estris de cuina. Si ens hi fixem, tota l'arquitectura que forma la ciutat està feta d'objectes de la llar: filaberquins, ampolles, pots, capses. Un escenari ideal per sobrevolar de nit amb un avió amb regust de gingebre.
Oníric i surrealista, aquests són els adjectius que defineixen Sendak. Malgrat s'hagi convertit en un clàssic de la literatura infantil, sempre ha generat opinions contraposades. En l'aparició d'In the Night Kitchen va ser censurat i criticat per fer aparèixer un nen despullat en un conte infantil. Tot i així, l'any següent va aconseguir el Premi Hans Christian Andersen d'Il·lustració.L'estructura i disposició narrativa, o el personatge de Mickey, recorden moltíssim a les aventures de Little Nemo in Slumberland de Winsor McCay. Autor d'historietes per a la darrera pàgina del New York Herald als anys vint, McCay –i sobre tot les tires de Little Nemo– són absolutament recomanables. Estan recollides en diferents volums i es llegeixen com a una narració completa. Solen començar amb el nen dormint al llit i, a partir d'aquí, entra al país dels somnis i li passen coses fantàstiques. Aquest deix surrealista és el que trobem en la història de Mickey, un homenatge a l'alçada del gran McCay.
