Quan la il·lustració fa alguna cosa més que acompanyar

La invenció de l'Hugo Cabret (Cruïlla, 2007)
La invención de Hugo Cabret  (SM, 2007)
Brian Selznick

Aquest any sembla que el cinema està nostàlgic d'èpoques més màgiques i entusiastes. The Artist i Hugo en són la mostra. Suposo que a hores d'ara ja us n'heu assabentat, la pel·lícula de Martin Scorsese ha guanyat cinc Òscars: millor direcció artística, fotografia, edició de so, mescla de so i efectes visuals. Va tenir una gran idea de comprar-ne els drets per fer-ne l'adaptació, perquè realment el llibre se la mereix. De segur que això ens fa recuperar-lo després d'aquests cinc anys que han passat des que es va publicar per primer cop.

Primer de tot, us adverteixo que és un llibre poderós. Què vull dir amb això? Vull dir que té tot allò que fa que un llibre físic sigui un objecte refotudament únic. Vull dir que és d'aquells llibres que necessites tocar i que desprenen una mena de magnetisme i complicitat que no sempre és tan evident. Vull dir que penso que crea vincles reals amb els lectors més joves.
Comencem per l'esplèndid llom. No exagero si dic que costa molt trobar-ne de tan personals i atractius. També el fet que les pàgines siguin negres ens remet a les pel·lícules on cada fotograma està emmarcat en negre. O parlem si voleu de l'ús que Selznick de les il·lustracions. Aquí podríem escriure'n una extensa tirallonga... crec que feia molt temps que no em trobava amb un llibre on imatge i text es relacionessin de manera que una no acompanya a l'altre sinó que cadascun explica una part de la història sense que després torni a repetir-se en l'altre llenguatge. O sigui, el que veiem dibuixat és narració, és continuació i no sobre-explicació de la narració. Per mi és un dels trets més remarcables del treball de Selznick i que més admiro.

La part gràfica es converteix en un homenatge al cinema mut i a la màgia explicat en forma de novel·la, però amb un caràcter marcadament cinematogràfic. Hi ha un moment en què Hugo i el jove Etienne parlen sobre pel·lícules que han vist i diuen que el millor que tenen són les escenes de persecucions. Cap al final del llibre hi ha més de trenta pàgines de persecució només en dibuixos. Són fantàstiques. El protagonista viu amb pell pròpia allò que tant l'ha seduït i, alhora, l'autor ret homenatge als films en blanc i negre jugant amb els enquadraments de les imatges i amb el ritme com si talment estiguéssim davant la gran pantalla.

L'atmosfera Oliver Twist (orfe que s'ha de buscar la vida en un entorn agresta) i el recorrent tema dels rellotges i els autòmats pot ser no són d'allò més originals. Però què hi ha de més suggeridor per posar-se a escriure que imaginar què va passar amb els autòmats abandonats a l'àtic d'un museu de París que després es llançaren a la brossa (germen inicial i verídic del llibre de Selznick). Pot ser, després de tot, la història que ens explica no sigui res de l'altre món, però aconsegueix atrapar-nos, fascinar-nos i xiuxiuejar-nos que no hem de deixar morir la màgia. Aquell qui comenci a llegir-lo sense cap pista prèvia se sorprendrà de cap a on van anant les coses. Les expectatives del lector estan ben jugades i ens mantenen amatents.

Last but not least, hi ha tot un elogi a l'esforç i a la perseverança gens desdenyable (penso en Hugo intentant i intentant arreglar l'autòmat), o a l'ètica del bon lladre. Amb els temps que corren, pot ser algun hi aprèn alguna cosa.

Si us ve de gust passejar-vos pel web del llibre (en anglès) hi trobareu un munt de links, fotografies del making off (que cinematogràfic, també, això...) i tot d'extres.

Raig X als pensaments aliens

¿En qué piensas? (Kókinos, 2011)
Laurent Moreau

Aquests dies d'avorriment incansable, fent cua a llocs d'interès sociològic com l'inem o el metge de capçalera, anant d'un lloc a l'altre amb el metro o l'autobús (sense bateria al mòbil), o en una festa d'un amic d'un amic segurament haureu vist la cara a molta gent. Alguna en portaven entre mans, però el difícil era endevinar què. Un volia rebentar les rodes del seu ex-cap, quatre que encara tenien temps per tenir pardalets en ment, un poeta (això segur que no, però ho posaré per si cola), la que no suportava a l'amfitriona però feia que sí, empresaris pensant estratègies perquè sembli que era inevitable i no hi podien fer res, el que busca alguna cartera per birlar... però qui pensava què?

La proposta d'aquest llibre és que afinem els nostres sentits endevinatoris i entrem dins les ments dels desconeguts i, com autèntics i per tant intrusos voyeurs, esbrinem els seus íntims pensaments. Es tracta de treballar les emocions, els somnis i els desitjos, i com aquests es manifesten exteriorment bé sigui amb les ganyotes de la cara, el llenguatge corporal o aquell no sé què que se'ns queda als ulls i a la mirada. Un cop pensem que ja sabem què s'amaga darrera la cara del personatge proposat, n'aixequem la finestra i veiem com ha representat Moreau el pensament: la ràbia, la preocupació pels altres o per la feina, la creació, la tristesa, etc.

Si us agrada fer safareig, podeu fer com jo i buscar relacions entre els personatges. Aquí us deixo algunes de les meves deduccions, encara que us aviso que si no correu a la llibreria o a la biblioteca per mirar-vos aquest àlbum em titllareu d'enrevessada.

L'Elena "a veces siente la necesidad de estar sola" i per això se'n va mentalment fins a la llera d'un riu. Allà es troba a l'Ana, "que está triste" i, per tant, té només mig cap fora de l'aigua; i amb en Luciano amb un banyador d'slip que està recordant vells temps. Llavors l'Elena ja no està sola, l'Ana està sorpresa enlloc de trista i en Luciano s'adona que estem en plena onada de fred siberià... però, ah!, eus ací que la María, gelosa de mena, enganxa en Luciano banyant-se amb l'Ana mentre l'Elena (quina perversió) els mira des de certa distància. Després que la Rosalía li hagi pres l'Antonio i ella s'hagi quedat a l'ombra això és una mala jugada. Per María és difícil tenir desitjos dolços com l'Anabel i més aviat hi ha moments que amb horror s'adona que s'assembla al seu pare, en Guillermo, de tanta ràbia com sent. Tot i així, la María, per calmar-se una mica, s'apropa al Forn Boix del carrer Xuclà de Barcelona per mirar-se uns merengues roses i respirar fondo. Pensa que millor trucar a la Magdalena i anar-se'n a passar el cap de setmana al camp a veure si així es despreocupa una mica com fa sempre en Nicolás.

El llibre en si és molt senzill. Fins i tot les finestres, tan grosses, deixen de ser exòtiques com ho són en aquells àlbums on hi ha pestanyes i finestres d'interacció petites o de les que s'han d'estirar perquè passin coses. Les tintes són planes, els dibuixos clars i ben delimitats. El text va a una banda, en negreta sobre una pàgina tota blanca, sense floritures. A l'altre costat hi ha la il·lustració, un retrat sense fons que omple quasi tot l'espai. La paleta de colors és bonica i, tot i que els colors són alegres, en general té un to força pastel. 

Li podeu treure prou suc si teniu nens a prop. Es pot convertir en una bona manera per aprendre com expressar el que pensem o sentim sense les paraules, gràficament. Jugar després a dibuixar emocions o idees i a endevinar-les és una possible proposta per passar la tarda. Sovint, aquelles coses que intuïm es manifesten de manera més clara en la seva expressió artística. Feu lloc a la taula i a treure la pols als pinzells!

Les fotografies utilitzades les hem tretes del web de Laurent Moreau directament. Podeu seguir gaudint-ne a Laurent Moreau

Començant l'any a Madrid

Hem començat l'any fent una escapadeta a Madrid on, a part de visitar museus, hem trobat llibreries ben interessants.

La primera és Paradox, especialitzada en humanitats, al carrer Santa Teresa, núm 2. El que ens va semblar més interessant és que tot i seguir un ordre, els llibres estaven col·locats de tal manera que era molt fàcil que es produïssin descobriments curiosos. És a dir, les piles no eren de llibres iguals. Hi havia una mescla de volums relacionats o no entre si que acabava sent realment addictiva. Començaves a mirar i ja no paraves. Val a dir que quan li preguntaven al llibreter per algun títol en concret, es dirigia amb decisió cap a una de les piles i el trobava sense dificultats. Chapeau!

Tot i el seu nom, ni és un espai dedicat a la mala tipografia, ni els nois que el regenten són detestables. Tipos Infames és una llibreria agradable amb espai per prendre alguna cosa tranquil·lament i amb una sala d'exposicions a sota on nosaltres vam veure-hi els quadres de Ricardo Cavolo. Està al carrer San Joaquín, núm. 3. Hem tafanejat el seu bloc i fan moltes activitats, presentacions, conferències,... i a més, recomanen bons llibres! O sigui que els podem seguir la pista a distància.

Passejant pel Retiro després de compar uns llibres als Tipos Infames.

Paula fent  lèche-vitrine *
davant de l'aparador de Panta Rhei

A part de passar per El Prado i el Thyssen, també vam visitar l'expo sobre Raymond Roussel al MNCARS (que, per cert, té una biblioteca fantàstica). L'exposició ens mostra les múltiples influències de Locus Solus en l'art al llarg del segle XX. De Roussel aquest any hem conegut les estranyes circumstàncies de la seva mort amb la lectura d' Actas relativas a la muerte de Raymond Roussel de Leonardo Sciascia.

Seguint un twit de recomanació (gràcies Ferran!) vam visitar també Panta Rhei al carrer de Hernán Cortés, núm 7. Una llibreria preciosa i plena a vessar de llibres sobre art, disseny, il·lustració, fotografia i demés, tot relacionat amb la cultura visual. Fan exposicions i el seu web és d'allò més interessant. A més, tenen dos gossetes, Groovy i Frola, que es passegen entre els clients amb parsimònia.
Val la pena passar-hi. Millor sense cartera, per si de cas. No sigui que caigueu en la temptació de gastar-hi un dineral! S'hi poden trobar exemplars d'altres llocs del món, llibres rars, fanzines, edicions precioses i d'altres més comuns. Esplèndida.

Passejant, aquelles coses que passen, vam acabar a la galeria de l'editorial La Fábrica. Hi feien una expo de Francesca Woodman, fotògrafa que morí als vint-i-tres anys, però que va deixar-nos un grapat de fotos fantàstiques. Sembla que els seus pares tenen un arxiu d'unes vuit centes fotografies que encara no han ensenyat. S'han fet un parell de pelis/documentals sobre la seva vida i obra.

El Museo del Romanticismo va ser una altra de les parades. Un lloc encantador amb la mida justa. Permet passejar per la vida del XIX madrileny a partir de la pintura (obres d'Eugenio Lucas o Federico de Madrazo), els gravats i els objectes de la vida quotidiana de l'època. Una pena que al jardí s'hi sentin tan fort els motors de la calefacció (suposem que a l'estiu els de l'aire condicionat). La Paula tenia entès que hi havia la pistola de Larra, però no la vam veure. És a un altre lloc o vam ser miops?

Ganes, en sortir, de llegir algun llibre de les Brönte pensant en els nostres "lechuguinos".

Buscant alguna joia per la Cuesta de Moyano

* Traduir  literalment com lleparvitrines.

Dobles d'Skim dibuixats per fans que més que fans són professionals

Estava dubtant de posar-vos aquí algunes de les imatges fantàstiques que Jillian Tamaki té en el seu bloc d'esbossos. Finalment, però, després d'haver fet la ressenya del còmic Skim, m'ha semblat millor deixar-vos la tasca de descoberta a vosaltres (cadascú pot trobar l'estil que més li convingui, crec que tothom quedarà satisfet).
Vull presentar-vos, doncs, la pàgina dels dobles de Skim. La mateixa Tamaki la inclou en el seu web i qualsevol pot enviar-li la seva proposta i en principi ella la publica amb les altres. No sé si en fa una tria perquè la qualitat dels dibuixos és molt alta! (no vull desanimar a ningú, però sospito que haver publicat a The New York Times és un requisit indispensable) Però no per això heu de defallir, amics.

Aquí teniu els meus escollits:

James McShane, un noi de Providence també dibuixant de còmics. Aquí el link del seu web (a mi m'agrada el dibuix del pop conduint un cotxe, a veure si el trobeu). També hi surten alguns còmics que semblen autoeditats. Interessant. També té un bloc d'esbossos, és clar...

Us presento ara a Jeremy Sorese, un noi també amb molt poques capacitats pel còmic que va fer una publicitat per la Llibreria Strand de Nova York que m'ha agradat molt. Dibuixos una mica menys amables que els d'en James.

Per fi un que no té quinze blocs i deu webs: Evan Waldinger. Pel que he trobat a la xarxa és dibuixant de còmic i un animador molt prometedor (això últim ho dic amb ironia). En la descripció del vídeo hi posa: "You might laugh or cry". No cal dir res més. Tot i així, la seva Skim m'agrada molt.

La primera noia escollida és Ana Benaroya. Amb web, bloc i botiga on-line inclosa, la col·loquem també dins del món professional de la pintura i la il·lustració. Més desenfadada i colorista que els companys de més amunt, i amb un estil més urbanita i modern. (aquí la Kim ja havia perdut la S d'Skim, peró...).

I per últim, Renee Lott, dibuixant de còmic d'Estats Units. Té un web amb una pàgina d'inici curiosa on ens espera una nevera llegint un còmic (coses més estranyes s'han vist) i des d'on podem accedir a tres blocs diferents de l'autor/a (encara no ho he aclarit). El millor és que també incorpora l'apartat Fan Art (els americans als dibuixos n'hi diuen Art directament) que resulta força divertit.

Us animo a que mireu els altres "fans" perquè estan molt bé. De fet, podeu anar clicant els links als seus blocs i webs o buscar-los a la xarxa perquè el treball d'alguns val molt la pena! I sinó mireu els dibuixos de Donny Nguyen!

Adolescència desnatada

SKIM (La Cúpula, 2009)
Mariko Tamaki + Jillian Tamaki (il·lustracions)

És dur ser la diferent en un institut privat de noies, sobre tot si a les festes de disfresses tu vas de lleó covard d'El màgic d'Oz i la resta de ballarines. En aquest còmic, les cosines Tamaki retraten la crisi d'identitat de Kim, una adolescent nord-americana de setze anys fascinada pel món de la màgia i la bruixeria.

Tot comença amb el suïcidi d'un company de classe i xicot d'una de les noies més populars. El fet trasbalsarà el dia a dia de la comunitat d'estudiants fins arribar a punts un xic extrems com la creació d'un club defensor de la vida. En aquest context, Kim, una outsider massa grassa pels estàndards adolescents (d'aquí el sobrenom irònic Skim: llet desnatada en anglès), s'enamora. Serà el moment de la descoberta dels desenganys amorosos, la definició d'una identitat sexual, la relació amb la mort, el sentiment de comunitat, la barrera dels prejudicis. Sense afectació, ni excessos sentimentaloides.

És una d'aquelles històries que parlen sobre fer-se gran, sobre els primers sotracs del món adult. Tot i així, no interessarà només al lector adolescent. El llenguatge afilat, directe i desenfadat de Mariko Tamaki acompanyat pel dibuix de la sempre excel·lent Jillian Tamaki ens faran passar pàgines a una velocitat trepidant. Després, però, ens podem entretenir llargament observant de nou les vinyetes, farcides de detalls (Kim és fan d'Einstürzende Neubaten i Joy Division!) i recuperar moments tan ridículs i alhora tan representatius de la nostra societat com la visita a la psicòloga de l'institut. Aquí en teniu la pàgina:

Per aquells que no conegueu el treball de Jillian Tamaki heu de saber que és una il·lustradora canadenca molt activa als Estats Units, on viu actualment. A banda de dibuixar còmics i mantenir el web de tires online SuperMutant Magic Academy, ha estat l'encarregada de donar una nova imatge a la col·lecció de clàssics de la literatura universal de Penguin Books, i ho ha fet de forma delicada i bellíssima. Col·labora habitualment amb diverses publicacions periódiques i amb webs. Alguns dels clients més destacats són The New Yorker, Esquire, el New York Times o The Guardian.

Visitar el seu web pot ser addictiu! Sobre tot pel fascinant ventall de tècniques i d'estils que Tamaki pot adoptar. 

Si voleu fer una ullada a alguns dibuixos dels seus fans cliqueu aquí!

Scratch amb sis dits

Um garoto chamado Rorbeto (Cosac Naify, 2005)
Gabriel O Pensador + Daniel Bueno (il·lustracions)

L'autor d'aquest conte és el popularíssim raper brasileny Gabriel O Pensador. Escrita en rimes àgils, ens conta el naixement de Rorbeto, fill d'una família humil, i els seus avenços a l'escola. Patim amb el nen el descobriment de la diferència i com afrontar-la. Podria ser una història tràgica, però no arriba a ser-ho. Ans el contrari, en tot moment el que se'ns transmet és un esperit de superació.

Des de bon començament, Rorbeto ja neix amb una errada. Se li ha colat una R fora de lloc al nom. El pare, que és analfabet, no se n'adona quan el metge li ensenya el certificat de naixement, i d'aquí que Roberto passi a ser Rorbeto. Però és que a banda d'aquest entrebanc, ha nascut amb sis dits en una mà. Motius tots dos suficients com per ser la riota d'una classe de nens sense escrúpols, l'autor aconsegueix donar-los la volta i convertir-los en valors positius. 

Amb un final emotiu i possiblement una mica efectista (per excés de pensament positiu, pot ser, però que és realment molt bonic), la lectura d'Um garoto chamado Rorbeto omple d'optimisme. 

La música de Gabriel O Pensador és crítica i parla dels problemes del Brasil, de les faveles, del nens del carrer, l'analfabetisme, la violència, etc. En aquest context, doncs, el conte de Rorbeto vol ser una injecció de vitalitat i una finestra a d'altres possibilitats. 

L'edició del llibre està molt cuidada. Les guardes són precioses i el tractament tipogràfic està molt aconseguit. Les il·lustracions de Daniel Bueno són molt més austeres que en d'altres dels seus treballs, cosa que en aquest cas afavoreix el text. Elegants i simples, troben el to apropiat per acompanyar una història sense estridències.

Publicitat creativa

Les Rhumes (Delpire éditeur, 2011)
André François

Va ser un llibreter de París que em va alertar sobre l'origen d'aquest àlbum mentre el fullejava. Sembla que l'any 1966 els laboratoris Beaufour van encarregar una campanya publicitària a André François. Aquest va presentar els dibuixos que ara podem veure en l'edició Les Rhumes. Una manera poc convencional i divertida d'anunciar medicaments contra el refredat. De fet, el veritable culpable de la campanya no va ser altre que l'editor francès Robert Delpire.
Defensor acèrrim de la il·lustració com a quelcom més que "dibuixets" per a nens i nenes, amant de la imatge (tant la fotogràfica com la il·lustrada), galerista, editor i publicista. Aquest és Delpire. Quan un bon dia el seu estudi publicitari va atendre la demanda de Beaufour, el francés de seguida va pensar en un personatge que sapigués donar-li el tomb a la proposta: François. D'aquí que els típics anuncis de gent tossint que es prenen un remei miraculós i després respiren tan bé o millor que mai, es convertissin en una desfilada d'estranys personatges semblants a hipopòtams als que, malgrat la seva dòcil aparença, millor no tenir d'animals de companyia.

Jessie Bi, al bloc du9. l'autre bande dessinée (molt interessant si us agrada el món de la il·lustració i el còmic) descriu d'aquesta manera el llibre:

Entre tempérament et substances, un petit livre pour dire par la bonne humeur les mauvaises, celles désignées comme rhumes, qui encombrent parfois le cerveau mais plus certainement les muqueuses enfiévrées de l’appareil respiratoire, dans un chaud par le froid qui fait enchifrener, renifler, moucher voire tousser en un déluge sonore semblant proportionnel aux mucosités secrétées.
Car oui, étymologiquement un rhume est un « écoulement des humeurs », alors quoi de mieux que la panacée de l’humour pour que ces humeurs puissent s’écouler plus rapidement ou pour le moins être évitées ?

D'origen hongarès, François és molt conegut a França per les seves vinyetes a Le Nouvel Observateur, així com per haver il·lustrat molts llibres i àlbums infantils que han calat a fons en l'imaginari popular (Les larmes de crocodil, per exemple). També és coneguda la seva vessant com a escultor i pintor. L'any 2004 el centre Pompidou de París li dedicà una exposició dos anys després que el seu estudi s'incendiés i es perdés la pràctica totalitat de les seves obres. A vegades se l'ha emparentat amb un altre dels grans, Saul Steinberg. Contemporanis l'un de l'altre i habituals en les portades i vinyetes del New Yorker, convergeixen en alguns aspectes de la seva obra com ara un peculiar sentit de l'humor. Tot i així, tots dos tenen una forta personalitat artística.


Us engresco a fer un cop d'ull a Les Rhumes. Animals que són simpàtiques taques negres, caligrafia de la d'abans, humor i bons consells.

Salut!
(no podia acabar d'altra manera)

Seguint l'aroma de la banana

Oh! Que bonic és Panamà! (Kalandraka + Hipòtesi, 2010)

Janosch

Per aquells que van llegir l'entrada de Banana Yoshimoto i els va agradar, sento decebre'ls perquè no parlaré en aquest cas de cap dels seus llibres. Disculpeu-me, doncs, si us he despistat amb el títol de l'entrada, però és que els personatges de Oh! Que bonic és Panamà! (esplèndid títol, per cert) emprenen un viatge seduïts per l'aroma d'una caixa de bananes.
Fa uns dies vaig llegir aquesta piulada al Twitter:












La cita de Francesc Trabal (diria que és de Quo vadis, Sànchez?) ens ve a pèl. El petit ós i el petit tigre marxen amb el que porten posat, com aquell qui diu, cap a Panamà, sense haver fet grans meditacions sobre el tema prèviament. Segueixen un ideal imaginari (cap dels dos ha estat mai a Panamà) sense por del risc que això comporta.
S'ha destacat el fet que vagin fent amics pel camí, tot i que personalment penso que no és veritat i ni de bon tros un fet remarcable del text. El bonic (a part de Panamà...) és que el viatge els serveix per netejar la mirada de prejudicis, del ja sabut, del costum, i els permet veure el que sempre havien tingut al davant. Cal assenyalar també la filosofia de l'autosuficiència de la parella protagonista, gens estranya en els llibres de l'autor, i el —no sé si és voluntari, però aquí ho deixo anar— petit gest agnòstic quan substitueixen les senyals divines per una d'autofabricada. I és que també és veritat que davant les adversitats, aquests dos animalons saben esmolar les seves habilitats per convertir-les en solucions.

- Quan un no sap quin camí ha de seguir –va dir el petit Ós– necessita un senyal.
Així doncs, va fabricar un senyal amb la fusta de la mateixa caixa.

Janosch, o Horst Eckert com diria el seu document d'identitat, és un altre dels clàssics infantils en alemany a adorar.

Mirada oriental al paisatge europeu

El viatge d'Anno (Joventut, 1979)
Mitsumasa Anno

Ja he manifestat en altres ocasions la meva debilitat per les il·lustracions de paisatges amb molts detalls on perdre's. Un altre dels ineludibles és Mitsumasa Anno, un japonès fascinat per Europa que decidí anar-se-n'hi i deixar-se seduir. El producte d'aquesta aventura són una col·lecció de diaris de ruta sense text (n'hi ha també sobre Espanya o Estats Units) que ens transmetrà aquesta seducció a nosaltres, lectors. Qui sap si pels ulls d'un altre aprendrem a veure'ns.

Vaig anar de vila en vila, d'un país a un altre país, i de vegades el viatge m'era fatigós, però era llavors precisament quan assolia la recompensa. Quan un home perd el seu camí, de vegades es troba a si mateix o descobreix algun tresor inesperat. En acabar-se el meu viatge, em vaig adonar que no l'havia començat en busca d'informació, sinó per perdre'm... i per descobrir el món que vosaltres trobareu en aquest llibre. 

Les imatges comuniquen calma, el pas del temps del passeig tranquil i serè. Anirem reconeixent algunes de les grans escenes de la història de l'art (Millet, Vincent Van Gogh, Courbet, Renoir, ...), de la literatura (Andersen, Don Quixot, ...) o simplement pobles i ciutats que, de vegades, podrien ser-ne moltes.

Mitsumasa Anno va guanyar el Premi Hans Christian Andersen el 1984.

Si voleu, feu un cop d'ull a l'entrevista que li van fer a Anno www.yamaneko.org  La pàgina és una mica kitsch, però les preguntes estan bé.

Vistes aèries

No us sé expressar molt bé per què em fascina tant la col·lecció de llibres d'Ali Mitgutsch sobre llocs : la ciutat, el mar, el poble, el parc d'atraccions, etc (en alemany la van batejar com a Wimmelbücher). He intentat fer-ne una petita llista en plan brainstorming:

- perquè existeix en mida butxaca de veritat, petita i manejable, o gegant (jo sóc més fan de la versió diminuta).
- perquè no té text, ni trama
- perquè sembla que a la vida passin moltes coses
- perquè té tocs d'humor
- perquè hi ha personatges de tota mena i condició
- perquè allà on vagis hi haurà un Mitgutsch esperant-te (diria que s'ha editat en una vintena de llengües. Per mi és un clàssic omnipresent)
- perquè permet estimular la imaginació

- perquè l'autor sembla un paio molt simpàtic i els seus dibuixos ho transmeten
- perquè no són llibres pretenciosos
- perquè dins la corrent "buscant a Wally" sempre serà dels millors (a veure qui troba el polissó marejat...)
- perquè realment són entretinguts!

N'hi ha forces títols. Aquí els podeu trobar a RBA o a La Galera i a França i Alemanya a Ravensburger. Diria que a Espanya només s'han editat en format mitjà i si us fa gràcia tenir la mida aquesta com de viatge haureu de buscar-los en altres llengües.

Tot fos tan fàcil...

Aquí teniu l'enllaç al web de Quentin Blake, il·lustrador conegut sobre tot per haver dibuixat molts dels llibres de Roald Dahl. La pàgina està molt bé i conté uns vídeos d'allò més didàctics on Blake explica el seu procés de treball i ens arriba a fer pensar que yes, we can. Podeu provar-ho a casa, amics, però probablement el que és màgic és aquest senyor i no el seu llapis...
Per cert, que ordenat que ho té tot. I totes aquelles carpetes plenes de dibuixos! Uau.

Web oficial de Quentin Blake
Vídeo del procés de treball

Ressenya del llibre Agu Trot.