¡Oh, las playas de Lukannon, si nadie fuera a cazar!

Us recordàveu de la sèrie dels 80' Seabert sobre una foca blanca i uns caçadors de foques?

Avui llegint el relat La foca blanca de Kipling he tingut un flash back. Tracta també d'una foca, Kotick, que a diferència de la resta de la seva camada, és completament blanca. Això sembla ser que és molt rar. Un dia descobreix que els humans es dediquen a caçar foques i matar-les de mala manera per treure'ls la pell i s'horroritza. A partir de llavors es dedicarà en cos i ànima a trobar un lloc per viure en pau on no hi pugui arribar l'amenaça humana.

Us deixo el gran hit de Parchís amb les seves veus infantils corejant "sibert-sibert-sibert-sibert-sibert". Feliç dimarts.

També he pensat que transcriuria la cançó  de Lukannon, del llibre de Kipling. Per acabar de fer un dia de foques com cal:

LUKANNON*

Un día vi a mis amigas (pero ¡ay, qué vieja soy ya!)
donde rugen en verano las olas en su chocar.
Oí su canción a coro, que ahogaba la de la mar.
Eran millones de voces, dos millones, tal vez más.

Canción que canta el buen tiempo en la laguna de sal.
Canción de los escuadrones por las dunas al pasar.
Canción de danzas nocturnas que en llamas convierte el mar.
¡Oh, las playas de Lukannon, si nadie fuera a cazar!

Un día vi a mis amigas (¡ya no las veré jamás!).
La playa se volvió negra, llegaban legiones ya.
Y gritábamos con fuerza sobre la espuma del mar
para dar la bienvenida a cada foca llegar.

¡Oh, las playas de Lukannon...! No existía un trigo igual,
con su musgo humedecido por la niebla de la mar.
La plataforma de juegos se ve a lo lejos brillar.
¡Oh, las playas de Lukannon..., nuestras playas..., nuestro hogar!

Hoy he hallado a mis amigas; tristes, dispersas están.
El cazador nos dispara, nos golpea hasta matar.
Le seguimos como ovejas, y nos trata sin piedad.
¡Oh, las playas de Lukannon, si nadie fuera a cazar!

¡Gira hacia el Sur! ¡Corre y corre, Gooverooska, sin parar!
Cuéntale al virrey marino la historia de nuestro afán.
Vacía como una cáscara que arroja la tempestad,
¡oh, la playa de Lukannon no verá a sus hijos más!


*Extret de El Libro de la Selva Rudyard Kipling (Madrid: Anaya, 1995, p138)
 

Contribuint a la devaluació dels creuers

El primer llibre que ens va venir al cap quan va haver-hi l'accident del Costa Concordia va ser l'assaig periodístic de David Foster Wallace Algo supuestamente divertido que nunca volveré a hacer (DeBols!llo, 2003). La culminació de la lectura sobre un viatge en creuer de luxe explicat per DFW podria ben bé acabar amb l'absurd de voler seguir un ritual d'acostament a terra fent sonar la sirena per tal que els tripulants puguin saludar els curiosos que els miren des de la platja. El desafortunat desenllaç seria que el vaixell acaba xocant amb una roca i enfonsant-se el dia de l'aniversari de la catàstrofe del Titànic. Sumeu-hi un capità que abandona el vaixell abans d'hora i passa de tornar ni de seguir els protocols de seguretat i evacuació estàndard mentre els tripulants encara saluden i l'aigua ja comença a filtrar-se de forma alarmant, i tindreu una història freak total.

Fotografia extreta d'El País, AP, 15 de gener del 2012. El Costa Concordia sembla Moby Dick.

Però evidentment, no tot acaba amb el Costa Concordia. Els creuers estan d'enhorabona! Aquesta setmana ha estat el drama del Costa Allegra el que ha omplert titulars.
Els joves lectors trobaran a la taula de novetats de les llibreries Aigües tèrboles, de Claudia Gray (Estrella Polar, 2011). Si Algo supuestamente... no ens havia dissuadit definitivament de l'aventura en creuer, la novel·la de Gray on un home llop es cola al Titànic, ens canviarà la imatge fins ara fixada per Leonardo di Caprio i Kate Winslet en la súperproducció de James Cameron.
I ves que encara no han entrat en acció els pirates de les Seychelles, ... Ara, que si el seu capità hagués de ser Jack Sparrow, pot ser l'aventura valdria la pena.

De cares a la setmana santa, penseu-vos-ho. Les agències de viatges fan descomptes de fins el 70%.

Vendre's la càrrega de consciència

El llibre negre dels secrets (Cruïlla, 2007)
F.E. Higgins
Premi Protagonista Jove 2008

Ludlow Mostela és un noi que malviu a la City fent de carterista. Un dia aconsegueix fugir i va a petar a la botiga de Joe Zabiddou, un misteriós prestador que, com ell, acaba d'arribar a Pagus Parvus.
El negoci de Zabiddou és guardar secrets que paga a preus molt alts. És a dir, paga per guardar secrets i ho fa en un poble on el 99% no té ni cinc. El seu èxit és immediat.

Ludlow li farà d'ajudant transcrivint els secrets en un enigmàtic llibre negre. Escoltarà, amb unes orelles igual d'atentes que la nostra curiositat, les històries macabres dels habitants de Pagus Parvus. Moltes de les desgràcies dels pagus-parvusencs estan relacionades amb Jeremiah Trinquet: ric, malvat, xantatgista, èticament i moralment reprovable, i estafador empedreït. El veredicte per tots compartit però mai expressat obertament és que Trinquet mereix la forca. Tenen l'esperança que Zabiddou acabi amb ell, però no s'hi mostra gaire disposat. Sembla que l'ofici de prestador no inclou matar a ningú, però mai se sap a què es pot estar disposat.

"un home té dret a tenir com a mínim un secret"

Normalment, quan llegim aprenem a posicionar-nos al costat dels que considerem que són els bons. A El llibre negre dels secrets tots els personatges es despullen de manera que la part fosca de cadascun se'ns manifesta. La por els duu a cometre crims i atrocitats, a trair-se els uns als altres i a no pensar en alternatives a sotmetre's al xantatge d'altri. És clar que totes aquestes accions comporten uns certs remordiments i els provoquen insomni. El millor remei per sentir-se més alleugerits serà desfer-se del secret que els corromp i vendre-se'l a Zabiddou. Bons i dolents? Els límits se'ns presenten força borrosos.

Llibre que de ben segur agradarà, puix que satisfà el nostre esperit tafaner, i també part del morbós. Desconfiarem una mica més del nostre metge, pot ser ens atrevirem a discutir l'autèntic valor dels llibres rurals amb la llibretera, deixarem de menjar botifarres farcides (per cert! al born en fan unes amb taronja confitada bocato di cardinale!!), el tema dels enterramorts i els zombies seguirà igual (de fet ja era un tema que feia una mica d'esgarrifances), etcètera, etcètera.

Higgins sap mantenir-nos atrapats en la història i ens deixarà amb ganes de més. Després d'haver repassat la capacitat de maldat dels humans i, sobre tot, la importància dels diners en les seves vides, ens torna a deixar sols, però amb una mirada renovada cap als nostres veïns. Tothom té secrets. Fins i tot Ludlow en guarda un. Fins i tot Joe. Fins i tot nosaltres.

Veiem aquí les portades de les edicions castellana (Urano, col·lecció Puck), anglesa (Macmillan) i catalana (Cruïlla). Cadascuna té un to diferent, la primera és morbosa ("tengo que confesar algo horrible...), la segona és més fantasia i la darrera és simplement misteriosa. No s'aprecia del tot bé en la fotografia, però llibre i tipografia són negres. Per tal de poder llegir bé el títol has de posar el llibre una mica a contrallum, cosa que casa molt bé amb el sentiment constant de Ludlow, de Polly (i el nostre mentre llegim!) de curiositat pel que amaga a les seves pàgines.

Encara que es tracta de llibres independents, F.E. Higgins planteja L'encantador d'ossos (Cruïlla) com a una trama paral·lela a la d'El llibre negre dels secrets. Segons explica la mateixa autora al web Meet the author, l'element que uneix els dos llibres és la cama de fusta. I atenció! En tots dos ens deixarà amb la intriga! Pot ser a The Eyeball Collector o al recent The Lunatics Curse, que ja han sortit a Anglaterra, hi ha alguna pista més sobre aquest enigma.

Va, i ara ELS QUE HEU LLEGIT EL LLIBRE sigueu sincers! Qui no s'esperava que entre la Polly i en Ludlow... definitivament, aquest és un llibre amb poques històries d'amor!

Adolescència desnatada

SKIM (La Cúpula, 2009)
Mariko Tamaki + Jillian Tamaki (il·lustracions)

És dur ser la diferent en un institut privat de noies, sobre tot si a les festes de disfresses tu vas de lleó covard d'El màgic d'Oz i la resta de ballarines. En aquest còmic, les cosines Tamaki retraten la crisi d'identitat de Kim, una adolescent nord-americana de setze anys fascinada pel món de la màgia i la bruixeria.

Tot comença amb el suïcidi d'un company de classe i xicot d'una de les noies més populars. El fet trasbalsarà el dia a dia de la comunitat d'estudiants fins arribar a punts un xic extrems com la creació d'un club defensor de la vida. En aquest context, Kim, una outsider massa grassa pels estàndards adolescents (d'aquí el sobrenom irònic Skim: llet desnatada en anglès), s'enamora. Serà el moment de la descoberta dels desenganys amorosos, la definició d'una identitat sexual, la relació amb la mort, el sentiment de comunitat, la barrera dels prejudicis. Sense afectació, ni excessos sentimentaloides.

És una d'aquelles històries que parlen sobre fer-se gran, sobre els primers sotracs del món adult. Tot i així, no interessarà només al lector adolescent. El llenguatge afilat, directe i desenfadat de Mariko Tamaki acompanyat pel dibuix de la sempre excel·lent Jillian Tamaki ens faran passar pàgines a una velocitat trepidant. Després, però, ens podem entretenir llargament observant de nou les vinyetes, farcides de detalls (Kim és fan d'Einstürzende Neubaten i Joy Division!) i recuperar moments tan ridículs i alhora tan representatius de la nostra societat com la visita a la psicòloga de l'institut. Aquí en teniu la pàgina:

Per aquells que no conegueu el treball de Jillian Tamaki heu de saber que és una il·lustradora canadenca molt activa als Estats Units, on viu actualment. A banda de dibuixar còmics i mantenir el web de tires online SuperMutant Magic Academy, ha estat l'encarregada de donar una nova imatge a la col·lecció de clàssics de la literatura universal de Penguin Books, i ho ha fet de forma delicada i bellíssima. Col·labora habitualment amb diverses publicacions periódiques i amb webs. Alguns dels clients més destacats són The New Yorker, Esquire, el New York Times o The Guardian.

Visitar el seu web pot ser addictiu! Sobre tot pel fascinant ventall de tècniques i d'estils que Tamaki pot adoptar. 

Si voleu fer una ullada a alguns dibuixos dels seus fans cliqueu aquí!

La bici com a moneda de canvi

No us deixeu enganyar. La bicicleta de Sumkhí no va sobre una bicicleta, encara que en sigui el fil conductor. El mateix protagonista ens ho adverteix de bon principi:

  

Y en cuanto a mí, que tengo más o menos once años y dos meses, he cambiado por completo, cuatro o cinco veces, en el curso de un solo día. Así que ¿por dónde empezaré a contar mi historia? ¿Por el tío Zémaj o por Esti? Cualquiera de los dos serviría. Pero creo que empezaré por hablar de Esti.

És una història de canvis i l'escenari on succeeixen, Israel; però sobre tot, és una història d’amor, sinó de què Sumkhí s’hauria decantat per començar parlant-nos d’Esti? Vivim amb ell les transformacions que pateix al llarg del dia (i de l’endemà) que tracten els eixos fonamentals de l’amistat, la traïció, el posicionament polític, l’amor i la família. Tot se’ns explica de manera fluida i serena. Els detalls que ens va donant l’autor, els elements secundaris, són la part més treballada i, per a mi, interessant del text. Un exemple seria com ens explica la diferència entre dues famílies a partir del menú habitual del seu sopar. No em refereixo a un contrast referent només al nivell adquisitiu, sinó als tarannàs vitals de cadascuna.

L’empremta pacifista d’Amos Oz hi és present. És molt bonica la manera com tracta i posa en escena el context de l’obra: Jerusalem als anys quaranta sota mandat anglès. Personatges clau com l’oncle Zémaj –l’únic que ha marxat, ha viatjat i que és titllat d’estraperlista– o el pare d’Esti –home raonable que tracta al protagonista com a un adult– serveixen de contrapunt a la resta de família de Sumkhí (paral·lela a l’opinió popular).

Per últim, un breu apunt. En el meu cas vaig llegir l'edició de Siruela en castellà que anava acompanyada d'unes il·lustracions de Joaquín Peña Toro. És una pena perquè dóna la sensació que, llevat de la que serveix de coberta que és a tot color, les imatges no estiguessin pensades per a anar impreses en blanc i negre i en general aporten poc al text.

A l'edició de Cruïlla, de factura diametralment oposada, les il·lustracions són de Miguel Gallardo.

S'han fet diferents edicions per a públic adult o juvenil d’aquest llibre escrit per Amos Oz el 1978. El podeu trobar:

                                     En català: La bicicleta d’en Sumkhí (Col. El vaixell de vapor, Cruïlla, 2004)

                                     En Castellà: La bicicleta de Sumji (Siruela, 2005), (DeBolsillo, 2006)

Adaptacions lliures...

No té res a veure amb el llibre El libro de las cosas perdidas de John Connolly (Oniro, 2008), malgrat tingui el mateix títol, però us penjo aquesta animació només per confirmar que hi ha llibres que atrapen, i aquest n'és un.

L'Escola Estrambota

L'escola estrambota d'Imma Monsó i Miguel Galardo (La Magrana, 2005)

Primera incursió d’Imma Monsó a la novel·la infantil i juvenil acompanyada per les il·lustracions de Miguel Gallardo, duet encertat que encaixa en to i imaginari.

Dubto que ningú pugui dir que mai no ha pensat que l’escola era un pal, que li feia mandra d’anar-hi o que en alguns moments s’hi aborria. Sempre és millor una orgia de sucre i colors, saltar damunt els bassals, revolcar-se en el fang, dir paraulotes, fer brometes inofensives als companys, ... què us he de dir!

Això és el que es pot fer a L’escola estrambota. Una escola sense normes que sembla treta de la fàbrica de xocolata de Willy Wonka amb una professora una mica especial que recorda una Mary Poppins contemporània amb MOLT més sentit de l’humor que la del paraigües. Després de llegir aquesta estrambohistòria plena de picades d'ullet i de petites revantxes, hem de confessar que pot ser sí que ens ve de gust agafar l’escombra o rentar els plats. Ben mirat, sempre podem fer-ho amb la mini-cadena a tot drap.

Llibre amb moralina? Pot ser sí. Amics, futurs estrambotons, mantingueu-vos lluny de les Barbie Sausalito Beach! Que el desordre i la marranor ens acompanyi! Ascandacríton qui se’n senti CUL-pable!

Un que m'està agradant!

Si algú em vol acompanyar,

El libro de las cosas perdidas: John Connolly (Oniro, 2008)

Aquesta entrada conté Bonus Track!