Madrid qué bien resiste...

La defensa de Madrid
Manuel Chaves Nogales (Espuela de Plata, 2011)

Sobre la defensa de Madrid existeixen molts testimonis publicats, aquest llibre recull el de Manuel Chaves Nogales que publicà des de l’exili una sèrie d’articles que narren els esdeveniments que es produïren a la ciutat a partir de novembre de 1936. El llibre ha estat possible gràcies a la recerca feta per María Isabel Cintas Guillén. És interessant el periple que seguí aquesta investigadora de la Universitat de Sevilla fins a poder recuperar els textos que reposaven en arxius de diferents països. La investigació buscava aclarir quin fou el camí que seguí Chaves Nogales  quan va marxar a l’exili a finals de 1936. Aquest  periodista sevillà es definia a si mateix com a petit burgès, és un dels periodistes més importants de la seva època pel  rigor amb que exercia el seu ofici. Chaves Nogales havia seguit tots els esdeveniments claus a Espanya  i era coneixedor d’allò que passava en altres països europeus, dels seus viatges a Rússia, Alemanya i Itàlia sorgirà la seva visió profundament crítica cap al feixisme i el comunisme.

De fet no se sap del cert sota quines circumstàncies Chaves Nogales escrigué aquests textos, perquè es sabia que ell havia sortit de Madrid en el moment en que el govern republicà abandona la ciutat, però allò que s’acaba deduint d’aquest text i altres testimonis del moment és que Chaves Nogales hauria tornat a la ciutat i hauria entrevistat al general Miaja. Els textos, que es publicaran a Mèxic i a Londres al llarg del 1938, sorgeixen en part de la seva tornada a Madrid  i d’altra banda d’allò que el seu germà, militar a les ordres del general, li hauria pogut explicar de la defensa de la ciutat.  Seran escrits amb posterioritat, un cop exiliat a França. Al llibre també es recuperen els dibuixos que acompanyaren  la publicació dels articles a Mèxic fets per l’il·lustrador Jesús Helguera. S'ha de dir que el disseny del volum amb aquest gust retro és molt atractiu.

Manuel Chaves Nogales

En aquesta crònica Chaves Nogales anirà narrant els diversos episodis de la defensa sorgint el general Miaja com un dels protagonistes. La capacitat de lluita i de compromís del vell general són descrites per Chaves Nogales amb admiració, en remarca la seva habilitat en la difícil relació amb la Junta de Defensa de Madrid i amb Largo Caballero,  però també busca fer-ne el retrat humà. També els ciutadans, la seva voluntat de resistència i les penúries que passen apareixen en primer pla en altres moments. Altres protagonistes que apareixeran jutjats severament seran els anarquistes i els comunistes, apareixen submergits en les seves confrontacions sectàries, com exaltats, remarcant el seu coratge mediatitzat pel seu fanatisme ideològic.

Manuel Chaves Nogales reconstruirà alguns dels episodis més importants de la defensa de Madrid, allunyat ja del focus de la guerra, exiliat, apartat per les seves opinions que resultaven incòmodes a ambdós bàndols. Busca narrar amb la màxima objectivitat els fets, amb un profund sentit crític, sobretot amb aquells que actuen d’una forma fanàtica i totalitària. No és aquesta una crònica condicionada per la propaganda sinó que expressa clarament el punt de vista del periodista.

Espais escrits

Les lieux de Marguerite Duras, Marguerite Duras i Michelle Porte ( Les éditions de Minuit, 1987)

Los espacios de Marguerite Duras, Marguerite Duras i Michelle Porte ( Ediciones del Oriente y del Mediterraneo, 2011)

Les lieux de Marguerite Duras recull el diàleg, ple de complicitat, entre Duras i la seva col·lega i amiga Michelle Porte. Aquest va servir per crear dos programes amb el mateix títol emesos a TF1 el maig de 1976. Amb la casa de Duras de Neauphle-le-Château com a rerefons inicial, s’anirà desplegant la conversa al voltant dels llocs on van transcórrer la vida i l’obra de l’escriptora francesa. Les fotografies que acompanyen el text són algunes de les que Duras i Porte tenien al davant i són punt de partida per algunes de les reflexions de l’autora francesa.
En el moment en que es produeixen les entrevistes Duras està immersa en els anys que dedicà al cinema. Entre 1972 i 1980 no va escriure cap llibre, només es preocuparà de les seves pel·lícules. El cinema era una altra forma d’escriptura per Duras, escriure en imatges. La seva producció cinematogràfica serà un dels eixos de la conversa, aquest és l’ofici comú que comparteix amb l’entrevistadora. De fet l’inici del diàleg a la casa de Nauphle-le-Château els serveix per situar-se en un dels films de Duras, Nathalie Granger (1972), que va ser rodat al seu interior. La casa és un dels protagonistes d’aquesta pel·lícula , Duras reflexiona sobre la relació entre dona i casa, també sobre la seva pròpia relació amb aquesta casa, un espai on ella escriu.

Marguerite Duras i Michelle Porte
a la casa de Neauphle-le-Château

Un altre element que condueix el llibres són les fotografies, a partir de les de la seva infantesa l’escriptora evocarà la seva mare, la vida de la familia a Vietnam, però al mateix temps aquest és l’espai on descobreix una dona que es convertirà en protagonista d’un dels seus llibres ( El Vicecònsol ) i d’un dels seus films (India Song). És Anne-Marie Stretter, un record que s’acaba convertint en un dels personatges femenins més importants per Duras: ... elle a incarné pour moi longtemps un sorte de double pouvoir, un pouvoir de mort et un pouvoir quotidien. Elle élevait les enfants, elle était la femme de l’administrateur général, elle jouait au tennis, elle recevait, elle se promenait, etc. Et puis elle recelait en elle ce pouvoir de mort, de prodiguer la mort, de la provoquer. Quelquefois de me dis que j’ai écrit à cause d’elle. Aquí apareixerà un altre dels espais, el Château Rothschild on es va rodar India Song. Els diàlegs de les pel·lícules, les veus de dones apareixen com un altre element per seguir amb aquesta cadena d’espais.

El que és més interessant i sorprenent d’aquest llibre, és com a partir de la reflexió sobre els espais on Duras habita i fa habitar els seus personatges, es despleguen molts altres elements sobre la seva obra. Hi trobarem les reflexions sobre el seu cinema, sobre l’escriptura, una escriptura que no té límits. Duras deia : Todo escribe a nuestro alrededor, eso es lo que hay que llegar a percibir... Llegint la conversa ens podem fer una idea de com aquesta capacitat de percebre de Duras estava ben afilada i repercutia en les diferents vessants de la seva creació.

Bonus track

"De quan de Sant Cebrià del Rosselló en dèiem Saint-Cyprien"

Un de tants (Club Editor, 2009)

Lluís Ferran de Pol

De quan de Sant Cebrià del Rosselló en dèiem Saint-Cyprien , aquest era el títol de la primera part del recull de textos de Lluís Ferran de Pol De lluny i de prop ( publicat a l’editorial Selecta el 1973). Club Editor va recuperar aquests textos el 2009 per publicar-los sota el títol Un de tants. També s’inclouen en aquest volum els fragments escrits per l’autor durant la batalla de l’Ebre, l’anomenat Dietari de l’Ebre.

Els diferents textos que integren Un de tants ens narren el camí seguit per Ferran de Pol des de la Batalla de l’Ebre fins que aconsegueix embarcar-se al Sinaia per exiliar-se a Mèxic. L’autor era capità d’artilleria de l’exèrcit republicà quan acaba la guerra. El conflicte havia esclatat en el moment en què Ferran de Pol preparava les seves oposicions a notari i ja havia obtingut reconeixement en l’àmbit literari amb Tríptic.

L’autor es considera “un de tants” que van creuar a França el fred hivern de 1939, el seu relat ens mostra de manera lúcida i clara la dramàtica situació viscuda pels refugiats espanyols en aquest país. Seguirem el pas de la frontera, l’esgotament, la fam i l’arribada a la platja que es convertirà en camp de concentració. Ferran de Pol és capaç de narrar amb una gran sensibilitat la vexació a la que es veuen sotmesos. Expressa d’una manera solidaria la duresa de l’estada a la platja, la seva veu és la veu de molts, combina les vivències individuals amb les col·lectives. Ferran de Pol aprofundeix en una reflexió sobre la condició humana.

La brutalitat de la seva situació de presoner contrasta amb allò que en un altre moment havia estat un alleujament:

Vaig d’un cantó a l’altre. M’esforço a distreure’m. Tinc uns quants llibres, els que em van acompanyar al front i que allí, en un clar de calma m’agradava tan de rellegir. Provo de fullejar-los. Les meves mans negres de brutícia semblen potes d’ós damunt el paper. Ni els meus dits saben girar les pàgines del llibre, ni el meu esperit arriba a assolir la significació de les paraules. La meva ànima esgarrapa la superfície dels poemes i el sentit en rellisca: m’han sortit urpes. Sóc dins una presó de bestialitat i només entenc el remolí de passions que en mi alça una paraula: pa...

Refugiat republicà a la platja de Saint-Cyprien

Amor, adesiara sento mon pensament

que un sacre horror l’assalta en sa tranquil·la via:

a l’un costat vas tu, l’usada companyia...

Llenço el llibre. Enfonso les mans sota els meus parracs i m’entretinc a matar-me els polls. El cruixit que fan en esclatar entre les meves ungles m’arriba a ser agradós.

La visió que ens mostra Ferran de Pol és profundament crítica, amb una voluntat objectiva i valenta, però al mateix temps hi apareixen imatges carregades de simbolisme com és habitual en la seva obra.

Clou el volum Dietari de l’Ebre, text inèdit fins aquesta edició, i que es podria sumar a altres cròniques del front que sembla ser van ser impulsades pel conseller Carles Pi Sunyer. Ferran del Pol fixa aquí la seva mirada en allò més quotidià de la vida al front.

Aquest llibre el trobem dins de la col·lecció La cara fosca de les lletres on també trobem l’experiència de Francesc Grau-Viader al front de l'Ebre narrada a Dues línies terriblement paral·leles. Els dos llibres van ser editats al mateix temps ampliant la memòria dels escriptors catalans a la Guerra Civil.

"Podia fotografiar el pensament."

Ligeramente desenfocado

Robert Capa (La Fabrica, 2009)

“Podia fotografiar el pensament” deia Steinbeck de Robert Capa, ho veiem escrit a la faixa d’aquest llibre deliciosament editat per La Fabrica. Al seu interior s’hi combinen algunes de les fotografies més importants que Capa va fer durant la Segona Guerra Mundial i els textos que narren el seu periple pels diferents fronts d’aquest conflicte. Aquest llibre va aparèixer per primera vegada el 1947 a Nova York i era el quart d’aquest tipus que Capa publicava, llibres que mostraven el seu pas per la Guerra Civil Espanyola (Death in making, 1938) i pels diferents escenaris de la Segona Guerra Mundial ( The Battle of Waterloo Road, Invasion! i Slightly Out of Focus) i que serien una referència gràfica clau d’aquesta època convulsa per Europa.

Ligeramente desenfocado ens presenta el periple de Robert Capa des de l’estiu del 42 a EEUU fins al final de la Segona Guerra Mundial a Europa. L’inici no pot ser més cinematogràfic, situa Capa en el moment que estant a Nova York rep tres cartes, la primera era la proposta de Collier’s de viatjar a Europa com a reporter gràfic de la revista, la segona era una carta del Departament de Justícia dels EEUU recordant-li la seva situació il·legal al país per la qual cosa se li impedia exercir el seu ofici i la tercera era de la companyia de l’electricitat (ja no es molestarà a obrir-la imaginant-se el possible tall de subministrament de llum). Un inici que no pot deixar indiferent, i que serà seguit per altres moments encara més apassionant amb la descripció del pas del fotògraf per Anglaterra, per Sicília, França i el desenllaç de la guerra a Alemanya.

Al text, Capa ens narra les peripècies del seu ofici i ens transmet la profunda convicció que el portà a exercir-lo. La narració és àgil i està carregada d’ironia i d’un gran sentit de l’humor . O veiem per exemple en les reflexions del fotògraf abans del Dia D :

Si en este punto de la historia mi hijo me interrumpiera para preguntar “¿Cuál es la diferencia entre un corresponsal de guerra y cualquier otra persona de uniforme?” tendría que responder que el corresponsal de guerra bebe más, liga más, gana más y tiene más libertad que un soldado, pero que a esas alturas de la guerra, tener la libertad de elegir dónde estar en cada momento y tener la posibilidad de ser considerado un cobarde sin ser ejecutado por ello constituían para él una tortura. El corresponsal de guerra tiene en sus manos su mayor apuesta, su vida, y puede elegir el caballo al que apostarla, o puede guardársela en el bolsillo en el último segundo. Yo soy un jugador. Decidí acompañar a la Compañía E en la primera oleada.

Cal dir aquí que Capa és l’únic fotògraf que trepitja la platja el primer dia de desembarcament, i seves són les úniques vuit imatges que es conserven d’aquest moment ( la resta de les 136 fotos que havia fet enmig del caos de la batalla es van fer malbé al laboratori).

Però Capa no només ens parla del camp de batalla, com en les seves fotografies, allò humà i allò quotidià també tenen un paper principal en la història. Al mig de la barbàrie de la guerra ens parla de les emocions d’aquells que la viuen i entre ells trobem al mateix Capa que, emocionat i plorant, arriba a París amb els republicans espanyols que formaven part de la divisió Leclerc.

Aquest és un llibre on les imatges i el text creen un conjunt capaç de traslladar-nos d’una manera molt viva el moment històric, però també ens transmet l’energia i la força dels sentiments d’aquells que el visqueren.


Bonus track: La Maleta Mexicana

"Lo hemos visto en Homero, Michael"

Kubrick
Michael Herr (Anagrama, 2001)

Qui esperi trobar un decàleg sobre com fer bon cinema, els secrets d'un dels directors de cinema més reputats, les trifulgues més morboses o els vinagres de la indústria, millor esculli un altre dels molts llibres que parlen de Kubrick. En aquest, Michael Herr parla sobre un amic. Un amic al que admirava i del que va aprendre, sí, però també al que va haver de saber dir que no en algunes ocasions.
Va escriure aquest llibre, diu, per fer justícia a la imatge que la premsa donava de Stanley, sobre tot després de la seva mort i de l'estrena d'Eyes Wide Shut. D'alguna manera, és la biografia de la seva relació d'amistat amb la intenció clara que el lector percebi el genial cineasta més enllà dels tòpics de maníac obsessiu i extravagant. No incideix massa en la filmografia, ni en detalls tècnics o d'interès per a estudiants i professionals del cine (pot ser una mica més en l'últim film). Encara que ens explica un reguitzell d'anècdotes i de converses, la gran majoria telefòniques i eternes, de les que sí podem aprendre i entendre el personatge.
Evidentment, no intenta negar que algunes de les coses que s'expliquen sobre Kubrick són força certes: que era molt dur amb els actors ja fossin estrelles o principiants (molt més del que un podia imaginar a priori); era extremadament perfeccionista, no li agradaven els periodistes ni les sessions de fotos, rodava cada escena les vegades que fes falta fins que sortia el que volia, era un garrepa amb els diners (pagava poc i sabia aconseguir el que volia dels demés ja sigui per amistat o pel prestigi que comportava haver estat en una peli seva) i s'encaparrava amb algunes coses (frases, llibres, autors, etc).

Tom Cruise, Kubrick i Sydney Pollack durant el rodatge d'Eyes Wide Shut

"No quiero dar la impresión de que nunca me sacó de quicio, de que nunca pensé que era un capullo, ni de que su falta de confianza no era a veces un obstáculo y algo poco saludable, ni de que sus exigencias no fueran excesivas. Nada se interponía entre el perro y su chuleta."

Les escasses 120 pàgines (amb un cos de tipo ufanós i d'agrair) compleixen els requisits d'una biografia o, al menys, d'un tipus concret de biografia. Escrita des del punt de vista d'un col·lega de professió i amic, ens situem al bando dels que estimen Stanley Kubrick. En acabar la lectura, sentim un gran respecte pel cineasta, pel que ha significat pel món de l'art en general, l'apreciem també com a persona, aprenem a perdonar-li algunes manies i correm al videoclub a rescatar les seves pelis (per primer cop o per repetir). Herr tanca el llibre amb una reflexió que obre les portes a la nostàlgia. Kubrick tanca un cicle, ens diu, el de la tradició cinematogràfica d'algú nascut abans del 1930.


Personalment, un dels detalls que més m'ha interessat de com Herr descriu el treball de Kubrick és, a banda de l'exhaustiu treball de recerca d'històries, la voluntat de transmetre en el film no el text del llibre en el que es basa en si, sinó la impressió de la primera lectura que en va tenir. Buscar una equivalència visual, explica, d'aquesta primera reacció, probablement més visceral, no pervertida per la relectura ni la reflexió posterior. D'aquí, penso, que els fos difícil d'entendre (a Herr i d'altres amics) la versió del text d'Arthur Schnitzler Relato soñado que Stanley els proposava de fer a Eyes Wide Shut. També hi intervé, és clar, la lectura sempre potencial dels textos, pensant com allò podia traduir-se al cinema, convertir-se en una obra mestra i en un èxit de taquillatge.

Records d'una ciutat ferida

Diari de guerra. Nova York, tardor 2001

Fèlix Fanés (L'Avenç,2011)

Deu anys després de l’atemptat a les Torres Bessones a Nova York, Fèlix Fanés pública el diari que va escriure mentre estava a Nova York la tardor de 2001. Fanés, catedràtic d’història de l’art a la UAB, arriba a la ciutat el 30 de setembre per tal de preparar una exposició sobre Dalí i un llibre sobre Miró. Al diari hi trobarem la seva experiència en arribar a una ciutat encara commocionada pels atemptats, també anirem trobant ecos de la guerra que començarà a l’Afganistan, serà el teló de fons de l’estada de l’autor a la ciutat. Mentre Fanés visita museus, fa consultes a biblioteques i arxius, parla amb galeristes i col·leccionistes per tal de fer avançar els seus projectes, no pot deixar de banda allò que viu la ciutat. No sent novaiorqués la seva visió és més distant, però ens transmetrà les sensacions dels amics i coneguts que freqüentarà en la seva estada.

A aquests records Fèlix Fanés hi va entrellaçant el record del viatge del seu pare , Manuel Ibañez Escofet, que havia fet un peculiar viatge a la ciutat l’estiu de 1965. Les cròniques que Ibañez Escofet escrigué per El Correo Catalán portaven el curiós títol de “De Cádiz a Bilbao con escala en Nueva York” , ja que per la seva fòbia a volar feu el viatge en vaixell. Recuperant els articles del pare es van establint els contrastos entre la ciutat del passat i aquesta nova ciutat que està patint un trauma que segurament marcarà el seu futur. Les reflexions sobre els visitants de la ciutat faran aparèixer altres personatges, Pla, Terenci Moix; però també Maiakovski o Céline. Hi ha indrets de la ciutat que evoquen experiències viscudes per altres, aquestes es barrejaran amb les passejades de l'autor per la ciutat.

Imatge de Francesc Torres Memòria fragmentada al CCCB

El llibre ens transporta a un moment que segurament va deixar una marca a la nostra memòria, gairebé tothom sap on era l’11 de setembre i com ens va assabentar del atemptats, però potser és més difícil recordar quines van ser les nostres sensacions en els dies posteriors ja que comencem a veure’ns mediatitzats per les explicacions dels fets. Recuperar una memòria més immediata d’aquell moment fa que ens plantegem com construïm els nostres records, o potser com d’equivocats estàvem amb determinades percepcions. Una lectura que ens convida a fer memòria nosaltres mateixos i a plantejar-nos com ens van marcar els atemptats de l'11-S .


Bonus track

Catàleg de defectes humans

Los mitos clásicos (Crítica, 2011)

William Hansen

La altiva Aracne, conocida por sus habilidades en el arte de tejer, retó a la diosa de dicha disciplina a una competición. Al final, Minerva venció a Aracne. La enfurecida muchacha se ahorcó,  Minerva la convirtió en una araña y bajo esa apariencia sigue colgando y tejiendo. (Ovidio, Las Metamorfosis 6.5-145).

No és aquest llibre solament un recull de belles històries per passar l’estona. Los Mitos Clásicos de William Hansen és molt més que això. Tots i cadascun dels relats que trobem en aquest llibre no són compartiments estancs com probablement trobaríeu en molts diccionaris de mitologia, aquí els herois, déus, semidéus i altres éssers mitològics com ciclops, harpies o centaures es relacionen amant-se i odiant-se com si d’una gran família es tractés.

Poc a poc, conforme aneu llegint, us adonareu que en el fons esteu llegint un gran llibre de psicologia que tracta temes extemporanis i immanents en tota la història humana: l’amor pur, l’etern o el malaltís, l’odi, l’enveja o fins i tot l’assassinat entre parents; les conseqüències de fer allò prohibit i únicament permès als déus o inclús les terribles venjances d’aquest últims.

És molt probable, també, que en moltes ocasions us sentiu identificats amb moltes de les vivències dels personatges. Que no? Sou d’aquelles persones que sempre avisen als demés que si continuen actuant d’una determinada manera acabaran malament i no us fan cas? llegeix el mite de Cassandra. Sou d’aquells amb una ambició sense mesura? Doncs mireu el que li va passar a Ícar o a Mides. Sentiu que quan més treballeu més feina et queda per fer? A Sísif li anireu a explicar!

Molt  més que un llibre de cultura clàssica o que manual sobre comportament humà és un petit tresor que us enriquirà de veritat com a persones.

Història i fum

Mentiras fundamentales de la Iglesia Católica

Pepe Rodríguez (Ediciones B, 2011)

Sempre m'han interessat les lectures sobre el veritable Jesús, l'històric. I és que quan un llegeix a Crossan amb el seu Jesucrist revolucionari, o a Erhardt amb el seu profeta apocalíptic, s'adona que mil·lions de persones seguidores de la religió cristiana segueixen un mite inflat.

En el seu últim llibre, Pepe Rodríguez d'una manera senzilla, divertida i molt ben documentada ens parla del recull de mentides acumulades durant segles començant per Pau i acabant per Joan Pau II.

Veritablement no és únicament una demostració de les fal·làcies del catolicisme sinó de la cristiandat en general. Entre algunes d'aquestes fal·làcies (no les més significatives, però si les que tenen a veure amb el copyright) estarien les invencions del naixement mític de Crist (el mateix dia que Mitra), les ofrenes que li fan el mags d'orient (les mateixes que li feien a Mitra els mags perses) o la invenció paulina de l'eucaristia (ídem).

Podria, pot ser, parlar més sobre totes les deformacions que pateixen els evangelis, molt ben assenyalades en aquest llibre, donat que totes les històries orals sobre el personatge s'escriuen entre 40 i 70 anys després de la seva mort per persones que ni tan sols van ser testimonis, però això us ho deixo a vosaltres.

Bé, aquet llibre és aire fresc en un estiu calorós d'al.lucinats i venedors de fum que hem vist per aquí. Llegiu-lo, us agradarà.

Ceci est la couleur de mes rêves

El color dels meus somnis. Converses amb Georges Raillard.
Joan Miró i Georges Raillard (Lleonard Muntaner, 2009)

A finals de 1975 Georges Raillard entrevista diverses vegades a Joan Miró. Era aquest el moment final de la dictadura i de fet les entrevistes es produeixen durant l’agonia final de Franco i l’última té lloc a Barcelona al desembre un cop el dictador ha mort. Aquest rerefons serà present en el que Miró ens explica ja que el seu compromís polític era clar.

La fama de Miró era la d’un artista silenciós a qui li agradava poc parlar, però veurem com Raillard s’aproxima a l’entrevistat de manera que aconsegueix mostrar-nos  com és el Miró creador, com es mou en els seus tallers a Palma de Mallorca i quin són els factors que influeixen en les seves creacions.

Al final de l’última entrevista Miró li diu a Raillard que li ha arrancat la pell, que amb ell havia pogut parlar com amb Dupin, el fet és que parla amb un amic. Raillard és un bon coneixedor de la realitat política i artística a Catalunya. Fou director de l’Institut Français entre 1964 i 1969, aquesta institució va tenir un paper significatiu per l’ambient artístic barceloní ja que hi trobem vinculats els artistes de Dau al Set.

Ceci est la couleur de mes rêves, 1925

Les entrevistes s’organitzen en 14 blocs, s’hi parlarà de l’obra de Miró, però també d’aspectes de la seva vida , de la seva forma de treballar... també veiem com Miró és bel·ligerant amb la imatge d'innocència que alguns volien construir d’ell, que obviava el seu costat més combatiu. L’artista explica que darrera la porta del taller és un salvatge. Miró és un home revoltat, tan en el terreny artístic com en el terreny polític, sense ambigüitats.

L’entrevista té el caràcter d’una conversa més que d’un qüestionari, i això permet que hi trobem fragments on Miró parla de forma natural de la manera com es va anar construint com artista:

Mais, avant, ça été dur. Je vous ai dit que je crevais de faim quand j’ai peint Le Carnaval d’Arlequin. Ç’a été l’année la plus mauvaise. Et j’étais incapable de faire autre chose, un métier manuel ou artisanal dans un autre domaine. Mais j’ai toujours comparé cette souffrance à l’athlète que se crée de muscles ; il faut ramer à contre-courant pour se créer des muscles. Si l’eau vous entraîne, il n’y a pas d’effort. C’était une souffrance, solitaire, très solitaire. Jamais je n’en parlais à personne, je gardais ça pour moi, je bouclais ma bouche.

Ceci est la couleur de mes rêves, entretiens avec  Georges Raillard, Joan Miró, Éditions du Seuil, 2004 ( Aquesta és l’edició que he llegit, hi ha edició també en castellà de Gedisa, 1998)

Una bona lectura que ens permet conèixer millor a Miró mentre esperem l'exposició de l’octubre a la Fundació Joan Miró de Barcelona.

No us oblideu dels nostres bonus track!!!!

Reunions de pastors

La historia definitiva del club Bilderberg

Daniel Estulin (Booket, 2008)

La veritat, és que mai he estat un defensor de les teories de la conspiració, de fet sempre he pensat que vivim en un món sense direcció, així doncs, podeu imaginar el que pensava quan veia la portada del llibre de Daniel Estulin sobre el club Bilderberg. El que em va decidir va ser que Arcadi Oliveres en parlés en una conferència, vaig pensar que ell no podia estar equivocat (coses de la mania de fer cas a aquells que considero una autoritat).

Efectivament, és un bon llibre, i pels que mai hem cregut en que existeix un grup de persones que dominen el món, l’autor ens obsequia amb un bon grapat de dades, fotografies i documents.

No només ens parla amb pèls i senyals de molts dels integrants del grup, si no que ens diu en quins sectors de l’economia i la política es mouen, com amb la seva influència modifiquen constantment la realitat d’aquest món i com els nostres responsables polítics són dirigits sense tenir en compte les urnes i els ciutadans.

Així doncs, Daniel Estulin ens posa a l’aguait que no tan sols està en joc la democràcia per la qual van lluitar generacions anteriors si no també la pròpia sobirania dels estats. I cura!, que fins ara les seves prediccions s’han acomplert.

Per finalitzar un petit tast. Quan ens parla de la caiguda de la Unió Soviètica ens diu que va ser la baixada del preu dels hidrocarburs produïda per Estats Units i l’Aràbia Saudita el que va produir la fallida de la seva economia. Quan ens parla de la futura caiguda de la Xina, parla de la pujada dels preus del cru... Si voleu saber per què, llegiu-lo.

No us oblideu dels nostres bonus track!

Taurons i pirates

La economía canalla Loretta Napoleoni (Pocket, 2008)

És probable que molts pensem que la crisi que patim actualment està sobretot relacionada amb les subprime o amb els excessos dels crèdits bancaris.

Però la realitat és que l'origen del capitalisme canalla està als feliços 90, en els que tot estava a l'abast de tothom. Així per exemple, les oligarquies russes abans de començar a ser frenades per Putin van fer grans fortunes amb l'esclavatge sexual de milers de dones russes, amb els beneficis dels quals van comprar gran part de les fonts energètiques russes i immobles a zones turístiques.

Molts empresaris xinesos i les triades també han fet l'agost amb l'exportació d'esclaus a occident, i, per concloure, si ens pensem que en aquest país hi ha sants, no us enganyeu, els pirates somalis no són més que una resposta als tonyinaires i a empreses espanyoles, entre altres, que cotitzen en borsa i han exhaurit les riqueses pesqueres i destrossat la forma de vida dels pescadors d'aquestes aigües.

Aquests no són més que tres exemples entre molts altres que utilitza Loretta Napoleoni per parlar-nos de perquè el món en que vivim és així.

Un llibre molt entretingut, per devorar-lo en un parell de dies, que guanya en intensitat pàgina darrera pàgina i que ens ajuda a obrir els ulls per adonar-nos que els canalles de la globalització fa anys que tenen el planeta en escac i que han estat durant més de 30 anys generant una sèrie d'anti-valors compartits per molts polítics, amants de la política, periodistes i especuladors de borsa.

No oblideu els nostres bonus track!

Un de romans....

Legionario. Manual del soldado romano 
Philip Matyszak (Akal,2011)

Si us he de ser sincer, quan vaig veure la portada del llibre, no vaig sentir moltes ganes de comprar-lo, tot i així veient l'editorial vaig decidir obrir-lo per saber qui l'havia escrit.

Probablement sigui una mania molt personal, però, fieu-vos de mi, quan veig que un llibre d'història que està escrit per un historiador anglès, que a més és profesor d'Oxford i ens parla del món romà el meu sisè sentit em diu que pot ser un bon llibre.

Efectivament, la seva lectura és apassionant, com si el que ens estigués relatant la vida quotidiana dels legionaris romans l'expliqués amb el mateix enginy, amenitat i sobre tot amb la passió d'un comentarista de partits de futbol de "la premier".

Quins eren els requisits per formar part de les legions, quin temps havien de servir a Roma, com era l'entrenament, quins eren aquells enemics de Roma que t'haurien enviat als Elisis de vacances: infants sueus que nedaven a lo Johnny Weissmüller, genets berebers que galopant et tiraven llances, o els cataphractes perses que eren practicament el T-34 del món àntic.

Per no deixar-se res, no es deixa ni la jubilació ni l'enterrament del soldat romà.

El llibre està molt ben documentat amb referències constants d'autors llatins, com Juli Cèsar o Flavio Josefo, sobre el tema de la guerra. Finalment, els dibuixets són molt descriptius i les fotos amb senyors anglesos disfressats de romà amb aspecte de bebedors de pintes són impagables.

Híbrid

Actas relativas a la muerte de Raymond Roussel

Leonardo Sciascia (Gallo Nero,2010)

El títol ja ens situa davant d’un llibre que no permet ser classificat en un gènere concret, de fet la contraportada ens parla de relat-investigació. I he de dir que els caràcters híbrids sempre són celebrats a Sota el pont.

Sciascia amb un to naturalista ens planteja aquesta investigació al voltant de la mort de Raymond Roussel a Palerm el 1933. No pren però aquesta història una forma convencional sinó que es barregen els elements propis de l’assaig amb un caràcter narratiu. L’autor analitzarà els testimonis escrits sobre la mort de l’escriptor francès. Ens farà avançar a través de la lectura dels textos, buscant les contradiccions dels mateixos, descobrint la forma incompetent com actuava la policia i la justícia a l’època feixista, fins i tot trobarà algun dels empleats de l’hotel on mor Roussel. Amb un to marcat per la ironia, Sciascia elabora de forma minuciosa un relat que sorprèn a la vegada que no permet treure una única conclusió sobre la mort de l’escriptor, al contrari del que pretenia fer l’informe policial.

Un altre dels factors interessants del llibre és que trobem aquesta confluència de dos autors que literàriament situaríem en dos camps molt diferents. Per un costat l’autor, Sciascia, els interessos del qual no només els trobem a la literatura sinó també a la vida social i a la política, i el mort, Raymond Roussel, venerat pels surrealistes i ignorat per l’entorn literari de la seva època. Les circumstàncies que envoltaven la vida i mort de Roussel xoquen amb la Itàlia de l’època i d’aquest xoc Sciascia n’extreu els elements més interessants que ens presenta aquest text.

Finalment dir que aquest llibre ha estat publicat per Gallo Nero, una editorial que sembla que ens seguirà aportant grates lectures veient el que anem trobant a les lleixes de les llibreries.

Als nostres bonus track tobareu el vehicle que utilitzava Raymond Roussel en els seus viatges, però no en aquest últim viatge a Palerm.