Records d'una ciutat ferida

Diari de guerra. Nova York, tardor 2001

Fèlix Fanés (L'Avenç,2011)

Deu anys després de l’atemptat a les Torres Bessones a Nova York, Fèlix Fanés pública el diari que va escriure mentre estava a Nova York la tardor de 2001. Fanés, catedràtic d’història de l’art a la UAB, arriba a la ciutat el 30 de setembre per tal de preparar una exposició sobre Dalí i un llibre sobre Miró. Al diari hi trobarem la seva experiència en arribar a una ciutat encara commocionada pels atemptats, també anirem trobant ecos de la guerra que començarà a l’Afganistan, serà el teló de fons de l’estada de l’autor a la ciutat. Mentre Fanés visita museus, fa consultes a biblioteques i arxius, parla amb galeristes i col·leccionistes per tal de fer avançar els seus projectes, no pot deixar de banda allò que viu la ciutat. No sent novaiorqués la seva visió és més distant, però ens transmetrà les sensacions dels amics i coneguts que freqüentarà en la seva estada.

A aquests records Fèlix Fanés hi va entrellaçant el record del viatge del seu pare , Manuel Ibañez Escofet, que havia fet un peculiar viatge a la ciutat l’estiu de 1965. Les cròniques que Ibañez Escofet escrigué per El Correo Catalán portaven el curiós títol de “De Cádiz a Bilbao con escala en Nueva York” , ja que per la seva fòbia a volar feu el viatge en vaixell. Recuperant els articles del pare es van establint els contrastos entre la ciutat del passat i aquesta nova ciutat que està patint un trauma que segurament marcarà el seu futur. Les reflexions sobre els visitants de la ciutat faran aparèixer altres personatges, Pla, Terenci Moix; però també Maiakovski o Céline. Hi ha indrets de la ciutat que evoquen experiències viscudes per altres, aquestes es barrejaran amb les passejades de l'autor per la ciutat.

Imatge de Francesc Torres Memòria fragmentada al CCCB

El llibre ens transporta a un moment que segurament va deixar una marca a la nostra memòria, gairebé tothom sap on era l’11 de setembre i com ens va assabentar del atemptats, però potser és més difícil recordar quines van ser les nostres sensacions en els dies posteriors ja que comencem a veure’ns mediatitzats per les explicacions dels fets. Recuperar una memòria més immediata d’aquell moment fa que ens plantegem com construïm els nostres records, o potser com d’equivocats estàvem amb determinades percepcions. Una lectura que ens convida a fer memòria nosaltres mateixos i a plantejar-nos com ens van marcar els atemptats de l'11-S .


Bonus track

Ceci est la couleur de mes rêves

El color dels meus somnis. Converses amb Georges Raillard.
Joan Miró i Georges Raillard (Lleonard Muntaner, 2009)

A finals de 1975 Georges Raillard entrevista diverses vegades a Joan Miró. Era aquest el moment final de la dictadura i de fet les entrevistes es produeixen durant l’agonia final de Franco i l’última té lloc a Barcelona al desembre un cop el dictador ha mort. Aquest rerefons serà present en el que Miró ens explica ja que el seu compromís polític era clar.

La fama de Miró era la d’un artista silenciós a qui li agradava poc parlar, però veurem com Raillard s’aproxima a l’entrevistat de manera que aconsegueix mostrar-nos  com és el Miró creador, com es mou en els seus tallers a Palma de Mallorca i quin són els factors que influeixen en les seves creacions.

Al final de l’última entrevista Miró li diu a Raillard que li ha arrancat la pell, que amb ell havia pogut parlar com amb Dupin, el fet és que parla amb un amic. Raillard és un bon coneixedor de la realitat política i artística a Catalunya. Fou director de l’Institut Français entre 1964 i 1969, aquesta institució va tenir un paper significatiu per l’ambient artístic barceloní ja que hi trobem vinculats els artistes de Dau al Set.

Ceci est la couleur de mes rêves, 1925

Les entrevistes s’organitzen en 14 blocs, s’hi parlarà de l’obra de Miró, però també d’aspectes de la seva vida , de la seva forma de treballar... també veiem com Miró és bel·ligerant amb la imatge d'innocència que alguns volien construir d’ell, que obviava el seu costat més combatiu. L’artista explica que darrera la porta del taller és un salvatge. Miró és un home revoltat, tan en el terreny artístic com en el terreny polític, sense ambigüitats.

L’entrevista té el caràcter d’una conversa més que d’un qüestionari, i això permet que hi trobem fragments on Miró parla de forma natural de la manera com es va anar construint com artista:

Mais, avant, ça été dur. Je vous ai dit que je crevais de faim quand j’ai peint Le Carnaval d’Arlequin. Ç’a été l’année la plus mauvaise. Et j’étais incapable de faire autre chose, un métier manuel ou artisanal dans un autre domaine. Mais j’ai toujours comparé cette souffrance à l’athlète que se crée de muscles ; il faut ramer à contre-courant pour se créer des muscles. Si l’eau vous entraîne, il n’y a pas d’effort. C’était une souffrance, solitaire, très solitaire. Jamais je n’en parlais à personne, je gardais ça pour moi, je bouclais ma bouche.

Ceci est la couleur de mes rêves, entretiens avec  Georges Raillard, Joan Miró, Éditions du Seuil, 2004 ( Aquesta és l’edició que he llegit, hi ha edició també en castellà de Gedisa, 1998)

Una bona lectura que ens permet conèixer millor a Miró mentre esperem l'exposició de l’octubre a la Fundació Joan Miró de Barcelona.

No us oblideu dels nostres bonus track!!!!