Confessions d'una banda de noies

Puro fuego. Confesiones de una banda de chicas (Booket, 2008)
Joyce Carol Oates

L'escenari de fons d'aquesta novel·la ja havia aparegut en altres obres de l'autora. És la ciutat de Hammond, a la perifèria de Nova York, que sortia a Because it  is bitter and because it is my heart  i que s'assembla al lloc on la mateixa Joyce Carol Oates va créixer. Els personatges que s'hi mouran, com altres de les seves novel·les, reaccionen davant de l'asfixiant ambient d'un lloc aparentment pacífic. Les protagonistes són aquí un grup d'adolescents que formaran una banda per tal de fugir  d'aquest ambient opriment.

La narradora de la història és Maddy Wirtz que a la cinquantena recupera el diari on va escriure la crònica de la banda. El relat s'estructurarà a partir del diari però reflectirà també el punt de vista de Maddy adulta, apareixent les dissonàncies entre les impressions del diari i la memòria de la narradora. L'escriptura d'aquesta història està motivada per la voluntat de fixar els fets des del punt de vista de les membres de la banda, per tal que el lector descobreixi allò que podria ser increïble o que podia haver estat silenciat des del punt de vista dels observadors externs. Perquè l'existència d'aquest gang als anys 50 podria ser difícil de creure.
Foxfire serà una banda formada per noies de 13 a 16 anys que es rebel·len davant el món masclista que les envolta. Es confronten a uns homes que les acosen i les menyspreen. Professors, companys de classe, tot tipus d'homes patiran la seva ira. Les noies de la banda, comandada per Legs Sadovsky, es comprometran amb el grup, implicant-se en una trajectòria cada vegada més violenta en la seva voluntat de justícia.

Joyce Carol Oates presenta en molts dels seus textos una gran sensibilitat cap a persontages femenins que es veuen violentats o atacats per un entorn masclista, mostra la complexitat de la relació que s'estableix entre atacant i atacat. En aquesta novel·la es planteja un cas extrem, que podríem considerar poc versemblant, però que és atractiu no només per la riquesa i la complexitat de l'estil de l'autora sinó  pels caràcters adolescents que planteja. La relació que s'estableix entre totes les noies es mostra amb les seves contradiccions, la lleialtat, la tendresa, la solidaritat hi apareixen però també les actituds competitives o les relacions de poder. En resum la vida gregària d'una banda però que portarà a l'extrem el seu ideal feminista, més enllà dels límits socials, alliberant les noies de les convencions de l'època.

L'estiu passat Laurent Cantet (director de La clase) rodava una nova adaptació de Foxfire. Esperem que millori l'adaptació de 1996 que traslladava la història dels 50 als 90.

Espais escrits

Les lieux de Marguerite Duras, Marguerite Duras i Michelle Porte ( Les éditions de Minuit, 1987)

Los espacios de Marguerite Duras, Marguerite Duras i Michelle Porte ( Ediciones del Oriente y del Mediterraneo, 2011)

Les lieux de Marguerite Duras recull el diàleg, ple de complicitat, entre Duras i la seva col·lega i amiga Michelle Porte. Aquest va servir per crear dos programes amb el mateix títol emesos a TF1 el maig de 1976. Amb la casa de Duras de Neauphle-le-Château com a rerefons inicial, s’anirà desplegant la conversa al voltant dels llocs on van transcórrer la vida i l’obra de l’escriptora francesa. Les fotografies que acompanyen el text són algunes de les que Duras i Porte tenien al davant i són punt de partida per algunes de les reflexions de l’autora francesa.
En el moment en que es produeixen les entrevistes Duras està immersa en els anys que dedicà al cinema. Entre 1972 i 1980 no va escriure cap llibre, només es preocuparà de les seves pel·lícules. El cinema era una altra forma d’escriptura per Duras, escriure en imatges. La seva producció cinematogràfica serà un dels eixos de la conversa, aquest és l’ofici comú que comparteix amb l’entrevistadora. De fet l’inici del diàleg a la casa de Nauphle-le-Château els serveix per situar-se en un dels films de Duras, Nathalie Granger (1972), que va ser rodat al seu interior. La casa és un dels protagonistes d’aquesta pel·lícula , Duras reflexiona sobre la relació entre dona i casa, també sobre la seva pròpia relació amb aquesta casa, un espai on ella escriu.

Marguerite Duras i Michelle Porte
a la casa de Neauphle-le-Château

Un altre element que condueix el llibres són les fotografies, a partir de les de la seva infantesa l’escriptora evocarà la seva mare, la vida de la familia a Vietnam, però al mateix temps aquest és l’espai on descobreix una dona que es convertirà en protagonista d’un dels seus llibres ( El Vicecònsol ) i d’un dels seus films (India Song). És Anne-Marie Stretter, un record que s’acaba convertint en un dels personatges femenins més importants per Duras: ... elle a incarné pour moi longtemps un sorte de double pouvoir, un pouvoir de mort et un pouvoir quotidien. Elle élevait les enfants, elle était la femme de l’administrateur général, elle jouait au tennis, elle recevait, elle se promenait, etc. Et puis elle recelait en elle ce pouvoir de mort, de prodiguer la mort, de la provoquer. Quelquefois de me dis que j’ai écrit à cause d’elle. Aquí apareixerà un altre dels espais, el Château Rothschild on es va rodar India Song. Els diàlegs de les pel·lícules, les veus de dones apareixen com un altre element per seguir amb aquesta cadena d’espais.

El que és més interessant i sorprenent d’aquest llibre, és com a partir de la reflexió sobre els espais on Duras habita i fa habitar els seus personatges, es despleguen molts altres elements sobre la seva obra. Hi trobarem les reflexions sobre el seu cinema, sobre l’escriptura, una escriptura que no té límits. Duras deia : Todo escribe a nuestro alrededor, eso es lo que hay que llegar a percibir... Llegint la conversa ens podem fer una idea de com aquesta capacitat de percebre de Duras estava ben afilada i repercutia en les diferents vessants de la seva creació.

Bonus track

Fragments de realitat

Els jugadors de whist

Vicenç Pagès Jordà ( labutxaca, 2011)

Són molts els elements que es combinen en Els jugadors de whist. Ens trobem amb un protagonista deprimit que viu al garatge de casa seva. Mostra símptomes clars de malenconia, causats per l’edat , per la crisi del seu matrimoni i la pèrdua de contacte amb la seva filla que està apunt de casar-se amb un indesitjable. La història d’aquest personatge se’ns narra barrejant diferents moments, en paral·lel es desenvolupen els fets que van marcar la seva adolescència el 1977 i el moment del casament el 2007. Cal afegir altres fragments que provenen de blocs o que es troben fora dels dos moments principals i que ens presenten altres elements que completen la visió sobre Jordi Requesens i dels jugadors.

Simultàniament ens trobarem amb un escenari de fons que es converteix en l’altre protagonista, la ciutat de Figueres, de la qual es destacarà el castell de Sant Ferran i els descampats. Aquests espais estranys, marginals, abandonats, terrenys de joc durant la infantesa i l'adolescència, prenen protagonisme com a marc de la història.

És una novel·la carregada de referències: a cançons, a artistes, a altres llibres, a pel·lícules, a la moda ... però aquestes no són només les de Jordi sinó també les dels personatges més joves, creant un mosaic pop que acompanya la història.

Això ens indicarà el caràcter fragmentari de la novel·la. Al mateix temps veiem que en la novel·la s’expressa explícitament aquesta voluntat, el narrador de la història se’ns presentarà i ens parlarà de la seva voluntat experimental, creant un joc metaliterari. Aquest és el costat que s’ha destacat més de la novel·la, sobretot perquè es considera excepcional en el panorama literari català, però que té autors de referència en la literatura anglosaxona (Hornby) o en la literatura en castellà ( Nocilla).

La suma de tots aquests elements podia tenir resultats molt diversos, els personatges es podien haver perdut en aquest marasme , però passa justament el contrari, ens trobem amb personatges plens de contradiccions i molt rics. L’estructura en rizoma , les referències, les descripcions dels paisatges ... contribuiran a reforçar els caràcters, construint nexes d’unió amb el lector. L’advertiment a l’inici del llibre “ Tots els personatges d’aquest llibre són ficticis, però la majoria dels diàlegs són reals” no deixa d’expressar la voluntat de l’autor de construir a partir de fragments de la realitat la seva història i, cal dir, que el resultat és reeixit. És impactant com aquests fragments aconsegueixen constituir una visió plena de detalls de diferents èpoques: de finals dels 70, dels 80, dels 90 i dels inicis d'aquest nou mil·lenni. És una novel·la amb una vocació global, de reproduir tot un món, com ho feien les novel·les del dinou però que al mateix temps utilitza un llenguatge plenament actual.
L’etiqueta experimental podria intimidar alguns lectors però el que es cert és que tots els elements apareixen integrats i el seu ús és calculat. L’estructura complexa de la narració contribueix a una major sensació de naturalitat i s’aproxima a la pròpia fragmentació de la ment del que llegeix. Una lectura que val la pena i que us enganxarà.

Vista aèria que tanca el llibre, amb banda sonora.

Bonus track

Pagès Jordà i la botifarra

A L'hora del lector en Vicenç Pagès Jordà va parlar de Els jugadors de whist, i de la conversa en va sortir una pregunta: Què va ser primer? el whist o la botifarra?

Michelin Houellebecq

El mapa i el territori

Michel Houellebecq ( Empúries, 2011)

És probable que, com a fan d’en Michel, no sigui massa neutral a l’hora de fer una crítica del recent premi Goncourt, però, la veritat, El mapa i el territori és un mirall que ens torna un fosc reflex de la modernitat.

Houellebecq ens parla de temes tan actuals com la buidor existencial, la mercantilització del món del art, la frustració vital o la mort. Però no us penseu que és només un llibre amb un profund pensament filosòfic sobre la banalitat i la superficialitat de la societat actual, curiosament la novel·la té un gir policíac d’allò més interessant que fa que en cap moment perdrem la tensió en la lectura.

Trobareu també com a tema secundari, però molt important dintre de la bibliografia houellebequiana, el turisme. Així, França apareix com una mena de parc temàtic per a nous rics, russos i asiàtics que es mouen pel ”territori” amb els mapes Michelin d’atracció en atracció.

Houellebecq amb un estat energètic alt.

A més, en aquest llibre tenim una altra pirueta de l’autor. Houellebecq es converteix en un dels personatges amb el que el protagonista, el pintor i fotògraf Jed Martin, interactua. No crec que sigui agosarat dir-vos que el nostre escriptor es converteix en una mena de segon pare "intel·lectual” que s’endinsa en la novel·la per a parlar d’ell mateix i de la seva visió del món.

Us aconsello la seva lectura inclús a aquells que vau quedar-vos una mica decebuts després de la lectura d’un dels seus últims llibres, La possibilitat d’una illa. De veritat que val la pena, l’enfant terrible de la literatura actual se’n surt.

Bonus track: La desaparició de Michel

Setmana del Llibre en Català

Després d'uns quants anys d'incertesa i de vagar per diferents punts, la Setmana del Llibre en català es celebra aquest any al Parc de la Ciutadella. Aquest matí hem anat a fer una volta a la recerca de noves lectures. 

La nova ubicació, el tipus de paradetes i els diferents espais per a les activitats milloren respecte les edicions anteriors (l'única pega ha estat que hi havia poques ombres per protegir-se del sol).

Hi ha activitats per petits i grans. Podeu consultar-les  a la web de la Setmana: http://www.lasetmana.cat/

Aquest matí a l'espai dedicat als infants ens hem trobat una activitat sobre un dels llibres que hem ressenyat : Quin embolic còsmic!

Per cert, hem pescat un Chesterton i un Trabal!

Una cuina és una casa

Kitchen

Banana Yoshimoto (Tusquets, 2010)

Sota aquest títol hi trobem dues històries, Kitchen  i  Moonlight shadow. Es tracta del primer llibre que publicà el 1988 (al Japó) Banana Yoshimoto. Ambdues històries parlen de com els protagonistes sobreviuen  la buidor i el dolor  davant la pèrdua d’éssers estimats. Tots els personatges que apareixen a les històries han estat trastocats per alguna mort pròxima. 

En el cas de Kitchen Mikage, encara sota el shock de la mort de la seva àvia, dorm a la cuina de casa seva incapaç de pair la seva desaparició; la sortida d’aquest aïllament emocional la provoquen Yuichi i Eriko que l’acullen a la seva casa. Són una família singular, Eriko és la mare de Yuichi,  que en realitat n’és el pare que va decidir transformar-se en dona després de la mort de la seva esposa. Al llarg de tota la història la cuina ,o les cuines ( la de casa seva, la d’Eriko, la de la feina) són protagonistes, Mikage s’hi sent segura, ens parla dels elements que hi troba: els electrodomèstics, el menjar, el sofà on li toca dormir... tot això la conforta. La calidesa que emana de la casa que mostra també com són els que hi viuen la fan recuperar poc a poc. La història continuarà amb dues parts més on veiem com segueix el contacte amb aquells que l’havien acollida, com ha passat a formar part de la seva vida, i en compartirà també els fets tràgics.

L'autora

A Moonligth shadow la història ens presenta dos personatges molt joves que es veuen colpits per una tràgica mort però aquí trobarem com apareixen elements de tipus fantàstic lligats a la tradició japonesa. Yoshimoto barreja aquests elements tradicionals amb el fort aïllament emocional que pateixen els personatges en el context modern. El fet que el personatge que ens narra la història sigui gairebé una adolescent porta a l’extrem l’aïllament i la incapacitat per afrontar la tragèdia.

La sensació després de la lectura de les dues històries és que aquests personatges, aparentment hieràtics, a qui els costa expressar les seves emocions, acaben desprenent calidesa. És en el contrast entre el context urbà i dur de les ciutats japoneses i  els elements domèstics i càlids on Banana Yoshimoto aconsegueix extreure aquesta sensació en part de desemparament, però també de voluntat de supervivència davant de l’aridesa de la societat urbana. Significatiu en aquest sentit l’epíleg del llibre, on Yoshimoto parla justament d’aquesta voluntat de lluita que podem trobar  en molts dels anònims que passen davant nostre cada dia a la ciutat.

Totxo d'estiu

Bomarzo Manuel Mujica Lainez (Austral, 2010)

El títol de la novel·la es refereix al castell que pertanyia al noble protagonista. Mujica Lainez començà a escriure la novel·la després de visitar el bosc del castell que havia estat transformat en el que avui s’anomena “Parco dei monstri”. La visita es produí el 13 de juliol de 1958 i del seu impacte sorgí la idea del llibre. L’autor reconstrueix la vida del Pier Francesco Orsini, de fet la intenció és ressuscitar-lo. Els elements que es coneixen de la seva vida són mínims però al voltant d’aquests Mujica Lainez construeix el personatge que ens explica en primera persona la seva vida que s’entrecreua amb l’entorn de la Itàlia del Renaixement tardà. Aquest duc geperut ens parlarà de la Florència dels Medici, de Venècia i de la Roma papal. Al llibre hi apareixeran els grans esdeveniments polítics de l’època (l'últim dels quals la Batalla de Lepant) i referències als artistes importants (Benvenuto Cellini és el que té més protagonisme).

És impressionant la capacitat de Mujica Lainez per crear un personatge amb una gran profunditat psicològica ( cosa no gaire habitual quan parlem de novel·la històrica), que , al mateix temps, té els trets propis d’un noble de la seva època. La violència, les intrigues cortesanes i els assassinats hi són presents com es propi de l'època que es representa. També hi trobarem elements que ens parlen de les creences i supersticions del personatge. De fet, quan se’ns presenta al principi ho fa a través del seu horòscop que li preveia una vida eterna.

Ens trobem davant d’un dels grans llibres dins del gènere de la novel·la històrica. Mujica Lainez aconsegueix traçar una imatge precisa del Renaixement, i a la vegada desplega un treball literari i de recerca impressionant.

A tall d’anècdota dir que Bomarzo va rebre el Premio J.F.Kennedy el 1964 juntament amb Rayuela. Cortázar en assabentar-se del premi compartit escrigué a Mujica Lainez per proposar-li una edició conjunta d’ambdues obres proposant títols com “Ramarzo” o “Boyuela” . A part d’això cal dir que ambdues obres marquen l’època en l’àmbit literari argentí.

Resumint, un llibre gruixut, ben escrit i entretingut; ideal per aquests dies ociosos i de calor.

Conseqüències d'una compassió sense fre

Stefan Zweig  
La impaciència del cor (Quaderns Crema, 2010)

La impaciencia del corazón (Acantilado, 2006)

Escrita el 1939, La impaciència del cor és la novel·la més llarga d'Stefan Zweig. Mestre de la immersió en la complexitat humana, l'autor vienès ens presenta un text angoixant i desassossegat que no ens deixarà indiferents, sinó més aviat intranquils i remoguts de consciència. 

La novel·la comença amb una brillant introducció que de seguida ens atrapa. Es tracta de l'encontre casual (dues vegades!) entre el que podria ser el mateix Zweig i el tinent Hofmiller, condecorat per l'ordre de Maria Teresa en tornant de la guerra. En el segon encontre, Hofmiller ens explicarà la seva història que, de fet, és la novel·la en si. Els herois d'una guerra, ens dirà, sovint no són aquells qui la fan, sinó aquells qui aconsegueixen esquivar-la.

Potser eren més els qui s'havien refugiat en la guerra que els qui n'havien fugit.

Beware a pity, duta al cinema per Maurice Elvey el 1946

Un dia, per aquells atzars de la vida, el tinent és convidat a cals adinerats Kekesfalva. Cada tarda des de llavors, anirà a visitar-los puntualment. Edith, la filla petita de la família, és minusvàlida. Està rebent tractaments cada vegada més recargolats de l'únic doctor que no ha tirat la tovallola, en Condor. Tot i que nosaltres sabem que són tan sols remeis per guanyar temps.

                                                                                       

Inevitablement i quasi només de veure'l, Edith s'enamora de Hofmiller. Això fa que recuperi les esperances de tornar a caminar i que les visites es converteixin en una medicina addictiva. Els Kekesfalva es bolcaran en aquest bri d'entusiasme arrossegant amb ells el jove oficial. La compassió que sentirà Hofmiller guiarà les seves accions, deixant-se endur per la inèrcia. La seva compassió es transformarà en covardia i culpabilitat, sentiments que sumats a la seva incapacitat de prendre decisions no auguren res de bo. Tot i així, no sols és Hofmiller qui intervé en els esdeveniments que es desencadenen, el pare, Ilona, Condor, tots queden atrapats per les circumstàncies. El desenllaç, és clar, pot ser és el de menys.

El pròxim Nothomb

Une forme de vie Amélie Nothomb ( Albin Michel, 2010)
Encara no s'ha públicat l'edició en castellà o català (segurament en Sergi Pàmies està enfeinat)

Amélie Nothomb és una autora que escapa d’allò comú, sobretot per la singularitat de la seva biografia que ens ha deixat conèixer en alguns dels seus llibres. I de fet algunes de les seves novel·les que han tingut més èxit són les que fan referència a la seva pròpia vida (Stupeur et tremblements, La métaphysique des tubes, Biographie de la faim, Ni d’Eve ni d’Adam). Doncs bé, quan comencem el llibre els personatge que ens narra la història és ella mateixa convertint-se en un dels dos protagonistes d’aquesta ficció. I cal remarcar aquí la paraula ficció perquè no ens trobem en un dels seus relats autobiogràfics.

El llibre ens presenta l’intercanvi epistolar de l’autora amb un dels seus lectors (Nothomb acostuma a contestar les cartes que els lectors li envien) . Però és un lector singular, un soldat americà que és a Irak. La història ens presentarà les cartes que intercanvien els dos personatges amb els comentaris de l’autora. El soldat relata com, per afrontar l’angoixa de la guerra i la por davant la mort, no para de menjar i cada vegada està més gras. No és l’únic, s’ha declarat una epidèmia d’obesitat entre els soldats. I deixem aquí la història per tal de no revelar els girs inesperats que conté.

Com podeu endevinar el to de tota la història és humorístic i histriònic, com la mateixa autora. Nothomb barreja ingenuïtat, perplexitat i ironia en el to de la narradora fent una paròdia del seu propi caràcter. També hi podem trobar temes que són freqüents en altres llibres de l’autora com la relació amb el menjar i el cos ( el soldat acaba enamorant-se del seu propi greix). És la barreja de dramatisme i humor el que ha procurat els resultats més interessants en molts dels llibres de Nothomb i aquest no n’és una excepció.

Potser quan llegiu aquesta ressenya pensareu: “Buf! Un altre Nothomb? Què pesada!”. I és veritat, ens trobem davant d’una autora molt prolífica, pública un llibre cada any. No negaré que aquesta alta producció no provoqui irregularitats en la seva obra, a vegades alguns dels seus llibres poden resultar massa sintètics. Però diré també que l’agilitat de les seves històries és un dels factors positius de la seva obra, que permet a alguns llegir un dels seus llibres en un trajecte d’una hora i mitja de tren ( aquests alguns exageren).

Així que si no podeu llegir-lo en francès estigueu atents a la seva publicació en castellà o en català. Suposo que els que sou lectors habituals de Nothomb ja deveu estar intrigats per com se'n sortirà d'una relació epistolar tan rocambolesca . Per aquells que no l'heu llegida mai dir-vos que Amélie Nothomb sempre ens procura una lectura divertida i allunyada de les convencions.

La bici com a moneda de canvi

No us deixeu enganyar. La bicicleta de Sumkhí no va sobre una bicicleta, encara que en sigui el fil conductor. El mateix protagonista ens ho adverteix de bon principi:

  

Y en cuanto a mí, que tengo más o menos once años y dos meses, he cambiado por completo, cuatro o cinco veces, en el curso de un solo día. Así que ¿por dónde empezaré a contar mi historia? ¿Por el tío Zémaj o por Esti? Cualquiera de los dos serviría. Pero creo que empezaré por hablar de Esti.

És una història de canvis i l'escenari on succeeixen, Israel; però sobre tot, és una història d’amor, sinó de què Sumkhí s’hauria decantat per començar parlant-nos d’Esti? Vivim amb ell les transformacions que pateix al llarg del dia (i de l’endemà) que tracten els eixos fonamentals de l’amistat, la traïció, el posicionament polític, l’amor i la família. Tot se’ns explica de manera fluida i serena. Els detalls que ens va donant l’autor, els elements secundaris, són la part més treballada i, per a mi, interessant del text. Un exemple seria com ens explica la diferència entre dues famílies a partir del menú habitual del seu sopar. No em refereixo a un contrast referent només al nivell adquisitiu, sinó als tarannàs vitals de cadascuna.

L’empremta pacifista d’Amos Oz hi és present. És molt bonica la manera com tracta i posa en escena el context de l’obra: Jerusalem als anys quaranta sota mandat anglès. Personatges clau com l’oncle Zémaj –l’únic que ha marxat, ha viatjat i que és titllat d’estraperlista– o el pare d’Esti –home raonable que tracta al protagonista com a un adult– serveixen de contrapunt a la resta de família de Sumkhí (paral·lela a l’opinió popular).

Per últim, un breu apunt. En el meu cas vaig llegir l'edició de Siruela en castellà que anava acompanyada d'unes il·lustracions de Joaquín Peña Toro. És una pena perquè dóna la sensació que, llevat de la que serveix de coberta que és a tot color, les imatges no estiguessin pensades per a anar impreses en blanc i negre i en general aporten poc al text.

A l'edició de Cruïlla, de factura diametralment oposada, les il·lustracions són de Miguel Gallardo.

S'han fet diferents edicions per a públic adult o juvenil d’aquest llibre escrit per Amos Oz el 1978. El podeu trobar:

                                     En català: La bicicleta d’en Sumkhí (Col. El vaixell de vapor, Cruïlla, 2004)

                                     En Castellà: La bicicleta de Sumji (Siruela, 2005), (DeBolsillo, 2006)

Adaptacions lliures...

No té res a veure amb el llibre El libro de las cosas perdidas de John Connolly (Oniro, 2008), malgrat tingui el mateix títol, però us penjo aquesta animació només per confirmar que hi ha llibres que atrapen, i aquest n'és un.

Parla'ls de batalles, de reis i d'elefants

Mathias Enard llegeix un fragment en francès de la seva novel·la:

(vídeo gentilesa de l'enyorat programa  L'hora del lector)

...n’omets pas de leur parler d’amour et de choses semblables

Mathias Enard

Parle-leur de batailles, de rois et d’éléphants (Actes Sud, 2010)

Parla’ls de batalles, de reis i d’elefants (Columna, 2011)

Habladles de batallas, de reyes y elefantes ( Mondadori, 2011)

S’ha de ser prudent quan a la contraportada d’un llibre ens prometen un viatge al passat. Molts cops dins de l’anomenada novel·la històrica ens podem trobar amb disgustos: personatges plans, trames inversemblants i la sensació d’estar davant d’un d’aquells exercicis literaris que simplement pretenen mantenir enganxat al lector sense donar-l’hi res a canvi.

No és el cas de Parla’ls de batalles, de reis i d’elefants. La cita de Kipling a l’inici del llibre, i que li dóna títol, ens indica molt bé quines són les intencions de l’autor:

Puisque ce sont des enfants, parle-leur de batailles et de rois, de chevaux, de diables, d’éléphants et d’anges, mais n’omets pas de leur parler d’amour et de choses semblables.

La proposta de Mathias Enard ens transporta, a través del llenguatge, a les sensacions, les emocions que commogueren a Michelangelo Buonarroti en la seva estada a Constantinoble. Els conflictes geopolítics de l’època també hi són presents en la incòmoda situació en que es troba l’artista en aquell moment. Poca és la documentació que fa referència a aquest viatge, aquesta apareixerà dins del llibre com un element de suport de la narració. L’autor a partir d’aquests petits elements construeix un relat de l’estada de l’artista a la ciutat. Ens presenta els sentiments contradictoris que pogué experimentar ja que havia fugit de Juli II i es trobava treballant per l’ antagonista del Papa, el sultà Bajazet.

Cada descripció ens situa davant de matèries, colors, textures i olors. I és en aquests elements, en allò més petit i quotidià on trobem el que és més atractiu del llibre. Les llistes, són una de les poques referències escrites que va deixar Miquel Àngel del seu viatge. Són com petits poemes:

19 mai: bougies, lampe, deux petites pièces; brouet (herbes, épices, pain, huile) autant; poissons en friture, deux pigeons, un ducat et demi; service, une petite pièce; couverture de laine, un ducat.

Eau fraîche et claire.

Són les paraules les que tenen el paper principal. El llibre s’allunya del caràcter de la novel·la històrica. És fora del gènere on trobem una major capacitat evocadora del passat. En l’esforç en l’ús del llenguatge que fa Mathias Enard és on trobem la gran virtut d’aquest llibre, que ens permet tornar-hi i parar-nos altre cop en les seves imatges evocadores. Així que aproximeu-vos-hi sense por.

Aquesta entrada conté Bonus Track!