¡Oh, las playas de Lukannon, si nadie fuera a cazar!

Us recordàveu de la sèrie dels 80' Seabert sobre una foca blanca i uns caçadors de foques?

Avui llegint el relat La foca blanca de Kipling he tingut un flash back. Tracta també d'una foca, Kotick, que a diferència de la resta de la seva camada, és completament blanca. Això sembla ser que és molt rar. Un dia descobreix que els humans es dediquen a caçar foques i matar-les de mala manera per treure'ls la pell i s'horroritza. A partir de llavors es dedicarà en cos i ànima a trobar un lloc per viure en pau on no hi pugui arribar l'amenaça humana.

Us deixo el gran hit de Parchís amb les seves veus infantils corejant "sibert-sibert-sibert-sibert-sibert". Feliç dimarts.

També he pensat que transcriuria la cançó  de Lukannon, del llibre de Kipling. Per acabar de fer un dia de foques com cal:

LUKANNON*

Un día vi a mis amigas (pero ¡ay, qué vieja soy ya!)
donde rugen en verano las olas en su chocar.
Oí su canción a coro, que ahogaba la de la mar.
Eran millones de voces, dos millones, tal vez más.

Canción que canta el buen tiempo en la laguna de sal.
Canción de los escuadrones por las dunas al pasar.
Canción de danzas nocturnas que en llamas convierte el mar.
¡Oh, las playas de Lukannon, si nadie fuera a cazar!

Un día vi a mis amigas (¡ya no las veré jamás!).
La playa se volvió negra, llegaban legiones ya.
Y gritábamos con fuerza sobre la espuma del mar
para dar la bienvenida a cada foca llegar.

¡Oh, las playas de Lukannon...! No existía un trigo igual,
con su musgo humedecido por la niebla de la mar.
La plataforma de juegos se ve a lo lejos brillar.
¡Oh, las playas de Lukannon..., nuestras playas..., nuestro hogar!

Hoy he hallado a mis amigas; tristes, dispersas están.
El cazador nos dispara, nos golpea hasta matar.
Le seguimos como ovejas, y nos trata sin piedad.
¡Oh, las playas de Lukannon, si nadie fuera a cazar!

¡Gira hacia el Sur! ¡Corre y corre, Gooverooska, sin parar!
Cuéntale al virrey marino la historia de nuestro afán.
Vacía como una cáscara que arroja la tempestad,
¡oh, la playa de Lukannon no verá a sus hijos más!


*Extret de El Libro de la Selva Rudyard Kipling (Madrid: Anaya, 1995, p138)
 

Animals 3D

Animalades de paper (El cep i la nansa, 2011)
Pere Cabaret (idea original) + Lola Casas (poesies) + Esther López (fotografies)

Un bestiari versejat no és res que ens vingui de nou, però sí que ho és la gràcia i encert d'aquesta proposta. Es tracta de quasi cent animals representats no només amb les paraules de Lola Casas, sinó també amb els cossos d'un grup de nois i noies de Sant Feliu de Llobregat. 

HIPOPÒTAM

De les aigües

           treu un ull,

mentre té el cos

            en remull.

En un taller de teatre-dansa el grup recrea la fauna que apareix al llibre. Sense més disfressa que paper d'embalar, adoptaran la forma i manera de moure's de cada animal. L'experiència lectora resulta molt més expressiva, probablement, que si enlloc de les imatges d'Esther López hi hagués il·lustracions o fotos directament dels animals.
És així perquè inevitablement mimetitzem les posicions i expressions que posen els nois i noies per a convertir-se en cocodrils, lleons, tortugues o elefants. 

Divertit i engrescador, aquest llibre anima a posar-se mans a l'obra i dedicar una tarda a casa o a l'escola a jugar amb el cos, entendre'n i utilitzar-ne els límits; així com també dóna peu a parlar de les característiques dels animals.

Pel que fa als seus creadors, tot i que no els conec, veient-ne la fotografia de la solapa no puc evitar de tutejar-los. En Pere i la Lola, que no és el primer cop que treballen junts, omplen el llibre de complicitat. I si no, mireu-vos atentament les cares dels participants!

Procés animal

Aquí teniu el vídeo de presentació que El cep i la nansa va fer per al llibre Animalades de paper. Inclou els dibuixos amb les indicacions d'algunes propostes per a crear els complements de cada animal. A un mes vista del carnaval, preneu nota, amb molt poc un pot arribar a semblar allò que es proposi.

Històries circulars

Maqueta de Mangia che ti mangio

Historias sin fin (Anaya, 1997)
Iela Mari

Com tants d'altres treballs de Iela Mari (amb o sense la col·laboració del dissenyador gràfic Enzo Mari) els dos contes que conté Historias sin fin no tenen text. El huevo y la gallina i Come que te como es recolzen únicament en la força del grafisme, el color, la proporció.
L'esquema narratiu és molt simple i també és habitual en els àlbums de la italiana: allò que comença, acaba, torna a començar i torna a acabar sense fi. Il·lustra cicles vitals que es van repetint: la gallina i l'ou, les estacions de l'any, la cadena alimentària, etc. 

Si bé la trama dels contes és minsa, la idea que contenen és complexa i transmet una sèrie de valors. Desdramatitza la mort, per exemple, naturalitzant-la; i ens assenyala a tots com a caçadors i preses al mateix temps. Ningú és immune, tots mirem i som mirats. 

El seu estil és molt clar. Utilitza formes planes, siluetes, poques vegades ressegueix amb línia (només en casos imprescindibles i no necessàriament en color negre), tendeix cap a les formes geomètriques, els colors són plans i la paleta acostuma a moure's entre els colors primaris i secundaris.

 

Il·lustracions extretes de Mangia che ti mangio

Cal destacar que malgrat els dibuixos són molt estàtics, la composició de les dobles planes és dinàmica i ens fa moure de manera natural per les planes del llibre, fins a recomençar-lo. Evidentment, això no és un fet casual sinó fruit de l'estudi sobre el disseny i la percepció que dugueren a terme la parella Mari a partir dels anys 50-60.

Arribats a aquest punt, és inevitable mencionar la influència del gran dissenyador italià Bruno Munari a qui ben aviat hauríem de dedicar una entrada pròpia i extensa.

Bonus Track!