En la llarga història del pensament d'allò que ara definim com a món occidental, sempre hi ha hagut pensadors que han deixat alguna frase lapidària. Des del “nosce te ipsum” fins al “cogito, ergo sum”, qui més qui menys ha deixat una frase resum de la seva ideologia. Fins i tot el falangista José Antonio Primo de Rivera va jugar amb tot allò del “proyecto sugestivo de vida en común y unidad de destino en lo universal”, uns conceptes primaris i elementals que servien per motivar aquells “animals pirinencs de cresta vermella que, confessats i combregats, ataquen l'home”. Tant, que van ser la font principal d'inspiració dels primers articles que, contra la democràcia, va escriure el llavors jove inspector d'Hisenda, J. M. Aznar, als mundialment famosos diaris d'Àvila i Segòvia, on figura que feia de recaptador de tributs. Per cert, algú podria certificar quantes infraccions va detectar i per valor de quina xifra? No fos cas que hagués multat les evasions per quantitats inferiors al sou d'ell mateix i les despeses que generava mentre, en lloc de perseguir el frau fiscal, cosa que a Castella i Lleó està mal vista, es dedicava a pontificar en lletra impresa contra la Constitució de l'Estat que el tenia en nòmina.
Tot això és per subratllar que les dues grans aportacions del senyor Aznar López a la civilització judeocristiana com a far i sentinella d'Occident (“sórdenes, mi general”) són els gloriosos resultats de profundes meditacions que passaran, sens dubte, a la posteritat: “España va bien” i “Váyase, señor González”, que ja veuen que són dues consignes en llenguatge “FET y de las JONS, de gran envergadura i que tindran una vida perdurable. Pel que fa a la primera asseveració, els fets, a ben curt termini, han demostrat que la bombolla immobiliària protegida i propulsada pel govern còmplice del PP ha estat la causa principal de la misèria negra en què ens han col·locat els governants, els especuladors i els banquers caixers, que, a l'estil de Transilvània, vampiritzen amb total impunitat la bona gent d'aquest país que malda per arribar a final de mes i que són la víctima pràcticament exclusiva de la pressió fiscal i de l'abús de les tarifes dels serveis públics.
I pel que fa a la segona afirmació categòrica de reclamar la dimissió del titular del govern, és evident que, per la mateixa regla de tres, el senyor Aznar (tercera frase: “Bush, she is my friend” i “Gaddafi is extravagant but my friend”), segons va dir en una xerrada de la NYU, sense saber que hi havia micròfons, també s'hauria de plantejar en termes ètics, estètics i legals no pas la seva retirada del govern, que ja no hi és, sinó la de determinades posicions que ocupa en el món dels negocis.
El tema de més rabiosa actualitat és el de la News Corp, de Rupert Murdoch, de la qual Aznar és membre molt ben remunerat del consell d'administració. Estem parlant d'una empresa situada en l'ull de l'huracà per espionatge telefònic, gravacions de víctimes de terrorisme, nenes assassinades, comptes corrents de líders polítics, membres de la família reial, corrupció i suborns a la pretesament impecable policia de Scotland Yard i moltes altres actuacions delictives, a part de les liaisons dangereuses amb els sis últims primers ministres que van guanyar les eleccions gràcies al descarat suport del magnat Murdoch. La cosa és tan greu que el Parlament britànic, per unanimitat, ha hagut de reprovar, inclòs el PM Cameron, que s'ha vist obligat a xuclar-se ell mateix la sang infectada per la mossegada de la gegantina serp mediàtica. Evidentment, en un naufragi com aquest tothom salta del barco, però quan no queda clar qui són les rates, n'hi ha alguns que opten per confondre's amb el paisatge i continuar cobrant. Que és exactament el que fa J.M. Aznar, personatge que hauria de ser conscient que la presència d'un excap de govern d'Espanya en una empresa delictiva és un perjudici inacceptable per a la imatge del seu país d'origen. Què més ha de passar perquè deixi d'amorrar-se a la mamella del grup de mitjans de comunicació més antidemocràtic del món sencer? Per uns quants diners, es pot vendre l'ànima al diable? Cada dia que passi abans de dimitir i condemnar els fets, més gran serà la vergonya. És clar que a l'interessat ja no li vindrà d'aquí, ja que fa unes setmanes, ell que havia predicat allò de “als terroristes ni aigua”, encara defensava el libi Gaddafi, responsable de 280 morts de l'atemptat contra l'avió de PanAm a Lockerbie, amb la família del qual el seu gendre presumia de fer negocis. I perquè sempre ha tingut molt mal gust a l'hora de triar els seus amics predilectes entre gent que voreja la delinqüència o en forma part plenament. Companys de pupitre, amics de joventut i de vacances al parador de Nerja, després situats a Gescartera, Mas Canosa (en llenguatge cubà, gusanos de Miami) i a Catalunya, Félix Millet, vicepresident de la FAES, mentre robava a l'Orfeó Català i al Palau de la Música. Salta a la vista que si no l'acomiaden com van fer al fons d'inversió Centaurus, ell prefereix fer de paparra; però, encara que només fos per la imatge d'aquell país que no era veritat que “anava bé”, seria bo i seria un petit gest que dimitís d'un niu de corrupció com és l'imperi Murdoch.
