Emilio Botín: Deu apunts crítics

Emilio Botín Sanz De Sautuola y García de los Ríos ha mort aquest dimecres als 79 anys. Lluny de la imatge deïficada que s’ha volgut vendre, ha estat protagonista d’una trajectòria controvertida.
.

Emilio Botín Sanz De Sautuola y García de los Ríos

Marc Font / Directa.Cat 10/09/2014

La desaparició del president del Banco Santander, la principal entitat financera de l’Estat espanyol i una de les més grans d’Europa, ha provocat una allau de reaccions entre la classe dirigent, que bàsicament s’hi ha desfet en elogis. Besnét, nét, fill, germà i pare de banquers, la seva trajectòria no ha estat ni molt menys impol·luta i ha acumulat escàndols i punts foscos. En repasso uns quants.

1. Enorme influència política

Amb independència que governés la UCD, el PSOE o el PP, les relacions d’Emilio Botín i el Banc Santander amb la Moncloa han estat sempre molt i molt fluïdes. Clar defensor (i impulsor) de les reformes financeres del govern de Zapatero, el consell d’administració de l’entitat ha estat un tradicional refugi d’antics alts càrrecs polítics de les principals formacions de l’Estat. Les famoses portes giratòries. A més a més, el Santander també ha estat un creditor habitual dels grans partits i, sense anar més lluny, el 2006 va perdonar un deute de 12 milions d’euros al PSOE després de 19 anys d’impagament. Una bona acció per garantir-se (encara més) influència i, en certa manera, impunitat.

2. Doctrina judicial a la carta per protegir-lo

Poc després que Botín rellevés el seu pare al capdavant del banc, l’entitat va treure al mercat les anomenades cessions de crèdit, un producte financer amb el qual va captar uns 2.400 milions d’euros fins al 1991. Arran d’una denúncia de l’acusació popular, el banquer i tres directius del Santander van ser imputats per frau fiscal i falsedat documental, amb els quals haurien causat un perjudici fiscal de 84 milions. El novembre de 1996, l’aleshores ja gairebé omnipotent banquer va asseure’s al banc dels acusats pel plantejament de les qüestions prèvies del judici. Ja no passaria d’aquí. L’Audiència Nacional espanyola va fer cas de la defensa i va aturar el procés amb l’argument que l’acusació popular no podia tirar endavant si no comptava també amb el suport de la Fiscalia o l’acusació particular. El 2007, el Tribunal Suprem tombava el recurs de l’Associació per a la Defensa dels Inversors i donava llum verd a l’anomenada doctrina Botín. Ras i curt, es va canviar la doctrina judicial existent fins aleshores per protegir el banquer.

3. Frau milionari a Hisenda

El 2010, la cèlebre llista Falciani va servir per descobrir que la família Botín acumulava comptes multimilionaris a Suïssa, al banc HSBC. Una denúncia de la Fiscalia Anticorrupció va suposar l’inici d’una investigació contra la família del banquer per frau, però el pagament de 200 milions d’euros a Hisenda va permetre regularitzar el patrimoni ocult i tancar el procés judicial. L’arxiu del procés va provocar queixes dels tècnics d’Hisenda, que van denunciar un tracte de favor a la família Botín. La nissaga càntabre mai va revelar la quantitat de la fortuna dipositada a Suïssa, però algunes estimacions la situen per sobre dels 2.000 milions d’euros. Com en la majoria de punts foscos en la trajectòria de Botín, els grans mitjans estatals i catalans van tractar el banquer amb guant de seda i un dels millors reportatges sobre la fortuna oculta del fins avui factòtum del Santander va publicar-se al New York Times.

4. Amant dels paradisos fiscals

El Banco Santander acumula any rere any beneficis astronòmics i, en part, ho aconsegueix gràcies a l’enginyeria financera -legal- d’operar des d’alguns dels principals paradisos fiscals del món. Segons, la darrera edició de l’Observatori de la Responsabilitat Social Corporativa, l’entitat comptava el 2012 amb 79 filials ubicades en paradisos fiscals, set més que un any enrere. Bàsicament les concentra a Delaware (Estats Units), les Bahames, Irlanda i Puerto Rico. Operar des de paradisos fiscals permet, legalment, reduir al mínim la factura fiscal d’una empresa i, per tant, contribueix a debilitar les arques públiques de les administracions, tal com vaig explicar aquí.

5. Rebaixar al mínim la factura en impostos

A banda de les filials en paradisos fiscals, el primer banc de l’Estat espanyol també aprofita les nombroses exempcions i deduccions fiscals i esprem al màxim les legislacions internacionals per minimitzar la factura impositiva. Segons recull l’informe d’Oxfam Intermón Tanto tienes, ¿tanto pagas?, la memòria anual del Santander reconeixia que el 2008 havia obtingut uns beneficis globals d’11.200 milions d’euros, però només n’havia pagat 57 en concepte d’impost de societats. El gravamen real va ser, per tant, del 0,5%, lluny del 30% nominal que, suposadament, han de pagar les grans empreses a Espanya. Els darrers canvis normatius també afavoreixen una menor càrrega tributària a companyies com el Santander, que acumula anys aportant menys a les arques públiques del que nominalment. Es beneficia d’una fiscalitat cada cop més regressiva.

6. L’1%: sous d’escàndol i l’indult de la mà dreta

Emilio Botín ha estat un dels grans exponents estatals de l’1% i clar beneficiari de les creixents desigualtats que el capitalisme neoliberal accentua. El 2012, la revista Forbes li va atribuir una fortuna de 850 milions d’euros. L’any passat va embutxacar-se prop de tres milions per la seva tasca com a màxim representant del Santander. Ara bé, durant anys no va ser el banquer més ben pagat d’Espanya, sinó que aquesta posició corresponia a Alfredo Sáez, qui va ser la seva mà dreta. Sáez, que el 2011 es va beneficiar d’un polèmic indult del govern de Zapatero després de ser condemnat per un delicte d’acusació falsa, va cobrar de l’entitat 12,7 milions el 2011 i 8,2 el 2012. El conseller delegat del Santander va jubilar-se el 2013, amb una pensió extraordinària de 99 milions. L’1% de l’1%, amb una enorme influència en les decisions polítiques.

7. Tracte amable de la gran premsa

El tracte amable, per dir-ho finament, dels principals grups mediàtics cap al Banco Santander està vinculat a l’enorme poder i influència d’una entitat que, segons dades de l’estudi anual d’InfoAdex, va gastar-se més de 35 milions en publicitat en mitjans de l’Estat el 2012. A més a més, la revista Cafè amb Llet va explicitar fa poc que persones vinculades al grup financer ocupen càrrecs als consells d’administració dels grups Zeta i Prisa. A banda, pràcticament tots els conglomerats de mitjans tenen uns enormes passius bancaris i, com no podia ser d’altra manera, el Santander n’és un dels creditors habituals.

8. Escàndols amb la crisi

Tot i vendre’s com a modèlica, la gestió de Botín al Santander també ha tingut nyaps. El febrer d’enguany, el BOE va donar a conèixer les dues sancions que la Comissió Nacional del Mercat de Valors (CNMV) va posar a l’entitat per valor de gairebé 17 milions. El motiu és que el banc va incomplir la llei del Mercat de Valors en vendre uns bons convertibles a estalviadors que no tenien el perfil indicat -no tenien els coneixements financers necessaris- i no informar posteriorment de l’evolució del risc del producte. En total 129.000 clients que van veure’s enganxats per l’estafa van haver d’assumir pèrdues de més del 50% del capital aportat.

9. Finançament d’armes

Entre els molts sectors amb els quals fa negoci el Banc Santander, hi ha la indústria armamentística. L’entitat que fins avui presidia Emilio Botín ha finançat nombroses empreses d’armament espanyoles i internacionals, ja sigui mitjançant crèdits, amb fons d’inversió, amb la participació en l’accionariat de les companyies o finançant les exportacions. En total, els darrers anys l’aportació a la indústria de la guerra supera amb escreix els 1.000 milions d’euros, com ha denunciat la campanya Banco Santander sin armes. A més a més, ha aportat uns 750 milions a companyies vinculades a les bombes nuclears.

10. Protagonista de desnonaments

Molt en la línia del filantrocapitalisme, el Santander regit per Botín s’ha caracteritzat per una àmplia despesa cultural, esportiva i, sobretot, educativa -com explica el company Joao França-, però això no ha significat, ni de lluny, que hagi tingut en compte les necessitats dels ciutadans atrapats per la crisi. Segons dades de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH), el Santander és la quarta entitat de l’Estat que més desnonaments i execucions hipotecàries ha portat a terme. La plataforma també va assessorar afectats de Catalunya, Madrid i Múrcia en la presentació d’una denúncia contra el banquer i la seva filla per un suposat delicte d’estafa a causa de la comercialització de productes financers tòxics, com les hipoteques escombraria.

-.-

Més informació:
.
10/09/2014 Arcadi Oliveres: Botín, un cacic a la cúpula absoluta del poder

-.-

Arcadi Oliveres: Botín, un cacic a la cúpula absoluta del poder

Botín ha estat un cas paradigmàtic de vinculació entre poder econòmic i poder polític.

Aquest senyor ha tingut una relació generosa amb el frau fiscal.

Arcadi Oliveres

El senyor Emilio Botín ja feia molts anys que presidia el Banc de Santander, però era la tercera generació de la seva família que se n'ocupava. Una saga de banquers poderosa. Quan jo era jovenet, l'Emilio Botín no era ell, sinó son pare. Per tant, ell ja ho havia heretat i pretenia que la seva filla se'n fes càrrec quan ell morís. És Ana Patricia Botín, que ja ha presidit algun altre banc. Ja veurem com acabarà aquesta qüestió. Podem dir que ha estat un banquer clàssic.

Botín tenia un arrelament molt fort del seu banc a la ciutat de Santander. Les vegades que hi he anat m'he adonat que qualsevol cosa --concerts, edificis, museus, universitat…-- és patrocinada pel banc. Es tractava d'un cacic local de l'antiga estirp. Personalment, Botín estava absolutament obessionat per la seva salut. Fins a l'extrem que viatjava sempre amb un desfibril·lador en una maleta. Per desgràcia seva, no li ha servit fins al final si és que s'ha mort d'un infart.

A més, Botín ha estat un cas paradigmàtic de vinculació entre poder econòmic i poder polític. Va acollir en el seu banc molts ex-ministres. És la famosa qüestió de les portes giratòries. Per exemple, un càrrec important del banc l'exerceix Matías Rodríguez Inciarte, que era el ministre de la Presidència amb Leopoldo Calvo-Sotelo. Precisament, aquest senyor ha estat molt de temps el representant personal de Botín a les reunions del famós Club Bildelberg, on es reuneix més descaradament el poder econòmic i polític. En formen part aquests que remenen les cireres del poder mundial. O les remenaven, perquè l'auge dels xinesos i els indis els ha pres posicions. En aquestes reunions tan sols hi anaven dos espanyols de manera permanent: l'ex-rei Juan Carlos i el senyor Botín. Això vol dir que el banquer era a la cúpula absoluta del poder.

Per una altra banda, diria que Botín s'ha trobat bastant darrere de tota l'escombrada que s'ha fet de les caixes d'estalvis. En bona mesura, han desaparegut després de les maniobres de la banca privada per guanyar terreny. Les caixes eren a les mans d'institucions públiques, fundacions… però alguns van voler que el negoci bancari cada vegada estigués més en mans privades.

Una altra característica que cal destacar de Botín és l'expansió internacional dels seus negocis. Ha convertit el Santander en un dels principals bancs del món. I ha acabat tenint una presència abusiva a l'Amèrica Llatina.

Emilio Botín

També hem de recordar que aquest senyor ha tingut una relació generosa amb el frau fiscal. Evidentment, ha tingut bons advocats per a evitar d'entrar a la presó. Però s'han descobert enormes quantitats de frau fiscal seu i de la seva família. Se li han descobert comptes secrets a tot els món. I això és bo de no oblidar-ho.

Encara val la pena d'explicar una altra cosa que em sembla interessant d'esmentar. I és que va convertir el Santander en el segon inversor d'Espanya en la indústria armamentística.

I finalment, una cosa que a mi sempre m'ha sabut greu com a professor universitari. Que la universitat hagi permès al Santander de tenir oficines dins de les facultats. Quan saps que una banca que ha arribat a cometre tantes estafes i malifetes és el primer que et trobes quan entres a l'antiga Facultat d'Econòmiques a la Diagonal, on jo havia estudiat, em fa mal el cor.

I hi ha una cosa que encara em fa més mal. Fa un any o dos vaig anar a València a fer una conferència. El diari explicava que el dia abans hi havia anat precisament el senyor Botín. A què fer? A fer una reunió amb els rectors de totes les universitats de l'estat per oferir-los una programa de finançament que es diu Universia, vinculat a beques a estudiants… I aquelles desenes de rectors van aplaudir bojament aquell senyor perquè els aportava una mica de dinerets per finançar unes beques. Com a professor d'universitat em va fer vergonya aliena que els rectors aplaudissin amb fervor un senyor que ha comès tota mena de delictes, estafes i fraus fiscals.

[Opinió recollida via telefònica per la redacció de VilaWeb.]

-.-

Més informació:

Emilio Botín: Deu apunts crítics Marc Font / Directa.Cat

-.-

Sacyr ‘strikes again'

A la imatge, captada a Singapur, apareix una plataforma petroliera que serà traslladada a Cuba per Repsol. Petrolis Mexicans busca adquirir un altre 0,38 per cent de les accions d'aquesta empresa espanyola · Fotografia Reuters

L'anticipació de les eleccions es veu que ha agafat alguns ‘lobbies' o traficants d'influències amb els pixats al ventre de cara al nou calendari

Francesc Sanuy / El Punt 04/09/2011

En aquesta recta final del règim del PSOE en versió Zapatero, com en tots els finals d'etapa, es fan visibles les habituals maniobres madrilenyes del ¿qué hay de lo mío? De fet, les grans operacions ja estaven previstes i planificades per a la nova legislatura, amb els mateixos interlocutors o amb uns altres del mateix signe o d'un de diferent. Però l'anticipació de les eleccions es veu que ha agafat alguns lobbies o traficants d'influències amb els pixats al ventre de cara al nou calendari. Cosa que possiblement explica que, a aquestes alçades de la pel·lícula, la privilegiada empresa Sacyr hagi mogut peça. Hi ha moltes formes de practicar el capitalisme a l'estil de Madrid. L'Ibex està ple d'exemples ben eloqüents d'aquest sistema de mercat inexistent i basat en la xarxa de contractes i de malsanes relacions entre les empreses monopolistes, confessionals, explotadores, d'exclusives o gestores de serveis i els governs i partits polítics sense control adequat de les tarifes i els poders públics que, com a còmplices o cooperadors necessaris, els garanteixen uns beneficis exagerats, immerescuts i pagats a costa dels usuaris en règim de mercat captiu o directament dels contribuents.

És en aquest món dels ‘happy few', és a dir, dels pocs agraciats pels poders constituïts, que es mou, com el peix a l'aigua, la Sacyr que ara ens crida l'atenció. El seu president, Luis del Rivero, un senyor que va donar suport primer a les dretes de la seva Múrcia natal i que, després, es va fer íntim dels governants del PSOE –començant per senyor Taguas, abans cap de l'Oficina Econòmica de La Moncloa i home de confiança de Zapatero i, ara, president del SEOPAN la patronal de les obres públiques a la qual Sacyr mana amb mitja dotzena més de contractistes de l'Estat–, és, sens dubte, un personatge rellevant. I és que n'ha fet de tots colors amb el beneplàcit d'una superioritat sempre comprensiva i complaent amb els membres destacats d'un establishment que és, en última instància, el que marca les regles del joc. Una de les seves jugades més agosarades va ser l'intent d'apoderar-se del BBVA amb la col·laboració de Juan Abelló i el suport de l'actual ministre d'Indústria, Miguel Sebastián. El titular del banc, Francisco González, un dels companys de pupitre de J.M. Aznar, designat pel PP amb l'ajut de l'Agència Tributària –que va destapar (casualment) un fons de pensions de tot el consell d'administració situat al paradís fiscal de l'illa de Jersey i va obligar a dimitir tota l'oligarquia de Neguri–, va resistir. I Botín va forçar la sortida d'Abelló del consell del Santander a causa del seu intent de dominar el principal competidor.

Una segona operació perfectament discutible va ser l'intent de Sacyr de quedar-se el control del vaixell insígnia del sector a França, és a dir, d'Eiffage, que porta en el nom el record de Gustave Eiffel, el de la torre. Eren els temps en què als empresaris espanyols se'ls anomenava conquistadors fins que la UE va prohibir que guanyessin les adjudicacions, perquè el govern de Madrid els subvencionava la diferencia de preu. Sacyr va topar amb el govern francès i La Moncloa els va ajudar a sortir més o menys indemnes. Després, va venir l'adjudicació de les obres d'ampliació del canal de Panamà, a partir de la qual el govern de Madrid va callar per sempre més sobre el paradís fiscal panameny. I, curiosament, sempre anaven de la mà el govern central i l'empresa. Eren anys en què Sacyr comprava accions de Repsol amb crèdits bancaris que anava pagant amb els dividends. Però aquest esquema es va trencar quan l'accionista volia rendiments i l'empresa preferia invertir en prospeccions, exploracions i reserves. Moment en què Del Rivero pacta amb la PEMEX mexicana (29% del capital) per canviar la línia de gestió de l'equip actual i poder esprémer el suc de la llimona amb urgències.

Ara, una vegada més, ràpidament, el ministre Sebastián dóna la benedicció a l'operació i afirma que es garanteix l'espanyolitat de l'empresa en el futur; és a dir, que canvia la política energètica sense cap debat sobre un sector tan estratègic. Ja ens va fer empassar que CEPSA passés a ser 100% d'Abu Dhabi o que les badades o errors de Gas Natural ens deixessin fora del gasoducte Medgaz i en actitud de penitència davant la Sonatrach algeriana. Segons el Financial Times, l'acord ha estat impulsat pels banquers (per exemple, els del Santander) que han de cobrar de Sacyr i ha estat un matrimoni d'escopeta, d'aquells en què la núvia, embarassada, es troba el nuvi a l'altar acompanyat del pare amb la lupara siciliana. Si fem una mica de memòria, recordarem que el 2000 Sacyr i La Caixa ja van acordar de vendre el 30% de Repsol a la petroliera russa Lukoil. Però és que ara, amb La Caixa in albis, també està en joc la promesa de Sacyr a Pemex que a part dels dividends faran calaix amb la venda del 30,8% que Repsol té a Gas Natural. En fi, que un senyor de Múrcia, titular d'una empresa que ara ja no té tanta feina de grans construccions, ell solet, ha trasbalsat tot un model dels financers nominalment catalans que, en realitat, només aspiren a participar en els grans festins del capitalisme madrileny del qual són els sipais locals encarregats de fer drenatge dels nostres estalvis.

o0o

Més informació:

Pemex controla el 9.42% de les accions de Repsol

o0o

Lluitem contra el Banco Santander i el seu Botín

El que està fent el Banco Santander és una vergonya. Els casos d’abús es multipliquen mentre Botín i els seus es fan cada cop més rics i poderosos. Acabem amb aquesta màfia!. A continuació una convocatòria que ens han fet arribar per a demà:

Convocatòria: dimecres 22 i dijous 23 de juny. Passeig de Gràcia 5.

Des de les 11h matí fins les 20h estaran en el Banco de Santander passeig de gràcia, 5 Barcelona.

Es convoquen accions i concentracions massives des de les 13,30 h fins a les 20h, la resta del dia estan allà recollint signatures i mails.

S'intentarà projectar diferents vídeos de la ruta per Espanya contra la banca, en el mateix banc (es necessita una tele de moltes polzades i manera de que arribi l'electricitat, també que pugui connectar-se un usb per al passi dels vídeos.

Més info a continuació:

Hola! Fa 11 anys Juan Pedro va patir un greu accident de cotxe quan tornava a casa de treballar per culpa d'un conductor que va encegar amb les llums llargues i que a més es va donar a la fuga.

Aquest és un resum de la trista història d'un jove de 30 anys i natural de Villargordo, a Jaén, i la seva família, explicada pel seu pare, i de com el Banc Santander a base d'enganys, xantatges, amenaces i estafes descarades es van apropiar dels seus diners (el que va rebre com a indemnització per l'accident) impedint pagar l'atenció sanitària adequada.

11 anys després de l'accident Juan Pedro segueix resistint, mentre la seva família segueix lluitant contra l'imperi d'Emilio Botín per fer justícia i salvar el seu fill. Lluitaran fins al final.

Juan Pedro, tetraplègic de 30 anys, versus el Banc Santander (Trailer)

Més informació:
http://loestaspermitiendo.com

Aquesta és la naturalesa real dels individus que governen aquest país, "els banquers" ... autèntic càncer de la nostra societat.

--o--

UN CIUTADÀ EXEMPLAR I VALENT ENCARA AL PRESIDENT DEL BANCO DE SANTANDER

15M. Álvaro José Van Den Brule a la junta d'accionistes del Banco Santander 2011

--o--

Annie Yumi Joh, (SETEM) a la Junta General d'Accionistes del Banco Santander el 17 de juny de 2011

Intervenció d'Annie Yumi Joh, responsable de l'Àrea de Finances Ètiques de SETEM a la Junta General d'Accionistes del Banc Santander el 17 de juny de 2011. Dades disponibles a la web de la campanya de SETEM "Banca Limpia.com, som clients, no còmplices"

--o--

Intervenció de Jordi Calvo, (Centre Delàs d'estudis per la pau de Justícia i Pau Barcelona) a la Junta General d'Accionistes del Banco Santander el 17 de juny de 2011

Intervenció de Jordi Calvo, responsable de campanyes de Centre Delàs d'estudis per la pau de Justícia i Pau Barcelona davant la Junta General d'Accionistes del Banco Santander el 17 juny 2011

Patriotisme empresarial

Francesc Sanuy / AVUI 01/05/2011

De vegades, els governs fan pactes fàustics amb els mefistòfils de la banca. Però què dic! Els fan sovint o gairebé sempre, tot seguint el model d'aquell doctor Faustus, alquimista del segle XVI, que Goethe va convertir en la figura universal que encarna la voluntat de vendre's l'ànima al diable a canvi d'obtenir tot allò que es desitja. Per exemple, el govern britànic va establir acords amb els financers de la City de Londres 10 anys abans que no esclatés la crisi econòmica actual, que, per dir-ho ras i curt, autoritzava la banca a practicar legalment el saqueig i l'obtenció de botins, això sí, amb la contrapartida de crear llocs de treball, comprar serveis auxiliars i, sobretot, pagar molts impostos. Ja s'ha vist que la primera part no ha funcionat gens bé, perquè s'ha comprovat ben ràpidament que els bancs, si tenen plena llibertat d'actuació, són perfectament capaços de dinamitar-se i cavar-se la pròpia sepultura. I, a la recíproca, també ha fracassat l'altra part del tracte, perquè els banquers no han pagat els impostos al nivell que s'havia previst. El Barclays, concretament, només va pagar, l'any 2009, 178 milions sobre uns beneficis de 4.600, cosa que resulta tan escandalosa com indignant.

Curiosament, els directius de la banca, després de socialitzar les pèrdues i reclamar subvencions o rescats, no han parat de privatitzar els beneficis i, després d'una temporada d'acte de contrició, equivalent a “l'any de plor” de les vídues en el sistema successori del dret civil català, han dit que ja n'hi ha prou de demanar disculpes i que és hora de tornar al “business as usual”, és a dir, a la forma habitual de fer negocis, com si aquí no hagués passat res. I per demostrar, en cas que no ens n'haguessin adonat, que no hi ha cap propòsit d'esmena, han tornat de manera obscena a autoadjudicar-se uns sous extravagants i unes recompenses que continuen cobrant malgrat el cost que han causat als contribuents i la misèria que han causat a les classes més humils o indefenses de la societat. Ho han fet sense remordiments i sense demanar perdó. Saben que la seva amenaça d'anar-se'n del país si no se'ls permet tot ha fet un cert efecte en els polítics que, d'altra banda, han rebut ja tota mena de favors que els predisposen cap al principi pervers segons el qual les coses massa grans no es poden deixar caure i que els reguladors no gosaran imposar tallafocs que separin la banca convencional de la banca-casino. Ni tampoc que els banquers incompetents o deshonestos quedin automàticament inhabilitats per exercir la professió si han provocat danys a la col·lectivitat.

En relació amb aquest gran debat d'ètica en els negocis i de la suprema obligació de pagar impostos a l'Estat que els ha concedit una patent de cors en forma de fitxa bancària, m'ha vingut a la memòria un estudi publicat a Mercados que descriu les escapatòries fiscals de les entitats financeres i de les grans empreses espanyoles de l'IBEX. I val a dir que, en un moment d'austeritat, de sacrifici dels més dèbils i de necessària exemplaritat i solidaritat, com l'actual, m'ha semblat especialment feridor el panorama antipatriòtic dels qui més s'han beneficiat d'aquest país que han espremut fins a l'última gota i al qual, després, giren l'esquena a l'hora de pagar impostos. Ja sé que algun polític dels que tenen una consulting per evadir la tributació, d'això en diu una legitima “optimització fiscal” i que aquests grans empresaris tan condecorats i mimats pel poder polític de cada moment, de l'evasió o del paradís fiscal, en diuen “evitació”. Però, per favor, no tornin a presentar-se com a patriotes, perquè això ja supera tots els límits de l'audàcia i, sobretot, de la decència.

Vegin, sisplau, alguns exemples molt “edificants”. La Telefónica té la central de compres a Munic a fi de compensar el cataclisme de pèrdues per valor de 4.845 milions d'euros de la fracassada compra d'una llicència de mòbils a Alemanya. A més a més, a través de Telfin Irlanda finança 3.400 milions en negocis estrangers. Ja se sap que Irlanda, Holanda i Luxemburg són relativament paradisíacs en termes tributaris. A Holanda, per exemple, hi va instal·lar Iberia la seva filial Binter, cosa que, després de l'euro, va deixar de tenir sentit, però llavors això ho feia una companyia anomenada “de bandera”. Iberdrola té la Reinsurance a Luxemburg igual que Gamesa hi té l'asseguradora Eolo Re, perquè només paguen un 1% d'impost de societats. Acciona té una financera a Suïssa; Abengoa, una societat de cartera a Holanda; Red Eléctrica, a Holanda, i Repsol té quatre financeres a les Cayman i les Bermudes.

A les Cayman, hi té també quatre empreses holding Gas Natural. Els dos grans bancs Santander i BBVA canalitzen emissions de deute a través de societats a Irlanda. Recordem també que tot el consell d'administració anterior del BBVA tenia un fons de pensions individual per a cadascun dels membres, al paradís fiscal de l'illa de Jersey i que a cap d'ells no se'ls va sancionar quan, essent banquers, van declarar que no sabien que signar cal·ligràficament en números volia dir que era un compte xifrat.

En resum, les empreses que han crescut a costa de l'Estat i dels contribuents podran presumir de moltes coses, però de patriotes, res.

Arcadi Oliveres (entrevista a Singulars)

Arcadi Oliveres a Singulars

http://www.tv3.cat/3alacarta/#/videos/3443930

És un rebel, un activista social, una d'aquelles persones convençudes que canviar el món és possible. És l'economista Arcadi Oliveres, professor del departament d'Economia Aplicada de la Universitat Autònoma de Barcelona i president de Justícia i Pau. Oliveres, que sempre s'ha mostrat crític amb el poder polític i econòmic, és, en aquests moments, una de les veus que s'alcen amb més contundència contra el que ell anomena "les perversions financeres" del sistema capitalista. Arcadi Oliveres denuncia sense embuts els que ens han portat a la crisi actual: els especuladors que mouen bilions i bilions de dòlars sense que ningú els posi cap fre. Ens diu que el capitalisme financer és pervers i genera desigualtats i injustícies, i que cal plantar-hi cara i canviar-lo. En el seu últim llibre, "Aturem la crisi", Arcadi Oliveres ens fa una crida a rebel·lar-nos contra els màxims responsables de la crisi, els poders financers, i també assenyala els punts febles de la nostra societat de consum desenfrenat, deslocalitzacions i democràcia afeblida. Diu que només podem aturar la crisi amb un canvi de mentalitat i si tothom pren consciència que hem de demanar responsabilitats a polítics i poders econòmics.

Investiguen la banca del Vaticà per suposat emblanquiment de diners

El desfalc arribaria als 23 milions d'euros i se suma a la llista d'escàndols d'aquests últims anys de les finances vaticanes · El dirigent investigat havia presidit la filial italiana del grup Santander

Ettore Gotti Tedeschi

La fiscalia italiana ha obert una investigació per un suposat emblanquiment de diners al president de l'Institut per a les Obres Religioses (IOR), la banca del Vaticà, Ettore Gotti Tedeschi, i ha immobilitzat 23 milions d'euros, segons que informen diversos mitjans de comunicació italians. Tedeschi podria haver-se apropiat més de vint milions d'euros d'aquesta entitat, controlada per l'estat Vaticà. A més de Tedeschi, un altre responsable de la banca, el nom del qual no ha transcendit, també està essent investigat.

Els presumptes delictes dels quals s'acusa Tedeschi són contraris a la llei 231 del 2007, aprovada pel govern de Romano Prodi, que incorpora al dret italià la normativa europea contra l'emblanquiment de diners.

Tedeschi fou president del Santander Consumer Bank, la filial italiana del grup Santander. Actualment, a més de dirigir la banca Vaticana d'ençà del setembre del 2009, és un considerat un economista de perstigi molt vinculat a l'Opus Dei. s un economista muy próximo al Opus Dei. El seu nomenament va ser interpretat aleshores com una manera de posar ordre a les finances vaticanes, que havien viscut alguns escàndols els darrers anys.

De fet, segons que publica el diari La Repubblica en aquest article citant fonts de la investigació, entre els anys 2006 i 2008, abans de l'arribada de Tedeschi, s'està investigant la transferència no justificada de 180 milions d'euros a un compte corrent del IOR l'antiga Banca di Roma, que s'integrà a Unicredit.

I just abans del nomenament de Tedeschi, la publicació del llibre 'Vaticano S. A.', de Gianluigi Nuzzi, va tornar a sacsejar la Santa Seu. El periodista italià explicava, a partir de documents cedits per un ex-dirigent de l'IOR, que la banca vaticana emblanquia diners de la màfia i obria comptes secrets a nom de polítics, banquers i empresaris, com Giulio Andreotti. L'IOR, a més, ja va veure's implicat en un gran escàndol el 1981 en relació amb la fallida del Banc Ambrosià, el banc privat italià més important de l'època.

La secretaria d'estat del Vaticà, a través d'un comunicat, s'ha declarat perplex per la investigació de la fiscalia i ha dit que té 'la màxima confiança en el director general de l'IOR'. Diu, també, que té la voluntat de potenciar la 'plena transparència de les operacions financeres de l'IOR'.

Font: Vilaweb