Blood Coltan

El coltan, una barreja dels minerals columbita i tantalita, és un mineral utilitzat per fabricar transistors en els nostres telèfons mòbils, jocs de vídeo, ordinadors i electrodomèstics. Comparable amb els diamants de sang, la seva mineria no només ha causat dany ecològic, sinó també abusos als drets humans, i, per alguns, la recrudescència del conflicte al Congo.

Blood Coltan és un documental de 52 minuts de durada fet per Patrick Forestier. La pel·lícula de l'any 2007 mostra els pros i contres del comerç de coltan, la situació amb les milícies i com les vides dels ciutadans comuns són afectades pel metall que és moltes vegades la seva única font d'ingrés en viles pobres aïllades d'altres llocs i els usos desconeixen.

"Blood Coltan" és un impressionant reportatge-documental Alemany del canal TG4 sobre el conflicte del coltan a Àfrica (Congo).

El coltan, fins fa poc era un material pràcticament desconegut; s'ha convertit en el nou or negre del continent africà. Crucial per a la fabricació de noves tecnologies de la informació en els països desenvolupats-com telefonia mòbil, ordinadors portàtils i altres dispositius electrònics, el coltan es troba en importants quantitats a la zona est de la República Democràtica del Congo i la creixent demanda de coltan per part d'Occident està propiciant matances a la regió. Sota la vigilància de les milícies rebels, fins i tot els nens extreuen aquest material de forma perillosa en les mines.

Aquest documental d'investigació els endinsarà en la fosca xarxa d'interessos que salvaguarden aquest comerç sagnant. Podran conèixer als senyors de la guerra que esclavitzen a la població local i als homes de negoci que, des d'Europa, continuen important coltan indiscriminadament, tot i les advertències de Nacions Unides.

"Blood Coltan" mostra com les empreses de comunicació occidentals (com Motorola, Nokia, entre d'altres) són coparticipants juntament amb la Xina de sostenir la situació de guerra al Congo.

També exposa el cost real de la nostra necessitat d'estar sempre a la moda en la tecnologia. Els telèfons mòbils, consoles de videojocs, netbooks (mini notebooks), etc comporten una tarifa oculta d'inimaginables conseqüències humanes: segrest, assassinat i treball en l'esclavitud.

El progrés és més car del que imaginem.

Més informació: Proyecto Matriz

“Al Congo la violació s’ha convertit en una arma de guerra”

Per: Y.Sánchez / Coordinadora d'ONG Solidàries

La imatge és de Sònia Cervià

Es calcula que cada dia mor una dona, víctima de la violència sexual i des de l’any 1996 s’han comptabilitzat unes 200.000 violacions al territori. L’activista congolesa Adèle Safi Kagarabi va ser a Girona per denunciar la situació i el seu rerefons d’interessos econòmics a la regió.

Kagarabi forma part de la Marxa Mundial de les Dones de la República Democràtica del Congo (RDC) i és presidenta de la Comissió de lluita contra les violències sexuals al Sud de Kivu, una província situada a l’orient del país.

La RD Congo és un país ric en recursos naturals, on el 70% de la població viu per sota del llindar de pobresa. Kagarabi dibuixa un país explotat per les multinacionals, sembrat de grups armats al servei dels interessos econòmics d’aquestes empreses, amb una població cansada de la presència de les tropes de les Nacions Unides que, després de deu anys, no han aconseguit aportar la pau ni la seguretat que prometien. En aquest escenari de conflicte, el cos de la dona s’ha convertit en una arma de guerra.

Grups armats

El 1994, va arribar a la RD Congo i sobretot a la província del Sud de Kivu, un flux massiu de refugiats procedents de Rwanda. “No es va fer distinció entre població civil i militars i a aquests darrers se’ls va deixar entrar amb les seves armes, i actuar a plaer”. En aquells moments, el dictador Mobutu Sese Seko estava al capdavant del país. Amb el suport de països veïns, com Rwanda i Uganda, Laurent Kabila es va presentar com a nou candidat. Kabila va comptar amb el suport de grups armats estrangers, que van instaurar el terror a les aldees congoleses, “saquejant, torturant i matant civils, amb l’excusa que havien ajudat els hutus”, en el conflicte al país veí. L’any 1997, Kabila va arribar al poder. “Va veure que aquells grups armats que li havien donat suport ja no tenien raó de continuar existint i els va demanar que tornessin als seus països”. Però els seus antics aliats es trobaven còmodes en territori congolès i volien continuar explotant els seus recursos naturals, menyspreant la població nativa.

“La comunitat internacional tenia molt d’interès en què aquests grups militars s’instauressin al Congo, però els congolesos no estaven disposats a deixar que explotessin els seus propis recursos i a les aldees es van crear grups locals per aturar-los i defensar els seus territoris”, explica Kagarabi. La violència es va fer més present. Massacres, tortures, càstigs públics… “Aquesta és la realitat a gairebé totes les próvíncies de la RDC”. L’activista congolesa també es demana d’on surten les armes que fan servir aquests grups militars. “Algunes porten noms espanyols”.

La violació, arma de guerra

En aquest context, es calcula que cada dia mor una dona, víctima de la violència sexual i des de l’any 1996 s’han comptabilitzat unes 200.000 violacions al territori. “La violació s’ha convertit en una arma de guerra, és una manera d’atemorir la població i mantenir-la submisa”, explica Kagarabi. Al fet execrable de la violació s’afegeix el de la tortura. “Aquets bàrbars introdueixen al cos de la dona tot tipus d’objectes, com branques d’arbre, vidres o el canó de la seva arma, per destruir el seu aparell reproductor. Això em fa pensar que hi ha un pla malèfic que ratlla el genocidi”.

Segrestades, torturades o convertides en esclaves sexuals, posteriorment les dones són rebutjades per les seves pròpies comunitats. Kagarabi, des de COFAS, una plataforma d’organitzacions de dones que lluiten pels drets de les dones al Sud del Kibu, impulsa programes d’acollida, atenció psicològica i formació per ajudar les víctimes.

Espoliació

Per darrere del drama de milers d’històries personals, Kagarabi denuncia l’existència d’interessos econòmics per explotar les mines i els recursos naturals del país. Minerals que després serviran per fer ordinadors o mòbils, per exemple. “La dona congolesa és molt forta, molt dinàmica i no es queda esperant sense fer res. Fa molts anys que denuncia les empreses que tenen interessos econòmics al seu país; no té por i està esperant el suport d’altres dones d’arreu del món”.

Malgrat la duresa del que relata, Adèle Kagarabi assegura que “no perdem l’esperança perquè sabem que hi ha solució”. Demana a la comunitat internacional que “repatriï aquests grups militars als seus propis països. Si el Congo té pau i estabilitat socioeconòmica, els països limítrofs també en tindran”. Fent una mirada a l‘Àfrica, Kagarabi demana, convidant a la reflexió, “per què tots els països africans rics en recursos estan sempre desestabilitzats?”. I afirma que “hi ha multinacionals enriquint-se del genocidi a molts països d‘Àfrica”.

L’acte va tenir lloc a la Llibreria Cafè Context de Girona i és la primera activitat que organitza el Grup de Gènere i Interculturalitat de la Coordinadora d’ONG Solidàries.

Foto: Adèle Safi Kagarabi, en un moment de la xerrada que va oferir a Girona.

Font: Canalsolidari.org