"Verano del 85" (François Ozon, 2020) comença com si es tractés d'un thriller de suspens narrat en flash-back, la qual cosa, amb les posteriors escenes en una platja de Normandia que semblen suggerir una nova versió d'"A pleno sol" (o "The Talented Mr. Ripley", de Patricia Highsmith, que vindria a ser el mateix), genera unes expectatives que no es compliran. Al meu parer, un error de plantejament en un film d'altra banda prou estimable, que també pot remetre a Rohmer o al Luca Guadagnino de "Call Me by Your Name" però que acaba sent Ozon cent per cent, atesa la facilitat per canviar de registre i introduir escenes extravagants sense trair el realisme (aquella en què el protagonista es transvesteix pot recordar "Una nova amiga") o, encara més, el comentari sobre el valor de la creació literària per reinterpretar la vida (i superar traumes).
A més, Ozon confirma el talent dels cineastes francesos per a les escenes en què els personatges ballen al ritme d'una música pop (recordem "La vide de Adèle", una altra història d'amor homosexual) i ens regala un fragment (el millor del film) en una discoteca en què David li cedeix a Alexis el seu walkman perquè s'aïlli relativament amb la seva cançó; més enllà de la força estètica i emotiva de l'instant, resulta un brillant comentari sobre la subjectivitat de les nostres percepcions.
