BOHEMIAN RAPSODY (i més)

De què va la història?

Un grup de rock anglès una mica vintage.

Tot va molt bé fins que un tercer provoca la discòrdia, l'acomiadament del mànager de tota la vida i la posterior segregació dels components.

Un retrobament final i un concert que és tot un èxit.

És aquest l'argument de "Bohemian Rapsody" (Bryan Singer, 2018)? De fet, sí, però jo estava pensant en "This Is Spinal Tap", incunable dirigit el 1984 per Rob Reiner, qui era a punt d'iniciar la seva etapa gloriosa ("Cuenta conmigo", "La princesa prometida", "Cuando Harry encontró a Sally", "Misery") i aquí debutava amb aquest fals documental que parodia sense pietat tots els documentals sobre grups de rock i la iconografia i situacions tòpiques que envolten aquestes formacions. Conté gags memorables com quan la càmera segueix els músics que caminen pel backstage en direcció a l'escenari... i es perden.

I sobre el film a major glòria de Freddy Mercury, què podem afegir? El tercer que provoca la discòrdia és un malvat autèntic, la qual cosa permet una mica de suspens afegit i també fa que tots els components de Queen semblin encara més bones persones; Freddy es va esgarriar una mica per culpa de les males companyies però les seves orgies eren només un recurs per alleujar la seva solitud, la tristesa que li produïa la forçosa separació de Mary Austin, el desig d'agradar al seu pare tan conservador, la recerca de la família que esperava trobar en la formació que manava (o no).

Orígens humils, primers passos, el camí de l'èxit, l'enfrontament amb EMI, l'auge, la caiguda, la redempció final. El film de Singer (acabat per Dexter Fletcher després de l'acomiadament del primer per desavinences amb l'actor Rami Malek) no defuig cap dels tòpics del gènere. I, probablement, sigui bastant fidel a la peripècia real del grup britànic i el seu líder carismàtic. I és una mica com la música del grup, ni massa bo ni massa original, però enganxa l'espectador de la mateixa manera que Queen es ficava el públic a la butxaca amb els seus directes. La composició de Malek, convertit en un sòsia de l'autèntic Freddy Mercury, contribueix a l'eficàcia de la proposta (i que ens permetin recuperar uns quants dels hits de la banda, només faltaria).

X-MEN: APOCALIPSIS

"X-Men: Apocalipsis" (2016), tercer lliurament d'aquesta nissaga sobre l'origen dels X-Men, té un nivell clarament inferior al dels títols precedents. Com ja vam dir en parlar de "X-Men: Días del futuro pasado" (2014), el canvi de director no ajuda: el treball de Bryan Singer és aplicat però lluny de l'enginy demostrat per Matthew Vaughn tant a "X-Men: Primera generación" (2011), com en els altres films que ha dirigit, amb menció especial per a "Kingsman: Servicio secreto".

D'altra banda, el film està mancat d'un dels alicients principals de les pel·lícules anteriors com era la imbricació de la trama amb fets històrics tan destacats com la crisi dels míssils a Cuba o els acords de pau a París després de la guerra del Vietnam. L'acció de "X-Men: Apocalipsis" ens remet als anys vuitanta però tot allò que veiem esdevé en el terreny de la pura ficció, amb visites ocasionals a l'antic Egipte i novament el record d'Auschwitz. És que no va passar res als anys vuitanta? Sí, van ser uns anys una mica grisos, les noies van esgotar les existències de laca al planeta i tothom duia muscleres; però, què voleu que us digui?, els guionistes s'ho podien haver treballat una mica més.

La resta, ja ho hem vist en capítols anteriors: Magneto no es decideix entre fer de bo o de dolent, Rose Byrne torna per omplir d'alguna manera les estones sense cops de puny i entra en escena una altra estrella de "Juego de tronos": si a "X-Men: Días del futuro pasado" era Peter Dinklage, ara és el torn de Sophie Turner (Sansa Stark), qui, almenys, sembla més entonada que a "Mi otro yo" (Isabel Coixet) -no era gaire difícil-.

2 FRANQUÍCIES 2

"X-Men: Días del futuro pasado" (2014) aposta, com el títol precedent d'aquesta sèrie de preqüeles, per relacionar ficció i realitat històrica. L'acció salta dels anys seixanta a la dècada dels setanta, passant breument pel futur. I bescanviem la crisi dels míssils pel final de la Guerra del Vietnam, la signatura dels acords de pau a París, amb Nixon al poder, i una curiosa referència a l'assassinat de Kennedy.

Si "X-Men: Primera generación" incloïa un homenatge a les pel·lícules de James Bond, aquí era obligat rememorar els thrillers de la dècada en què s'ubica l'acció. I l'estrella televisiva del primer títol -la January Jones de "Mad Men"- és ara substituïda per Peter Dinklage, el menut Tyrion Lannister de la magnífica "Juego de tronos". Però la dona de diamant lluïa tipet i l'actor nan, en canvi, és un dolent sense relleu. De fet, la pel·lícula s'encomana de la rutinària interpretació de Dinklage i, després d'algun fragment brillant com el de la fugida de la presó de Magneto, perd gas i ja no recupera el ritme.

Potser és que el guió no està tan ben construït però també podria no ser casual el canvi de director. Bryan Singer ja havia dirigit els dos primers lliuraments de la nissaga dels X-Men però la seva filmografia, amb l'excepció de "Sospechosos habituales" -el títol que el va fer famós- i "Verano de corrupción", és invariablement mediocre; i ja vaig dir en comentar "X-Men: Primera generación", dirigida pel més enèrgic Matthew Vaughn, que era el primer títol de la sèrie que m'havia interessat.

De la mateixa manera que vaig considerar que el remake de la preqüela de la sèrie d'"El planeta de los simios", o sigui "El orígen del planeta de los simios", dirigida el 2011 per Rupert Wyatt, era un film d'aventures excel·lent, i ansiava conèixer la continuaciò de les peripècies de Cèsar i els seus amics simis. "El amanecer del planeta de los simios" (2014) els presenta organitzats en una societat primitiva peró ben estructurada en un món devastat en què la majoria dels humans han mort a causa d'un vírus; els escassos homo sapiens que han sobreviscut s'enfrontaran als simis en una escalada de violència alimentada per les lluites territorials i pels prejudicis, de manera que el film té l'estructura de molts westerns i films d'aventures i a Cèsar i els seus els toca fer d'indis. Com quedarà palès, de traïdors i de gent honesta n'hi ha en els dos bàndols, però la bona fe dels segons no podrà imposar-se sobre una maldat que agermana homes i micos i que resulta tan nociva com el vírus que ha delmat el planeta.

Matt Reeves, el director de "Monstruoso" i del remake americà de "Déjame entrar", substitut de Wyatt, mou hàbilment les peces d'un drama vist mil vegades, demostra tenir bon gust (la referència al còmic de Charles Burns "Agujero negro") i aconsegueix distreure i ocasionalment emocionar, mentre uns efectes especials i una direcció artística de primer nivell atorguen espectacularitat al conjunt. Només trobem a faltar, però, l'allau d'idees de posada en escena que van fer d'"El orígen del planeta de los simios" un títol extraordinari, tot i que aquest segon lliurament preservi algun instant memorable, per exemple el pla en què un simi observa la rendició dels humans enfilat sobre la bandera onejant dels Estats Units.

En definitiva, romandrem atents a la continuació d'aquestes dues nissagues però encara més atents a les properes pel·lícules que ens arribin signades pels senyors Vaughn i Wyatt.