OPPENHEIMER

El darrer film de Christopher Nolan aborda un gènere nou en la seva filmografia; el biopic; en aquest cas, de l'inventor de la bomba atòmica, Julius Robert Oppenheimer, senyor d'enorme talent a qui van posar al capdavant del Projecte Manhattan a pesar de les seves simpaties d'esquerres (que, després d'Hiroshima i Nagasaki, servirien d'excusa per a un procés vergonyant a la seva figura). 

Tan complex i alambinat com acostumen a ser els treballs del realitzador, el film alterna a través d'un muntatge força hàbil moments i arguments diversos, que formen un puzzle que Nolan completa en la darrera seqüència. Parla, òbviament, de Los Alamos i de la bomba, i aquesta és la part més espectacular; perquè, si el director va demostrar a "Dunkerque" que no li calen paraules per desenvolupar una història, "Oppenheimer", més enllà d'algunes metàfores visuals, és un film molt dialogat, sobretot quan es refereix a la persecució política a l'inventor i la seva relació amb l'enigmàtic Lewis Strauss, igualment enfrontat a una comissió, que Robert Downey Jr. incorpora admirablement. No falten les referències a la joventut del personatge i les seves investigacions en el camp de la física quàntica, les seves relacions amb les dones, amb els companys, amb el poder. 

Nolan s'enfronta a un repte difícil. Perquè "Oppenheimer" és un film dens que apunta en moltes direccions i, tret del moment de l'explosió al desert, no conté gaires concessions al gran públic. Adopta un to grandiloqüent, igualment comú en molts dels seus treballs, omple la banda sonora de soroll (nova col·laboració amb Ludwig Göransson), però triomfa en termes generals gràcies a -com hem dit- la precisió en el muntatge, que tampoc no tindria sentit sense un guió més calibrat que els càlculs dels científics que surten al film, puntuat per frases i diàlegs intel·ligents, i les actuacions memorables de gairebé tothom (Cillian Murphy, transmutat en el personatge, Emily Blunt, Florence Pugh, el ja esmentat Robert Downey Jr., Matt Damon, Gary Oldman fent de Harry Truman en una de les millors escenes, i tota una llarga llista de secundaris il·lustres). Per damunt de tot, el gran dilema que recorre transversalment la història -la que explica el film i la que tots coneixem-: quin és el preu de l'èxit del Projecte Manhattan? Quin és el preu que Oppenheimer ha de pagar (*) i quin és el preu que ha de pagar la Humanitat? 

(*) La qüestió de la culpa i els intents de redempció potser ha propiciat l'admiració que Paul Schrader ha expressat envers el film de Nolan. El guionista de "Taxi Driver" fa un cinema molt diferent en la seva forma al del britànic, però en aquest cas la coincidència temàtica és clara i evident.

TENET

Ara fa deu anys comentava en aquest bloc "Origen". De la qual vaig afirmar coses com "integra una estructura sofisticada que requereix tota l'atenció de l'espectador... i un seguit d'escenes adrenalíniques que recorden les pel·lícules de James Bond", o "Nolan demostra ser tan bo ideant trames alambinades com inepte rodant escenes d'acció". Resulta curiós observar que la primera asseveració seria plenament aplicable a "Tenet"; en canvi, Nolan ha polit molt el seu estil i ara ja és un mestre rodant escenes d'acció; les de "Tenet" són espectaculars i idònies per a aquest esperat retorn a les sales cinematogràfiques (atenció també a la banda sonora de Ludwig Göransson); pel que fa a les trames alambinades, la del seu darrer treball no pot ser-ho més. De fet, és tan recaragolada que quasi esdevé un llast per a una proposta que és (o hauria de ser) un divertiment. Si més no, les paradoxes temporals que tant li agraden a Christopher Nolan són l'excusa perfecta per a unes seqüències realment sorprenents: que les imatges avancin a l'inrevés és un truc tan antic com el mateix cinema; però que ho facin en combinació amb les que transcorren normalment (si considerem normal que les bales surtin de les pistoles en comptes d'entrar-hi) ja és força més notable.

A nivell visual, doncs, "Tenet" pot significar un pas endavant com ho va ser "Matrix" al seu dia. La proposta argumental és més discutible, tot i que les referències a l'univers jamesbondià preserven el seu càustic sentit de l'humor; com quan El Protagonista es vesteix de Brooks Brothers per a una reunió en un club anglès molt exclusiu i Michael Caine (qui, si no?) li diu que ja li recomanarà algun sastre (potser caldria preguntar-se si els productors havien previst la fallida de la mítica marca americana).

DUNKERQUE

Després del thriller, els superherois o la ciència-ficció, Christopher Nolan s'atreveix amb el cinema bèl·lic. L'aposta és arriscada: narra una derrota dels aliats i centra l'acció en una platja del nord de França sense l'abús d'hemoglobina de "Salvar al soldado Ryan". Però Nolan converteix en una victòria moral el desastre de Dunkerque i en una victòria el seu film, edificat sobre arguments ja presents en anteriors treballs del director i aquí millors i més ben dosificats, des d'una elegància visual impressionant fins i tot en les escenes de combat aeri -les quals mai no són fàcils de mostrar-, a la manipulació temporal, sofisticada però no artificiosa, al servei d'un suspens que Nolan controla admirablement en un film sense gairebé diàleg que parla de l'heroïsme mentre transmet l'angoixa i la por d'uns homes atrapats per un enemic invisible que practica amb ells el tir al blanc.

INTERSTELLAR

L'apocalipsi observada des d'una granja al costat d'un camp de blat: el Christopher Nolan d"Interstellar" emparentat amb el M. Night Shyamalan de "Señales"? Però això només és l'inici d'un film dens i prolix que ens conduirà als confins de l'univers i que, entre problemes i oportunitats que es deriven de la teoria de la relativitat, i imatges que recorden la solemnitat i profunditat de "2001", tindrà temps per explicar-nos un parell d'històries d'amor (per exemple, entre un pare i una filla).

En anteriors films de Nolan, es notava un cert desequilibri entre els diversos nivells narratius, però això no passa a "Interstellar"; malgrat que és, de llarg, el seu projecte més arriscat, sobreviu al perill de quedar empresonat en un forat negre d'ambicions desmesurades. Podria ser un títol rodó si no fos per l'escena que revela tot el misteri, adornada amb un muntatge en paral·lel, que és espessa però gens misteriosa, i assenyala la distància -sideral?- que encara separa el director de "Batman Begins" de Stanley Kubrick.

El final, en un món que es plega sobre si mateix, ens retorna el Nolan d'"Origen".

FOLLOWING

"Following", el primer film de Christopher Nolan, és un treball amateur rodat el 1998 a la seva Anglaterra natal mentre encara estudiava. Comença amb una idea interessant (un escriptor a l'atur es dedica a seguir gent pel carrer) i, després, transita pels terrenys del cinema negre més tradicional, mostrant una perícia narrativa molt considerable i algunes característiques que esdevindran habituals en la seva obra posterior: una estructura amb salts temporals i la persecució d'una sorpresa final. El caràcter premonitori del film resulta definitiu en el moment que descobrim el símbol de Batman sobre la porta de l'apartament del protagonista.

EL CABALLERO OSCURO: LA LEYENDA RENACE

La principal diferència d'aquest Batman en relació amb els anteriors títols dirigits per Christopher Nolan és que les escenes d'acció són més espectaculars i estan més ben muntades. Més enllà d'això, no he observat cap variació substancial, i la pel·lícula m'entretén però no m'apassiona. Quines pegues li trobo? Doncs, vejam:

- No em crec el personatge. S'està vuit anys tancat a la mansió exercint de iaio amb bastó i tot i, de cop i volta, es converteix en un playboy (quan fa de playboy és més creïble).

- El personatge del cap de policia interpretat per Gary Oldman el trobo patètic, no em feu dir perquè. Ja em passava en les altres pel·lícules.

- Les situacions són tòpiques. Per exemple, que el sicari carismàtic es rebel.li contra el capitalista que l'ha contractat, ho hem vist mil vegades.

- La revelació final sobre el personatge fugat de la presó al desert és una mica tramposa.

- Dura massa.

No només hi veig coses negatives; també en destacaria de positives:

- Anne Hathaway.

- Michael Caine.

- El dolent fa bastanta por.

- L'escena a l'avió del començament és prou brillant; recorda les escenes a l'hotel sense gravetat a "Origen".

- Hi ha altres bones idees de guió, com la presó de la qual hom podria escapar escalant, o la irrupció a la Borsa amb mètodes menys sofisticats però tan expeditius com els que fan servir aquells gàngsters a qui la premsa anomena "els mercats".

- Finalment, el film està força ben muntat i resulta més elegant i compacte que els anteriors Batman de Nolan. En definitiva, ens trobem davant d'un bon títol de gènere i d'un bon director, que guanya en qualitat i ambició a cada pel·lícula, però que corre el risc de creure's allò que diuen d'ell els votants d'Imdb; i encara està per demostrar que sigui quelcom més que un artesà enginyós.

ORIGEN

Al llarg de la seva carrera, Christopher Nolan ha alternat films de poc pressupost i trames molt sofisticades ("Memento", "El truco final: el prestigio") amb blockbusters amb molta acció, com les seves aportacions a l'univers batmanià ("Batman Begins", "El caballero oscuro"). L'èxit de la darrera li ha permès realitzar "Origen", un film de ciència ficció de 160 milions de dòlars de pressupost, que integra una estructura sofisticada que requereix tota l'atenció de l'espectador per no perdre's en els diferents nivells de realitat (perdó, somni) en què transcorre l'acció, i un seguit de seqüències adrenalíniques que recorden les pel·lícules de James Bond.

Com en els films anteriors, Nolan demostra ser tan bo ideant trames alambinades com inepte rodant escenes d'acció. En qualsevol cas, ens trobem davant d'un film ambiciós i singular, que recorda força "Matrix" i podria haver estat superior si hagués sabut integrar els seus diferents nivells narratius; la història d'amor entre DiCaprio i Marion Cotillard és prou tràgica i sublim sobre el paper, però queda deslluïda en un conjunt tan atapeït, i alguns personatges secundaris no tenen entitat malgrat la qualitat dels intèrprets (Ellen Page, Michael Caine). Al final, el millor del film són unes quantes imatges impactants: París plegant-se sobre si mateixa, una habitació d'hotel sense gravetat...