La proposta d'Isaki Lacuesta, codirigida amb Pol Rodríguez, en el registre que més domina el director, que és el de no-ficció, o ficció a mitges, explica una història que deu haver estat la de molts grups rockers, tot i que aquí parla de Los Planetas, uns músics de Granada, i de la gravació a finals dels noranta del seu tercer -i millor segons els entesos- disc. Els problemes entre els tres fundadors de la banda i la gravació de les cançons són la matèria primera de "Segundo premio", una pel·lícula que funciona perquè no vol ser transcendent però que és cinema en estat pur; les converses imaginades, els moments més o menys onírics -sota la influència de l'heroïna?-, com la sortida del protagonista a través d'un mirall de la discoteca, l'escena de la baralla al bar, en segon pla desenfocat, o la de l'arribada a Nova York, atorguen al film una textura poètica que remet a les avantguardes però que no sembla antiga, més aviat sembla cinema del futur i una nova demostració, després d'"Un año, una noche", del talent d'Isaki Lacuesta... quan vol.