MISIÓN DE AUDACES

A "Misión de audaces" (1959), John Ford retroba la cavalleria ianqui, ara enfrontada no als indis sinó a l'exèrcit sudista, en un episodi de la Guerra de Secessió. 

Més enllà de la trama sobre una incursió en territori rebel, el film parla de la rivalitat entre un rude oficial (John Wayne) i el metge assignat al seu destacament (William Holden), i de l'ambigua relació entre els militars i una dama del Sud (Constance Towers), obligada a acompanyar-los. La mútua desconfiança entre tots ells es resoldrà a empentes, cops de puny i altres efusions, però prevaldran l'honorabilitat i el valor, fins i tot (i sobretot) en les circumstàncies més dramàtiques. 

Conté escenes inoblidables, com la desfilada dels alumnes d'una escola militar, nens a qui no espanten els soldats de la Unió, o la inevitable borratxera de Wayne, enfrontat als seus fantasmes sobre la barra d'un bar convertit en hospital de campanya.

CARAVANA DE PAZ

Després de les diligències o les cavalcades del Setè de Cavalleria, calia que Ford dediqués un títol ("Wagon Master", 1950) a les caravanes de colons que travessaven el desert a la recerca de la vall promesa. En aquest cas, es tracta d'una colla de mormons més aviat sonsos, un inconvenient que el realitzador resol amb la intervenció de dos simpàtics cowboys (Ben Johnson i Harry Carey Jr.), un pastor malparlat (Ward Bond), un venedor d'elixirs i un parell de ballarines. El conflicte ve de la mà d'una família de facinerosos i no falten els indis, aquí, però, força amables, tant com la mateixa pel·lícula.

EL ÚLTIMO HURRA

És notòria la predilecció de John Ford per personatges que veuen arribar el crepuscle de les seves vides, habitualment encarnats per en John Wayne: el capità Brittles de "La legión invencible", l'Ethan de "Centauros del desierto", o Tom Doniphon a "El hombre que mató a Liberty Valance". 

A "El último hurra" (1958), però, recorre a Spencer Tracy, un actor menys habitual en la seva filmografia (acompanyat, això sí, per Jeffrey Hunter o John Carradine), en una aventura que no transcorre al Monument Valley sinó als carrers d'una tranquil·la ciutat de Nova Anglaterra. 

Frank Skeffington, l'alcalde irlandès, es prepara per a les eleccions i un cinquè mandat. Té les classes treballadores al seu costat (o això sembla) i els seus mètodes populistes, presentats per Ford amb simpatia evident, són prou eficaços; però s'enfronta al capital i a la televisió, rivals gens fàcils encara que l'altre candidat sigui tan jove com inepte. 

Les escenes de grup -que són quasi totes- estan resoltes pel director amb el seu proverbial sentit de l'humor i del detall. Però el protagonista d'"El último hurra" -títol premonitori- està sol en el fons, ignorat pel seu fill i finalment conscient de la tirania del pas del temps. Més que una sàtira política, el film acaba sent, com quasi tots els dirigits per Ford, una elegia per un temps i un espai pretèrits.

EL SARGENTO NEGRO

"El sargento negro", dirigida per John Ford el 1960, se centra novament en les aventures dels soldats de cavalleria enfrontats als indis. En aquest cas, però, es tracta del novè regiment, format per afroamericans, a excepció dels oficials que el comandaven, com l'eixerit tinent que interpreta Jeffrey Hunter. 

El sergent del títol, interpretat per Woody Strode, és acusat d'assassinat i de violació, i ho té fotut perquè les víctimes eren un oficial blanc i una jove encara més blanca. Tot i que caldrà esperar al final per aclarir què va passar exactament, la insistència a destacar el valor del negre ens fa intuir que no és del tot culpable. Així, doncs, una vegada més, Ford arremet contra el racisme; i, tot i el caràcter didàctic de la proposta, es tracta d'un film notable que barreja hàbilment el drama judicial i l'aventura amb el Monument Valley de fons, sense renunciar a les habituals notes d'humor (els membres del tribunal jugant a cartes durant el recés; les intervencions de la dona del seu president) o els contrapunts tràgics. Com sempre, el director domina la posada en escena i se serveix hàbilment de la il·luminació, particularment quan aïlla els testimonis que declaren al judici i introdueix els flash-backs que estructuren la narració.

DOS CABALGAN JUNTOS

Hom podria infravalorar "Dos cabalgan juntos" (John Ford, 1961) argumentant que es tracta d'un remake en to menor de la monumental "Centauros del desierto" (1956). També tracta de dos personatges que han de rescatar (més aviat comprar, en aquest cas) blancs que van ser segrestats pels indis i que ara viuen amb ells i com ells. Alterna tragèdia amb majúscules i comèdia quan cal. I l'actor que fa d'indi és el mateix. 

Aquestes són les similituds, però també hi ha diferències i matisos importants. Per exemple, el protagonista (James Stewart) no és un racista com l'Ethan interpretat per en John Wayne en l'altra pel·lícula, sinó un cínic. O potser no tant? 

En fi, tot aixó no té gaire importància, perquè, en qualsevol cas, "Dos cabalgan juntos" és un títol magnífic, que conté el millor del mític realitzador. Ja la primera escena és absolutament magistral: el despertar d'un poble i d'una ressaca en un indret perdut a la frontera mexicana on el marshall Guthrie McCabe, interpretat per Stewart, viu molt còmodament gràcies a la seva fama; amb els peus repenjats a la barana del saloon (on sembla haver passat la nit) i una cervesa a la mà, foragita uns jugadors buscabregues amb la menció del seu nom ("podeu anar aquí al costat a prendre un whisky abans de tornar a agafar la diligència"; "és bo?"; "no") i rep una colla de militars polsegosos que capitaneja un noble i simpàtic tinent interpretat per en Richard Widmark; regategen sobre les cerveses que els soldats beuran a la salut del civil ("heu de tornar cavalcant, no flotant!") i continuen una conversa impagable en companyia de la mestressa del local, que sembla entestada a caçar algun dels escassos mascles que l'envolten, fins i tot si, per fer-ho, ha de brandar la navalla que amaga al portalligacames. McCabe té tots els números i accepta la invitació dels militars sense preguntar per què el volen. 

Viatjarà amb ells fins al fort on un grup de colons s'ha reunit per trobar familiars en mans d'uns comanxes a qui l'Exèrcit no pot incomodar a causa dels tractats. La solució és viatjar al campament indi i intercanviar-los per mercaderies. McCabe sap que la missió és no només perillosa sinó absurda, ja que els blancs segrestats de petits s'hauran convertit en indis amb totes les conseqüències, però accepta fer-ho a canvi dels estalvis dels pobres colons. 

No ens enganyem. Després sabrem que no és tan mala persona. I, com no podia ser d'altra manera, el film conclou amb un ball que reunirà tots els personatges en un clímax igualment magistral que conté moments de comèdia, una lliçó sobre el racisme i la hipocresia i, en una pirueta narrativa només a l'abast d'un mestre com en Ford, una conclusió tràgica al costat mateix d'un final feliç amb declaració d'amor inclosa (dues, en realitat).

CORAZONES INDOMABLES

El 1939, John Ford va dirigir "Corazones indomables", un títol en clau d'aventures en què aborda la Guerra de la Independència americana. 

Els protagonistes són la improbable parella formada per en Gil (Henry Fonda) i la Lana (Claudette Colbert); ella és una noia de bona família que viu molt tranquil·la a Albany quan ell l'enreda perquè es casin i la porta a viure a una cabana enmig d'uns boscos molt fotogènics però plens d'indis no gaire simpàtics; quan els nadius s'alien amb els anglesos per lluitar contra els colons, les coses es compliquen, i encara sort que, prop de casa seva, hi ha un fort que s'assembla molt a altres que anirem trobant al llarg de la filmografia del director, on als homes els agrada beure i ballar però també són valents quan cal. 

El film voreja el melodrama i no és el més memorable d'un director que ja havia signat "La diligencia" el mateix any i estava a punt de fer "Las uvas de la ira", però conté els elements habituals al seu cinema: el sentit de l'humor que presideix el retrat dels personatges secundaris i que alterna amb moments de gran dramatisme; l'accent en la comunitat que atorga sentit a la lluita individual i que se celebra a si mateixa amb balls i litúrgies.

TRES PADRINOS

John Wayne, Ward Bond, Pedro Armendáriz, Hank Worden y Guy Kibbee també apareixen a "Tres padrinos", que John Ford va signar el mateix any 1948. Al film també intervé Harry Carey Jr., a qui retrobarem en altres títols de Ford, inclosos "La legión invencible" i "Centauros del desierto". Aquí, és el tercer "padrí", juntament amb Wayne i Armendáriz, i ja des del principi intuïm que el xicot no arribarà al final de la pel·lícula. 

"Tres padrinos" és un títol estrany, sobretot des d'una perspectiva actual. Té diversos moments de comèdia i el final, amb l'inefable Guy Kibbee exercint de jutge comprensiu, conté el moment icònic en què, finalitzat el judici, es declara novament obert el bar -que han fet servir per a l'ocasió- i tothom ho celebra bevent whisky. És habitual que Ford alterni l'humor amb la tragèdia més genuïna, com passa a "Centauros del desierto"; però és que aquí ens farà patir durant la major part del metratge fins a extrems de pur sadisme. 

Robert, William i Pedro semblen bona canalla, però assalten un banc i fugen al desert. El sheriff (Bond), preveient les seves intencions, envia destacaments a cada dipòsit d'aigua de la regió, de manera que els protagonistes comencen a passar-ho malament entre dunes, roques i tempestes de sorra. La set no és l'únic inconvenient: el jove William (Carey Jr.) va ferit; enmig d'una tempesta, perden els cavalls; finalment, a mig camí, troben un carro abandonat en què una dona moribunda té un fill en la seva presència, la qual cosa els converteix en padrins del nadó, a qui hauran de protegir mentre continuen la penosa marxa. 

L'escena en què Wayne empastifa l'esquena rosada del nadó amb el greix per a les rodes del carruatge devia divertir i emocionar el públic de l'època. Jo només patia i, per poder aguantar-ho, em fixava en la posició de l'horitzó en cada enquadrament (doneu-li a Spielberg la culpa!). Val a dir que totes les escenes al desert estan esplèndidament realitzades (la fotografia de Winton C. Hoch, en color, és excepcional) i la descripció d'una naturalesa inclement no té res a envejar a l'aportació de Lean anys després. 

L'horitzó és a dalt? És interessant.

FORT APACHE

Les referències de Spielberg en la seva darrera pel·lícula al "millor director de tots els temps", ens serviran d'excusa per recordar el primer títol de la Trilogia de la Cavalleria. 

A "Fort Apache" (1948), els militars que vigilen que els indis no surtin de les seves reserves viuen relativament tranquils. Amb les seves famílies, integren una comunitat ben avinguda, que alterna els balls amb uniforme de gala amb les partides de cartes i borratxeres a la cantina. Però les coses es compliquen quan: 

- Arriba un nou comandant molt seriós (Henry Fonda). 

- Uns indis rebels es dediquen a torturar i matar els blancs que tenen la desgràcia de trobar-se'ls. 

La filla del comandant (Shirley Temple) s'enamora d'un jove oficial arribat de West Point que coneix a la diligència, un irlandès fill del veterà sergent interpretat per Ward Bond. Però, tot i el currículum del nano, s'imposa el classisme. El personatge de Henry Fonda també és racista, i se li'n refot que John Wayne hagi compromès la seva paraula amb els pellroges. 

El comandant està inspirat en el general Custer, i el final ho deixa clar. Com sigui, Ford el mostra com un paio equivocat però, tanmateix, heroic, i l'epíleg inclou un comentari sobre l'origen de les llegendes que retrobarem més elaborat en la magistral "El hombre que mató a Liberty Valance". 

"Fort Apache" aglutina elements comuns a la majoria de westerns de John Ford, barreja hàbilment humor i èpica i reuneix una troupe actoral que acabaria resultant indispensable: Victor McLaglen, Pedro Armendáriz, Guy Kibbee, Hank Worden, a més dels ja esmentats Wayne i Bond. 

La festa i la ressaca posterior:

No menyspreïs els indis; després passa el que passa:

MOGAMBO

No és "Mogambo" (1953) un dels millors films de John Ford. Una aventura que el va dur de vacances a l'Àfrica, un tràmit que semblava obligat en la carrera de molts directors clàssics americans: John Huston o Howard Hawks també hi van fer parada a "La reina de África" (1951) i "Hatari!" (1962), respectivament, amb resultats més satisfactoris.

En qualsevol cas, si les presumptament exòtiques escenes en exteriors resulten bastant patètiques (menció especial a les filmacions documentals d'uns goril·les que no hi tenien cap culpa), els diàlegs resulten més divertits, sobretot les rèpliques iròniques del personatge interpretat per Ava Gardner. Ella és Eloise Kelly, una noia simpàtica de costums libèrrimes que aterra al campament de Victor Marswell (Clark Gable), un caçador que viu de muntar safaris i no té gaires ganes de fundar una família, tot i que no és de la primera volada; l'opció d'una relació amorosa amb l'expeditiva Ava Gardner es complica amb l'arribada d'un matrimoni format per un senyor ric i una mica sonso i la seva esposa guapíssima (Grace Kelly), qui ben aviat preferirà les orelles de Gable a les dels elefants i la seva companyia a la del marit enganyat. Com que l'home és bona persona i no vol matar goril·les i només fotografiar-los, el suspens de saber si l'orellut acabarà trencant l'amable matrimoni es manté fins al final, en el fons bastant previsible. La censura espanyola de l'època, que no podia admetre un adulteri ni que vingués de Hollywood i fos de mentida, va desmuntar l'argument convertint els esposos Nordley en germans; curiosament, donant entrada a la probabilitat d'un incest.

LA LEGIÓN INVENCIBLE

Ignoro si l'emissió a la 2 del clàssic de John Ford del 1949 "La legión invencible" ("She Wore a Yellow Ribbon" és el títol original) és una picada d'ullet del govern socialista a l'independentisme català. Si més no, una bona oportunitat de recuperar el segon títol de l'anomenada Trilogia de la Cavalleria, que el mític realitzador va dedicar als destacaments militars que van participar en les Guerres Índies, responsables immediats del genocidi dels pobres nadius americans -quatre indis segons el ministre Borrell- (els altres dos títols són "Fort Apache", del 1948, i "Río Grande", del 1950).

L'acció ens situa poc després de la mort de Custer a Little Big Horn, ja explicada per Michael Curtiz a "Murieron con las botas puestas" i pel mateix Ford, en un to més desmitificador, a "Fort Apache". Els xeienes se senten valents i moure's de Fort Starks és perillós. De fet, hi ha algunes escaramusses amb els indis i més passejades a cavall pel Monument Valley, captades per la càmera de Winton C. Hoch amb uns colors impressionants, però el drama té un to més íntim, centrat en la figura del capità Brittles (John Wayne, envellit de manera prou convincent per a l'ocasió), qui està a punt de jubilar-se i ja enyora la seva vida a l'exèrcit, amb la companyonia i tot això, però tampoc no té motius de preocupació perquè els oficials que l'han de substituir són tan valents com ell.

No pot faltar l'escena de borratxera i cops de puny a càrrec de l'inefable Victor McLaglen i un to amable que destaca la conciliació entre enemics pretèrits (els sudistes, ara integrats al Setè de Cavalleria) i actuals (Brittles-Wayne intentarà desesperadament impedir el conflicte entre els soldats i els joves xeienes mentre fuma la pipa de la pau amb un indi amb qui l'uneix el vincle de la veterania).

Atenció als detalls de l'emotiva escena del comiat al capità Brittles (les ulleres, el mocador); o de perquè Ford era un mestre:

LAS UVAS DE LA IRA

L'any 1940 John Ford adaptava la popular novel·la de John Steinbeck guardonada amb el Pulitzer "Las uvas de la ira", només un any després de la seva publicació.

Som als anys trenta. Amèrica pateix la Gran Depressió i els grangers d'Oklahoma, a més, els efectes de la llarga sequera que es va conèixer amb el nom de Dust Bowl. La família Joad, com tantes altres, és desposseïda de les terres que conreava i es veuen obligats a emigrar, en un vell camió que s'aguanta de miracle, cap a la llunyana Califòrnia, perseguint una promesa de prosperitat. Però l'excés de mà d'obra, com ben aviat descobriran, propicia la fam, l'explotació, la violència i la injustícia.

Tot i el temps transcorregut des de la seva estrena, les corprenedores imatges recollides per la càmera de Gregg Toland en un estil gairebé documental resulten absolutament vigents. Els campaments dels refugiats, el drama de l'emigració, la intolerància i els abusos, no semblen gaire allunyats del drama que viuen avui dia milers de persones que arriben a Europa com els personatges de Steinbeck arribaven a Califòrnia, impulsats per la mateixa desesperació. Així, doncs, "Las uvas de la ira" comença com una road movie i ens ofereix un retrat fascinant dels territoris de l'Oest dels Estats Units, continua com un film de denúncia sorprenentment sever i conclou amb una proclama de Tom Joad (Henry Fonda) quasi revolucionària, passant per una lloa del New Deal.

La força de l'original literari no impedeix que John Ford, un director forjat en el cinema mut, plantegi el film en termes estrictament cinematogràfics, aconseguint una obra mestra.

Una figura humana diminuta avança sobre un paisatge immens en l'escena que obre el film; la imatge es repeteix en el pla que el tanca, amb una subtil diferència: si, al començament, Tom Joad avançava cap a la càmera (venia de presidi i es dirigia a la granja de la seva família), a l'escena final fuig del nucli familiar per dedicar la seva vida a lluitar contra els poderosos, i la seva silueta es retalla en l'horitzó mentre camina cap a un destí incert, potser gloriós o potser tràgic. La saviesa en la composició dels plans, evidenciada en aquestes dues imatges que funcionen com un mirall -recurs que retrobarem en la també magistral "Centauros del desierto"-, es manté al llarg de tot el film, combinant els plans generals que mostren el viatge, el paisatge desèrtic, o les moltes escenes en grup, amb els primers plans que escruten els rostres indignats o compungits de Tom o de la seva abnegada mare (Jane Darwell, incommensurable). Alguns moments resulten insòlits, com el travelling en pla subjectiu de l'arribada al campament, quan els Joad descobreixen la fam i la misèria regnants; però també ofereixen un respir escenes característicament fordianes: quan emborratxen l'avi amb xarop perquè pugi al camió; la festa al campament del govern. Però si hem de destacar dos moments memorables ens quedem amb l'escena en què la mare obre la capsa de sabates amb els records de tota una vida per triar quins s'endú i quins llença al foc (una postal enviada des de Nova York, que va al foc, o un gosset de porcellana, que guarda), mentre sonen les notes de La Vall del Riu Vermell; i quan Tom Joad somriu per primera i última vegada en tota la pel·lícula i treu la seva mare a ballar, i ella l'acull entre els seus braços amb els ulls encesos d'amor i de tristesa.

¡QUÉ VERDE ERA MI VALLE!

1941 va ser l'any de "Ciudadano Kane", però la pel·lícula que va arrasar als Òscar fou "¡Qué verde era mi valle!", de John Ford. Pot semblar injust però cal tenir present que, d'una banda, Welles, segons confessió pròpia, va aprendre a fer cinema veient una vegada i una altra "La diligencia"; i el film de Ford sobre una família de miners gal·lesos als primers anys de la Revolució Industrial és tota una lliçó de cinema.

El guió, basat en una novel·la de Richard Llewellyn, parla dels conflictes entre obrers i patrons, de l'honestedat però també de la hipocresia, del valor dels homes senzills i el vertígen d'una era de canvis, recordada pel protagonista amb nostàlgia però també amb lucidesa. Un món contradictori que John Ford mostra amb una perícia narrativa aclaparadora. No hi ha un pla que sobri en aquesta història plena de meandres narratius i alhora concisa i intensa, en què els nombrosos moments dramàtics, fins i tot melodramàtics, s'equilibren gràcies al sentit de l'humor i del detall característics del director nord-americà (atenció a les empentes del pare de família al seu fill gran, noble però una mica tímid; o la reunió entre el director de la mina i el senyor Morgan, descalç i amb les sabates a la mà intentant mantenir la dignitat).

Fins i tot es permet donar protagonisme a un pastor protestant (esplèndid Walter Pidgeon, a qui cal sentir en versió original) i a... un nen (Roddy McDowall): les seqüències en què, des del llit, amb les cames immobilitzades després d'haver caigut a un estany gelat, espera l'arribada de la primavera mentre llegeix clàssics de la literatura juvenil resulten emotives i memorables.

EL HOMBRE TRANQUILO

"El hombre tranquilo" (1952) és un dels millors títols de John Ford i, per extensió, de la història del cinema.

Acompanyat de tres dels seus actors fetitxe (John Wayne, Victor McLaglen, Maureen O'Hara), Ford viatja a Irlanda per explicar la història de Sean Thornton, qui torna al seu país després de tota una vida als Estats Units amb la sana intenció de fer de pagès i festejar alguna bonica noia pèl-roja. Però topa amb Will Danaher, un individu indesitjable i garrepa que, per a més desgràcia, és el germà de la noia. Will no està disposat a lliurar el dot preceptiu pel casament, almenys de bon grat, i a Sean no li agrada la violència perquè arrossega un trauma de quan feia de boxejador a Amèrica; això fa que tothom -xicota inclosa- el prengui per un covard.

"El hombre tranquilo" té el to elegíac, malenconiós, de moltes de les obres del director. És la història d'un home que retroba els seus orígens, una forma de vida ancestral regida per uns codis primitus, ni pràctics ni lògics però que fonamenten la cohesió de la comunitat i que Ford contempla amb simpatia. La història d'amor entre Sean i Mary Kate és bella i, fins a cert punt, tràgica; els sentiments no s'expressen amb paraules sinó, com és habitual en els films del director, mitjançant gestos i mirades, i amb la metafòrica intervenció dels elements de la naturalesa, l'aigua, el foc o el vent. Amb tot, hauríem de definir el film com una comèdia; però una comèdia fordiana, que és l'antítesi de les insípides comèdies romàntiques que ens arriben any rere any de l'altra banda de l'Atlàntic. Avui, "El hombre tranquilo" seria acusada de políticament incorrecta quan és bàsicament apassionada i, alhora, tremendament divertida; i sí, pot resultar xocant veure com Sean arrossega Mary literalment per terra sense que ella s'enfadi, ans al contrari, o com resol els problemes amb el seu cunyat a cops de puny; però tot ben regat amb gerres de cervesa negra i galledes d'aigua que ajuden a mantenir els ànims dels adversaris i dels vilatans que celebren la baralla com allò que és: una festa.

El vent, la pluja...

LES BORRATXERES MÉS JUSTIFICADES DE LA HISTÒRIA DEL CINEMA

Quan a "Casablanca" (Michael Curtiz, 1942) el coronel Strasser li pregunta, de manera no oficial, a Rick (Humphrey Bogart) sobre la seva nacionalitat, ell respon: "borratxo". I assistirem a una patètica borratxera del personatge, que necessita beure per pair la reaparició d'Ilsa (Ingrid Bergman), el gran amor de la seva vida, que el va deixar plantat en una estació de tren a París mentre els nazis bombardejaven la ciutat i que ara és a Casablanca, del braç d'un heroi de la Resistència, a la recerca d'un passaport. És quan li diu al negre que toca el piano allò de "toca-la, Sam"; no "toca-la una altra vegada, Sam", que això és el títol de l'obra de teatre de Woody Allen.

Rick ha de prendre una de les decisions més difícils que un home pot haver de prendre: renunciar a l'amor de la seva vida per ser honest i conseqüent. Probablement una borratxera més gran seguís al mític comiat a l'aeroport de Casablanca. Almenys, però, li haurà quedat a Rick l'amistat del capità Renault (Claude Rains); però aquest tampoc no és un gran amic de l'aigua, si més no de l'aigua de Vichy.

L'any 1962, John Ford va dirigir un dels seus millors films, "El hombre que mató a Liberty Valance".

Aquest western parla de dos homes que pretenen imposar la justícia de dues maneres diferents: Tom Doniphon (John Wayne) confia en la seva habilitat amb el revòlver; Ransom Stoddard (James Stewart) va armat amb llibres de lleis i confia en el poder de la paraula, tot i que això no sempre és més útil a la pràctica. Enmig d'aquests dos homes, hi ha una dona, la Hallie (Vera Miles). Doniphon se l'estima però el seu valor a l'hora d'enfrontar-se als malvats és tan gran com la seva timidesa i malaptesa a l'hora de festejar.

Doniphon salva el seu rival i renuncia a la glòria i a la noia. Acte seguit, es beu tot el whisky del saloon i crema la casa que té a mig construir. Sobre les seves cendres s'edificarà el progrés d'un país que no tolera més facinerosos com Liberty Valance però tampoc herois passats de moda com el pobre Tom Doniphon.

ESCENES CLÀSSIQUES # 6: CENTAUROS DEL DESIERTO

El protagonista d'aquesta absoluta obra mestra de John Ford, és un individu solitari, que ha perdut les seves arrels. Com els millors herois, després d'una llarga aventura lluitant contra els indis i contra els seus propis prejudicis, ha aconseguit refer el nucli familiar; però ell n'està exclòs.

Aquest final mític, que tanca el cercle obert amb la primera escena (la porta s'obre i ens mostra el desert), no ho podia resumir millor.