La novel·la d'Edward George Bulwer-Lytton "Los últimos días de Pompeya" va ser objecte de diverses adaptacions cinematogràfiques: el 1908, el 1913, el 1935 i el 1984. Ens referirem, però, a la versió de 1959, co-producció hispano-italiana realitzada, en ple auge del peplum, per Mario Bonnard i, sense acreditar, Sergio Leone.
A falta de conèixer la novel·la i les versions anteriors, trobo que l'argument de "Los últimos días de Pompeya" versió 1959 recorda força "Quo Vadis?" (un altre títol força versionat):
- Un legionari romà molt ben plantat (Steve Reeves, un habitual del gènere) torna a casa seva (Pompeya, en aquest cas) i, a les primeres de canvi, s'enamora perdudament d'una noia angelical que és molt amiga d'una colla de cristians, als quals el règim acusa falsament d'un seguit d'actes criminals.
- El romà, la noia i els cristians acabaran al circ per servir de menjar als lleons; tot i que no es deixaran vèncer sense lluitar.
- Una ciutat es destruïda pel foc (a "Quo Vadis?" era Roma i Nerón n'era el culpable; aquí és Pompeya i la culpa és del Vesubi, que fa erupció en el moment més oportú).
D'altra banda, més o menys com passa a la novel·la, apareixen uns egipcis que adoren la deessa Isis (Fernando Rey fa de sacerdot) i que són els dolents de la funció.
Com tots els peplums, és entranyable i fins i tot emocionant si es mira amb ulls innocents. I els homes són molt musculosos i les dones (la patrícia cristiana, la cristiana cega, l'egípcia traïdora) són totes bellíssimes. D'això tracten els peplums, per molts cristians sonsos que hi apareguin: de violència i de sexe. Als anys seixanta era en dosis més petites que en la moderna sèrie de televisió "Spartacus", per exemple, però la idea era la mateixa.