"Atrapado en el tiempo", dirigida per Harold Ramis el 1993, està considerada per molts una gran comèdia nord-americana. Consideració que és doblement meritòria en un moment en què el gènere havia deixat molt enrere els seus anys d'esplendor.
I sí, he de reconèixer que Bill Murray està genial i Andie MacDowell guapíssima, que l'escena en què passegen de nit pel poble de Punxsutawney nevat és magnífica i que el guió explora totes les possibilitats del punt de partida argumental: Phil Connors, un meteoròleg televisiu arrogant i antipàtic (Murray) viatja amb el seu equip al poble de Pennsylvania on, cada 2 de febrer, una marmota anuncia quan falta perquè s'acabi l'hivern; a causa d'una tempesta de neu, l'equip s'ha de quedar a dormir al poble; en despertar-se l'endemà, el protagonista descobreix que torna a ser el 2 de febrer, el Dia de la Marmota.
La situació s'eternitza. Ni tan sols el suïcidi allibera Connors del destí de repetir una i altra vegada el mateix dia. Només ell és conscient de la situació. Finalment, decideix aprofitar aquesta circumstància insòlita i inexplicada per millorar els seus coneixements i la seva actitud; i la possibilitat de preveure els fets li hauria de permetre aconseguir un objectiu que semblava en principi inviable: conquerir la noia.
Sí, reconec els mèrits d'"Atrapado en el tiempo", però tinc un problema amb aquesta pel·lícula. La repetició que constitueix la seva base argumental em fa posar nerviós. La sensació que el temps no avança m'incomoda. I, per aquest motiu, se'm fa molt llarga, almenys en la seva primera meitat.
"Al filo del mañana", protagonitzada per Tom Cruise i dirigida per Doug Liman el 2014, adapta un manga d'Hiroshi Sakurazaka. Però, bàsicament, és el mateix argument del film d'en Ramis aplicat al gènere bèl·lic o la ciència-ficció.
Uns extraterrestres amb tentacles han delmat Europa i amenacen amb conquerir tot el món. Els americans i els britànics concentren les seves tropes a l'aeroport de Heathrow i es disposen a envair el continent en una nova edició del desembarcament de Normandia en què les armes són més sofisticades però els dolents són més letals que els nazis, que ja és dir. Cage (Cruise) és un oficial nord-americà cínic i covard a qui un general anglès que no li agrada que li toquin els collons degrada a la categoria de soldat ras i obliga a lluitar en primera línia; com era de preveure, el maten a les primeres de canvi enmig d'una carnisseria que sembla una versió futurista de "Salvar al soldado Ryan". Però Cage ressucita i es desperta a Heathrow el dia abans; torna a desembarcar, el tornen a matar i torna a despertar. I així successivament. Com en el film de Ramis, aquesta situació li permet millorar les seves aptituds; l'objectiu no és ara l'amor d'una noia -tot i que també hi ha una noia, una aguerrida Emily Blunt- sinó aprofitar l'avantatge de conèixer el futur immediat per localitzar el punt feble de l'enemic i derrotar-lo. En el procés, el protagonista també aprendrà a ser millor persona i, en aquest cas, el covard esdevindrà un heroi. De fet, les úniques diferències amb "Atrapado en el tiempo" són l'adscripció genèrica i que la repetició del dia D té aquí una explicació científica (una mica rebuscada, però vaja).
El film de Liman incideix en l'aposta de Cruise per la ciència-ficció amb suspens (recordem "Oblivion") i no està malament del tot; però, novament, tinc la sensació que els guionistes aprofiten l'esquema de la repetició per guanyar temps i m'encomanen l'angoixa i el cansament de la situació.
