Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris VICTOR ERICE. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris VICTOR ERICE. Mostrar tots els missatges

dilluns, 12 de febrer del 2024

CERRAR LOS OJOS

Víctor Erice, un director mític i en certa manera maleït. Només quatre llargmetratges en cinquanta anys d'una carrera que probablement tanqui amb "Cerrar los ojos" (2023), un títol que té un caràcter marcadament autobiogràfic i testamentari. 

Un programa de televisió més o menys sensacionalista requereix a l'escriptor i director de cinema (d'una única pel·lícula acabada) Miguel Garay (excel·lent Manolo Solo) perquè intervingui en un capítol centrat en la desaparició sense deixar rastre, vint anys abans, de l'actor Julio Arenas (Jose Coronado). Garay sembla un àlter ego del mateix Erice, un home resignat a una vida ascètica, d'origen basc que viu tot sol a Andalusia, en una caravana i al costat del mar, i que ha patit moltes pèrdues sense comptar la del seu actor preferit i amic, que el va plantar enmig d'una pel·lícula d'aventures que, sembla, havia de transcórrer a Shanghai. 

Potser cal recordar que Erice va veure amputada la seva segona pel·lícula "El sur" i no va aconseguir rodar-ne tota la part que transcorria, precisament, a Andalusia. Tampoc va poder rodar l'adaptació de la novel·la de Juan Marsé "El embrujo de Shanghai"; el productor Andrés Vicente Gómez va acomiadar tot l'equip quan era a punt de començar el rodatge, i el projecte va passar a mans de Fernando Trueba, qui, a la vista del resultat, no va estar a l'altura. 

El lament per un film frustrat i unes vides frustrades constitueix l'eix d'un títol en què la referència a Dreyer no resulta gratuïta, sobri i impregnat del domini del tempo del director i de la seva capacitat per obtenir moments màgics. Un títol imponent que potser no està al nivell d'"El espíritu de la colmena" però sí, com a mínim, del film que va guanyar la tria del 2023, el dirigit per Spielberg i que, com "Cerrar los ojos", també parla del poder del cinema per il·luminar un misteri des del misteri intemporal de les imatges. Erice retroba Ana Torrent per a l'ocasió i, en l'escena final, recupera el motiu de la sorpresa davant d'una projecció, ahir "Frankenstein", ara el projecte inacabat de Miguel Garay i Julio Arenas.

diumenge, 4 de març del 2018

LOS DESAFÍOS


El mític productor Elías Querejeta va donar l'alternativa a tres joves talents en un llargmetratge d'episodis produït el 1969 i que portava per títol "Los desafíos". El signen Claudio Guerín, José Luis Egea i Víctor Erice, en aquella època estudiants de l'EOC (Escuela Oficial de Cinematografía).

El film va tenir seriosos problemes amb la censura, que va salvar per l'èxit de la seva participació en diversos festivals cinematogràfics (a San Sebastián guanyaria la Concha de Plata); la qual cosa no és d'estranyar, atès que les tres històries giren sobre l'atracció sexual i el conflicte entre les repressions i prejudicis atàvics i els aires de llibertat representats per hippies o estrangers.

En el primer fragment, un militar nord-americà -interpretat per Dean Selmier, protagonista dels tres episodis- concita una catarsi violenta en el si d'una família espanyola de l'alta burgesia en què el pare està més gelós de la filla que de la dona, una mica desatesa sexualment.

El segon episodi planteja una situació similar. Alfredo Mayo substitueix Francisco Rabal i ja no es tracta de burgesia urbana sinó d'un cacic de l'Espanya profunda que no tindrà cap inconvenient a llogar per 50 dòlars la nòvia d'un hippie nord-americà que fuig del seu país per estalviar-se una temporada al Vietnam. Però no s'esperava que la seva dona (Julia Gutiérrez Caba) també participés en el joc i, tot i que té la finca plena de braus, no sembla que li agradi gaire això de les banyes. Els símils taurins continuen fins al final de l'episodi, tan violent com l'anterior.

Víctor Erice dirigeix el tercer episodi i ja demostra la seva capacitat per crear imatges perdurables i sembrar la narració d'elements simbòlics. Aquí es tracta de dues parelles que van a parar a un poblet mesetari en aparença deshabitat. Semblen molt moderns i molt hippies (fins i tot els acompanya un ximpanzé que llegeix els clàssics), però la competència entre els mascles -motiu recurrent a les tres històries- propicia una vegada més un final violent, en aquest cas amb ressonàncies godardianes.

Erice continuaria la seva col·laboració amb el productor en dos títols mítics: "El espíritu de la colmena" (1973) retrata l'Espanya de la postguerra, la seva violència i la seva misèria, a través de la mirada infinita de la nena Ana Torrent i amb la mediació del Frankenstein creat per James Whale. La força atàvica de les seves imatges fan d'aquest títol un dels més celebrats de la història del nostre cinema, tal vegada el millor o, si més no, en dura competència amb "Viridiana" o "El verdugo". Però "El sur" (1983), amb una temàtica molt similar (la innocència d'una mirada infantil, el pare represaliat), és també una obra mestra, malgrat que Querejeta, per motius mai no del tot aclarits, va interrompre la producció en el moment que l'equip s'havia de traslladar a Andalusia per rodar-ne una segona meitat que hauria hagut d'il·luminar en sentit literal i metafòric una història que, fins llavors i paradoxalment, transcorria al nord del país. Potser el productor, fidel també al seu estil, volia quedar-se només amb la part més ombrívola i malenconiosa. Erice no l'hi va perdonar mai.

dissabte, 7 de novembre del 2009

TRUFFAUT vs. ERICE - La mirada de la infància



El to documental de l'escena del teatre de titelles de "Los cuatrocientos golpes" (1959) el retrobem a "El espíritu de la colmena" (Victor Erice, 1973), quan Ana i la seva germana assisteixen per primera vegada (en la ficció i la realitat) a la projecció de la pel.lícula "Frankenstein". Adjunto el fragment i uns interessants comentaris del director.