El problema de la filmografia de Ken Loach és que fa sempre la mateixa pel·lícula: gent pobra que pateix els desajustos propiciats pel capitalisme salvatge -missatge, doncs, d'esquerres-, retrat social en clau hiperrealista, estètica naturalista aconseguida gràcies a una direcció d'actors molt peculiar i als enquadraments sempre en pla general o mitjà. Les desviacions d'aquest esquema són mínimes i ja porta fent pel·lícules quaranta anys.
Tot plegat ha contribuït a un cert cansament del públic i de la crítica, tot i que "Yo, Daniel Blake" (2016) va obtenir la Palma d'Or al Festival de Cannes. El film respon fil per randa a l'esquema descrit però el seu plantejament és tan senzill i alhora contundent que no pot sinó despertar la nostra simpatia: narra l'epopeia kafkiana d'un pobre home que no pot obtenir el subsidi d'invalidesa malgrat que la doctora li ha prohibit treballar i que tampoc no pot cobrar l'atur perquè no fa mèrits per treballar (sic), i la seva relació d'amistat i solidaritat amb una mare soltera en una situació tant o més precària.
