El cicle de cinema espanyol que ofereix la 2 ens permet recuperar títols francament curiosos, com aquesta pel·lícula de títol molt poètic (i és que està tret d'un poema) que el cineasta més o menys maleït Francisco Regueiro va dirigir l'any 1969 amb el protagonisme de Junior, que era un cantant pop molt famós a l'època.
Tot i que Junior apareix a totes les escenes, i sense camisa en diverses ocasions, sembla poc probable que les seves fans connectessin amb un film amb vocació d'art i assaig i sense cançons pop en la banda sonora, copada per la Setena Simfonia de Beethoven.
"Me enveneno de azules" ens avisa constantment que ens trobem davant d'una història "moderna": el jove protagonista, que viu en una deriva permanent, acaba de tornar de París, i cal suposar que va viure els successos del maig del 68; si més no, s'enyora i llegeix revistes sobre la Nouvelle Vague; mentrestant, la televisió retransmet l'arribada de l'home a la Lluna. L'argument presenta el conflicte generacional i l'opressió capitalista mitjançant una situació radical que podem llegir en clau metafòrica: Junior tenia una nòvia (Charo López) que li ha estat arrabassada per son pare, de qui sabem que va sobrat de diners (Antonio Casas, el protagonista de "Nunca pasa nada"). Mentrestant, el germà fa una pel·lícula en què vampiritza la noia i la seva relació fallida.
El problema és que el guió no va més enllà d'aquesta idea, no hi ha una estructura equilibrada ni diàlegs amb contingut, i el film esdevé una successió inacabable d'escenes irrellevants en què Junior es limita a posar careta de pena mentre el director sembla voler imitar Antonioni. La càmera es mou constantment, com provant d'aportar el dinamisme que no es troba en el llibret; però cal reconèixer que l'estratègia visual i, sobretot, la creativa fotografia de José Luis Alcaine, allunyen el film dels pobres estàndards del cinema espanyol del seu moment.