"El manantial" (King Vidor, 1949) té un guió extraordinari: escrit per Ayn Rand a partir de la seva novel·la, parla bàsicament de la integritat a partir de la figura d'un arquitecte més o menys inspirat en Frank Lloyd Wright que té molts problemes per treballar en no voler cedir ni un mil·límetre a les demandes dels seus clients i adequar els seus projectes visionaris als gustos del moment. Conseqüentment, Rand va amenaçar els estudis amb avortar la producció si es prenien la més mínima llibertat -com acostumava a passar- amb el seu llibret. Però no va aconseguir que l'autèntic Frank Lloyd Wright signés els projectes que apareixen al film, ja que l'home demanava massa calés.
El guió demostra una gran capacitat de síntesi i aborda també una història d'amor a tres bandes i una denúncia a la premsa populista i al feixisme latent en la societat. Vidor potencia la concisió i sublima tots els temes apuntats per Rand gràcies a una realització modèlica. Els primers minuts de la pel·lícula constitueixen un exemple excel·lent d'una manera de fer cinema que potser s'hagi perdut per sempre:
Tres plans gairebé idèntics ens mostren un professor d'universitat i dos arquitectes que qüestionen l'obra visionària i actitud rebel del protagonista, vist sempre d'esquena, a contrallum, a l'esquerra de l'enquadrament. Al final del tercer pla (escena), l'arquitecte li pregunta el nom i llavors veiem per fi, en pla general, la figura enorme de Gary Cooper que respon "Howard Roark". Hem vist la societat contra una figura i aquesta figura és un nom que brillarà amb llum pròpia, no endebades el valor del talent individual és el tema central d'un film de lectura política sens dubte controvertida.
Un primer pla sobre un dietari, els fulls del qual giren ràpidament, ens indica que passa el temps.
Henry Cameron (Henry Hull), l'arquitecte fracassat que li fa de mentor (que hem vist a la tercera escena) camina pel carrer, compra un diari, l'estripa, compra la resta de diaris que tragina el venedor i els va estripant davant de l'estupefacció dels transeünts, fins que Gary Cooper arriba i se l'emporta cap al despatx, al qual es dirigeixen en un pla contrapicat, en contrallum i amb profunditat de camp, que Vidor reiterarà en altres moments culminants (particularment, les escenes de la seducció de Dominique Francon -Patricia Neal-). Després, sabrem que el diari que estripava l'arquitecte, el "Banner", presideix la campanya contra la seva obra -i la de Roark- pretensiosa i diferent.
Al despatx, el mentor de Roark pateix un atac de cor. El pla següent, novament contrapicat, mostra el trajecte en ambulància des de l'interior de la mateixa; rere la finestra rectangular del vehicle veiem passar els gratacels de Nova York, la majoria amb l'estil neoclàssic de moda, algun més modern i estilitzat; Cameron, a les portes de la mort, comenta: "Aquest el vaig fer jo".
Tot un exemple d'elegància i capacitat de síntesi, i espero no semblar José María Latorre. Però algú ha penjat a Internet una versió abreujada de la pel·lícula que és encara més sintètica. Vegeu si no:
