HARRY PALMER

A l'ombra de l'èxit de les pel·lícules de James Bond van sorgir molts altres títols d'espies amb la Guerra Freda com a teló de fons. Un cas paradigmàtic és la sèrie sobre Harry Palmer, també un agent secret al servei de Sa Majestat, creació de Len Deighton que, al cinema, va adquirir els trets del molt british Michael Caine. 

Va protagonitzar fins a cinc títols fent de Harry Palmer, però ens centrarem en els tres primers, els de la dècada dels seixanta:

- "Ipcress" (Sidney J. Furie, 1965). 

Molt valorada pels crítics i amb èxit de públic, va ser premiada als BAFTA i nominada a la Palma d'Or de Cannes, i li va valer al seu director un bitllet d'avió als Estats Units, on va dirigir "Sierra prohibida" -que vam comentar al bloc- i va continuar la seva carrera, progressivament mediocre. 

Aquí em permetré portar una mica la contrària, ja que m'ha semblat la més fluixa de les tres pel·lícules. És curiosa, això sí: posa l'accent en la burocràcia dels serveis secrets britànics (cada acció ha d'anar acompanyada d'un informe amb una numeració específica), i el protagonista es caracteritza -segons ens diuen- per ser indisciplinat; però, més enllà del to burleta que manté davant els seus superiors, és un senyor bastant avorrit, amant de la música de Mozart, cuiner expert i, tot i que li agraden força les dones, és molt més auster que James Bond i es conforma amb una nòvia per pel·lícula. 

El contrapicat és la figura d'estil omnipresent i la trama no té gaire misteri, i tampoc no hi ha gaire acció (res a veure amb 007, tot i que a l'agent Palmer també li tocarà patir una sessió de tortura abans d'acabar amb els traïdors al servei dels enemics d'Occident).

- "Funeral en Berlín" (Guy Hamilton, 1966). 

Si la primera de la sèrie, malgrat el seu to paròdic, semblava voler marcar distàncies amb els films de James Bond, l'elecció de Guy Hamilton ("Goldfinger") per fer-se càrrec del segon film de Harry Palmer és tota una declaració d'intencions. 

Hi ha una mica més d'acció -no molta-; si més no, sortim del Regne Unit per viatjar al Berlín dividit pel Mur, ja que la trama s'inicia quan Palmer rep l'encàrrec d'ajudar un coronel de la Unió Soviètica a fugir a Occident creuant el mur que ell mateix hauria de vigilar. L'escena dels crèdits, que contraposa el brogit i l'animació de la meitat occidental de la ciutat alemanya al silenci i la foscor de la meitat comunista, no pot ser més explícita, tot i que, al final, el coronel soviètic resultarà un paio simpàtic -que es fa molt amic del britànic- i el veritable malvat resultarà ser un ex-nazi, a qui també persegueixen uns jueus (la noia jueva també es farà amiga d'en Palmer). 

Caine es mostra còmode en el paper del circumspecte agent britànic i aconsegueix humanitzar el personatge malgrat la cara de pòquer que acostuma a exhibir.

- "Un cerebro de un billón de dólares" (Ken Russell, 1967). 

També aquí divergeixo de la crítica, sempre molt severa amb un director tan discutible com divertit. Uns crèdits obertament bondians i una trama que ens condueix de Finlàndia a Texas i que inclou un il·luminat que no vol dominar el món però sí acabar amb els comunistes ell solet amb l'ajuda d'un virus i del potentíssim ordinador a què el títol fa referència (descobrireu que les supercomputadores dels seixanta funcionaven amb uns cartronets foradats i necessitaven molts metres quadrats per fer la feina d'una calculadora de butxaca actual), remeten a les trames de 007, sovint més properes al cinema d'aventures i fantàstic que al thriller. A més, ja no es fa èmfasi en el caràcter ordenat i elitista de Palmer; ans al contrari: ha deixat el servei secret per fer de detectiu privat en un tuguri on s'alimenta a base de cereals. Encara més diferències amb els títols anteriors: els comunistes ja no són l'amenaça sinó tot el contrari, les víctimes de la conxorxa d'una colla de texans ultradretans. Tindran, però, el seu càstig quan vulguin envair Rússia a través del Bàltic glaçat: com els cavallers teutons en la batalla del Llac Peipus, recreada al cinema per Eisenstein al seu "Alexander Nevsky", un error de càlcul els portarà a morir ofegats. 

Una aclucada d'ull cinèfila que arrodoneix un títol d'argument forassenyat però molt entretingut, dotat d'una posada en escena sofisticada i elegant que ofereix moments brillants, com la trobada entre Palmer i Leo (Karl Malden) en una casa convertida en sauna finlandesa. Russell, en el seu primer llargmetratge, ja demostra que sap com filmar paisatges nevats (recordem "Women in Love") i també treu molt partit de la bellesa de Françoise Dorléac, en la que esdevindria la seva última pel·lícula (germana de Catherine Deneuve, va tenir una carrera fulgurant als anys seixanta interrompuda per la seva tràgica mort en accident automobilístic, el mateix any de l'estrena d'aquest film i quan només tenia vint-i-cinc anys). 

Bella i perillosa:

50 ANYS DE 007

Què podem dir sobre James Bond ara que se celebren els cinquanta anys del mite?

- Que té -més o menys- la meva edat. Potser és per això que no envelleix! ;)

Tot i que el personatge literari és una mica més ancià, el Bond cinematogràfic és fill de la dècada dels seixanta. Jo era molt petit llavors però sé per referències que va ser una època estranya: d'una banda, la Guerra Freda implicava el risc de l'apocalipsi; d'una altra, la puixança econòmica havia portat a la majoria de les famílies un benestar fins llavors reservat a uns quants privilegiats i la cultura de l'oci s'enfilava cap al seu apogeu. Aquestes coordenades una mica contradictòries constitueixen l'origen i l'essència del personatge, un hedonista que defensa el món lliure i el capitalisme d'amenaces de destrucció absoluta desenvolupades a l'empar dels avenços tecnològics per sociòpates refinats.

Bond allibera els espectadors de les seves pors i els mostra les possibilitats del sistema de vida occidental: viatges exòtics, cotxes imponents, noies atractives, martinis i música lounge.

- La nissaga Bond evoca una realitat idealitzada a través d'una iconografia que barreja els antics serials d'aventures, la violència del cinema negre i el pop. També conté elements de ciència-ficció i fenòmens paranormals (que els sofisticats gadgets trobin sempre la seva utilitat davant de perills molt concrets només s'explica pels poders clarividents d'en Q). Puntualment, i segons la moda, la sèrie flirteja amb altres gèneres: arts marcials ("Sólo se vive dos veces" -Lewis Gilbert, 1967-), blaxpoitation ("Vive y deja morir" -Guy Hamilton, 1973-), space opera ("Moonraker" -Lewis Gilbert, 1979-).

- Als nens els agrada sentir una vegada i una altra el mateix conte. La sèrie Bond apel·la a la nostra vena més infantil i repeteix una i altra vegada el mateix esquema (consolidat en el tercer lliurament, "James Bond contra Goldfinger" -Guy Hamilton, 1964-): un pròleg que té una certa independència respecte de la trama principal; títols de crèdit característics que combinen imatges molt sofisticades de pistoles amb silenciador i noies en bikini amb una cançó que pretén ser emblemàtica; la visita de Bond al despatx de M, que inclou el flirteig amb la Moneypenny; els gadgets de Q; la visita a un indret exòtic, preferiblement proveït de casino, per començar la investigació; un parell de viatges més, un parell de conquestes femenines i el final al refugi del dolent, en companyia de la noia Bond, on el malvat explicarà orgullós el seu pla malèfic per conquerir el món i després intentarà matar 007 amb mètodes molt barrocs dels quals l'agent secret sempre aconsegueix escapolir-se.

- Però la sèrie no envelleix perquè evoluciona. Tot i que l'esquema abans esmentat presenta poques variacions, podem observar, a grans trets, els canvis següents: a mesura que la nissaga avança, s'imposa l'humor, sempre una mica càustic, sobretot a partir del relleu de Connery per Roger Moore; s'incorpora un personatge que fa de pallasso, com el sheriff texà de "Vive y deja morir" o el Tiburón incorporat per Richard Kiel, que evoluciona de dolent terrorífic a aliat de Bond i reclam per al públic infantil. Amb el fitxatge de Timothy Dalton ("007: Alta tensión" -John Glen, 1987-, "007: Licencia para matar" -John Glen, 1989-), el personatge s'humanitza i la sèrie recupera certa seriositat i un nivell de violència insòlit; aquest intent de dirigir-se novament al públic adult va fracassar estrepitosament, potser perquè el públic adult ja no anava al cinema, potser perquè el shakespearià Dalton feia sempre cara de patir gastritis crònica; en contrapartida, la producció i la realització eren més acurades que en els títols de Roger Moore que van seguir a la encara notable "La espía que me amó" (Lewis Gilbert, 1977).

Pierce Brosnan va ser un James Bond de manual, menys rude que Connery i més fidel, doncs, al personatge imaginat per Ian Fleming,; també més políticament correcte que els seus predecessors, una mica insípid com el moment històric de la seva aparició; no beu (tant), no folla (tant) i no fuma. Amb l'arribada del nou segle, fins i tot se'l veu patir de valent (empresonat i torturat a "Muere otro día" -Lee Tamahori, 2002-). Res comparable, però, al càstig infligit a Daniel Craig en una part molt delicada de la seva anatomia a "007 Casino Royale" (Martin Campbell, 2006), anatomia que exhibeix generosament en el mateix film en un pla homenatge al d'Ursula Andress emergint de l'oceà a "Agente 007 contra el Dr. No" (Terence Young, 1962), també replicat per Halle Berry a "Muere otro día". Aquest lligam de la darrera etapa amb la primera passa també pel retorn a l'atractiu animal del Bond interpretat per Sean Connery. Craig és igual de rude però també sap ser sensible. I "007 Casino Royale" (pel meu gust, la millor de la sèrie) acaba a Venècia -indret habitual a la nissaga- de manera inusualment dramàtica, només comparable a l'altre títol en què a Bond se li mor la noia: la reivindicable "007 al servicio secreto de su Majestad" (Peter Hunt, 1969), amb el model George Lazenby substituint el temporalment desertat Connery.

Bond enamorat??

Moments per al record:

- Ursula Andress, la primera noia Bond i la més famosa.

- El ménage a trois amb dues zíngares a "Desde Rusia con amor" (Terence Young, 1963).

- La morta més sexi: Shirley Eaton banyada en or a "James Bond contra Goldfinger"; una astuta metàfora visual dels leit-motivs de la sèrie: la violència, el sexe i els diners.

"007 Quantum of Solace" (Marc Forster, 2008) inclou un homenatge; en aquest cas, la noia mor banyada en petroli.

- La batalla subaquàtica d'"Operación Trueno" (Terence Young, 1965).

- "Sólo se vive dos veces": la millor cançó.



- La persecució a la neu de "007 al servicio secreto de su Majestad" (i la clínica-refugi a les muntanyes).

- La persecució amb llanxes de "Vive y deja morir" (i la mort del dolent: Yaphet Kotto s'infla una mica més del que ja està normalment i explota).

- Els fitxatges d'"El Hombre de la Pistola de Oro" (Guy Hamilton, 1974): Christopher Lee, Britt Ekland i el nan Hervé Villechaize. Lee-Scaramanga tenia tres mugrons; no sabem si el títol fa al·lusió a alguna altra particularitat de la seva anatonia.

- Barbara Bach a "La espía que me amó". I Tiburón.

- Els dolents més estrafolaris de la sèrie: Grace Jones i Christopher Walken tenyit de ros (un referent del Bardem de "Skyfall"?) a "Panorama para matar" (John Glen, 1985).

- Pierce Brosnan conduint un tanc a "Goldeneye" (Martin Campbell, 1995).

- La partida de pòker a "007 Casino Royale". I Eva Green, és clar.


La paròdia:




La paròdia de la paròdia: