Amb ocasió del cinquantè aniversari de l'estrena a Nova York de "La naranja mecánica", Movistar + estrena un curiosíssim documental de Pedro González Bermúdez que porta per títol "La naranja prohibida" i que narra les vicissituds en la presentació de la pel·lícula a Espanya, l'any 1975, en el marc de la Seminci val·lisoletana. Narrat pel mateix Malcolm McDowell i amb nombrosos testimonis (Carmelo Romero, llavors director del Festival, i Vicente Molina Foix, entre d'altres), el film integra molts arguments interessants: parla, per descomptat, de la censura franquista i dels canvis en la societat espanyola dels anys setanta; també del perfeccionisme de Kubrick i el seu afany de controlar-ho tot; però l'aspecte potser més rellevant del documental és el contrast entre una joventut ansiosa d'accedir a la cultura per a qui "La naranja mecánica" era paradigma de la modernitat i el jovent actual de la mateixa ciutat de Valladolid, mirall de tot el jovent actual, desconeixedors de l'obra de Kubrick i del cinema del segle XX en general; a uns quants estudiants se'ls projecta la pel·lícula, que no havien vist mai, i opinen, tots ells, que avui dia seria difícil per no dir impossible que algú produís un títol tan brillant i alhora polèmic; i el més fotut és que tenen raó.
L'emissió del documental va anar acompanyada de la pel·lícula de Kubrick i també d'una curiosa producció espanyola del 1973, a què ja vam fer referència en el post dedicat a "La naranja mecánica": "Una gota de sangre para morir amando", d'Eloy de la Iglesia; les similituds són tan evidents i la qualitat tan relativa que algun espavilat la va rebatejar amb el títol de la "mandarina mecànica".
Conté referències al tractament expeditiu per erradicar la violència i a una societat futurista alienada, i les anades i vingudes d'una colla de brètols que volen emular els drugos imaginats per Burgess. Però, al cap i a la fi, això són adorns en un film escrit pel mateix De la Iglesia i José Luis Garci entre d'altres que barreja aquests elements futuristes i estètica pop més o menys copiats de Kubrick amb una trama criminal a l'estil del giallo (el títol dóna alguna pista) amb més pretensions que interès real. Curiosament, Sue Lyon, la "Lolita" kubrickiana, encapçala el repartiment i competeix amb Chris Mitchum (fill d'en Robert) pel premi a la pitjor interpretació de la dècada dels setanta. També apareix Jean Sorel repetint el seu paper a "Belle de Jour": un metge obsessionat amb una rossa (Lyon) aparentment frígida.
El cinema d'Eloy de la Iglesia, entre l'oportunisme i la provocació, va propiciar algun títol quasi interessant. "El diputado", del 1978, presenta un polític d'esquerres (José Sacristán, qui, el mateix any, protagonitzava "Un home anomenat Flor de Otoño") que manté una relació homosexual amb un jove txapero (un dels nois de barri que freqüentarien el cinema del director a partir de "Navajeros"); l'aparent contradicció entre el progressisme del partit que el protagonista aspira a presidir i la seva por a sortir de l'armari són un reflex fidel dels prejudicis encara presents en aquella Espanya de la Transició. No és una gran pel·lícula però conté un pla final tan emotiu com eloqüent i una breu escena triangular que va ser molt celebrada en una època que el cinema espanyol maldava per trencar tabús.
Aparcat el seu anhelat projecte sobre la vida de Napoleó per problemes de pressupost (no hi va ajudar gens el fracàs econòmic de "Waterloo" -1970- de Sergei Bondarchuk), Kubrick decideix adaptar la novel·la "La naranja mecánica" ("A Clockwork Orange"), de l'escriptor catòlic Anthony Burgess. L'obra és una reflexió sobre el lliure albir que Kubrick porta fàcilment al seu terreny sense gaires variacions respecte de l'original literari (l'única diferència remarcable és l'omissió del darrer capítol, en què retrobem el protagonista vivint una vida burgesa i totalment reintegrat en la societat).
L'argument i la majoria de les situacions presentades al film constitueixen paradoxes i ironies característiques en l'obra del director:
Àlex és el líder d'una colla de brètols que maten les hores drogant-se amb llet-plus i barallant-se amb bandes rivals i assaltant cases isolades; robar és un objectiu secundari, allò que més els interessa és tustar gent indefensa i violar alguna devotchka que passi per allà. El protagonista és clarament un psicòpata, però una cosa no se li pot negar: té bon gust per a la música i estima sobretot Beethoven i la seva Novena Simfonia.
Un mal dia mata una dona solitària copejant-la amb una gran escultura en forma de penis i l'envien a la presó. Allà es fa molt amic del capellà quan aquest el veu tan interessat en la Bíblia. Àlex gaudeix quan llegeix el Gran Llibre i s'imagina vestit "a l'última moda de Roma" mentre fueteja Jesucrist. El patufet (capellà) de la presó li parla de l'experiment "Ludovico", que "torna bona la gent", tot i que recorda que la bondat ha de ser triada i no forçada (el lliure albir). Àlex aprofita una visita del ministre de l'Interior per presentar-se voluntari; interrogat per les causes del seu internament, somriu orgullós quan diu que és per assassinat. L'inoculen una droga que li provoca un intens malestar mentre li fan veure imatges d'ultra-violència i després el deixen en llibertat. Àlex continuarà sent un malparit de consideració però es veu físicament incapaç d'exercir la violència (accidentalment, també li han provocat rebuig cap a la música de Beethoven que tant estimava), de manera que es troba indefens davant d'una societat hostil -començant per la seva pròpia família- i de les seves antigues víctimes convertides en botxins (els companys de la banda són ara policies i li claven una pallissa que el deixa gairebé mort). La cosa va a pitjor i l'experiment i el govern queden en evidència, però el ministre se les empesca per posar a Àlex novament al servei dels seus interessos i la història es resol en una encaixada de mans entre ambdós, amb Àlex ja curat i posant els ulls en blanc de pur plaer mentre escolta la música de Ludwig Van i imagina un coit damunt la neu aplaudit per tot de senyors vestits del segle XIX.
El film, de 1971, situa l'acció en un futur indeterminat amb l'ajuda d'uns decorats i vestuari deliciosament pop; però un futur que endevinem proper: una societat ultra-capitalista dominada per la violència de la policia i d'uns joves fills dels obrers i de la petita burgesia que viuen en pisos infectes i assalten les cases d'uns rics que, paradoxalment, exerceixen d'intel·lectuals d'esquerres. La conclusió de la història no pot ser més pessimista: la violència no pot ser eradicada però sí utilitzada pel poder polític; la llei de la selva regeix en una societat moderna que no pot assemblar-se més a l'actual (i em temo que serà cada vegada pitjor).
Els contrastos que planteja l'argument troben correspondència en una posada en escena que és com una simfonia en què els moments més reposats -com el començament al bar Korova- van acompanyats d'una música fúnebre (Purcell, adaptat per Walter-Wendy Carlos) i, a mesura que la violència augmenta, troben el contrapunt en peces més exquisides i alegres (Puccini), fins arribar a la famosa escena de l'assalt a la casa de l'escriptor en què Àlex taral·leja "Singin'in the Rain" mentre pega i viola (una idea que després li passarà factura). Kubrick combina ralentís i imatge accelerada i el zoom a l'inrevés i els travellings amb resultats excel·lents, sobretot en la primera meitat del film, visualment aclaparadora. El ritme sincopat abasta igualment les veus dels personatges -particularment, en les escenes a la presó- i els sons (magnífica la seqüència en què l'escriptor serveix vi a Àlex i l'ampolla ressona quan és dipositada sobre la taula de vidre).
"La naranja mecánica" inaugura en la filmografia de Kubrick les estructures simètriques, de manera que la segona meitat de la pel·lícula és el revers exacte de la primera. Àlex coincidirà amb les mateixes persones i anirà als mateixos llocs, però primer com a botxí i després com a víctima. La narració en primera persona amb un ús molt intel·ligent de la veu en off i la interpretació adequadíssima de Malcolm McDowell fan que l'espectador s'identifiqui amb el protagonista, quan és trepitjat per tothom però també en certa manera en la primera part de la història, des del moment que descobrim la seva mirada hipnòtica en el pla que obre el film i mentre assistim a les seves malifetes. La qual cosa pot resultar certament perversa i li ha valgut al film no poques crítiques. Personalment, opino que l'espectador amb un dit de front podrà gaudir d'aquesta faula expressionista brillant i barroca, fins i tot empatitzar amb el seu protagonista, sense que això impliqui combregar amb la violència mostrada.
En qualsevol cas, l'estrena del film va generar una forta polèmica, fins l'extrem que Kubrick va fer retirar totes les còpies dels cinemes anglesos i prohibir que es veiés per la televisió. Mesures molt dràstiques que no van impedir -segurament va ser al contrari- que l'èxit de taquilla fos espectacular: 40 milions de dòlars de recaptació sobre un pressupost de dos milions.
A Espanya, la censura franquista va vetar la seva estrena, sospitem que perquè apareixien alguns pits nus i per l'escena de la violació (tot i que no és pas tan crua com la d'"Irreversible") i no a causa dels cops de puny. Vam haver d'esperar l'any 1975; per sort, Eloy de la Iglesia ens anticipava la seva imatgeria visual i contingut pertorbador en una versió una mica devaluada a "Una gota de sangre para morir amando" (1973); vegeu sinó:
Eloy de la Iglesia mai no es va caracteritzar per la seva subtilesa. La majoria de les seves pel·lícules són excessives, oportunistes i formalment descurades. La qual cosa no impedeix que resultin ocasionalment divertides.
Un dels seus títols més sorprenents és "La semana del asesino" (1973). Vicente Parra, en un intent desesperat de rellançar la seva carrera, incorpora un personatge molt allunyat dels aristòcrates que solia interpretar: un proletari que viu en una barraca dels afores, treballa en un escorxador i esdevé assassí en sèrie una mica per casualitat. Un film d'horror gore en què les escenes més sagnants són imatges reals de l'esquarterament de braus a l'escorxador (seria una bona propaganda per als partidaris de les corridas), i les escenes més salvatges contenen tones d'humor negre, com quan Valentín Tornos (Don Cicuta) rememora amb pèls i senyals la mort horrible de la mare del protagonista, o quan aquest oculta trossos de les seves víctimes en una bossa d'esports on posa "Contamos contigo".
Malgrat el caràcter genèric del film, d'una època en què a Espanya i Itàlia estaven de moda aquestes històries, Eloy de la Iglesia inclou sense problemes les seves obsessions temàtiques, principalment mitjançant la relació entre el proletari assassí i un intel·lectual turmentat, homosexual i carregat de duros, interpretat per Eusebio Poncela en una de les seves primeres intervencions. La relació entre els dos personatges, similar a altres relacions prohibides presents al seu cinema, resulta més matisada, òbviament per raons de censura, i potser per això més interessant. Però no s'entén què hi pinta un apartament tan luxós al costat d'un barri de barraques.
