BALADA TRISTE DE TROMPETA

Si la visió/audició d'aquesta cançó de Raphael us ha provocat una sensació semblant a rebre una puntada de peu als budells, heu de saber que la darrera pel·lícula d'Álex de la Iglesia, "Balada triste de trompeta", la pren com a referent i també va directa a l'estòmac.

Això no vol dir que no us la recomani; ans al contrari: "Balada triste de trompeta" és un dels títols importants del cinema espanyol. Una pel·lícula excessiva, sense que això sigui necessàriament un defecte, estructurada circularment sobre les imatges terrorífiques de Santiago Segura fent de pallasso milicià que, l'any 1937, es carrega mig exèrcit franquista amb un matxet, i de Carlos Areces amb el rostre deformat per la sosa càustica, vestit de pallasso amb un hàbit de bisbe i disparant a tort i a dret amb dues metralladores, mentre ETA fa volar el cotxe de Carrero Blanco, l'any 1973. Els números invertits (37-73), que representen l'inici i la decadència del franquisme, simbolitzen prou bé el joc de miralls que és la història de dos pallassos (Areces i Antonio de la Torre) enamorats d'una trapezista (Carolina Bang), antagònics i alhora intercanviables, enfrontats fins a la destrucció, com un símbol de les dues Espanyes. De la Iglesia barreja tots aquests elements (la violència, Franco, el circ, el sexe) amb el seu habitual estil, entre l'esperpent i el gore, i aconsegueix un còctel estimulant, fascinant a estones, una mica indigest, que recorda qualsevol dels seus anteriors films -sobretot "Muertos de risa" (1998), per raons bastant òbvies-, però també clàssics del terror com "El fantasma de la ópera", "Frankenstein", "Freaks" o "Los chiripitifláuticos". I el final amb els protagonistes enfilats dalt d'un edifici o monument segueix la tradició d'"El día de la bestia" o "La comunidad". En treu molt partit d'El Valle de los Caídos, però el millor gag respecte a aquest mausoleu vergonyant continua en poder de Santiago Segura: l'enterrament del gos "Franco" a la platja, a "Torrente 2: Misión en Marbella".