- És aquiiiiií... S’apropaaaa nooooo... noooooooo
La Clàudia deixa anar un crit i es desperta de cop. S’asseu al llit respirant angoixada.
Al mateix temps, al seu costat, el seu marit també ha fet un bot sobresaltat. Obre els ulls i se la queda mirant amb la poca claror de la lluna que es cola per la finestra.
- Quin crit, Clàudia… què tens? Estàs bé?... Un malson?
Ella obre la llum de la tauleta de nit. Poc a poc, va normalitzant la seva respiració i diu:
- He tornat a somiar amb morts. Cadàvers per terra, per tot arreu, sang... Un home caminava entremig d’ells, amb cara aterrida.
- Ja sé que no t’agrada que t’ho digui però ja saps què en penso de tot això que et passa...
- Quin esglai, Jaume, quina por...
- Si em fessis cas...
- Sí, ara esbronca’m... No saps el que pateixo amb aquests somnis...
- Doncs noia, fes el que vulguis. Quedar-se fins a quarts de tres de la matinada mirant Bones al canal Divinity és el que té. Tu mateixa. Però despertar-me cada dia amb un crit esverat a les cinc de la matinada no és massa agradable, eh?
Escrit a proposta de RELATS CONJUNTS
