"Els colors de l'aquarel·la" (Relats Conjunts)

Carme Rosanas, 2013, Aix en Provence

La Rosalia va mirar d’estirar una mica els braços i les cames sense aixecar-se de la cadira. Tenia tot el cos lleugerament adolorit i volia canviar de postura però sense haver de moure’s massa. Finalment va deixar anar un sospir impacient i, amb força treballs, es va posar dreta. Els primers passos li van costar molt però, poc a poc, les articulacions li van respondre una mica més. Als seus dos-cents trenta-quatre anys encara estava prou bé. Va anar fins a la cuina gris, va obrir la nevera gris i es va prendre un suc de taronja gris.

Tot era gris des de feia cent noranta-nou anys.

Va entornar els ulls i els records es van fer presents, una vegada més, al seu cervell. El Sí Sí havia guanyat aclaparadorament amb una participació altíssima. Era la una de la matinada i la gent cantava i ballava pels carrers. L’escrutini havia anat ràpid i ja feia una hora que el portaveu del Govern havia anunciat els resultats. Tot i ser el mes de novembre, la gent havia sortit amb samarretes de màniga curta vermelles i grogues. Focs artificials il·luminaven la nit amb franges vermelles, blaus llampants i pluges d’estels blancs de cinc puntes... colors, molts colors. Llavors encara hi havia colors.

I va ser llavors quan, sense cap avís previ, l’exèrcit dels ultra-rahois (sembla que sense permís del Gobierno) va fer us d’aquella potent arma química. La música es va aturar, la gent va semblar desorientada i tot, tot va quedar gris. La Rosalia també era a la festa, també cantava, ballava i reia... Va respirar un intens fum, va veure una gran barreja de colors i va caure desmaiada.

El Gas de l’Unionisme els havia atacat. Alguns van donar mitja volta i van tornar a les seves cases grises i, gairebé sense parlar, es van ficar al llit gris. Altres van tenir símptomes d’asfixia, marejos, pèrdua de coneixement. Però quan recuperaven la consciència, quan el malestar passava, l’efecte era el mateix: tornaven a casa, com si no hagués passat res.

Però l’atzar va voler que la Rosalia, que patia una bronquitis aquell dia i que havia fet la imprudència de, prendre’s la mediació i sortir al carrer, sentís uns efectes diferents. Sí, ella recordava que en el passat hi havia colors! Però, quan en parlava amb algú, no li feien cas! I no tan sols ho recordava sinó que, de tant en tant, els veia!

La primera prova la va tenir un dia que, passejant per un gris Passeig de Gràcia, mentre mirava uns aparadors plens de roba gris, va veure una preciosa aquarel·la que representava una plaça en la que destacaven unes cafeteries amb uns tendals vermells i un de groc, unes finestres blaves, un arbre amb unes fulles ben verdes... eren els colors més macos i més ben triats que recordava haver vist mai!

(Continuarà...)

Escrit seguint la proposta de RELATS CONJUNTS

Les Antònies i la "Crafty Bloggers Sunday Doodle Party"

Vaig conèixer a Les Antònies al Twitter, concretament, AQUÍ. De fet, crec que em van trobar elles a mi primer (no sé com), llavors les vaig visitar i em va encantar el que fan, així que no vaig tardar ni un segon a seguir-les jo també, i això que encara no havia descobert ni una mínima part del què fan. Tenen un BLOG, i pàgines a Pinterest i a tot arreu on pugueu imaginar. Saben fer manualitats de tot tipus: patchwork, ganxet, scrapbooking... però no tan sols això sinó que, a més, dissenyen els seus propis papers, els patrons... La paraula amb la que millor les podria definir és dient que són MOLT CREATIVES!

Fan tantes coses que -i no ho dic en broma, no- que encara no paro de trobar-ne de noves. Fa quinze dies em van dir que havien vist el meu blog d'Artesania, que els agradava i que jo podria ser una Crafty Blogger... i jo, tota contenta i preguntant què era una Crafty Blogger! ;-)

Cada setmana proposen un tema i, a partir d'aquí, si vols, fas la manualitat que vulguis, la poses al teu blog i, després, l'enllaces al seu (Com els Relats Conjunts, però enlloc de relats un cop al mes, manualitats un cop a la setmana) i aquesta és la primera vegada que participo i el tema és "Els colors de la tardor". Ara que ja he fet la meva aportació, m'adono que ho he fet malament doncs se m'ha oblidat la part "Doodle" (aquells dibuixets que no signifiquen res que fem quan estem a una reunió, o parlem per telèfon, etc.) No m'hi vaig fixar que cada setmana duia el nom de "Doodle Party", només em fixava amb el tema en concret, les aportacions de totes les participants... en fi, espero que em disculpin la relliscada. A la propera ja hauré "pagat la novatada" :-)

I aquesta és la meva aportació. Un punt de llibre de "fulles caigudes" tardorenques:

Bé, evidentment, les fulles són de cartolina ;-)

1.- Vaig imprimir siluetes de fulles d'arbre:

2.- Les vaig pintar en tons marronosos, ocres, torrats, verds càlids, grogosos... amb retoladors Faber Castell (que fan una punta com de pinzell)

3.- Un cop pintades, les vaig retallar:

4.- Vaig agafar una cartolina blanca, de 32 x 5 cm., la vaig doblegar per la meitat i li vaig fer uns foradets:

5.- I després, amb cola líquida, vaig anar enganxant totes les fulles per damunt de la cartolina, en desordre... pensant com estarien si haguessin caigut dels arbres i format un remolí:

6.- Vaig agafar una mica de corda natural (no sóc capaç de recordar mai el nom que té... els meus problemes van ser a la botiga on la vaig comprar per explicar el què volia!) la vaig passar pels foradets i vaig fer uns nusos:

Nota: Acabo de buscar el nom a Google. En castellà n'hi diuen "Hilo de bramante" i en català no sé si pot ser correcte "Fil de bramant" però em sembla recordar que el senyor de la botiga em va dir quelcom semblant a "Fil d'encabotar" (no n'estic segura, eh?)

7.- Et voilà!!

El punt és d'aquells "dobles", que fan com una "pinça". Espero que us agradi!!

De tot cor demano a Déu...

Aquesta tarda, a les 18 h, Can Jonch. Centre de Cultura per la Pau de Granollers ha inaugurat l'exposició Manuel Carrasco i Formiguera. Una vida per la llibertat. La imatge és una de les que s'exposa. Diu:

"De tot cor demano a Déu que accepti el sacrifici d'aquest dia i d'aquesta nit, els més pesarosos, sens dubte, del meu captiveri, i vulgui permetre que sigui profitosos per a la independència de Catalunya, el meu suprem ideal d'aquest món"


Què puc dir d'aquest home al qual admiro amb tot el cor des de que, fa ja molts anys, vaig llegir un llarguíssim article sobre la seva vida a una revista d'història? M'emociono quan penso que, a punt de morir afusellat per catalanista, les seves darreres paraules van ser pel seu país, Catalunya, i el nom de Jesús, demostrant la fortalesa de la seva fe fins al darrer alè.

Us copio part de l'article de "NacióGranollers.Cat"

"L'exposició s'aproxima de forma divulgativa i detallada a la vida i la trajectòria política de Carrasco i Formiguera, una de les figures polítiques més significatives de la Catalunya de la primera meitat del segle XX. Advocat de formació, Carrasco i Formiguera va dedicar la vida al recobrament dels drets nacionals de Catalunya i a la salvaguarda dels valors cristians, de justícia social i de democràcia. A través d'objectes, fotografies i filmacions particulars, la mostra donarà a conèixer la dimensió humana i personal del polític, posant en valor la importància de la seva dona i la seva família al llarg de la seva convulsa vida. Destaca de la mostra el recull dels entreteniments a la presó i els fulls de signatures de condol fets a París i signats per tots els exiliats.

Carrasco i Formiguera va néixer a Barcelona el 3 d'abril de 1890 i va dedicar la seva vida a l'objectiu del recobrament absolut dels drets nacionals de Catalunya, després de llicenciar-se en Dret i Filosofia i Lletres. De fortes conviccions democràtiques i liberals, Carrasco i Formiguera va casar-se amb Pilar Azemar i Puig de la Bellacasa, amb la que va tenir vuit fills. Sempre va esforçar-se per conciliar els ideals republicans amb els valors cristians i un cop instaurada la II República i la Generalitat va ser nomenat conseller en el govern del president Macià. Més endavant, va ingressar a Unió Democràtica de Catalunya, la formació política democratacristiana on esdevingué un dels seus màxims líders.

La lluita pels grans ideals de pàtria, llibertat i fe li va causar tres consells de guerra, dues denúncies militars, una sanció governativa i una sentència a mort. Carrasco i Formiguera va morir als 48 anys d'edat quan, fugint de les amenaces anarquistes durant la guerra civil, va ser detingut per l'exèrcit franquista i executat per catalanista l'any 1938 al penal de Burgos."

I, tot i que volia que aquest post fos tan sols d'homenatge, de record de l'exemple d'una persona magnífica, no puc deixar de llençar aquesta demanda: Duran, si us plau, dimiteix!! 

Pau Casals: Sóc un català, estimo la llibertat

Cada vegada que el veig m'emociono. Quan sento la seva veu fràgil i ferma al temps parlant de Catalunya, m'arriba al cor...

Qui pot negar a un poble el dret a votar el seu futur? No hi ha cap justificació per no permetre als catalans decidir el camí que volen fer. Tenim la força de la raó. Ho aconseguirem!!

Bona Diada a tothom!!

Visca Catalunya lliure!

Senyores i senyors... Tornen els Memes!!

Hehehe crec que en XEXU i jo érem de les persones que, fa quatre o cinc anys ja... (o sis!) més despotricàvem dels MEMES... però avui és un dia fastigosament xafogós, i qualsevol cosa -fins i tot un MEME- es veu maca al costat del parte meteorològic, així que he decidit fer-lo... És un meme de llibres, eh? és cultural!! i, a més, me l'ha passat la Montse que em cau molt bé, apa!

Vaig a fer les coses bé i a seguir els tres passos:

1.- Donar les gràcies a qui m'ha nominat. Això és un acte de masoquisme pur, però bé: Gràcies, Montse, per passar-me un Meme!! ;-))

2.- Nominar 11 blogs: Això no ho faré perquè, a més segur que repetiria... Imaginaré que, com tinc les ulleres fetes una porqueria (noooooo, no, brutes no, que se m'està caient l'antireflectant i és com si les ulleres tinguessin un tel difuminador per davant... bé, que m'hi veig fatal) enlloc de veure 11 (que ho trobo una bestiesa) he vist "II" o sigui DOS en números romans i nomino a:

a) XEXU (amb llibertat perquè el faci al Bona nit i tapa't o al Libres i punt!, que no es queixi)
b) McABEU (sense llibertat. L'ha de fer al Xarel-10, un dissabte i com a "Enigma de la vida)

3.- Contestar onze preguntes (Ja va, ja va!)


1. Quin és el teu gènere literari preferit? La novel·la

2. Com et vas animar a escriure un blog? Perquè havia estat a diferents grups d'Internet i sempre em discutia amb tothom.
En Josep Lluís (el meu marit) en un viatge d'avió a Holanda, per cert, les darreres vacances que hem pogut fer a la nostra vida... i ha fet vuit anys!! abans de la crisi i que ja no féssim mai més vacances... Mmmm... deia que, en Josep Lluís, a l'avió, llegia un diari que portava un reportatge sobre blogs i blogaires i em va dir "Això t'agradaria a tu" (em coneix bé hehehe)
Vaig pensar "si em creo un blog no em discutiré amb ningú perquè com serà casa meva, a qui em porti la contrària el faig fora hehehehe".
És que era un pal... qui no m'atacava per nacionalista (llavors encara no ens havien assassinat l'Estatut, penseu que parlo d'abans del 2010 i no hi havia tant independentisme) m'atacava pel Barça o es ficava amb l'Església...  i jo sempre en plena batalla.
Amb els blogs vaig recuperar la pau i l'equilibri mental.

3. Prefereixes sagues o llibres sense continuació? En principi, llibres "sueltus"... Ara bé, els de l'Agatha Christie, per exemple, que són diferents però repeteixen detectiu què passa?

4. Quin és el llibre que has rellegit més vegades? "El asesinato de Roger Ackroyd" d'Agatha Christie (de fet, me'l vull aprendre de memòria i, quan el sàpiga tot de principi a fi, llavors el llegiré en anglès... serà com fer trampa hehe)

5. Quin és el millor llibre que has llegit aquest últim any? Ostres, tu, aquest darrer any estic llegint llibres molt bons, que m'agraden molt. Jo vaig bastant sobre segur, no m'arrisco massa. El darrer que he llegit "La dama de blanco" de Wilkie Collins, m'ha encantat, però també vaig gaudir moltíssim amb "Les aventures de Huckleberry Finn" de Mark Twain i "La volta al món en 80 dies" de Jules Verne.

6. Quina és la teva portada preferida? Glubs. He de confessar que no em fixo massa en les cobertes dels llibres... a veure... Sí, em va agradar molt, molt la coberta de "La societat literària i de pastís de pela de patata de Guernsey" de Mary Ann Shaffer i Annie Barrows. De fet, el llibre em va cridar l'atenció per la coberta. També la de "La nena dels tres noms" de Tami Shem-Tow.

7. Quin llibre t'emportaries a una illa deserta? Doncs... no sé... Robinson Crusoe, per si dóna pistes de com viure en un lloc així?... Però és que jo no aniria mai a una illa deserta, eh?

8. Quin és el teu personatge literari masculí preferit? Ni idea, tu... Ah! espera! així, mira, el primer que m'ha vingut al cap que s'ho mereix: Sydney Carton de "Història de dues ciutats" de Dickens. És un personatge inoblidable. Fascinant. Magnífic.

9. Quin és el teu personatge literari femení preferit? Doncs tampoc ni idea... podrien ser moltíssimes, desde Jane Eyre, o la que és protagonista d'El Casalot (Bleak House), Esther Summerson; o la germana gran de Sentit i sensibilitat de Jane Austin: Elinor Dashwood... però segur que me'n deixo moltíssimes que m'han encantat... per exemple Marian Halcombe de "La dama de blanco" de Wilkie Collins.

10. Que li diries al teu personatge literari preferit? Moltíssimes gràcies pels bons moments que m'has fet passar :-)

11. Quin és el teu autor o autora preferit? N'hi ha molts que m'agraden però si m'he de quedar amb un em quedo amb Charles Dickens.

El proper MEME en aquest blog, a partir de l'any 2019. Gràcies ;-)

Relats de la Carme (substitució estiuenca)

- M'agradaria anar a Barcelona, a participar a la V, com a catalana indepe que sóc... però no tinc diners per comprar-me la samarreta oficial... Ja saps, la crisi i tal...

D'una foto d'en Xavier del blog Fita

- No pateixis, dona, tal com anem, estem perfectes. Ens inscrivim a la franja vermella i ja està!
- Ostres, sí!! Què bé!! Podrem participar al mosaic de la gran V... a la franja vermella! Ara mateix entro a la pàgina de Ara és l'hora i faig la inscripció per les dues!
- La meva cosina es va apuntar a una franja groga... hehehehe

x-x-x-XXX-x-x-x

Per cert... ja heu vist el vídeo resum de la roda de premsa per la "Diada definitiva"? És magnífic! Aquí el teniu :-)

Fer el que més t'agradi...

Pels matins, quan estic sola per casa, mentre vaig fent coses -o perdo el temps miserablement- solc tenir posada Catalunya Informació per anar-me assabentant de què passa pel món.

Entre notícies i notícies, intercalen mini-espais, un d'aquests es diu "Blog de pares" i és força interessant. Trobo que el títol se li queda petit doncs moltes vegades dóna consells o explica coses que no tan sols poden fer servei als pares sinó a tot bitxo vivent (com, per exemple, la que escriu aquestes línies)

Fa tres o quatre dies estava jo distreta (perquè, de fet, tampoc és que escolti al cent per cent la pobre ràdio ja que el meu cervell no para mai quiet i és impossible concentrar-se en res quan tens una matèria gris dins el cap que no deixa de xerrar constantment) doncs, el que deia, que estava distreta quan una frase captada "al vol" va atraure la meva atenció. La frase en qüestió deia : "La gent creu que t'has de dedicar a allò pel que tens talent. Qui ho ha dit això? T'has de dedicar a allò que t'agrada, a allò que et fa feliç, a allò que et fa sentir realitzat..."

La frase em va agradar moltíssim. Encara no sabia de què anava i, en mitja centèsima de segon la meva imaginació ho va aplicar a coses com les meves pors habituals a dibuixar i pintar. Tant que m'agrada! Tants colors, llapis, retoladors, papers, llibretes que tinc!... Però no en sé... M'agrada moltíssim. Molt, molt... però si ho faig el resultat no serà res de qualitat. No valdrà "res".

L'entrevistat seguia parlant... "T'has de dedicar a allò que t'agrada, a allò que et fa feliç, a allò que et fa sentir realitzat...Home, si a sobre és per allò que tens talent, oli en un llum, perfecte, però no sóc gens partidari que triï el talent.
- De què tens talent?
- Per jugar a bàsquet... ja, però a mi m'agrada el tennis taula.
- Doncs juga a tennis taula, per més talent que tinguis per jugar a bàsquet..."

La teoria en qüestió, que em va semblar fantàstica, ideal per a ser feliç és d'en Pep Marí, cap del departament de psicologia de l'esport del CAR, el Centre d'Alt Rendiment, de Sant Cugat del Vallès. El Mini-espai, dins la programació de Catalunya Informació dura quatre o cinc minuts però sempre, quan s'acaba, diuen que a la web en pots trobar una versió més llarga. I jo l'he buscat. Són vint-i-cinc minuts del que considero una filosofia excel·lent. Està aplicat al món de l'esport, evidentment, però pot valdre per moltes altres coses.

Pep Marí. Psicòleg de l'esport

Si sou pares, o mestres, o treballeu amb criatures o joves... o res de tot això, però sou persones, segur que us agradarà. Aquí us ho deixo (que sí que hi és... potser tardi uns segons a sortir, però hi és) ;-)