Lectures 2011

Una tradició catosferica que cada any espero amb il·lusió és la de fer la "Llista de llibres llegits". Jo ho vaig aprendre d'en XeXu, i m'encanta veure com cada vegada hi ha més i més blogaires que fan les seves. Aquí va la meva!!

1.- “Tots els contes de Nadal”, de Charles Dickens.
2.- “El hombre que fue jueves”, de Gilbert K. Chesterton.
3.- “La tapadera”, de John Grisham.
4.- “Donar vida a la Fe”, de Josep Codina i Farrés.
5.- “San Manuel Bueno, mártir, y tres historias más”, de Miguel de Unamuno.
6.- “Pregar la Paraula”, d’Enzo Bianchi.
7.- “El meu germà”, de Daniel Palomeras.
8.- “Històries imprevistes”, de Roald Dahl.
9.- “La iniciació al silenci i a la pregària dels nens i nenes", de Luis M. Benavides.
10.- “El club de los viernes”, de Kate Jacobs.
11.- “Yo, robot”, d’Isaac Asimov.
12.- “Diari”, d’Anna Frank.
13.- “La casa torcida”, d’Agatha Christie. (relectura)
14.- “La princesa de hielo”, de Camilla Läckberg.
15.- “La vall de les bruixes”, de Xosé A. Neira Cruz.
16.- “Dosis letal”, de Malcolm Rose.
17.- “Rebel·lió a la xarxa”, de Doug Wilhelm.
18.- “Notas de América”, de Charles Dickens.
19.- “El caso de los anónimos”, d’Agatha Christie. (relectura)
20.- “Los gritos del pasado”, de Camilla Läckberg.
21.- “La trampa”, de John Grisham.
22.- “Theodore Boone, el noi advocat”, de John Grisham.
23.- “Jane Eyre”, de Charlotte Brontë.
24.- “Diez negritos”, d’Agatha Christie. (relectura)
25.- “El candor del padre Brown”, de Gilbert K. Chesterton.
26.- “Temps difícils”, de Charles Dickens.
27.- “Agatha Christie. Vida i misterio”, de Gillian Gill.
28.- “Em diuen Tres Catorze”, d’Andreu Martín.
29.- “Tres Pi erre que erre”, d’Andreu Martín.
30.- “El tercer de Tres”, d’Andreu Martín
31.- “Matar un rossinyol”, de Harper Lee.
32.- “Criadas y señoras”, de Kathryn Stockett.
33.- “El misteri de la cambra groga”, de Gaston Leroux.
34.- “Cumbres borrascosas”, d’Emily Brontë.
35.- “El club de los viernes se reúne de nuevo”, de Kate Jacobs.
36.- “Una història de dues ciutats”, de Charles Dickens.
37.- “Alícia al país de les meravelles”, de Lewis Carroll.
38.- “I la festa segueix”, de Josep M. Espinàs.
39.- “Juan Salvador Gaviota”, de Richard Bach. (relectura)
40.- “La ratera”, d’Agatha Christie.

NOTES i COMENTARIS:

- Títols en color vermell: Llibres escrits en català o traduïts a la llengua catalana.
- Títols en color blau: Llibres escrits en castellà o traduïts a la llengua castellana.
- Autors masculins en color verd.
- Autores femenines en color salmó.

Ha volgut la casualitat que hagi llegit justament vint llibres en català i vint en castellà.
En canvi aquest any els llibres d'autors masculins guanyen per golejada: vint-i-set (seixanta-set i mig per cent) a tretze (trenta-dos i mig per cent).

He llegit molt més la segona part de l’any que la primera. A dia 30 de juny acabava el llibre quinzè de la llista, havent fet ja un inici de remuntada, doncs a primers de juny duia un promig més baix.

Malgrat haver llegit nou llibres més que l’any passat, estic convençuda que no he llegit més, doncs enguany, tan sols dos llibres han passat de les cinc-centes pàgines: La Tapadera, de Grisham i Criadas y señoras, de Kathryn Stockett. Jane Eyre en té quatre-centes noranta-tres, mentre que l’any passat El Casalot de Dickens passava de les mil cent, El nombre del viento gairebé nou-centes, alguns de Grisham en tenien sis o set-centes. Però estic contenta. M’agrada haver aconseguit un número rodó. De fet, mentre escric això, encara em falten algunes pàgines de La Ratera, però ja veig que tinc temps de sobres d’acabar-lo demà.




2012 és l’any Dickens. Farà dos-cents anys del naixement de l’autor britànic. Algú s’anima amb algun llibre seu?

FELIÇ 2012!! PAU, AMOR, SALUT...
I MOLT BONES LECTURES!!

"Una història de dues ciutats", de Charles Dickens

Autor: Charles Dickens
Editorial: Edhasa, Clàssics moderns, 1991
Títol original, idioma, any: A tale of two cities, anglès, 1859
Traductor al català: Jordi Arbonès
Gènere: Novel·la
Número de pàgines: 423


Fa més de tres setmanes que vaig acabar aquest llibre i des de llavors volia fer-ne la ressenya, però tenia “mitja por” de no saber-la fer prou bé. Finalment m’he decidit a posar-me a la feina perquè sinó em canviarà l’any tant donar-hi voltes.

En primer lloc diré que, amb aquest, són ja sis els llibres que he llegit de l’autor -si m’agafo els contes de Nadal com a un tot-. Vaig començar per Grandes esperanzas (en castellà, doncs la traducció al català és tan enrevessada que m’hauria fet abandonar) El Casalot, Tots els contes de Nadal, Notas de América (també en castellà, perquè només el vaig trobar així) i Temps difícils. Doncs bé, amb aquests sis he pogut llegir coses molt diferents: novel·les, contes, llibres de viatges, i amb continguts ben diversos, fantasia, critica social, imaginació i realitat... i, en canvi, totes porten el segell inconfusible de l’autor.

He llegit a vegades ressenyes de llibres d’altres escriptors als que critiquen que, per mantenir un estil propi, acaben fent tots els llibres iguals. Això no passa amb Dickens, ell sap conservar els trets de la seva personalitat com a escriptor genial, fer que gaudeixis d’escenes que et fan pensar “dickensià cent per cent” i, al mateix temps, esser ben diferent en cada una de les seves obres.

El seu sentit de l’humor, la seva capacitat crítica, la seva imaginació, la seva meravellosa forma de conduir els seus personatges i de fer-nos entrar en la història. Tot això és Dickens. Jo puc dir ja que s’ha convertit en el meu escriptor preferit i estic contentíssima que, pel meu recent aniversari, tant el meu marit com la mare i la germana es van posar d’acord per “omplir-me” de llibres d’ell i “sobre” ell, així que m’espera un 2012 impressionant. Cosa que, per cert, es revesteix d’un especial significat si tenim en compte que, precisament aquest any que ve, serà el del segon centenari del naixement del gran escriptor anglès.

I anem a centrar una mica l’obra.

Certament, en la meva llista de llibres pendents de Charles Dickens, aquest no ocupava un dels llocs preferents i és que, per les referències que en tenia, no m’atreia massa. Per mi, Dickens és Anglaterra: personatges anglesos, carrers anglesos, costums angleses, meteorologia anglesa... i, a més, de mitjans del segle XIX. Llegir una obra que tenia com a marc històric la Revolució Francesa no em feia ni fred ni calor.

Parlant amb l'MBosch ell, sabent de la meva admiració per l’escriptor britànic, em va preguntar per la Història de dues ciutats i llavors vaig decidir que l’havia de llegir per poder respondre la seva pregunta. Com no n’estava massa convençuda doncs, a més, la novel·la històrica no és el meu gènere preferit en absolut, no el vaig comprar sinó que el vaig aconseguir de la biblioteca (ara ja estic pensant en comprar-lo)

Se’m feia raríssim pensar en llegir un llibre en que l’autor anglès no escrivís sobre la seva època, però després vaig pensar que, al cap i a la fi, quan Dickens va néixer, no feia encara vint-i-tres anys de la presa de la Bastilla. Quan jo vaig néixer en feia vint-i-cinc de l’inici de la guerra civil espanyola. Vull dir que tampoc escrivia sobre quelcom que li era tant llunyà. A més que, segons vaig veure a les notes del llibre, Dickens es va inspirar molt en l’historiador Thomas Carlyle i, en tot cas, mai m’agafaria una novel·la històrica com a una classe d’història.

Així doncs, tenim una novel·la dickensiana en un marc històric concret, però no ens pensem que ens passarà com a “El ocho”, de Katherine Neville (dels pocs llibres del gènere que he llegit) que sortia tota l’enciclopèdia sencera i on, de forma sorprenent, tothom tenia relació amb tothom. A la Història de dues ciutats no trobarem a Robespierre, ni a Marat, ni a Danton... no, el que trobarem són els personatges de Dickens posats en aquest context.

I què dir de l’argument?

Doncs que a mi em va agradar moltíssim. En algunes escenes em feia posar la pell de gallina quan mirava de traslladar situacions d’aquell temps al món actual, quan veia què pot passar quan els oprimits n’estan fins al capdamunt de ser aixafats pels privilegiats de sempre. I com, quan les coses es giren, els que abans eren les víctimes poden convertir-se en botxins tan cruels i sanguinaris com ho havien estat aquells als quals han vençut.

Ell llibre comença amb el “retorn a la vida” del Doctor Manette, un home empresonat injustament a la Bastilla durant molts anys. Quan finalment és alliberat, la seva jove filla Lucie el porta a Anglaterra on, poc a poc, recupera la raó i on tenen una vida tranquil·la. També al principi coneixerem el Sr. Lorry, fidel i honrat treballador del banc Tellson, amb oficines a París i a Londres. A Anglaterra hi ha també en Charles Darnay, un noble francès amb idees properes a la revolució... i en Sydney Carton, un advocat anglès que porta una vida gens recomanable. A París podrem veure l’evolució de Monsieur i Madame Defarge i, al llarg de les pàgines de la novel·la, llegirem com diverses circumstàncies porten els protagonistes a viatjar entre ambdues ciutats i com es troben engolits per l’esclat de la Revolució.

No vull explicar res més perquè qualsevol cosa que digui podria donar pistes i el desenvolupament de la història és quelcom que s’ha d’anar assaborint pàgina a pàgina. No cal dir que la recomano molt i molt. Ara bé, si no heu llegit res de Dickens, espereu. Comenceu per Grandes esperanzas!! Després ja anireu avançant!

Bon Nadal!!

Va ser una nit que va florir l’estrella,
i va néixer l’Infant!
Imaginem que fou la nit més bella,
més musical, més flamejant!...

I fa molt temps, molt temps, i algú ensiborna
el nostre pit per atiar l’oblit,
per fer-nos infidels, però retorna
cada any, aquesta nit.

La nostra vanitat prou s’afigura
que està damunt del bé i del mal,
mes no hi val ganivet ni ànima dura,
és més forta la nit de Nadal.

Ai, si no fos aquesta nit tan clara!
Seriem tros de carn i pensament
que no coneix d’on ve, ni on va, ni on para,
pell d’home que arrossega la corrent!

Però Nadal ens ha pintat el rostre
amb un vermell precís i decidit
i ens dóna un sentiment de llar, de sostre,
de terra, de nissaga i d’esperit.

I ens dóna un punt d’humilitat de cendra
per estimar un recó dintre l’espai,
i desperta en el cor aquell blau tendre
que hem volgut escanyar i que no mor mai.

Procurem ser una mica criatures
amorosint el baladreig raspós
i diguem: “Glòria a Déu en les altures”
amb aquell to que ho deien els pastors.

I si tot l’any la mesquinesa ens fibla,
i l’orgull de la nostra soledat,
almenys aquesta nit, fem el possible
per ser uns homes de bona voluntat!

El Poema de Nadal, Cant final.- Josep Maria de Sagarra

Us envio a tots una abraçada molt forta i el meu desig sincer d’un autèntic bon Nadal, bo de veritat, dins dels nostres cors que és on trobem tot allò que veritablement té valor!!

BON NADAL!!!

Crec que és el tercer any que felicito el Nadal amb l’Escolania de Montserrat i Les dotze van tocant, però és que m’agrada tant! ;-)

Endevinar el personatge.- Desembre.- Tercer dia de joc i... ja tenim encertants!!

Benvolguts companys blogaires, ja tenim encertants!!

Tot i que el primer dia del Joc sé que era complicadíssim encertar-ho, a no ser que algú conegués tan bé el personatge que sabés directament de qui era aquell ull, ahir vaig posar una pista a partir de la qual es podia googlejar molt bé: Vaig dir que el personatge era nascut a una localitat del Brabant flamenc que comença per T.

Buscant directament “Brabant flamenc” a la Viquipèdia ens diu els municipis que comprèn, dels quals tan sols cinc comencen per T.

Clicant damunt de Tremelo anem a una entrada tan curteta, tan curteta que gairebé l’únic que ens diu és que té un personatge il·lustre, només un, no cal fer massa cerques perquè és l’únic que cita: Damià de Molokai. Si busquem el personatge veurem que va morir als 49 anys, a la leproseria de Hawaii, amb la qual cosa comprovarem que la pista de l’edat coincideix, així com el fet que va néixer i morir al segle XIX.

Aquest era el camí que jo havia previst per trobar el personatge però segur que s’hi podia arribar d’altres maneres, clar! ;-)

L’any 2005 la televisió i ràdio flamenques van fer uns programes dedicats a escollir quin havia estat el belga més gran de la història, la votació era popular, i el guanyador va ser Damià de Molokai, nascut Josef de Veuster, conegut com el Pare Damià, Sant Damià, patró dels leprosos (cuidant els quals va donar la seva vida) i dels malalts de la SIDA. Aquest va ser el "Top ten" del programa:


I aquesta és la foto a la que corresponia l’ull:



I bé, tenim tres encertants que són, per ordre en que van anar dient la resposta: en FERRAN, l’ELFREELANG i i en McABEU... Enhorabona a tots tres!! ;-)

Amb això acaba el Joc pel que fa a l’any 2011.

Hi ha un claríssim i molt merescut guanyador, en MAC, que ha encertat tots els personatges d’aquest any fent una demostració del què és saber googlejar. Diu ell que li agrada tant fer la feina d’investigació com el fet en sí d’encertar. Moltes felicitats, MAC!!

En segon lloc queda en P-CFACSBC2V, que, de manera discreta i sense fer soroll, ha aconseguit tres encerts (i potser n’hagués aconseguit quatre si avui hagués arribat una mica més d’hora, doncs ha arribat quan ja havia tancat els comentaris, em sap greu perquè ha anat de molt poquet!) Gràcies per jugar, PESÉ, i moltes felicitats!!

I ara tenim tres blogaires que comparteixen la tercera posició: BARCELONA M’ENAMORA, ELFREELANG i LLUÏSA!! Gràcies per jugar i moltes felicitats a les tres!!


CLASSIFICACIÓ FINAL (Els empats van per ordre alfabètic)

VUIT ENCERTS: McAbeu
SET ENCERTS: --------
SIS ENCERTS: -------
CINC ENCERTS: ------
QUATRE ENCERTS: ------
TRES ENCERTS: P-cfacsbc2v
DOS ENCERTS: Barcelona m'enamora, Elfreelang i Lluïsa
UN ENCERT: Aigua, Carme Rosanas, Ferran, Galionar, Jo Rai!, Jordi Casanovas "Cròniques", Jordi "De Tot", JPMerch, Mireia, Òscar, Puigmalet, XeXu i Zel.

Moltes gràcies a tots els que heu anat passant i comentant, encara que no l’encertéssiu, gràcies als que ho heu provat, als que heu tornat a veure la solució, a tots... M’ho he passat genial amb la vostra participació!!

I bé, per si a algú li interessa, us deixo aquí el vídeo d’una de les diverses pel·lícules que s’han fet sobre la vida de Sant Damià de Molokai.

Endevinar el personatge.- Desembre.- Segon dia del joc.- Primeres pistes addicionals

Benvolguts companys, de moment ningú ho endevinat... cosa lògica, perquè les pistes donaven poca informació. De totes formes, deixeu-me donar les gràcies als que han començat a treballar. De moment no l’encerten, però a vegades així, dient la primera idea que et ve, o fent ja unes primeres investigacions, es troba la resposta correcta.

Bé, anem per feina i mirem de definir una mica més el nostre personatge misteriós amb aquestes noves pistes:

1.- En primer lloc direm tots els personatges que s’han dit i no són la resposta buscada: Julio Cortázar, Hergé i Georges Simenon

2.- En segon lloc agrair a en XeXu la seva inestimable col·laboració en oferir-nos, en el seu comentari d’ahir, una llista immensa de belgues famosos. Llàstima que no la puc donar com a resposta correcta doncs és "poc concreta"... tot i dir que, evidentment i malgrat els seus dubtes, el personatge misteriós sí que surt a la mencionada relació :-)

3.- El personatge misteriós va néixer i morir al segle XIX. No va arribar als 50 anys de vida.

4.- El municipi del Brabant flamenc on va néixer comença per la lletra "T"

I això és tot per avui... A Googlejar i sort!

Fins demà a la mateixa hora!

Endevinar el personatge.- Desembre.- Primer dia de joc.- Pistes inicials.

Benvolguts companys blogaires, ja hem superat la meitat del mes de desembre, els dies passen ràpidament i ha arribat el moment de proposar-vos de nou si voleu jugar a endevinar un personatge misteriós... Per cert, ahir a "El convidat" va sortir la Pilarín Bayés, el "meu" personatge del mes passat, em va fer gràcia ;-)

Us recordo les normes:

El joc durarà un màxim de quatre dies (si s’encerta abans, doncs s’acaba abans).

El primer dia poso una imatge i potser alguna pista i ho deixo un dia sencer. Els comentaris al blog, durant aquests dies, seran moderats, jo els rebré al correu però els demés no els podreu veure, així no es podrà copiar.

El segon dia, post nou. Pista (o pistes) noves i també s’estarà un dia sencer (això ho faig perquè no tothom té els mateixos horaris i no estaria bé donar com a guanyador “qui primer ho encerta” perquè potser un altre que no ho ha vist perquè està treballant, també ho sabria) i llavors autoritzaré la publicació dels comentaris rebuts el primer dia, així tots podreu veure el que s’ha dit i us pot servir per eliminar opcions.

El tercer dia, post nou. Pista (o pistes) noves... i publicació dels comentaris rebuts el segon dia.

El quart dia, post nou. Pista (o pistes) noves... i publicació dels comentaris rebuts el tercer dia.

Durant aquests quatre dies, cada persona podrà donar tantes respostes com vulgui.

Si al final de les vint-i-quatre hores del quart dia ningú ho ha encertat, doncs no hi ha guanyador. Jo dic el resultat i ja està.

Si amb la pista que s’encerta (per exemple el tercer dia) hi ha més d’una persona que ho ha sabut, doncs hi haurà tants guanyadors com encertants, independentment de qui ho hagi dit primer.

Voleu jugar? :-)


PISTES DEL PERSONATGE DEL MES DE DESEMBRE:

- És un home
- Va néixer a Flandes
- I aquí us deixo una foto del seu ull esquerre



CLASSIFICACIÓ GENERAL A DIA D'AVUI (Els empats van per ordre alfabètic)

SET ENCERTS: McAbeu
SIS ENCERTS: -------
CINC ENCERTS: ------
QUATRE ENCERTS: ------
TRES ENCERTS: P-cfacsbc2v
DOS ENCERTS: Barcelona m'enamora i Lluïsa
UN ENCERT: Aigua, Carme Rosanas, Elfreelang, Galionar, Jo Rai!, Jordi Casanovas "Cròniques", Jordi "De Tot", JPMerch, Mireia, Òscar, Puigmalet, XeXu i Zel.

Gràcies per jugar i fins demà a la mateixa hora!! :-)

Nota: Per un error de càlcul meu, aquest post ha sortit abans d’hora. No l’havia de posar fins més tard, així que aquesta “primera jornada” de joc s’allargarà algunes hores i el post de demà sortirà a partir de les 22:30.

Bocca della verità (Relats Conjunts)

Bocca della verità, Roma, 1632

Quan ahir vespre vaig veure en Josep Ramon em vaig quedar ben impressionat. Feia una expressió raríssima, barreja de patiment i felicitat que no sé pas com descriure. Ara bé, el pitjor va ser quan, immediatament, em vaig fixar en les seves mans. Les tenia plenes de talls i esgarrinxades de diferents mides i portava tot de benes i esparadraps que vaig sospitar que cobrien altres ferides més profundes.

A la meva pregunta de què li havia passat va respondre amb un gest il·lusionat, al temps que se li escapava una petita ganyota que indicava que tot allò li feia mal, i em va dir.

- No res, no res... he estat a Roma!

Allò encara em va sorprendre més. En Josep Ramon feia cinc mesos que s’havia quedat sense feina i, tot i cobrar l’atur i poder confiar en que la feina de la seva dona era bastant segura, havien de vigilar molt i jo sabia que anaven justets de diners. Fer un viatge no em lligava amb la seva situació.

- Caram! A Roma?... Però que... I allí... un accident?
- No, no –va fer una rialla nerviosa- res. Una inversió.
- Com?

Llavors, baixant la veu, em va dir:

- Mira, a tu et tinc confiança. T’ho explicaré...

I va començar la narració dels fets més absurds que mai havien sentit les meves orelles. En Josep Ramon havia anat a Roma a fer una travessa amb la Bocca della verità. Sí, sí, una travessa!... Li va dir, “Jornada del vuit de gener de dos mil dotze. Primer partit, el Racing guanya al Saragossa... aaaaaai!! Queixalada!!...
Jornada del vuit de gener. Primer partit, Racing i Saragossa empaten... res... perfecte... ics.
Segon partit, el Getafe guanya a l’Athletic de Bilbao... aaaaaaaaaai!!... mossegada!! -aquesta més petita perquè va treure la mà més ràpid..."

I així, partit a partit, signe a signe, ferida a ferida, el meu amic va aconseguir tenir el que ell creu que serà una butlleta infal·liblement guanyadora...

No vaig saber pas que dir-li. Li vaig desitjar sort i vaig tornar cap a casa tot pensant que el pobre home havia perdut el seny... Per cert, recordo perfectament els resultats que em va anar dient. Ara no sé si fer una travessa igual...


Escrit seguint la proposta de Relats Conjunts

Tot un èxit!!

Ahir mateix parlava amb un amic dels nivells d’autoexigència tan alts que a vegades ens imposem, de com volem que les coses surtin perfectes i com, en ocasions, un “molt bé” ens sembla poc i no ens satisfà.

Jo tinc un cervell estrany, capaç de ser absolutament caòtic, desorganitzat, fins i tot un punt mandrós... però, al mateix temps, amb una mena d’ànsia perquè, quan una cosa m’interessa, tenir la imperiosa necessitat que surti molt, molt bé. Em costa implicar-me molt en alguns projectes; a vegades puc dissimular davant d’algunes propostes, fer-me la despistada, però si dic que sí, llavors ha de ser “a per totes”!.

I tot aquest rotllo a què ve? Doncs perquè estic contentíssima per una cosa. La MIREIA no dirà res perquè ella és més modesta que jo, probablement més humil, però jo, que pateixo molt (massa) quan una cosa no surt bé, també em sento immensament feliç quan m'adono que, veritablement, el resultat és bo... i llavors m’entren ganes de cantar “oeeee oeeee oeeeeeeee” i explicar-ho a tothom!

Aquest post és també una mica sorpresa per la MIREIA (sí, xiqueta, ja sé que tu no ho diries, però “Al Cèsar el que és del Cèsar”), que és l’ànima del projecte (si ella no comença a "tibar" això no es mou)... i és que no puc deixar de comunicar que El “Blog calendari d’Advent” està essent un èxit total!! Amb tretze dies que porta en marxa ja gairebé s’ha igualat el número de visites de tot el mes de desembre de l’any passat!!



A més, va ser citat a la web de TV3, a l'Espai Internet:



Hi ha un munt de blogaires col·laborant, des d’alguns amb molts anys d’experiència a la xarxa fins a quatre dels que van ser candidats als “C@ts revelació 2011”!!

Al “Blog calendari d’Advent” s’hi pot trobar de tot: records d’infància, fotografies, una corona d’Advent dibuixada per la Carme que encén una espelma cada diumenge, tradicions, passatemps cada divendres amb en McAbeu, experiències molt especials, manualitats, literatura... i el que queda encara per descobrir! Cada dia un post!! Us ho recomano!! :-))

Això és futbol!!!

QUÈ BONS SOM!!!
VISCA EL BARÇA
I VISCA CATALUNYA!!!

Un pronòstic per demà...

És demà. Sí, justament demà... Quan començo a escriure aquestes línies falten poc més de vint-i-quatre hores perquè comenci un dels partits més esperats de la temporada.

Què passarà?

No, no us proposo pas fer una porra, doncs això ho feien molt bé en Sànset i l’Utnoa però el seu blog fa temps que no està actiu. El que jo vaig a fer és, senzillament, informar-vos del resultat final.

Hi ha un nen al meu grup de catequesi, en Josep, que -a més de ser molt bon xiquet i molt intel·ligent- és un gran seguidor del Barça. En Josep sol tenir molt bon ull en les seves previsions, així que jo li vaig demanar que em donés un pronòstic per aquest partit i ell em va respondre que la inspiració li venia quan feia la porra amb els companys de classe (porra que, evidentment, fan sense diners, clar) i que, quan hagués dit la seva, m’ho faria saber per mail.

Efectivament, complidor de mena, aquesta tarda he rebut un correu seu dient que el pronòstic per demà és de 2-4! :-)

Moltes gràcies, Josep, espero que l’encertis i Força Barça!!

Jo només volia llegir...

Aquests dies estic tenint una mica de feineta (cosa que m’alegra moltíssim) per això puc bloguejar menys i entro a comentar a alguns posts quan ja fa dies que estan posats. Tot i així, miro d’anar fent i perdre’m el menys possible. El que sí que s’ha ressentit és el meu blog, pobret, que en tot el novembre només porta vuit entrades, volum baixíssim tenint en compte el meu ritme normal.

El que també ha baixat ha estat la quantitat de temps de lectura. Estic llegint un llibre que m’agrada molt, però li puc dedicar poca estona, així que vaig poc a poc. Aquesta tarda, tenint en compte els meus horaris i els d’en Josep Lluís, hem pensat en anar una estona a llegir al Viena, tot prenent un talladet amb les seves corresponents pastetes gentilesa de la casa. Jo, ben contenta, pensant que seria una tarda ben relaxada, de descansar les articulacions de retallar i enganxar i que donaria una bona empenteta a la Història de dues ciutats de Dickens...

Però res, els astres no m’han estat favorables... la meva lectura ha estat més o menys això:

Quan es va quedar sol, aquell ésser estrafolari va prendre una espelma s’acostà a un mirall penjat a la paret, la nena només vol portar texans.
Dit això, va enrotllar el punt de mitja... un curs d’informàtica, però tots teníem un nivell diferent i es va treure la rosa que duia agafada al mocador.
- Zarautz és el poble de l’Arguiñano... Això va tocar una fibra sensible del petit Jerry.
Si vas de vacances, és per estar de vacances. Al vespre, i sobre tot en aquella estació, el barri sencer es vessava al carrer i no se li ocorre altre cosa que posar-se a pentinar-la mentre menjava, i madame Defarge solia dardar d’aquí cap allà d’un grup a l’altre... a una mateixa casa, ficar la cunyada, els cosins... el punt de mitja sempre a la mà... unes hores de conversa a l’escola oficial d’idiomes a Salou.
El seu marit fumava a la porta de la taverna contemplant les seves anades i vingudes amb admiració: mitja hora explicant per telèfon un exercici a un nen!
- És una gran dona –va fer- una dona forta i admirable!
- És un ordinador bo, però per alguna cosa que té a dins, va molt lent.
De seguida va començar a caure guix i pols, que ell va esquivar apartant el cap.


En fi, això és el que passa quan a la taula del costat, a tocar estirant la mà (i mira que hi ha taules buides al Viena!!) s’asseuen a parlar dues amigues durant dues hores, sí, sí dues hores, dues llargues i eternes hores, dues hores en que no han parat ni un moment.

I el pitjor és que no em puc queixar! El Viena no és una biblioteca... i el que feien elles és més normal que el que preteníem fer nosaltres, llegir relaxadament mentre preníem un talladet amb les pastes gentilesa de la casa. Això sí, si el volum de les seves veus hagués estat una micona més baix, potser hauria pogut avançar més en la lectura. Clar que ara no tindria post!

Avui he anat de concert...

Sí, sí, avui he anat de concert... Un recital maquíssim... i gratis! que en aquests temps que corren sempre s’agraeix moltíssim!

De fet, era un concert-pregària o una pregària-concert amb el grup Canta la Teva Fe, una colla de joves entre els que hi ha dos mossens (el vocalista i el bateria) que han animat la tarda de Festa Major a la meva Parròquia. I és que avui, festivitat de Crist Rei, darrer dia de l’any litúrgic cristià, és la diada de la meva parròquia, ja que porta aquest nom.

Jo estava fent algunes fotos per posar al nostre blog i he pensat en gravar –amb la mateixa càmera- algun fragment de cançó. No és cap gravació de qualitat, però em fa gràcia posar-ne aquí un dels trossets, mentre espero que YouTube acabi de carregar-ne d’altres i poder fer l’article del blog parroquial.

Per cert, que com ja he dit que es “fi d’any”, aprofito per dir que diumenge que ve comença el “nou any” amb el primer Diumenge d’Advent (Advent: són les quatre setmanes de preparació per Nadal) i... què passa cada any a la catosfera per aquestes dates? Doncs cliqueu aquí i ho sabreu! ;-)

Com s'arriba als nostres blogs? (III)

En un nou post de divendres per la tarda (avui vaig una mica “de tard”) segueixo mostrant coses originals que algunes persones cerquen a Google i que són dirigides al meu blog.

He retallat les imatges només pel tros de la cerca perquè sigui més fàcil de veure. A mi em segueixen fent gràcia els que busquen frases per felicitar algú. Espero que mai ningú em feliciti a mi amb una frase així, copiada d'un desconegut!

Molts catalans no donem suport a la selecció espanyola

Aquesta frase la penso jo... i tant si la penso! Però avui us vull ensenyar un vídeo en que un jove blogaire que molts coneixereu la va deixar anar en un programa de la BBC i es va quedar tan feliç.

L’Albert és qui feia un magnífic espai anomenat “El racó blaugrana”, i parlo en passat perquè, per falta de temps, el blog està gairebé inactiu (aprofitaré per demanar des d’aquí que el torni a posar en marxa, que per fer un post per setmana tampoc passaria res... Albert, torna!!). Ell és culé des de que va néixer (per cert, que va venir al món un dia en que el Barça va guanyar al Madrid) i soci blaugrana des de que tenia un dia de vida.

A més, com a seguidor del futbol anglès, el club dels seus amors a la Premier League és l’Everton. És en aquesta segona faceta i, com a fundador d’una penya d’aquest club a la Ciutat Comtal, la Barcelona Toffees, que la BBC el va convidar a intervenir en un programa d’esports.

Ell havia de parlar de l’Everton però resulta que pocs dies abans del programa hi va haver uns incidents racistes al futbol d’aquell país i van acabar tots parlant d’aquest tema. Arriba el torn de l’Albert (poseu el vídeo al minut 9 i 15 segons) i comença parlant de quan Eto’o va estar a punt de deixar el camp del Saragossa per insults del públic, o de Cesc Fàbregas, recentment acusat pels sevillistes d’haver faltat al respecte a Kanouté.

Jason Roberts, davanter del Blackburn, li recorda (minut 10:22) el cas de Luís Aragonés que, quan era seleccionador espanyol, per motivar un jugador li va dir que ell era millor que “ese negro de mierda”. Roberts critica molt aquesta actitud i li diu que a Anglaterra això no se li hagués passat a Aragonés. L’Albert va responent i diu que en el fons Aragonés no és racista, que sempre ha tingut jugadors negres i que alguns són amics seus, però que, efectivament, coses així no s’haurien de permetre.

Jason Roberts insisteix (minut 12:07) i li pregunta directament si ell pot recolzar que un home que va parlar així seguís com a seleccionador espanyol... i aquí arribem al moment clau (minut 12:18) en que l’Albert ja es despenja i li diu clarament:
Bé, de fet, a mi no m’importa la selecció espanyola, perquè jo sóc català i molts catalans no donen cap mena de suport a la selecció espanyola (atenció la cara de Jason Roberts al minut 12:29!!) per tant, ell no m’interessa. És un tema que no m’afecta ja que jo no sóc seguidor de la selecció espanyola.

I si us he dit que us fixéssiu amb la cara de Roberts és perquè fa un gest com si estès pensant “és veritat, això ja ho havia sentit a dir que els catalans no donen suport a la selecció d’Espanya!” i em va fer molta gràcia.

Ben fet, Albert!! Espero que aquell programa tingués moltíssima audiència i que les teves paraules servissin per anar donant a conèixer el nostre fet nacional.

Viena: Punt de trobada oficial.

M’haurien de donar comissió, fer-me un carnet de client preferent o, com a mínim, posar-me doble ració de pastetes d’aquelles que posen gratis de quatre a set de la tarda si demanes algun producte de cafeteria.

I és que he convertit aquests establiments en una mena de “dimensió-especial-de-trobada-blogaire” molt agradable... i em fa molta il·lusió poder explicar que he conegut a una persona que fa molt de temps que segueixo i que sempre m’ha caigut molt bé. Em vaig enganxar al seu blog pels dibuixos “al paint”. Un dia hi vaig arribar i em van agradar tant que hi vaig tornar. Després, ella m’ha explicat que justament llavors començava amb aquesta afició.

Què de qui parlo? Ai, sí!! Que no ho havia dit encara!! De la Carme, clar!!


Totes les meves reserves de fa temps a les desvirtualitzacions blogaires van caient com si res... En menys de tres setmanes he conegut dues persones que ja em queien genial a la xarxa i que he comprovat que en persona són absolutament iguals a com jo les veia, si no millors!

Aquesta nova trobada va tenir lloc al Viena del carrer Pelai de Barcelona. La Carme va arribar un minut abans que nosaltres, va pujar a dalt, va veure que no hi érem i va baixar per fer la comanda. Mentre ella era a la cua, vàrem arribar nosaltres, vàrem pujar a dalt, vàrem veure que no hi era i vàrem pensar “uf, menys mal que no l’hem fet esperar”, triem una taula, seiem i... ella puja l’escala amb la safata a les mans i el seu somriure radiant, igual que a la foto de la seva imatge de perfil. L’hagués reconegut en qualsevol lloc del món!

Sembla que en aquestes cròniques sempre es diu el mateix, però és que és cert, fa molt maco poder parlar “directament” amb algú amb qui has conversat tantes vegades a través de comentaris al blog o de correus electrònics. És bonic poder conèixer la veu, veure els gestos... La Carme és molt expressiva, molt riallera, molt simpàtica.

Ara bé, estic parlant només de la Carme, però és que després va venir també l’Enric, el seu marit, i això em dóna peu a parlar d’un tema diferent, quelcom que dissabte a la tarda, quan ja ens havíem acomiadat, vaig estar pensant, una cosa que em va agradar i que em vaig adonar que jo en gaudeixo fa molt de temps i potser no ho havia valorat prou. Em refereixo a que és molt important, quan un té una afició com aquesta, el fet de tenir una parella que et recolza, algú que potser no entén que passis hores a l’ordinador parlant amb gent que no coneixes i que viuen a altres pobles i ciutats, però que ho respecta absolutament, que confia en tu i que, fins i tot -si passat el temps s’hi comença a interessar una mica- valora el que fas, el que escrius i t’anima a seguir endavant.


I és que quan va arribar l’Enric –més tard perquè primer havien tingut un altre compromís- i el vaig veure somriure i escoltar amablement com parlàvem de blogs, posts i comentaris, i participant en la conversa de forma tan agradable, em vaig adonar que, tant la Carme com jo som dues dones amb sort.

En fi, que van ser dues hores i mitja de trobada absolutament agradables, que la Carme en persona és tan maca com ho és en el blog i que la veritat és que se’m va fer curt!!

Avui fa vent

Trist divendres de pluja

Divendres per la tarda, plou.
Porta tot el dia igual...
Plou, plou i no deixa de ploure...
és pesat.
Tinc mal de cap,
no suporto tants dies amb aquest temps horrible i trist.
Miro per la finestra i ja és fosc.
Per què ens han robat una hora de claror?
Estalvi? Quin estalvi si ara encenem els llums abans?
Ahir va ploure,
i abans d’ahir,
i la setmana passada.
Prou pluja, prou!!

Vaig a tele-transportar-me!!! Diu l'Albert que mai plou al sud de Califòrnia...

Endevinar el personatge.- Novembre.- Segon dia de joc i... ja tenim encertants!!

Companys blogaires:

Estic impressionada. Si no fos perquè ho veig amb els meus propis ulls, no m’ho creuria. Jo ja suposava que el personatge d’aquest mes no seria difícil, però el que no podia imaginar de cap manera és que, amb una sola tanda de pistes, amb tan poca informació, ja hi hauria cinc encertants! Cinc persones que tenen una intuïció mida XXL. Em trec el barret ;-)

No m’heu donat temps de dir que la dona de que us parlava és catalana, que segueix en actiu, que té un germà cardiòleg, un avi de Reus, que ha guanyat el Premi Serra d’Or i la Creu de Sant Jordi, que és besneta de Joaquim Vayreda i que fa uns dibuixos amb un estil molt personal que gairebé posaria la mà al foc que tothom de la catosfera coneix.


Efectivament, tal com diuen BARCELONA M’ENAMORA, en McABEU, la MIREIA, la LLUÏSA i en PUIGMALET, es tracta de PILARÍN BAYÉS

ENHORABONA ALS ENCERTANTS!!


Això de tenir els comentaris tancats és molt divertit perquè vosaltres no us podeu llegir els uns als altres, però a mi m’ha fet molta gràcia veure quanta gent ha pensat en Bernie Ecclestone en veure els cabells blancs ;-)

CLASSIFICACIÓ GENERAL A DIA D'AVUI (Els empats van per ordre alfabètic)

SET ENCERTS: McAbeu
SIS ENCERTS: -------
CINC ENCERTS: ------
QUATRE ENCERTS: ------
TRES ENCERTS: P-cfacsbc2v
DOS ENCERTS: Barcelona m'enamora i Lluïsa
UN ENCERT: Aigua, Carme Rosanas, Elfreelang, Galionar, Jo Rai!, Jordi Casanovas "Cròniques", Jordi "De Tot", JPMerch, Mireia, Òscar, Puigmalet, XeXu i Zel.

Endevinar el personatge.- Novembre.- Primer dia de joc.- Pistes inicials.

Benvolguts companys blogaires, ja som a novembre (què ràpid passa el temps!) i us proposo de nou si voleu jugar a endevinar un personatge misteriós...

Us recordo les normes:

El joc durarà un màxim de quatre dies (si s’encerta abans, doncs s’acaba abans).

El primer dia poso una imatge i potser alguna pista i ho deixo un dia sencer. Els comentaris al blog, durant aquests dies, seran moderats, jo els rebré al correu però els demés no els podreu veure, així no es podrà copiar.

El segon dia, post nou. Pista (o pistes) noves i també s’estarà un dia sencer (això ho faig perquè no tothom té els mateixos horaris i no estaria bé donar com a guanyador “qui primer ho encerta” perquè potser un altre que no ho ha vist perquè està treballant, també ho sabria) i llavors autoritzaré la publicació dels comentaris rebuts el primer dia, així tots podreu veure el que s’ha dit i us pot servir per eliminar opcions.

El tercer dia, post nou. Pista (o pistes) noves... i publicació dels comentaris rebuts el segon dia.

El quart dia, post nou. Pista (o pistes) noves... i publicació dels comentaris rebuts el tercer dia.

Durant aquests quatre dies, cada persona podrà donar tantes respostes com vulgui.

Si al final de les vint-i-quatre hores del quart dia ningú ho ha encertat, doncs no hi ha guanyador. Jo dic el resultat i ja està.

Si amb la pista que s’encerta (per exemple el tercer dia) hi ha més d’una persona que ho ha sabut, doncs hi haurà tants guanyadors com encertants, independentment de qui ho hagi dit primer.

Voleu jugar? :-)


PISTES DEL PERSONATGE DEL MES DE NOVEMBRE:

- És una dona.
- Va néixer un mes d'abril a la dècada dels 40 del segle XX.
- I aquí us deixo dues fotos del seu cabell



CLASSIFICACIÓ GENERAL A DIA D'AVUI (Els empats van per ordre alfabètic)

SIS ENCERTS: McAbeu
CINC ENCERTS: ----
QUATRE ENCERTS: -----
TRES ENCERTS: P-cfacsbc2v
DOS ENCERTS: ----
UN ENCERT: Aigua, Barcelona m'enamora, Carme Rosanas, Elfreelang, Galionar, Jo Rai!, Jordi Casanovas "Cròniques", Jordi "De Tot", JPMerch, Lluïsa, Òscar, XeXu i Zel

Gràcies per jugar i fins demà a la mateixa hora!! :-)

Panellets al Japó...

Aquest post serà molt breu, brevíssim (tant curtet que no semblarà meu)... Bé, és que, de fet, no és meu :-)

Faré una cosa que no faig mai, enllaçar directament un altre blog perquè pugueu veure un post que m'ha agradat moltíssim... CLIQUEU AQUÍ.

I bon profit!! ;-))

Importants reflexions de divendres per la tarda...

Tal com es va anar parlant en els comentaris d’aquest post d’en XeXu, crec que la majoria dels blogaires sabem que els divendres per la tarda són dies en la que catosfera està letàrgica, així que em proposo un repte, fer un post en aquests moments en que “no hi ha ningú” i aconseguir deu comentaris abans de les nou del vespre...

El tema és el següent, fa uns mesos vaig decidir posar-me a dieta, em sobraven alguns quilos però, més que per estètica (que tampoc era pas un cas “greu”) ho vaig fer perquè m’aniria bé per les meves articulacions. Vaig començar bé, però cada vegada em costa més. En les darreres sis setmanes no he perdut ni dos quilos així que, per animar-me, em vaig prometre a mi mateixa que, quan arribés als deu quilos perduts, em regalaria un pot de Nocilla (pot semblar incongruent, però pel meu cap no ho és gens)... però després vaig recordar que una amiga meva és fan de la Nutella i diu que és molt millor.

El meu pensament va començar a córrer i vaig recordar que hi ha una sèrie de preguntes que són “eternes”, en les que la gent mai es posa d’acord. Són aquestes:

1.- Coca-cola o Pepsi-Cola?

2.- Cola-cao o Nesquick?

3.- Nocilla o Nutella?

Bé doncs, aquí estic, esperant les vostres respostes i consells. Jo, en principi, en cada una de les preguntes, m’inclino per la primera proposta (sobre tot en el cas de la Coca-cola, que la Pepsi no m’agrada)

Ah! i si en la tercera de les preguntes guanya la Nutella, doncs jo compraré Nutella quan arribi als deu quilets perduts!!

La solució de l'enigma, al Viena.

Aquesta preciosa taula del pis superior del Viena de la Plaça Prim de Reus hi va ser present... Testimoni muda, ho va viure tot.

Va ser un moment important, l’instant en que es va revelar un gran enigma. De què parlo? Podria fer-ne una endevinalla, però no en sé prou per inventar-la.

Ara bé, el vocabulari que estic utilitzant segur que us ha fet pensar en algú... En qui?

I és que sí, ahir, quan faltaven pocs minuts per les quatre de la tarda, pujava l’escala interior del Viena un blogaire que em va fer molta il·lusió conèixer. L’excusa? El llibre! No, no parlo d'EL LLIBRE amb majúscules, el que té sempre la darrera paraula en la solució dels casos del Xarel-10, sinó un llibre més petit, El misteri de la cambra groga.

Fa uns dies, mentre el llegia, vaig fer-ne un post al Petit Blog, a en McAbeu li va cridar l’atenció i es va baixar la pel·lícula, de l’any 47... li vaig preguntar com ho havia fet i em va respondre amb un magnífic tutorial explicant-m’ho pas a pas, perquè en sap un munt. Després, quan vaig fer la ressenya, vaig comentar que el llibre i la pel·lícula donen una solució diferent i ell va dir que això l’intrigava i que no descartava llegir el llibre, doncs aquests misteris li agradaven...

I a mi em va agafar un rampell i li vaig dir que si volia llegir-lo, jo li deixava... i va respondre que sí!! :-)

I la petita trobada es va produir ahir, al Viena, segona residència oficial d’en Josep Lluís i meva... petita trobada perquè va durar poc més de quaranta-cinc minuts, doncs a les cinc hi havia obligacions laborals... però GRAN trobada perquè em va encantar poder conèixer en persona algú que, des de fa temps, a la xarxa, em cau genial!!

És una sensació molt maca la de trobar-te algú a qui ja coneixes una mica a través del seu blog i el correu electrònic i adonar-te que “és ben bé ell”... És curiós parlar amb algú que no havies vist mai però amb el que comparteixes records, anècdotes, parlar de posts, de relats, de premis, de blogs... i riure, perquè en Mac és molt, molt simpàtic, tal qual el veieu "a casa seva" :-)

Estic contenta! He de reconèixer que sempre havia estat molt reticent a trobades, no em sentia “segura”, intentava escaquejar-me com podia... però al final, sempre que he conegut algú dels blogs, ha estat una experiència molt maca i molt agradable.

Ah, i diré dos secrets:

1.- No patiu, a pregunta d'en Josep Lluís en Mac ens va revelar que té enigmes i endevinalles per força temps!!
2.- En Mac, al món real, no és un vellet amb poc cabell i bigoti i barba blanques que sempre es posa de perfil... ;-)