Fa temps vaig tenir una conversa en un blog (probablement a ca la Mireia, però no n’estic segura) i que es va repetir fa poc en el blog “Llibres i punt” d’en XeXu... Comentant “La societat literària i de pastís de pela de patata de Guernsey” ell deia que no l’atreia l’idea de llegir-lo perquè el considerava un “llibre per dones”, sense que això impliqués en absolut res de negatiu. A mi aquesta distinció em va fer gràcia i li vaig posar aquest comentari:
"A mi no em sap gens de greu reconèixer que és perfectament possible que hi hagi un cert tipus d'històries que puguin "atrapar" més fàcilment els gustos de les dones i altres que agradin més als homes, sense que això impliqui cap altre cosa :-)" (...)
"Un dia vaig dir que ho faria i al final no ho vaig fer: Vaig dir que li proposaria a en Josep Lluís que el llegís i que, si a ell li agradava, m'atreviria a recomanar-te'l amb tota tranquil•litat... i si a ell no li agradés, doncs no passaria res... (...)"
Avui em fa molta il·lusió poder dedicar aquest post a en XeXu, tal com li vaig prometre i, de passada, enviar un petó públicament al meu marit, perquè és un sol d’home ;-)
En Josep Lluís aquesta tarda, escrivint la ressenya
RESSENYA D'EN JOSEP LLUÍS
Fa dos dies que vaig acabar de llegir aquest llibre. La seva lectura em va ser “imposada” per la meva dona. El seu argument era que calia que fes una ressenya pel seu blog i, en particular, m’havia de fer una opinió sobre si era un llibre especialment dirigit al gust dels lectors masculins o femenins.
En primer lloc, he de dir que si hagués trobat aquest llibre exposat en una llibreria, molt probablement l’hagués ignorat completament. Però un cop llegit, he de reconèixer que sí, que m’ha agradat i força.
No crec que hi hagi uns gèneres literaris més masculins o més femenins que altres. Tampoc crec que pel fet que un llibre hagi estat escrit per una dona el farà més acceptat per aquestes; de la mateixa manera que no crec que un autor masculí hagi de trobar més quantitat de lectors entre els homes que entre les dones.
Aquest llibre té una sensibilitat indubtablement femenina, però això no suposa que no hagi pugut captar, si més no, una part de la seva essència.
A més, en “La s. l. i d p. de p. de p. de G.” hi apareixen tres elements que me’l fan interessant:
1r.- Sóc un apassionat del gènere literari dels Diaris, Memòries, Cartes, etc. Inclús d’un llibre com aquest en que veiem tota una novel•la desplegada en les cartes que els personatges s’envien els uns als altres
2n.- L’ambient entranyablement “british” que traspua tot ell, malgrat haver estat escrit per una nord-americana. Ho sento, sóc anglòfil des de que tinc ús de raó. Coses pitjors hi deu haver!
3r.- El fet de que tot el que s’hi explica es desenvolupi durant la II Guerra Mundial i la més immediata postguerra. Per mi, el més interessant del segle XX va tenir lloc en les dècades dels anys 30 i 40. Sempre és bo veure com, enmig de les més grans tragèdies humanes, hi ha persones que saben guiar-se per l’amor, la generositat i l’heroisme per damunt de tot.
Si el voleu llegir, bé i si no, no passarà res. Una salutació per a tots!!
Lletra d'en Josep Lluís
